divendres, 6 de desembre del 2019

Coalicions



Si no hi ha cap gir de darrera hora és molt probable que el PSOE i Unidas Podemos (UP) formin el primer govern de coalició a Espanya des de la II República. Del 1976 ençà, les coalicions de govern han existit en algunes comunitats autònomes però mai en el govern central. És el resultat de la manca de cultura del pacte i l’excés d’arrogància política.
Davant de la impossibilitat de consens en la opinió pública sobre la bondat d’aquesta coalició de govern, els dos socis han fet allò que els pertoca i està en les seves mans per garantir l’estabilitat i durabilitat de la coalició: buscar l’acord i el compromís entre les parts, i dins dels seus propis partits.

El compromís polític s’ha posat per escrit en un preacord signat en públic pels dos líders i segellat amb una abraçada que volia fer oblidar els retrets i invectives de fa només uns mesos, quan aquesta mateixa coalició no va ser possible. El preacord estableix punts molt generals de caire progressista i evita qualsevol possible controvèrsia per assegurar-se que la conjuntura política no provocarà crisis internes dins del govern.
Amb aquest objectiu, el preacord també fa referència a Catalunya insistint en la idea de crisi de convivència per la qual dóna com a solució el diàleg dins de la Constitució. Això enterra la proposta de referèndum pactat per buscar l’encaix de Catalunya dins d’Espanya que UP duia en el seu programa electoral i que xocava frontalment amb el taxatiu “No a un referèndum d’autodeterminació” del programa electoral del PSOE, que apostava pel reforç constitucional de l’estat autonòmic que és la Declaració de Granada.
Les consultes dins dels partits sembla que estan avalant aquest preacord i per tant, cal esperar poca dissidència interna. Els dos socis necessiten evitar unes altres eleccions que els podrien retallar representació al Parlament i que podrien acostar la possibilitat d’un govern de dretes.
El repartiment de càrrecs també ha arribat a un acord encara que per rebaixar el perfil d’Iglesias com a vicepresident, es passi d’una a tres vicepresidències de les quals les de més pes seran per al PSOE; o que, si es compleixen les previsions, el PSOE es quedi amb els ministeris “d’estat” i cedeixi a UP carteres de caire social amb responsabilitats que avui estan diluïdes en altres ministeris.
Amb aquestes premisses, encara que s’establís una taula de diàleg a canvi de facilitar la investidura de Sánchez, els límits i els interlocutors continuen sent els mateixos que fa uns mesos però blindats per un acord de govern que UP no posarà en risc, donat que té l’incentiu afegit de poder demostrar que és un partit de govern seriós i confiable. Sobretot perquè encara que les renúncies ideològiques que fan els partits per entrar en el govern solen passar factura en forma de pèrdua de vots, saben que no els perdran pas per renunciar a la proposta de referèndum pactat. A Espanya el que castiga als partits és defensar els drets de Catalunya i els catalans.
Per això no n’hi ha cap que ho faci.
Article publicat el 28 de novembre de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat


diumenge, 1 de desembre del 2019

Al món queden 17 colónies, encara.



Al segle XX varen sorgir mes de 150 nous estats al món, la majoria dels quals, concretament 80,  varen ser el resultat de processos de descolonització, dins de l’anomenada 3ª onada d’independència. El procés de descolonització va ocórrer en el marc de la Resolució 1514 de l’Assemblea de les Nacions Unides (1960) i en un consens  normatiu global de que l’existència de colònies ja no era una qüestió tolerable. La Resolució afirma que la subjecció, dominació i explotació dels pobles per terceres parts, són contràries als drets humans i demana a les potències colonials de no reprimir els moviments independentistes i de prendre mesures per a la transferències de poder. A partir d’aquest consens, les potències colonials (que majoritàriament es varen abstenir en la votació de la resolució) comencen a abandonar les colònies a mesura que els pobles colonitzats comencen a aixecar la veu per a la independència.
Aquesta resolució llistava quins pobles tenien dret a l’autodeterminació i, per tant, excloïa d’aquest dret a tots aquells pobles que no apareixien en el llistat. Potser perquè costa d’entendre que un poble es pugui sentir tractat com una colònia si comparteix raça i cultura amb la potència colonitzadora ( i ja no diguem, si els dos territoris són contigus) encara que hi hagi explotació de béns, negació de drets culturals, eliminació de les institucions pròpies, repressió de la població autòctona, etc.  Com ha fet Espanya amb Catalunya des de fa més de 300 anys.

Les Nacions Unides tenen un Comitè de Descolonització, o C-24,  que quasi 60 anys després de la resolució, encara no ha acabat la feina perquè queden al món 17 “territoris no-autònoms”, l’eufemisme per anomenar les colònies. Aquest comitè està format per 29 membres (tots els quals, amb l’excepció de Rússia són ex-colònies) i té com a mandat examinar l’aplicació de la resolució 154 i formular suggeriments i recomanacions sobre els progressos i l’abast d’aplicació de la resolució. Això es concreta en revisar anualment la llista de territoris no autònoms, escoltar els representants d’aquests territoris durant les sessions anuals, enviar missions visitadores a aquests territoris i celebrar anualment seminaris regionals.
El que se’n diu una canongia, vistos els pocs avenços en el tema i que les resolucions anuals que emeten per alguns dels territoris, perquè per alguns, no existeixes són pràcticament calcades i acaben amb una patètica demanda a les dues parts, d’informació sobre els avenços descolonitzadors.
Els països colonitzadors, ara anomenats potències administradores són el Regne Unit, França, Estats Units i Nova Zelanda.
La taula següent relaciona les potències administradors amb els territoris no-autònoms.
Potència Administradora
Territori No-Autònom
Regne Unit
Anguila
Bermudes
Illes Caiman
Illes Verges Britàniques
Illes Malvines
Montserrat
Santa Elena
IllesTurques i Caicos
Pitcairn
Gibraltar
França
Polinèsia Francesa
Nova Caledònia
Estats Units
Illes Verges dels Estats Units
Samoa Americana
Guam
Nova Zelanda
Tokelau
----
Sàhara Occidental

És curiós el cas d’alguns dels territoris, que no semblen pas tenir gaires ganes d’arribar a la independència en contrast amb els d’alguns com Nova Caledònia o Tokelau que han fet referèndums d’autodeterminació amb resultats favorables a seguir sent un territori no autònom.
Són molt il·lustratives les conclusions del darrer seminari regional sobre descolonització de maig de 2019: les Illes Malvines estan satisfetes de ser part del Regne Unit perquè els garanteixen el dret d’autodeterminació (tot i que no el vulguin exercir) mentre que l’argentina, no els le garanteix; Espanya diu que la pertinença de Gibraltar al Regne Unit va en contra de la integritat territorial espanyola, un argument que coneixem prou; i Marroc diu que encara que no ha ocupat mai el Sàhara, no s’hauria de descartar l’oferiment que aquest territori no autònom passés a ser una autonomia dins del regne.
El cas del Sàhara Occidental és, clarament, el que crida l’atenció de forma més escandalosa: un Territori No- Autònom sense Potència Administradora, una colònia sense colonitzador? Doncs si, el mateix web del Comitè informa que l’any 1976 Espanya va comunicar que es desentenia totalment de l’administració del Sàhara occidental a l’haver-lo desocupat. 14 anys després, com si res no hagués passat entremig, el comitè informa que aquest és un cas de descolonització que ha de ser resolt pel poble del Sàhara. Així, literalment. Cal suposar que això s’ha de fer a través del famós referèndum que en quasi 30 anys no hi ha hagut manera d’organitzar, tot i l’existència de la MINURSO, la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum del Sàhara Occidental. Un altre comitè inoperant.
Pel Sàhara Occidental, el C-24 no ha aprovat cap resolució com a mínim en els darrers 11 anys.
En el fons, aquesta és la misèria de tots els organismes supra-estatals i la gran mancança de la governança global: la manca de poder coercitiu per obligar els estats a acceptar les resolucions i mandats que reben. Per això , el meu escepticisme quan confiem a aquest tipus d’organismes la resolució del conflicte entre Catalunya i l’Estat Espanyol.
Ens podem anar carregant de raons, fins l’infinit, fins igualar les raons que té el Sàhara Occidental, sense que això es tradueixi en cap acció resolutiva.
Cada cop tinc més clar que depenem exclusivament de nosaltres i que només ens tenim a nosaltres.


diumenge, 3 de novembre del 2019

Costos i protestes



La sentència que ha condemnat els presos polítics a 100 anys de presó en conjunt ha estat el “momentum”, la “finestra d’oportunitat” que havia d’aparèixer en un moment o altre per retrobar les forces que estaven adormides d’ençà de l’aplicació del 155. L’independentisme ha reprès la lluita política per assolir el seu objectiu i està transformant la revolució dels somriures en alguna cosa possiblement més eficient de cara a assolir el seu objectiu.
La teoria política ens diu que una de les condicions perquè una regió pugui tenir èxit en un procés de secessió és que el cost de mantenir un estat unitari sigui més elevat per l’estat matriu que no pas accedir a la secessió.
Fins avui, a l’estat espanyol li ha sortit pràcticament tot de franc. El cost polític de la repressió engegada a partir de l’Ú d’Octubre de 2017 ha estat zero perquè els partits espanyols majoritaris s’hi varen sumar amb major o menor grau d’entusiasme i ara que estem en període pre-electoral és evident que el que tindria un cost polític seria precisament advocar pel diàleg amb Catalunya.
Però el cost econòmic de la repressió també té un balanç enormement favorable. El conjunt de la Operación Copérnico, trasllat dels milers de policies nacionals i guàrdies civils a Catalunya ara fa dos anys, va costar menys de 100 milions d’euros. Engrunes, si ho comparem, amb els 16.000 milions d’euros del dèficit fiscal anual de Catalunya.
Això és el que amb les accions actuals està canviant de forma accelerada. Les campanyes que promouen que els ciutadans contractin serveis a empreses que no varen col·laborar amb el 155, la majoria independentista  a la Cambra de Comerç de Barcelona, la vaga general del dia 18 i les Marxes per la Llibertat, que varen col·lapsar les principals carreteres i autopistes del país són maneres d’incrementar el cost econòmic de la permanència en l’estat unitari.
De manera similar, les protestes nocturnes protagonitzades majoritàriament per joves, és una forma d’apujar els costos de la repressió. Una repressió que és la forma més corrompudament possible d’interpretar el concepte de monopoli de la violència. Dintre del contracte social entre ciutadans i un estat democràtic, els primers consenten que sigui només l’estat el que pugui fer servir la força, bàsicament per evitar l’arbitrarietat en el seu ús, o que sigui utilitzada per tercers com en l’època feudal. Però això no legitima de cap manera a l’Estat per fer-la servir de forma indiscriminada i desproporcionada contra qualsevol forma de protesta, perquè si ho fa és quan la ciutadania té el dret de qüestionar aquest contracte.
La protesta és una forma de lluita política legítima i l’independentisme està aprenent a utilitzar-la de forma eficaç, i els esforços del govern espanyol per identificar qualsevol protesta a violència són un risc per a la llibertat i els drets civils de tothom. Especialment en les darreres jornades quan allò que el poder ha anomenat violència, ha esdevingut autodefensa davant dels abusos policials.
Article publicat el 24 d’octubre de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat