Una setmana després d’escriure l’article
anterior, el panorama polític ha canviat radicalment. Almenys de forma
temporal.
L’anunci de l’acord per a formar
una taula de diàleg i de negociació entre els governs espanyols i català que ha
estat formalitzat entre el PSOE i ERC, ha destapat la taula dels trons durant
una colla de dies. Pocs dies, de fet, tot i que s’han fet llargs.
Els d’ERC s’han sentit a dir de
tot, traïdors sobre tot i han reaccionat defensant a ultrança aquest acord, com
si hagués de dur de forma relativament ràpida a un referèndum
d’autodeterminació.
Entre els analistes seriosos, o
menys sectaris si més no, hi ha un elevat consens que l’acord entre els dos
partits està redactat de forma tan ambigua que pot ser exhibit per les dues
bandes com un èxit. El win-win deu ser això.
De totes maneres, Pedro Sánchez
ja ha deixat ben clar en el debat d’investidura que el diàleg es mantindria
dins dels límits constitucionals; tot i que semblava que un dels èxits de
l’acord era precisament que no hi havia cap referència ni a límits, ni a la
Constitució.
El temps ho dirà. La meva
impressió és però que si bé la taula començarà dins del termini estipulat, no
hi haurà avenços significatius pel que fa a l’exercici del dret a
l’autodeterminació. La raó és ben senzilla: el governant espanyol que faci la
primera passa en aquest sentit, viurà la seva mort política instantània devorat
pels contraris i pels propis, per tots els poders de l’estat, monarquia
inclosa.
És raó suficient això per no
iniciar la mesa de diàleg, per no apostar pel diàleg?. Segurament, no però
tampoc crec que sigui un atot més per jugar la partida de la teoria del dret
compensatori (remedial right) per
justificar una DUI. Crec que, la taula de diàleg era una de les úniques
sortides possibles a l’atzucac que es trobaven un PSOE que necessitava una
abstenció d’ERC i que encara no pot oferir res concret perquè tindrà un govern
feble; i una ERC obsessionada en aprofitar la feblesa de l’adversari intern
(JuntsxCat, PDeCat, Crida...) per abastar el màxim de poder a Catalunya i pel
que sembla, amb moltes ganes de jugar a la política espanyola. El que desitgen
tots els partits, d’altra banda.
Després de l’enrabiada inicial,
JxCat s’ha avingut a que el MHP Quim Torra s’incorpori a la taula perquè, al
cap i a la fi, a la taula d’en Bernat qui no hi és, no hi és comptat; i a la
taula i al llit, al primer crit.
Segurament, el primer resultat de
la taula tingui bones conseqüències pels presos polítics, com deia en l’article
anterior, però no n’esperem cap per a una Catalunya independent. Segurament,
les dues bandes de la negociació estaran satisfetes amb això (MHP Quim Torra, a
banda), que eliminarà el debat territorial i el tornarà a centrar en l’eix més
ideològic de dreta-esquerra.
Els partits deixaran d’alinear-se
en l’eix nacional, però la clivella seguirà existint igual que els votants
independentistes. La pregunta és qui agafarà el relleu a la banda catalana de
la clivella per representar els independentistes?
Per no entorpir el diàleg, i per
rebaixat la tensió, algunes organitzacions deixaran les convocatòries
ciutadanes; el Tsunami seguirà desaparegut i l’ANC es quedarà sola reclamant
que els partits facin la part de la feina que els toca.
Tornem al 2005.