Frustració? Llibertat!

 Les darreres setmanes sento cada cop més sovint com persones que fins ara s’havien mantingut tèbies davant la situació nacional de Catalunya parlen obertament que no es pot continuar vinculats a Espanya.  Fins i tot botiguers, empresaris i restauradors que tradicionalment es mostraven prudents en les seves opinions, encara que només fos pel sagrat principi de procurar no perdre una venda, no s’estan de dir que Espanya ens ofega i que cal trobar el nostre propi camí.

Potser ha calgut arribar fins a tocar ós, que els catalans més mansois han començat a obrir els ulls. Potser ha calgut que arribés la crisi més implacable perquè el President de la Generalitat acabi dient que “´és ara o mai; i ha de ser ara perquè el mai no ens el podem permetre”. Diuen els llibres que una crisi pot ser una font d’oportunitats. Potser és en aquesta crisi que Catalunya hi té la seva; la seva pròpia oportunitat de sortir-se’n perquè amb Espanya mai ens han sortit els números.

I en aquest context, és quan els membres del PSOE i PP a Catalunya coincideixen en dir que plantejar la independència de Catalunya només generaria frustració. Ostres, noi, com si fóssim mainada i ens diguessin “no us feu il·lusions”. No compten amb la nostra tenacitat i tossuderia.

Més frustrant és veure com avui mateix l’Estat apuja un 7,5% el preu del peatge de les autopistes catalanes (òbviament només les catalanes); o veure com l’espoli fiscal de Catalunya (independentment de si a Madrid ha manat el PP o el PSOE) ha desemboscat en una asfixia financera que ens proposen resoldre donant-nos els diners que prèviament ens han robat, a canvi de menys poder a Catalunya. Més frustrant és que la solució a la crisi sigui més Estat i menys Catalunya, més castellà a les escoles i menys català arreu; menys administració local a canvi de cap esforç per un Estat que no s’aprima i que cada cop s’assembla més a una administració colonial, amb una metròpoli que esmorteeix la seva decadència a base d’esprèmer els territoris que domina.

I, ben mirat, que el PSOE digui que l’independentisme és frustrant és ben còmic, perquè ja em direu aleshores què es deu sentir sent federalista quan no tens ningú per federar-se. Pur onanisme.

S’ha de ser molt ignorant o tenir molta mala fe per seguir afirmant que Espanya és el camí i que Catalunya ha de seguir-hi estacada. Molt ignorant o tenir molta mala fe. O les dues coses alhora.

Goodbye Spain.

18 de Juliol, 76 anys després.

Avui fa 76 anys que va esclatar la Guerra Civil Espanyola. Després de 3 anys de tsunami de violència que va negar de sang, odi i mort cada racó del país, Catalunya va quedar enllotada i endolada, submergida en un silenci espès sota una llosa de por. Els avenços socials assolits amb la República se’n varen anar en orris, en el mateix farcell que els avenços nacionals. El català, sempre la primera víctima, foragitat de tot arreu menys de “la intimidad de los hogares”. I encara.

Amb desenes de milers de morts i altres desenes de milers d’empresonats i fugitius a l’estranger, el delme social va ser irrecuperable fins al cap de molt de temps.

Avui, amb l’excusa de la crisi, els hereus de sang i d’ideologia dels que varen ocupar Catalunya i la varen sotmetre tornen a la càrrega de forma menys cruenta però no pas menys decidida ni brutal. Tornen els atacs a la llengua sigui a l’escola o sigui a l’administració (de moment es conformen amb les Illes, com el 36) i els intents d’eliminar el govern autònom que administra la misèria econòmica. Igual com la primera llei decretada per Franco quan el 38 va envair Catalunya va ser la que derogava l’Estatut del 32, les primeres disposicions del govern espanyol per remuntar la crisi és la intervenció de l’autonomia, la invasió de competències i l’assetjament a totes les eines que serveixen per construir un país, per donar a Catalunya la semblança d’un petit estat; de tot allò que serveix per fer-nos oblidar que estem sotmesos.

El saqueig del 36 sobre les localitats catalanes es va convertir des de ja fa anys en un espoli econòmic de proporcions inèdites a Europa i el “derecho de conquista” s’anomena avui solidaritat interterritorial.

L’entrada de la policia, encara que fos judicial, a la comissaria dels Mossos és una escaramussa fronterera, una provocació per encendre foc.

I encara aquests hereus de sang i d’ideologia del franquisme reinventen la història i mentre denuncien que la Generalitat subvenciona Òmnium Cultural no es varen estar en el seu moment de subvencionar la Fundació Francisco Franco; aquell, per ells, gran estadista i geni militar que va omplir el seu país imaginari de glòria i el nostre, ben real, de misèria, mort i por.

Ens el volen vendre com un cap d’estat amb un deix autoritari, com si un dictador sanguinari que no dubtava en signar penes de mort no fos gaire pitjor que un morrut que té un mal dia i com si els pantans servissin per negar sota l’aigua tot l’horror de la guerra que varen iniciar.

Avui, l’expressió “que es fotin” de la nena Fabra ens remet als diputats “jabalíes” de les Corts Espanyoles del 36 on la dreta carcúndica deixava anar el seu odi contra els seus adversaris polítics als quals, com varen ben demostrar, veien com enemics.

Avui, 18 de juliol sembla com si reculéssim molts anys. Espero que els catalans del 2012 ho fem millor que els del 1936 i sapiguem veure quin és el nostre adversari real.



Gàobié xībānyá. Independents gràcies a la Xina?

Es veia a venir perquè hi ha coses que estan cantades i hi ha gent que no està per orgues i no se'ls pot fer passar amb raons. Hutchinson, l'empresa xinesa que està construint la terminal de contenidors marítims més gran del sud d'Europa al port de Barcelona, davant la perspectiva que la inoperància manifesta del govern espanyol, que disfressa la seva maquiavèlica intenció de destrossar econòmicament Catalunya, deixi aquesta magnífica eina logística sense accessos s'ha ofert a fer-los per tal que les mercaderies que arribin en vaixell des del sud-est asiàtic trobin la manera d'arribar fins a Europa per la via més curta. No estan pas per brocs els xinesos quan es tracta de fer negocis i no pensen pas deixar que els ho espatlli una colla d'esquenadrets que semblen viure encara en els temps del seu heroi nacional: el Lazarillo de Tormes, un vailet que es dedicava a enredar tothom per poder anar fent la viu-viu sense fotre ni brot.

M'imagino el Consell de direcció de Hurchinson fent-se creus, o l'equivalent xinès, davant la bestiesa de dimensions còsmiques que suposa fer una terminal al port, sense fer-hi els accessos i pensant com en devem ser de sonats. Suposo que després de veure com ningú pensava moure ni un dit perquè aixo s'esmenés devien dir "doncs ja ens en cuidem nosaltres, i ja ho trobarem".

Bé, benvinguts els xinesos! Ja posats, jo els demanaria si el corredor mediterrani no ens el farien pas, també perquè al pas que anem no crec pas que ens en sortim. Sobretot si ens hem de refiar que el govern espanyol hi posi res de la seva part.

A Catalunya ja tenim el precedent de la primera línia de ferrocarril, la Mataró-Barcelona que va ser finançada amb capital privat per tant, no ens hauriem pas d'esgarrifar perquè ara els xinesos ens treguin les castanyes del foc. Un poble que va ser capaç de construir la Gran Muralla deu ser incapaç d'entendre que aquí siguem incapaços de finalitzar el traçat del TAV fins França(Xina té la xarxa de TAV més gran del món), d'acabar el desdoblament de la N-II, etc, etc.

Jo crec que si hi negociem bé, en un parell d'anys ens enllesteixen les infrastructures essencials per al desenvolupament econòmic de Catalunya. I d'aquí, a la independència, tot molt més planer.

Us imagineu,? independents grácies a la Xina!

告别西班牙 Gàobié xībānyá. És a dir, Godbye Spain.

Eurovegas? Parlem-ne!

Per aquelles coses del destí i pel meu nul interès pels jocs d'atzar l'únic casino que he visitat (jugar, ni de conya) ha estat un del grup Las Vegas Sands. Concretament, el Venetian de Macau. Mira, va com va. Sembla que es una rèplica en plan bèstia del casino del mateix nom que hi ha a Las Vegas (Nevada, USA). Una rèplica de la Plaça de Sant Marc de Venècia, amb Campanile inclòs i algun canal on es pot fer una passejadeta amb gòndola amb un macauès convenientment habillat de gondoliero. Tot plegat, gondoliero inclòs, a escala quasi real.

A diferència del que m'han dit que passa a Perelada, allà no demanen el DNI per entrar i, passant entremig dels convidats a unes noces que semblaven estar passant-s'ho d'allò més bé tot fent-se fotos de record, l'accés al casino era completament expedit pel hall de l'hotel o d'un dels hotels que formen part del complex. Un cop a dins, ningú em va pressionar per jugar, per beure, per fumar o per tenir cap mena de tracte, carnal o espiritual, amb una senyoreta. Més aviat s'assemblava a entrar en un Zara: cadascú a la seva i ningú que em digués ni ase ni bèstia. Sí que em va sorprendre la indolència d'alguns jugadors que perdien fitxa rere fitxa (res de pilons com els Ocean's Eleven) jugant al Black-Jack en solitari contra una croupier amb cara d'avorriment mortal. Per la resta, res que sacsegés la meva consciència ni la meva moral.

Potser per això, o potser perquè he procurat rumiar-hi una mica, ara que es parla de la possibilitat que es munti una cosa semblant vora Barcelona no m'he escandalitzat gens ni mica. En primer lloc, no serà ni el primer casino ni el primer parc temàtic que s'instaŀli a Catalunya; en segon lloc, ni això es un país habitat per éssers angelicals lliures de pecat i vici ( veure pàgines de relax i de successos dels diaris catalans, fins i tot dels escrits en català o traduïts al català) ni un casino té perquè ser un antre de perdició i condemnació infernal, almenys pels que ben lliurement s'abstinguin d'entrar-hi.

Però el que em fa pensar que no és una mala idea (encara que el magnat sigui ianqui i republicà, cosa que certa esquerra no li perdonarà mai) és el fet que no sabem què en farem dels milers i milers de persones amb qualificació professional justeta que s'han quedat sense feina per la crisi del totxo que s'ha anat estenent com una metàstasi i està anorreant l'ocupació a Catalunya.

Setmanes enrere, al diari, una brillant estudiant de doctorat reclamava que en comptes d'un Eurovegas es muntés un parc científic amb empreses de biotecnologia. Què més voldria jo que algú tingués unes quantes dotzenes de milers de milions d'euros per invertir en la indústria que hauria de ser el futur del nostre país i el remei a tants de mals. Com desitjaria que el govern del meu país s'hagués decidit per fi a pensar en com enfocar el futur industrial de Catalunya. Mentrestant, però, cal trobar una solució per no perdre un parell de generacions de persones sense possibilitat de trobar feina simplement perquè no estan prou qualificats per fer tasques en una industria d'alta tecnologia. avui mateix ho reconeixia Oriol Junqueras "la majoria dels aturats estan poc qualificats i provenen dels sectors serveis i de la construcció". Com els reciclem? Algú té cap pla?

Penso en els milers de llocs de treball directes i indirectes que Eurovegas podria suposar; en quants milers de panets diaris, d'embotits, formatges...en quants hectòlitres d'oli i de vi caldrien cada setmana pels restaurants, en quantes tones de peix i carn...i en com es podria negociar amb Mr Adelson perquè tota aquesta matèria prima fós catalana i així de retruc esperonar la indústria agroalimentària de Catalunya.

Bé, potser m'escalfo massa i no sigui el gran revulsiu que esperem i només sigui un pedaç, però almenys podria ser un pedadaç que no ens deixés amb el "ral rulé" a l'aire.

Penso en tot això i, em comptes de dir " Eurovegas, d'entrada no" dic "Eurovegas, home..parlem-ne!".

Les coses pel seu nom.

Ara fa uns quants anys vaig pensar que seria una bona idea passar uns dies de vacances al Matarranya. Seduït per la imatge de tranquil•litat i per la curiositat de visitar una part de la Franja de Ponent, vaig buscar allotjament a Arenys de Serós. Un hotelet rural semblava un bon lloc per reposar, menjar bé i servir de base d’operacions. Vaig trucar i quan la mestressa va despenjar vaig demanar si tenien lloc pels dies que volíem, el preu, etc. No sé ben bé perquè que vaig parlar en castellà. Potser perquè no m’acabava de creure ben bé que en aquell llogarret parlessin en català...En un moment de la conversa, potser quan vaig dir d’on érem, la mestressa va parlar-me en català i jo que dic “ai coi, i què fèiem tots dos parlant en castellà?”. La resposta va ser prou simple: “Escolti, que ha estat vostè el primer en parlar-me en castellà”.


Mea culpa, que prou complicat que ho tenen els catalanoparlants de la Franja per demanar-los que no canviïn d’idioma. Sobretot ara que els han canviat el nom i pretenen que el nostre idioma s’anomeni allà “aragonès oriental”.

Quan aquesta bestiesa va sortir al diari em va venir al cap la FYROM (Former Yugoslavian Republic of Macedonia; Antiga República Iugoslava de Macedònia) que té aquest nom oficial tan estrany per les pressions de Grècia que va voler evitar com fos que, un cop independitzat del que quedava de Iugoslàvia, el nou estat s’anomenés com tal i com en diuen els seus habitants: Macedònia. No fos cas que la part grega del territori històric els vingués la mateixa dèria.

I és que a aquells que no tenen raons, els fan por els noms i pensen que evitant-los conjuren allò que els fa por: bàsicament, la llibertat.

I és que costa prou dir les coses pel seu nom. Com els costa als espanyols anomenar rescat al que ha fet la UE per provar de treure l’ufana i superba Espanya del pou econòmic on està empantanegada degut a la seva esperpèntica i grotesca gestió econòmica.

A veure quan ens espolsem aquesta enorme llagasta del damunt. Goodbye Spain.