dilluns, 26 d’octubre del 2015

En defensa del fuet.

Servidor és fill, net, nebot i germà de carnissers i carnisseres. La meva infantesa està entelada del baf de les botifarres bullint a la perola cada dimarts i divendres i de la flaire del greix calent que omplia de llunes l’aigua, barrejada amb la de la tripa natural (encara no n’hi havia de sintètica) que venia conservada en una mena de salmorra. L’aroma untuosa de la carn pastada amb sal, pebre i ous quasi fent una pomada que es convertiria en deliciosa botifarra d’ou va ser companya de jocs, i d’avorriment, durant molts anys.
La picor al nas que feia el pebre que el meu pare espolsava sobre la carn picada abans de posar-la a l’embotidora d’ona anaven sortint, amb un xerriqueig humit, llangonissetes (que la meitat es deixarien assecar per fer-ne fuets) i salsitxes és una cosa tan meva com les meves mans.
A casa meva havent sopat menjàvem pa amb botifarra o fuet de postres; i encara ara no puc imaginar un berenar millor que una torrada amb fuet, ni un esmorzar més ideal que un bon entrepà de fuet, amb els talls ben atapeïts i abundants. Que massa pa i poc fuet fa escàs.
I és que si alguna cosa és un vici per mi, és el fuet. Un bon fuet, corbat en forma d’u com déu mana , em pot durar un berenar i un sopar (de postres) si el pa es prou bo. I si el pa és normalet, potser em dura un esmorzar més.
Fins i tot la meva llaminadura predilecta durant anys va ser un bon tros de fuet amb xocolata de la que aleshores en dèiem “ de vainilla” per diferenciar-la de la “ de llet”.
Olot és bon país pels fuets. Els d’en Jordi i en Fermí de la Plaça Mercat, o el d’en Japot, el d’en Carles
Oliveras o el d’en Ramon Garnatxa. Tots són bons i cadascú té el seus defensors a ultrança. Però per mi el rei, el definitiu, el que s’assembla més al que feien a casa, és el d’en Masoliver de la Plaça Major. Valga’m Déu, que m’arriba a costar de deixar-lo arribar al punt just de sec, quan el mossegues i cruix lleugerament, cedint a la pressió de les dents i immediatament fa salivar; amb el punt de greix que el fa melós; picantet i no gaire salat, demanant permís per un gotet de vi ben negre. Un fuet com cal, amb forma d’u, sèc i un pèl eixut de les puntes, melós a les dues canyes i extraordinari a la corba, on es concentren millor els extractes carnis i on el gust umami arriba al sublim.
I ara, surten els científics aixafaguitarres dient que les carns transformades són susceptibles, si se n’abusa, d’afavorir el desenvolupament del càncer de còlon. I posen el fuet al mateix nivell que les salsitxes de Frankfurt. Quin anatema!
Doncs em sap greu però em penso que faré com el meu pare que els divendres de Quaresma, que calia fer magre, havent sopat tallava un bon tros de paltruc d’ou i deia “aquests dies és quan la trobo més bona”, i em menjaré un bon pam de fuet per postres.

diumenge, 25 d’octubre del 2015

Guanyar per KO

En la política d’aquest país tothom es deleix per guanyar per KO: deixar anorreat el rival a la primera i, si pot ser, al primer assalt. Ens agraden les victòries ràpides, contundents, incontestables i inapel·lables.

Qualsevol cosa que no sigui això ja es comença a veure com un fracàs. Guanyar per penals o a la pròrroga ens deixa amb una sensació estranya i entela la victòria. Només hi ha l’excepció de la victòria per penal (encara que sigui “objectivament” injust) al darrer minut si és contra el gran rival. Aleshores tot s’hi val i a l’alegria de la victòria s’hi afegeix la de veure la tristor inconsolable del contrari.
Som així i poca cosa podem fer-hi que no sigui reflexionar-hi una mica abans d’estripar el carnet a la primera, demanar la dimissió de l’entrenador o dir  “a mi ja no m’hi veuran mai més”, sigui al camp de futbol o a l’Onze de setembre.

Jo també era dels que volia que Junts pel Si  tingués majoria absoluta i també vaig ser dels que vaig estar moix després del recompte. Jo també volia el KO de l’unionisme en escons i en vots.
I també sóc dels que es posa neguitós veient com aquesta negociació de JxSi i la CUP, si ens hem de refiar de notícies i xarxes socials, cada cop s’assembla més a la cursa de cotxes de “Rebel sense causa” on no se sap qui serà el primer de saltar del cotxe, o més ben dit, baixar del ruc.

Crec que tothom administrarà bé el seu capital polític i la seva responsabilitat perquè els dos cotxes (o furgonetes) arriben a bon fi sense que ningú hi prengui mal. Sobretot els que en som espectadors.
JxSI ha d’acceptar que les aportacions de la CUP poden ser bones per a Catalunya i, fins i tot, poden ajudar a fer neteja de determinades pràctiques polítiques que ja no tindran lloc al Nou Estat. La CUP sap que el seu increment de vots i representació no és totalment orgànic sinó que també es deu a la desconfiança vers CDC de liderar el procés. Són vots prestats que no es consolidaran post-independència. I menys si tot se’n va pel pedregar.

JxSi ha de reconsiderar el que no sembla considerable i la CUP ha de deixar de banda prejudicis de política vella que semblen ancorats en el ressentiment.
Que decideixin doncs, on es posaran d’acord per deixar els cotxes i anar amb el mateix fins la independència definitiva. Aquest tros del viatge és imprescindible que el fem junts. Després, el panorama polític serà tan diferent de com el veiem ara que continuarà sent difícil guanyar per KO. Caldrà pactar, d’ara endavant,  i fer-ho poc a poc i amb fermesa; perquè els acords requereixen temps però també tenen el gran avantatge que és molt més difícil equivocar-se.

Però no teniu dret, ni els uns ni els altres, a fer-nos pensar que sereu incapaços d’arribar a un acord i que l’única que quedarà KO serà Catalunya.

dijous, 8 d’octubre del 2015

El darrer president autonòmic

Després de dies d’un misteri forçat per la premsa que s’ha entossudit a fer-nos creure que el desllorigador de la culminació del procés ha de ser si Artur Mas és investit o no, finalment la CUP ha fet pública la seva posició.
Per desesperació dels que necessiten immediatesa, la seva decisió ha estat coherent amb tot el que han predicat durant la campanya i des de molt abans i tot, quasi podríem dir des de sempre: independència i avenç social han d’anar plegats. Ho diuen millor i més ben amanit, adjectivant noms i substantivitzant adjectius, inventant-se adverbis i amb aquella irritant mania de fer els plurals en femení, però és això: si la Catalunya independent ens surt com una Espanya petita, el guany serà menor que si ens donem la oportunitat de fer-ho millor.
No faran entrebancar el procés però és ben legítim que fixin posicions inicials per negociar i, en el
fons, si despullem el discurs de la retòrica hi ha molt de marge per l’acord: per posar en marxa el pla de xoc contra la pobresa; per aturar o congelar algunes privatitzacions previstes o planificades; per decidir com i quan es fa la necessària desconnexió i en quina mesura es farà de forma unilateral; per acordar la declaració de sobirania; per negociar la forma de participació ciutadana en el procés constituent i redacció de la constitució catalana...punts que tothom que està pel procés sap que són inevitablement necessaris. Tan necessaris com desobeir en un moment o altre la legalitat espanyola.
Al final la CUP també sap que el seu creixement no és només orgànic sinó que hi ha els vots en préstec d’aquells independentistes que desconfiaven de la determinació d’Artur Mas de continuar però que tampoc entendrien que, amb una agenda ben marcada, que la seva investidura posés el procés en perill. I sap també que la llei del votant mig significa que, per mantenir la capacitat decisòria que avui té, caldrà desplaçar algunes de les seves posicions des de l’extrem cap al centre.
La seva proposta de parlar del “què, com i quan” és intel·ligent perquè un cop accions i calendari, mes breu del que Junts pel Si proposava, tampoc no hauria de ser cap escull que Artur Mas fos el darrer president autonòmic, com ell vol i com ha ajudat a fer definitivament possible.
 
Com estem tots d’acord, l’important és qui serà el primer president de la República Catalana.