El català, l'escola, la mandra i el PP.

He esperat alguns dies a escriure un apunt sobre la famosa interlocutòria del TSJC que instava a la Generalitat a fer del castellà llengua vehicular, com el català, a les escoles del nostre país. Vaig fer ben fet, deixant uns dies de repòs i deixant assolar el mal humor, trobo la serenitat per dir-hi la meva.


El que hem vist aquests dies al voltant de l’11 de setembre no ha estat res més que un intent d’ensulsiar les nostres torres bessones: la llengua i l’escola. No podrien haver escollit unes dates més encertades. Afortunadament, aquest cop no ens han enganxat adormits i amb una celeritat notable, ens hem posicionat ràpidament i, cosa increïble, hem fet un front comú: govern, sindicats, partits polítics, organitzacions culturals i ciutadans hem estat colze amb colze dient que per aquí no cal que ho provin. Bé per nosaltres.

La reacció ha estat ràpida, quasi tan ràpida com alguns emèrits professors olotins que l’endemà ja els faltava temps per proposar de fer més classes en castellà.

Reacció, per altres massa ràpida, com es queixava el cap de llista del PSC que veia innecessari fer un Ple Extraordinari de l’Ajuntament d’Olot a les 8 del matí per aprovar la moció de Somescola.cat en defensa del sistema educatiu en català. Coneixent-lo, costa pensar que aquesta queixa fos motivada per la mandra d’aixecar-se aviat.

En aquest Ple PxC es va abstenir (aquest cop no només “una mica” sinó totalment) amb l’argument que es tractava d’una falsa polèmica i així evitaven, com sempre, de posicionar-se en res de significació nacional; la regidora del PP hi va votar en contra perquè “les lleis s’han de complir”.

Argument que avui mateix defensa Enric Millo, que des del primer moment es va posicionar en capdavanter de la defensa de la interlocutòria i es va dedicar des de la seva trona a menystenir la immersió a l’escola, en una entrevista a “ElPuntAvui”. Li faltaria afegir el corol•lari secret que semblen aplicar: “les lleis són per complir-les quan ens interessa i per recórrer-les quan van contra els nostres interessos”.

I és que el PP s’ha mostrar destre en la utilització de l’administració judicial o no recordem què varen fer amb l’Estatut o el que han amenaçat de fer amb la Llei antitaurina un cop assoleixin el govern de l’Estat?

Ens diuen que els nois i noies catalans no aprenen prou castellà a l’escola i ens volen fer creure que fent més assignatures en castellà aprendran millor aquest idioma. Que segle XIX aquest argument! Del que es tracta és que l’ensenyament del castellà (i del català i anglès; i de la física i la química; i de la filosofia i de les mates, etc..) sigui més eficient i no més extensiu. Com si una empresa suplís la seva manca de productivitat a base de fer hores extres en comptes de modernitzar els seus processos productius. Bon camí a la debacle.

I és que com diu una amiga, el català el parlem tan poques persones que si no el defensem nosaltres, no ho farà ningú.

Una ciutat sense símbols?

Fa uns dies vaig tenir el goig de casar 3 parelles. En el protocol del casament hi ha una frase que diu "...les persones necessitem símbols..." tot fent referència als anells. Ben cert que en necessitem de símbols per saber on som, per dir on pertanyem, per mostrar qui som.

Durant molts anys Olot ha estat una ciutat sense símbols. El partit que l'ha governat durant 12 anys ha tingut sempre molta pressa per obeir les lleis que els eliminen i, d'aquesta manera, hem tingut la miserable condició de ser l'únic municipi de La Garrotxa on cap bandera onejava a l'Ajuntament. Però no només això, és que no hi havia ni una senyera a tot el municipi. Només, darrerament, la dels Jutjats i aquelles que un nombre cada any creixent d'olotins posaven voluntàriament als seus balcons i finestres.

Aquest 11 de setembre gràcies als patriotes d'Òmnium Cultural, una senyera presideix la nostra ciutat des del cim del volcà Montsacopa. Ahir vaig ser a la seva hissada i tot i que em va agradar moltíssim (admeto que era el que em feia més iŀlusió de les FdT) pensava en com serà de bonic cada dia, quan arribi de treballar, veure-la des del capdamunt de La Solfa.

També el nostre Ajuntament ha lluït aquests dies les ensenyes que més estimem la immensa majoria de ciutadans, les nostres: la de la nostra ciutat i la de la nostra nació. Veurem quant tarden els enemics a gemegar, queixar-se o exigir que hi posin la seva: la que abans de penjar-la ens estimem més de no posar-ne cap.

Que es queixin tan com vulguin: Olot és ple de llocs on penjar senyeres.