dimecres, 17 d’abril del 2013

699 enrabiades (de moment).


M.d.l.L.d.L. és una d’aquelles dones que quan les mires penses que de més joves devien ser esplèndides. Vesteix amb estil, molt sovint amb roba fosca; estilitzada, camina ferma i segura sap el poder que té i el fa sentir als que l’envolten. Em fa l’efecte d’una d’aquelles nobles d’antany, acostumades a tenir un seguici acollonit que les complaïen només de fer un gest o una mirada: porteu-me això, obriu la finestra, talleu-li el cap.... Poc acostumada a que li portin la contrària o que no la obeeixin a la primera, no tolera (simplement per incomprensió) que algú no es doblegui a la seva voluntat.

És fàcil imaginar-se a la M.d.l.L.d.L, agafant una enrabiada cada cop que s'assabenta que un nou ajuntament s'ha adherit a l'Associació de Municipis per la Independència, esmolant-se-li el perfil de malvada glamurosa de sèrie B i amb un gest d'ira elegant agafar el telèfon per exigir als seus advocats i tècnics que demanin els acords de plens, contractes de lloguer de trens, fotos de balcons sense banderes espanyoles, etc.... Pobra senyora, per ara ja porta 699 enrabiades entre ajuntaments, consells comarcals, diputacions i altres ens municipalistes. Encara li sortiran cabells blancs i acabarà agafant una retirada a la magnífica Cruel·la de Vil.

Però no ens penséssim que M.d.l.L.d.L només pensa en clau espanyola perquè estaríem molt equivocats. A banda dels anys que fa que viu a Barcelona, ha estat diputada al Parlament de  Catalunya i per tant sap perfectament de quin peu calcem. O almenys s’ho pensava.

En qualsevol cas i perquè veiem que es preocupa de la nostra cultura, tal dia com ahir, M.d.l.L.d.L. es va reunir amb un representant de l'Instituto Cervantes per repassar les actuacions en favor de la llengua catalana que el Instituto ha fet durant el curs  2011/2012. 
Llegint la nota de premsa sobre la repassada cultural al català (http://www.seap.minhap.gob.es/es/ministerio/delegaciones_gobierno/delegaciones/catalunya/actualidad/notas_de_prensa/notas/2013/04/20130417.html) sembla força impressionant però si anem a la memòria del mateix Instituto Cervantes la cosa s'encongeix una mica, com per efecte de la seva mirada glacial:

·         44 cursos de català, que suposen el 0,29 % dels cursos d'idiomes que es varen fer en el periode.
·         147 activitats de promoció de la llengua i la cultura catalanes, que representen el 2,1 % de totes les activitats en el mateix període.

També ens informen que en la xarxa de biblioteques de l'Instituto Cervantes es poden trobar 16911 documents en llengua catalana, que són exactament el 1,35 % de tots els documents disponibles.

No sembla excessivament proporcional però en el fons tampoc cal que ho sigui.

Tot plegat és una (mooolt) tènue i sutil cortina de gasa perfumada per tapar altres accions seves més vocacionals. Com per exemple les denúncies als alcaldes que es neguen a penjar la bandera espanyola als balcons dels ajuntaments o que varen llogar trens per anar a la manifestació de l’11S2012; les coaccions que fa demanant s els acords dels Plens on s'han aprovat declaracions de territori lliure i sobirà, que han aprovat mocions a favor de la insubmissió fiscal, etc... Sembla que no, però és una feinada.

A banda dels símbols estatals, M.d.l.L.d.L. ja va anunciar des del moment de la seva presa de  possessió que volia que les forces policials de l'Estat fossin molt més visibles.

Potser, només potser, això explica la nota quasi exòtica de la parella de guàrdies civils que es passejaven per Olot el dia de la Fira de l'Embotit o el vol a baixa alçada per sobre d'Olot d'un helicòpter de la Benemèrita el dia que a l'Ajuntament es reunia la comissió executiva de l'AMI.

(La foto és manllevada de directe.cat)

diumenge, 14 d’abril del 2013

Per on petarà Catalunya? Pel nacional o pel social?


El debat aquests dies sobre la possibilitat o impossibilitat de fer el pressupost del Govern de Catalunya, posa de relleu alguns punts que semblen ser ignorats de forma consistent i constant per molts dels catalans: el primer pas per fer un pressupost és tenir en compte els ingressos previstos i a partir d’aquí es poden començar a restar les despeses previstes. Per això és cabdal el sostre de dèficit que es pugui fixar perquè condiciona de forma implacable els ingressos i les despeses.
En el debat parlamentari sobre un tema tan cabdal es posa de relleu el cinisme i mesquinesa del PP que exigeix el compliment fil per randa d’un sostre de dèficit del 0,7% conscient que si el Govern fa això, aboca Catalunya a un cataclisme del qual espera recollir-ne les engrunes de misèria que en quedin.
Una mica diferent és la posició del PSC que, un cop ha oficialitzat una mínima cobertura nacionalista després del vot rebel al Congreso, sembla retornar a la seva posició cripto-unionista exigint que si volen suport al pressupost, el Govern renunciï a seguir impulsant el procés sobiranista.

Segurament tot plegat sembla avorridíssim però el pressupost que qualsevol govern, empresa, associació... té a la seva disposició condiciona tota la seva acció.
Els catalans, acostumats al que en dèiem “estat del benestar” veiem ara com el manà ja no raja i notem com ja no hi ha un govern amb una font d’euros que semblava inexhaurible per fer veure que tots els serveis que teníem eren gratis.
Davant del clam de “gastar més”, tot i que en diem “prou retallades”, ens hauríem de preguntar d’on pensem treure els diners. Amb una economia productiva que ha estat destruïda ens els darrers anys i que ha portat al tancament de desenes de milers d’empreses, amb la classe mitja progressivament empobrida, amb instruments fiscals que faciliten que els realment rics puguin rebaixar exageradament la seva contribució fiscal, d’on sortiran les misses?
Amb l’espoli fiscal i la morositat del govern espanyol, d’on poden sortir els milions d’euros que costa mantenir una Sanitat i Educació estructuralment sobredimensionats per un país diminut com el nostre?
Alguns apunten que el frau fiscal no perseguit (16.000 milions d’euros anuals a Catalunya segons el GESTHA, Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda, tot i que s’hi podrien posar alguns peròs) podria ser part de la solució però el cert és que la lluita contra aquest delicte és responsabilitat del govern espanyol que, en això, es mostra tan indolent i mandrós com en la majoria de temes estructuralment cabdals.
El panorama em preocupa; els problemes socials els veig vinculats a la dependència d’Espanya però em sembla que els ritmes i els tempos no coincideixen a favor de la independència del país. Tinc la impressió que la pressió i el soroll dels moviments socials (que no deixen de ser polítics) van més ràpid que els moviments nacionals i que, en algun moment, li són un contrapès per falta de perspectiva.
No sé si és el mateix que avui deia Junqueras quan  afirmava que “les solucions individuals només passen pel compromís col·lectiu que suposa la independència de Catalunya” però si realment no estem disposats a arriscar ni una mica, si no estem preparats per fer un pas enrere per després fer-ne dos endavant, a què coi estem jugant?
No estem ara davant d’un procés constituent? No és un procés constituent el pacte de CiU i ERC, l’Acord per a la Transició Nacional? Segur que massa lent perquè tenim molta pressa perquè veiem com Catalunya se’ns mor a les mans, però quants de  nosaltres ens hauríem pensat que seríem tan a la vora de ser independents? Potser els catalans som massa autocrítics per fer front comú si no tenim la nostra existència amenaçada; potser no en vàrem ser capaços ni durant la Guerra de Successió, però deixarem passar aquest moment per adverbis, per tempos, per matisos?
Cedirem al xantatge econòmic del govern espanyol si ens promet donar-nos part dels diners que ens roba?
Davant de la Nació prevaldrà l’individu? Davant la promesa d’un Estat diferent, guanyarà el prejudici que diu que no és possible?
Per mi és essencial que davant de tot hi passi la independència de Catalunya i després, amb les contribucions de tothom, amb la generositat de tots plegats, serem capaços de bastir un Estat Català democràtic i just socialment.

diumenge, 7 d’abril del 2013

Cristina i Espanya se'n sortiran.


Darrerament llegir el diari és anar de sotrac en sotrac. Aquesta setmana deu haver estat una de les més sacsejadores dels darrers mesos (de fet, cada cop tenim menys memòria). Tot el xou de la Infanta Cristina va aixecar una polseguera que el primer ruixat va convertir en fang. El polsim dels que veien una imminent caiguda de la monarquia espanyola com a conseqüència de la imputació de la Sra. Urdangarín, es varen endur una bona decepció al cap de poques hores quan la Fiscalia General de l’Estat va recórrer la imputació. Un gest inèdit i amb una argumentació que no va fer servir el Novembre del 2012 quan es va calumniar de forma indecent al President Mas. Bé, com he escrit en alguna entrada d’aquest bloc jo tinc la mateixa confiança en una República espanyola que en la Monarquia espanyola: nul·la.

Però avui no em ve de gust parlar del vergonyós dèficit democràtic de l’Estat espanyol. Potser perquè em sembla tan escandalós i imagino que tothom ho veu tan clar, que trobaria reiteratiu dir-hi la meva.
A Catalunya s’ha començat a parlar dels pressupostos; de fet si som al març anem una mica tard i funcionem amb els del 2012, prorrogats.
La situació de les finances de la Generalitat és, pel que sé, encara pitjor del que diuen els diaris. No és només el nivell de dèficit permès per l’Estat, impossible de complir i vergonyosament injust; són també els incompliments del mateix Estat espanyol en el pagament dels seus compromisos (un escàndol que no s’entén que no hagi arribat a algun tribunal) és també la disminució d’ingressos, la impossibilitat de posar nous impostos perquè varen ser recorreguts per l’Estat i cada cop hi ha també menys catalans (particulars i empreses) en condicions de pagar-ne.
És l’asfixia econòmica. Amb això calia comptar-hi. Però els que la pateixen a la primera línia, potser no poden mantenir el cap tan fred. Els funcionaris, els primers de llepar, sense paga extra. Després, els Consells comarcals. Tothom ho veurà clar; al cap i a la fi, polítics que deixaran de cobrar, funcionaris que es quedaran sense feina. Res important.
I després? Malament rai. Almenys sobre el paper, perquè resulta que per molt enfadats que estiguin, per molta raó que tinguin, els metges continuen atenent molt bé als seus pacients, els mestres segueixen ensenyant i educant la nostra mainada; més enllà de les enrabiades, la professionalitat i l’estima per la feina. I, espero, pel país.
Cada dia que passa, més catalans, s’afegeixen a les rengles dels independentistes. Per ideologia, per convenciment, per aprenentatge o per necessitat cada dia som més els que pensem que Catalunya només se’n sortirà si deixa anar el llast d’Espanya. És així de clar.
Fa molt poc apareix un nou concepte al qual caldrà estar molt atents perquè és imprescindible per assolir la nostra llibertat i que ha de modificar radicalment el discurs independentista: Espanya pot sortir-se’n sense Catalunya.
És important que superem la primera impressió d’estupor i incredulitat, tot i que portem molt temps argumentant que és precisament la necessitat que Espanya té de Catalunya el que impedeix la nostra llibertat, per reforçar aquesta idea. Si convencem als governants espanyols que se’n poden sortir sense Catalunya, haurem fet un pas més cap a la independència.
I aleshores ja s'ho espavilaran amb la Cristina i tota la patuelia. Nosaltres ens ho mirarem des del sofà.