Des de fa un munt d'anys que hem fet sempre el sopar de cap d'Any a casa. Alguns anys fins i tot ha estat complicat, o quasi impossible, d'arribar a les campanades despert. Aquest any, però i per raons que no venen al cas o que seria massa llarg d'explicar, vàrem decidir de passar-lo a Roma.
Us en faig 5 cèntims.
Les primeres impressions.
Com arribar a Barcelona però amb la gent parlant italià en comptes de castellà ( ja m'agradaria poder haver escrit "en comptes de català"!). De Fiumicino a Roma s'hi pot anar amb tren, amb el Leonardo Express. I aquí, la primera impressió que potser t'han fotut. Perquè només d'entrar a l'estació de tren trobem un rètol que diu "Leonardo Express" i hi agafem el bitllet. Curiosament el preu és més car del que deia el web. Res de més però més car. 5 minuts més tard veiem les guixetes oficials...
Arribem a Termini i allò torna a semblar Can Fanga. bàsicament perquè els voltant són plens de botigues asiàtiques i africanes, com la majoria de personal que hi ha al voltant. Això si, tots els rètols són en italià. Ai coi, i perquè a Barcelona no són en català? Deu ser que això de ser un estat elimina immediatament tots els dubtes sobre quin és l'idioma que cal fer servir.
Durant l'estada anirem trobant exemples similars: la venda de castanyes està monopolitzada per sud-asiàtics i el top-manta és omnipresent i sense prendre les precaucions que hi ha a casa nostra per si apareix la Policia.
Visitar Roma.
Sempre hem fet les visites pel nostre compte, que moltes vegades vol dir poca optimització del temps amb cues, anades i tornades i poc aprofitament de les visites. Aquest cop vàrem optar per contractar les visites guiades en català (!) de la Associació Romaqui . Absolutament recomanables: encara que només fos per saltar-vos les cues val la pena, però a més les explicacions en català, i a la catalana, faciliten extraordinàriament el poder mantenir l'atenció durant les 3 hores i escaig que dura cada visita.
Vàrem contractar les visites als Museus Vaticans i al Fòrum Romà.
Els Museus Vaticans.
Les recomanacions de silenci i de no fer fotos amb flaix a la Capella Sixtina semblen un acudit. Centenars de turistes s'encarreguen de generar un zumzeig constant i hi ha quasi tants llampecs de flaix com en una desfilada de modes.
Fòrum Romà.
El més impressionant de Roma. Els advertiments de que mai cap romà va veure el Fòrum com el veiem avui (però sencer) no serveixen de res. La iconografia és el que és i hem vist massa peŀlícules de romans.
El Colosseu és la cirereta de la visita. Fora,un munt de romans actuals vestits de centurions mira de guanyar-se unes virolles fent-se fotos amb turistes.
Es el moment de deixar volar la imaginació i transformar els turistes en romans amb toga, de sentir la cridòria i ensumar l'aire amb el ferum de les bèsties,del menjar cuit a les grades, de la sang i de la por...
Fer el turista.
A Itàlia, i a Roma en particular, deu ser impossible de fer el viatger. O ets italià o ets turista. Riuades de gent amb càmeres de fotos arreu. Cal fer cua per arribar ran d'aigua a la Fontana di Trevi, per entrar a Sant Pere del Vaticà, per fer una foto des del punt exacte de la Plaça de Sant Pere on les fileres de columnes queden arrenglerades i, en general, per fer qualsevol de les coses que qualsevol guia recomana. Ara...val la pena.
No se si existeix una setmana al mes de febrer (el mes més inversemblant per viatjar) quan sigui possible no coincidir amb desenes de milers d'altres turistes.
Escalinates de Piazza Spagna, on els turistes seuen durant hores per convertir-se en un píxel de les milers de fotos que milers de turistes fan des de la plaça. I els carrers dels voltants: Via dei Condotti plena de botigues de luxe; via della Croce amb un restaurant a quasi cada porta i la Via del Corso que uneix la pIazza del Popolo amb la Piazza Venezia.
Piazza Navona, plena de parades del mercat de Nadal que, com a tots els mercats de Nadal, la meitat de les parades venen coses sense relació amb el Nadal. I que tapen la vista de les famoses fonts.
El Quirinale, on hi havia una exposició sobre Itàlia als anys 30 del segle passat sense cap alusió a la intervenció legionària a la Guerra Civil.
El Panteó, impressionant grandesa disminuïda pel xiuxiu constant de centenars de persones entrant i sortint i del mateix brogit de la Piazza della Rotonda. Tot i que si volteu pels carrers propers hi ha racons ben tranquils, com la Plaça de Sant Ignasi que alleugereixen una mica l'estres turístic.
Campió dei Fiori, atapeït però des d'on es pot fer una magnífica passejada travessant el gueto, arribant al Teatre de Marcello i baixar des del Capitoli (quina posta de sol sobre el Fòrum) fins el Colosseu per la Via dei Fori Imperiali, tancada al trànsit pel concert de Cap d'Any.
Com tants cops, la sensació que caldrà tornar-hi perquè això només ha estat un tast i han quedat tantes coses per veure...
El menjar.
Segurament existeix un consens mundial sobre que Itàlia es un país on es menja bé. El menjar es present a tot arreu a qualsevol hora del dia: paninis, pizzes, porchetta...a cada cantonada. I això sense esmentar els kebabs.
Acaba siguent complicat de fer dos àpats diaris a restaurants perquè el dinar no deixa espai al sopar. Coses que vàrem menjar i que recomano: pasta "caccio e peppe" (formatge i pebre), melanzane allà parmegiana (albergínies a la parmesana), trippa alla romana (no cal traducció per aquest pla fantàstic), carciofi alla giudia (carxofes a la jueva)...i la "zuppa" del dia que ens varen dur només perquè el segon plat s'estava endarrerint, una gentilesa impensable a casa nostra.
Cap d'Any.
Primera sorpresa: els italians no mengen raïms a toc de cadascuna de les campanades el dia 31 a les 12 de la nit. Simplement criden "auguri", brinden amb spumanti i amb més o menys es petonegen i desitgen felicitat. Segona sorpresa: mengen llenties. Llenties caldoses i estofades com a designi de bona sort. Bé, per sort sembla que no cal que siguin12 cullerades sinó nomes unes miquetes. Perquè després del Cenone di Capo d'Anno, amb panettone, torrons, etc...enfrontar-se a un plat de llenties és tot un repte!
Us en faig 5 cèntims.
Les primeres impressions.
Com arribar a Barcelona però amb la gent parlant italià en comptes de castellà ( ja m'agradaria poder haver escrit "en comptes de català"!). De Fiumicino a Roma s'hi pot anar amb tren, amb el Leonardo Express. I aquí, la primera impressió que potser t'han fotut. Perquè només d'entrar a l'estació de tren trobem un rètol que diu "Leonardo Express" i hi agafem el bitllet. Curiosament el preu és més car del que deia el web. Res de més però més car. 5 minuts més tard veiem les guixetes oficials...
Arribem a Termini i allò torna a semblar Can Fanga. bàsicament perquè els voltant són plens de botigues asiàtiques i africanes, com la majoria de personal que hi ha al voltant. Això si, tots els rètols són en italià. Ai coi, i perquè a Barcelona no són en català? Deu ser que això de ser un estat elimina immediatament tots els dubtes sobre quin és l'idioma que cal fer servir.
Durant l'estada anirem trobant exemples similars: la venda de castanyes està monopolitzada per sud-asiàtics i el top-manta és omnipresent i sense prendre les precaucions que hi ha a casa nostra per si apareix la Policia.
Visitar Roma.
Sempre hem fet les visites pel nostre compte, que moltes vegades vol dir poca optimització del temps amb cues, anades i tornades i poc aprofitament de les visites. Aquest cop vàrem optar per contractar les visites guiades en català (!) de la Associació Romaqui . Absolutament recomanables: encara que només fos per saltar-vos les cues val la pena, però a més les explicacions en català, i a la catalana, faciliten extraordinàriament el poder mantenir l'atenció durant les 3 hores i escaig que dura cada visita.
Vàrem contractar les visites als Museus Vaticans i al Fòrum Romà.
Els Museus Vaticans.
Fàcils de trobar. Només cal seguir la gentada un cop sortiu de l'estació de metro Ottaviano. Resseguint les muralles que havien estat considerades inexpugnables arribareu a l'entranda dels Museus Vaticans. Com diem nosaltres: no te'ls acabes! I en canvi acabes empatxat. I atabalat de la gentada que amb cara de mal de peus recorre els passadissos atapeïts provant de copsar les explicacions industrialitzades de centenars de guies.
Excessiu seria la paraula adequada.Les recomanacions de silenci i de no fer fotos amb flaix a la Capella Sixtina semblen un acudit. Centenars de turistes s'encarreguen de generar un zumzeig constant i hi ha quasi tants llampecs de flaix com en una desfilada de modes.
Fòrum Romà.
El més impressionant de Roma. Els advertiments de que mai cap romà va veure el Fòrum com el veiem avui (però sencer) no serveixen de res. La iconografia és el que és i hem vist massa peŀlícules de romans.
El Colosseu és la cirereta de la visita. Fora,un munt de romans actuals vestits de centurions mira de guanyar-se unes virolles fent-se fotos amb turistes.
Es el moment de deixar volar la imaginació i transformar els turistes en romans amb toga, de sentir la cridòria i ensumar l'aire amb el ferum de les bèsties,del menjar cuit a les grades, de la sang i de la por...
Fer el turista.
A Itàlia, i a Roma en particular, deu ser impossible de fer el viatger. O ets italià o ets turista. Riuades de gent amb càmeres de fotos arreu. Cal fer cua per arribar ran d'aigua a la Fontana di Trevi, per entrar a Sant Pere del Vaticà, per fer una foto des del punt exacte de la Plaça de Sant Pere on les fileres de columnes queden arrenglerades i, en general, per fer qualsevol de les coses que qualsevol guia recomana. Ara...val la pena.
No se si existeix una setmana al mes de febrer (el mes més inversemblant per viatjar) quan sigui possible no coincidir amb desenes de milers d'altres turistes.
Escalinates de Piazza Spagna, on els turistes seuen durant hores per convertir-se en un píxel de les milers de fotos que milers de turistes fan des de la plaça. I els carrers dels voltants: Via dei Condotti plena de botigues de luxe; via della Croce amb un restaurant a quasi cada porta i la Via del Corso que uneix la pIazza del Popolo amb la Piazza Venezia.
Piazza Navona, plena de parades del mercat de Nadal que, com a tots els mercats de Nadal, la meitat de les parades venen coses sense relació amb el Nadal. I que tapen la vista de les famoses fonts.
El Quirinale, on hi havia una exposició sobre Itàlia als anys 30 del segle passat sense cap alusió a la intervenció legionària a la Guerra Civil.
El Panteó, impressionant grandesa disminuïda pel xiuxiu constant de centenars de persones entrant i sortint i del mateix brogit de la Piazza della Rotonda. Tot i que si volteu pels carrers propers hi ha racons ben tranquils, com la Plaça de Sant Ignasi que alleugereixen una mica l'estres turístic.
Campió dei Fiori, atapeït però des d'on es pot fer una magnífica passejada travessant el gueto, arribant al Teatre de Marcello i baixar des del Capitoli (quina posta de sol sobre el Fòrum) fins el Colosseu per la Via dei Fori Imperiali, tancada al trànsit pel concert de Cap d'Any.
Com tants cops, la sensació que caldrà tornar-hi perquè això només ha estat un tast i han quedat tantes coses per veure...
El menjar.
Segurament existeix un consens mundial sobre que Itàlia es un país on es menja bé. El menjar es present a tot arreu a qualsevol hora del dia: paninis, pizzes, porchetta...a cada cantonada. I això sense esmentar els kebabs.
Acaba siguent complicat de fer dos àpats diaris a restaurants perquè el dinar no deixa espai al sopar. Coses que vàrem menjar i que recomano: pasta "caccio e peppe" (formatge i pebre), melanzane allà parmegiana (albergínies a la parmesana), trippa alla romana (no cal traducció per aquest pla fantàstic), carciofi alla giudia (carxofes a la jueva)...i la "zuppa" del dia que ens varen dur només perquè el segon plat s'estava endarrerint, una gentilesa impensable a casa nostra.
Cap d'Any.
Primera sorpresa: els italians no mengen raïms a toc de cadascuna de les campanades el dia 31 a les 12 de la nit. Simplement criden "auguri", brinden amb spumanti i amb més o menys es petonegen i desitgen felicitat. Segona sorpresa: mengen llenties. Llenties caldoses i estofades com a designi de bona sort. Bé, per sort sembla que no cal que siguin12 cullerades sinó nomes unes miquetes. Perquè després del Cenone di Capo d'Anno, amb panettone, torrons, etc...enfrontar-se a un plat de llenties és tot un repte!