dissabte, 29 de març del 2014

Amb cada febrada, creixem un parell de dits.


Tinc la sort ( i que duri) d’estar malalt molt poc sovint. Els meus mals són d’aquells que atrotinen, et posen de (molt) mala lluna però et deixen fer vida normal.
El darrer cop que vaig haver de fer llit va ser fa 8 anys, que vaig dur una grip de souvenir de la Xina al mes de juliol i mentre tothom passava calor a la platja, jo tremolava de fred sota el para-sol. Abans d’això una altra grip potser fa 20 anys. Ni l’una ni l’altra em varen atuir més d’un parell de dies, cap de laborable. No fos cas que perdés un dia de feina.
Aquests dies,  llegia “El nét del pirata” i curiosament estava esperant el meu torn a l’ambulatori  quan vaig arribar als capítols on Manuel Cuyàs explica algunes de les seves aventures d’infància amb metges i practicants. Immediatament el meu cap se’n va anar molt enrere quan sí que estava malalt un parell de cops l’any, quan tocava passar les grips, angines, xarampions, roses, etc...
A mi també em feien pànic les agulles. Tant que era l’única amenaça que em feia resignar a l’angúnia dels supositoris. Tot i així, recordo una rebequeria enorme després d’una injecció que em va posar en “Jordi de la farmàcia”, farcida dels improperis que en aquell moment devia ser capaç de formular. Segur que el meu vocabulari no era tan ric ni precís com ara si es tracta de burxar amb ganes, però alguna cosa devia dir  que el pobre “Jordi de la farmàcia” va tornar l’endemà a fer-se perdonar portant-me un conte de la col·lecció “Dumbo”,  remei infal·lible per la meva justa ira.
Com que a casa no podien tancar la botiga per tenir cura de nosaltres, quan estàvem malalts ens traslladàvem a cals avis, a la placeta de Sant Miquel. Allà, en un silenci que només trencava el feinejar de la iaia i sobretot, el carilló del passadís que tocava tots els quarts i hores, els dies de malaltia es feien eterns. Aleshores es suposava el millor remei que era estar quiet, callat i a les fosques, aixafat pel pes de mitja dotzena de mantes i edredons, que contribuïen a la immobilitat i al suposat efecte benèfic de la suor per fer remetre la febre.
Recordo que em vaig despertar de la darrera febrada que vaig passar així, amb una cana de llop (o de llobató, que era petit) i vaig fer el que encara em sembla el millor àpat de la meva vida, arreplegant el que vaig trobar: un tros de tortell de Can Carbasseres que ja duia uns quants dies al calaix i mig pam de llangonisseta cuita que vaig arreplegar de la nevera.
Tot és fer una mica de memòria i em ve al cap que el cansament del dia que vaig fer la Primera Comunió, el dia del meu setè aniversari, no era res més que el primer símptoma del tacó que em va tenir una colla de dies martiritzat; o que vaig ser l’únic capaç d’enllaçar un xarampió “normal” amb una varietat: el xarampió alemany o “rosa xarampionosa”.

En fi, que ara deveu pensar i on ens porta tot això? Doncs que així puc dir com de malalt em posa l’actitud del govern espanyol, oferint quatre molles a la bestreta a canvi de renunciar a fer la consulta. Em provoca el mateix malestar i els mateixos calfreds i malestar que quan tenia aquelles febrades infantils. Però com dèiem aleshores: amb cada febrada creixem un parell de dits.

diumenge, 16 de març del 2014

Catalunya no és Crimea (ni un aeròlit).

Des de sempre he sentit a dir que les comparacions són de mal fer però tot i així, ens entestem a fer-ne contínuament. comparar és posar exemples i en principi hauria d'ajudar a entendre problemes i situacions. El "procés" no està exempt d'aquesta situació i es van fent comparacions entre el que avui vivim a Catalunya i situacions que s'han viscut a altres indrets del món.

 Afortunadament fa temps que no se sent la comparació amb el que va passar als Balcans als anys 90 del segle passat. Avui, cap dels nous estats que varen sorgir de la desintegració de Iugoslàvia, faria possiblement marxa enrere. Tot i el preu massa elevat que varen pagar. Vist en perspectiva els serbis es deuen fer creus de les barbaritats que varen fer i provocar i segur que haurien preferit mil milions de vegades haver votat.

 Una comparació efímera va ser la del Sudan del Sud. Potser per alguns no és obvi però Catalunya és, encara que per via interposada, dins de la Unió Europea, té un passat i present industrial brillant i un futur econòmic inqüestionable si es raona des de la serenitat. No hi ha conflictivitat ètnica ni social ni religiosa. Només que la voluntat de milions de catalans i catalanes ha confluït en el desig de decidir el nostre futur col·lectiu per nosaltres mateixos. Ves quines idees ens passen pel magí.

La més sovintejada és la comparació amb Escòcia. Al principi va ser com una alenada per aquells que no s'acabaven de creure que tot plegat fos seriós i que pogués acabar bé. Ara, serveix més per enfrontar l'actitud dels governs espanyol i britànic que no per altra cosa, donat que les enquestes pronostiquen una victòria clara de l'independentisme català mentre que l'escocès continua en la incertesa.

www.webxprs.com
Les darreres setmanes s'han incorporat dues noves candidatures a ser el mirall de Catalunya. El ministre Margallo n'ha deixat anar una de grossa dient que la Catalunya independent estarà condemnada a vagarejar per l'espai pels segles dels segles, sense cap reconeixement, com si es tractés
d'uns llimbs interestel·lars, d’un asteroide que es faci visible per Sant Llorenç (si podem ho canviaríem per l'Onze de Setembre) o com un d'aquells misteriosos aeròlits que fa anys queien del cel de forma inusitada. Tan patètic que fins el President Mas, cada cop més segur liderant el camí cap a  la independència, ja n'ha fet riota avui mateix. Passem pàgina fins la propera "margallada" (no confondre amb les cèlebres "maragallades" que avui veiem entranyables).

 L'altra és la comparació amb Crimea. La península al sud d'Ucraïna que gaudia d'una certa autonomia i que va ser cedida per Stalin fa uns 60 anys al govern de l'aleshores república soviètica d'Ucraïna, mentre deportava milers de tàtars, musulmans autòctons a l’altra banda de l’URSS. A ran del moviment pro-democràtic i pro-europeu de la plaça Maidan que va fer caure el govern corrupte i pro-rus de Iukànovitx, Rússia va iniciar una vertadera "invasió subtil" de Crimea. Milers de soldats sense insígnies varen envoltar les casernes de l'exèrcit ucraïnès; el Parlament de Crimea va fer passes accelerades declarant primer la seva tornada a la mare Rússia, després la independència i finalment proclamant un referèndum que té lloc avui, batent un rècord mundial de estatus sobirans, preparació electoral i, sospito, sense respectar cap termini legal raonable.

 Que jo sàpiga, el referèndum del 9 de Novembre, no el plantegem amb cap mena de coacció violenta, ni tenim tancs per treure als carrers, ni tampoc està previst que la Brimo surti al carrer per  apuntar els vianants amb les seves armes.

 I és que el que està vivint Catalunya és difícilment comparable. Ens mereixem viure-ho com un moment únic de la nostra Història. Pacíficament i democràticament arribarem a la independència perquè la nostra voluntat és absolutament ferma.

 Catalunya no és Bòsnia, ni Escòcia, ni Sudan del Sud, ni Crimea. ni un aeròlit.

dissabte, 8 de març del 2014

Artur, hem de parlar.


En aquest temps inversemblantment breu que fa que dura "el procés", sovint s'ha recorregut a comparar-lo amb les separacions o divorcis de parelles. Normalment, Catalunya sol tenir el paper de l'esposa menystinguda o maltractada que planta cara a un marit masclista i dèspota, agafa les maletes i deixa la llar comuna per començar una nova vida d'independència. Una vida pròpia on l'important és ser mestressa del propi destí.

Els catalans sempre hem estat amants de les faules i dels contes i per això recorrem a aquest tipus d'analogies de la mateixa manera que anomenem "el procés" al "dallonses", vull dir al moviment per la independència. Estat propi, independència, sobirania, estat català, república catalana...es resumeixen en "el procés".

Algú que ens mirés de lluny, amb esperit científic, tindria la seva llibreta plena d'anotacions aparentment contradictòries: parlamentaris independentistes retraient al govern espanyol que la seva actitud crea més independentistes; criptó-botiflers fent por al govern espanyol amb la "daixonses" amb majúscules, és a dir la DUI; els més formals exclamant-se de la manca de diàleg i declarant-se pactistes i redactant el tractat de rendició a canvi de no res; els espantadissos gemegant amb l'ànsia que arribi una oferta de Madrid que ens faci posar seny i retorni una tranquil·litat que mai ha deixat dexistir, mal que els pesi.

Diàleg? Tornant a l'exemple de les parelles malavingudes, el diàleg de Madrid em fa pensar en la separació d'un company de feina. M'explicava aquest company que un dia al vespre, sol a casa, acabat darribar de la feina es va posar una camiseta, pantalons curts i xancletes; es va fer una truita de 2 ous que va posar al mig d'un llonguet ben sucat amb
tom
àquet i amanit amb oli i, quan anava a fer la primera queixalada, ensumant la flaire untuosa de la truita i del pa, ben assegut vora el balcó va arribar la seva parella i li va dir "hem de parlar". La frase va estroncar la salivera i la queixalada i al nano només se li va escapar un "aaara?" tan decebut i decebedor que va dur la conversa pel pedregar i que va acabar, conjugalment parlant, com el rosari de l'Aurora.

Per això, ara que fa 6 mesos de la Via Catalana i de lextraordinari discurs del President Mas a Madrid; que el Govern està començant a definir les estructures dEstat; que el govern espanyol, amb lassentiment dels partits de loposició, manté la posició autista que la consulta és impossible; que tot i ser tan impossible, la data està fixada pel 9 de novembre de 2014; que els federalistes i partidaris de la tercera via cauen en labisme del descrèdit i el ridícul; que lEuropa política ens deixa fer; que la majoria social a favor de la consulta seixampla i que només els demòcrates dubtosos es posicionen a favor de la unitat amb Espanya; després de tot el que es veu, es diu i es publica, no em puc imaginar que el President Mas respongui altre cosa que aaara? si es donés el cas que Don Mariano Rajoy li digués Artur, hem de parlar.

diumenge, 2 de març del 2014

Dijous llarder.

Vaig tard, en soc conscient.
Quan a la tele parlen del Dijous Llarder, em sembla que parlen d’alguna cosa que no té cap mena de relació amb el que jo en conec. Botifarra d’ou? Truita de botifarra? Potser a Barcelona si, però no pas a casa. La coca de llardons (imbatible, la de Can Carbasseres) no la vaig tastar fins que vaig ser ben gran,
Fill, nét i nebot de carnissers el dijous llarder era un dia importantíssim. A casa era festa grossa. Grossa de veritat. Almenys per mi.
Aquest dia arribava sempre d'imprevist; lligat a la Setmana Santa, calendari lunar, no tenia cap altra referència que els comentaris a l'hora de dinar a mesura que s’acostava el gran dia i els pares parlaven dels preparatius.
Per mi, era tan senzill com dur un paper signat pel pare al mestre: "Este jueves , José no vendrá a escuela por la tarde por ser el jueves lardero". Més o menys anava així a l’escola en castellà, que no tenia nom per un dia tan extraordinari. Fins i tot algun any, segons on es feia el dinar, calia sortir abans de l'hora de plegar; aixecar-me al mig d’una classe i marxar em feia sentir privilegiat, tot i la sensació estranya de passar pels passadissos hostilment silenciosos i casernaris de l'escola Malagrida dels seixantes i setantes.
La família ens solíem trobar al prat on algú havia decidit de fer el gran àpat. L’avi Pau, a més de ser qui escollia el lloc, ja hi anava ben aviat per començar a encendre foc. Després arribàvem els petits i baixàvem del cotxe corrent perquè caminar ens semblava simplement absurd. El posat sorrut de l’avi ens rebia i ràpidament ens encarregava d’anar a buscar llenya: mai ho fèiem prou bé ni prou ràpid, ni la mida dels branquillons era l’adient; com si es tractés un entrenament pels anys que havien de venir. Vàrem tardar anys a entendre perquè ens hi feien anar tan aviat.
Mica en mica anava arribant tothom i cadascú prenia el paper que els estava reservat: mares i tietes feien platades d’amanida i llescaven embotit; el meu pare es cuidava del foc i feia la carn a la brasa. Sense escabellar-se i amb tota la calma, donava l’abast a coure les costelles i tenia temps de menjar-se les que li agradaven més al mig d’un mos de pa
Mentre els grans preparaven el dinar, els més petits jugàvem a pilota (un joc molt més indefinit que el futbol, i que es jugava amb peus, mans, i si calia, tot el cos) i només ens aturàvem quan anaven arribant els cotxes: els tiets de l'Hostal del Sol, en Diego i la Paquita...però de seguida hi tornàvem. La magnífica sensació de fer festa quan els altres treballen....
Cuní, Aiguanegra, les Feixes, el Castell del Coll...són alguns dels llocs que crec recordar on vàrem fer costellades memorables. El xai era el rei indiscutible i el porc quedava bandejat a algun tallet de llonganissa i a l’embotit.
Aquells anys mai vaig tenir la sensació que l'endemà no seria dijous llarder. Era com una alegria pura.
A mesura que els anys varen anar passant, el dijous llarder es va anar esvaint com el dia dels (sants) Innocents. Al mateix temps que a mi em semblava (error gravíssim) que anar a celebrar-lo amb els companys d'institut podia ser més divertit, els pares pensaven que no podien deixar d'obrir la botiga a la tarda; i tothom començava a tenir pressa per marxar del prat.
Aviat les feines dels uns i dels altres, els estudis fora d'Olot varen anar posant límits a aquell sentiment de llibertat. Més endavant, celebrar-ho amb la colla en algun hostal, no era el mateix per molt bé que ens ho passéssim.
Fer-se gran també semblava voler dir això; que el dijous llarder era una  faula com el tió o com els reis. Avui, és l’amenaça d’un atac imminent de gota.