diumenge, 5 de gener del 2020

La taula d'en Bernat


Una setmana després d’escriure l’article anterior, el panorama polític ha canviat radicalment. Almenys de forma temporal.
L’anunci de l’acord per a formar una taula de diàleg i de negociació entre els governs espanyols i català que ha estat formalitzat entre el PSOE i ERC, ha destapat la taula dels trons durant una colla de dies. Pocs dies, de fet, tot i que s’han fet llargs.
Els d’ERC s’han sentit a dir de tot, traïdors sobre tot i han reaccionat defensant a ultrança aquest acord, com si hagués de dur de forma relativament ràpida a un referèndum d’autodeterminació.
Entre els analistes seriosos, o menys sectaris si més no, hi ha un elevat consens que l’acord entre els dos partits està redactat de forma tan ambigua que pot ser exhibit per les dues bandes com un èxit. El win-win deu ser això.
De totes maneres, Pedro Sánchez ja ha deixat ben clar en el debat d’investidura que el diàleg es mantindria dins dels límits constitucionals; tot i que semblava que un dels èxits de l’acord era precisament que no hi havia cap referència ni a límits, ni a la Constitució.
El temps ho dirà. La meva impressió és però que si bé la taula començarà dins del termini estipulat, no hi haurà avenços significatius pel que fa a l’exercici del dret a l’autodeterminació. La raó és ben senzilla: el governant espanyol que faci la primera passa en aquest sentit, viurà la seva mort política instantània devorat pels contraris i pels propis, per tots els poders de l’estat, monarquia inclosa.
És raó suficient això per no iniciar la mesa de diàleg, per no apostar pel diàleg?. Segurament, no però tampoc crec que sigui un atot més per jugar la partida de la teoria del dret compensatori (remedial right) per justificar una DUI. Crec que, la taula de diàleg era una de les úniques sortides possibles a l’atzucac que es trobaven un PSOE que necessitava una abstenció d’ERC i que encara no pot oferir res concret perquè tindrà un govern feble; i una ERC obsessionada en aprofitar la feblesa de l’adversari intern (JuntsxCat, PDeCat, Crida...) per abastar el màxim de poder a Catalunya i pel que sembla, amb moltes ganes de jugar a la política espanyola. El que desitgen tots els partits, d’altra banda.
Després de l’enrabiada inicial, JxCat s’ha avingut a que el MHP Quim Torra s’incorpori a la taula perquè, al cap i a la fi, a la taula d’en Bernat qui no hi és, no hi és comptat; i a la taula i al llit, al primer crit.
Segurament, el primer resultat de la taula tingui bones conseqüències pels presos polítics, com deia en l’article anterior, però no n’esperem cap per a una Catalunya independent. Segurament, les dues bandes de la negociació estaran satisfetes amb això (MHP Quim Torra, a banda), que eliminarà el debat territorial i el tornarà a centrar en l’eix més ideològic de dreta-esquerra.
Els partits deixaran d’alinear-se en l’eix nacional, però la clivella seguirà existint igual que els votants independentistes. La pregunta és qui agafarà el relleu a la banda catalana de la clivella per representar els independentistes?
Per no entorpir el diàleg, i per rebaixat la tensió, algunes organitzacions deixaran les convocatòries ciutadanes; el Tsunami seguirà desaparegut i l’ANC es quedarà sola reclamant que els partits facin la part de la feina que els toca.
Tornem al 2005.

La justícia, cal anar-la a buscar a Europa


La decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea dictaminant que no cal acte posterior a les eleccions perquè els candidats que han estat elegits puguin tenir accés al seus drets com a càrrecs electes, ha estat la primera bona notícia per a l’independentisme des de fa força temps, encara que arribi tard.
A banda del fet que el President Puigdemont i el Conseller Comin tinguin la seva credencial d’eurodiputats i puguin gaudir d’immunitat, cal esperar que, com a mínim, el Vicepresident Junqueras pugui sortir en llibertat.
Aquesta decisió també obre dues reflexions. La primera és sobre la percepció de l’estat de dret en dos àmbits diferents com l’estat espanyol i la Unió Europea. Un dels principis de l’estat de dret és la primacia de la llei sobre l’estat. És a dir, en un estat de dret, els governants són “vigilats” pel sistema judicial perquè l’exercici del poder no vagi més enllà del que la llei permet i pugui posar en risc drets fonamentals. Per això és bàsica la separació de poders.
A l’estat espanyol, estem vivint una perversió del concepte. El sistema judicial s’ha convertit en l’executor d’una determinada concepció de l’estat i actua com un autèntic poder polític al marge  del govern. Fins aquesta setmana, la sensació era que ningú no vigilava els jutges, però ara una instància superior els ha tornat a lloc. Almenys de moment.
En canvi, la reacció del president del Parlament Europeu, David Sassoli, encarregant de forma automàtica l’anàlisi de possibles alteracions en la composició de la cambra, és a dir el lliurament de credencials al President Puigdemont i el Conseller Comin, s’ha de veure com el funcionament esperable de l’estat de dret.  Si el poder polític europeu es sotmet normalment a la pressió dels estats, la justícia no ho ha fet i ha demostrat ser forta i capaç de sostreure’s de la pressió política, fent prevaldre els drets bàsics dels ciutadans europeus per sobre dels interessos polítics.
La segona reflexió és com afecta aquesta decisió a la situació política actual. En aquests moments el govern espanyol provisional té una oportunitat d’or per aturar la línia més dura de la repressió, l’empresonament, sense haver d’admetre que és per la pressió de l’independentisme ni per les presses de la investidura. Malgrat que l’estat espanyol destaca pel seu incompliment de les sentències europees, aquesta ha estat feta pública de manera tan clara i ferma que ni els mitjans de comunicació espanyols l’han ignorat, i alguns van preparant el terreny pel canvi de posicions.
Actuar conseqüentment a la decisió de tribunal de Luxemburg, desencalla el possible suport d’ERC a la investidura,  ubica les crítiques de la oposició en un euro-escepticisme insostenible, i porta a una negociació molt més tranquil·la, reposada i a mig termini per resoldre el conflicte polític, ara que es reconeix que existeix. Potser per això, el PSOE reclama de fa dies que el Tribunal Suprem obeeixi al Tribunal de Justícia de la UE. Hi té molt a guanyar si ho fa, i molt a perdre si no controla la Fiscalia, com deia Sánchez.

Article publicat el 27 de desembre de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat