divendres, 16 de desembre del 2016

Les vertaderes amenaces a la UE



Aquests darrers dies, un parell de fets ens haurien de fer rumiar amb la fortalesa de la democràcia al món.
La mort de Fidel Castro va aixecar alguns microdebats sobre la qualitat democràtica de les democràcies tradicionals contraposant-la al model castrista de socialisme que governa Cuba des de fa quasi 60 anys. Pels que creiem que la democràcia requereix tant de l’existència d’eleccions regulars i a les quals es puguin presentar en igualtat de condicions partits diferents al del govern, juntament amb l’existència de llibertats civils, religiosa, de premsa, etc.  es va tractar ben bé d’un debat minúscul perquè cap d’aquestes condicions es donen actualment a Cuba.
Els altres fets han tingut lloc a Europa, amb el continuat augment de les expectatives d’èxit electoral dels partits d’extrema dreta. El candidat ultradretà a la presidència d’Àustria va obtenir el 46% dels vots, una proporció massa elevada per pensar que és una derrota definitiva. Al mateix temps, a França, el Front Nacional sembla que tindrà possibilitats reals de guanyar les eleccions presidencials.
Però Àustria i França són només els casos més actuals. Podem afegir-hi Holanda, Hongria i Alemanya. Al Regne Unit, pel seu sistema electoral, la presència de l’UKIP és residual.
Ens hauria de fer pensar perquè aquestes formacions tenen tant d’èxit dins de la Unió Europea (al nostre país, de moment tenim sort). L’extrema dreta es fa un lloc als parlaments nacionals brandant la bandera anti-UE culpant-la de la pèrdua de sobirania nacional (que abans havien cedit prou de grat a canvi dels beneficis que el mercat conjunt ofereix) per regular problemes que malèvolament intenten vincular, com ara l’atur i la immigració o els refugiats.
I ens hauria de fer pensar sobretot perquè la llibertat en el món està en retrocés. Només el 46% dels països del món es poden considerar lliures (tenen règims democràtics i gaudeixen de llibertats), la resta tenen majors o menors restriccions en el procés democràtic i/o en les llibertats dels seus ciutadans.
El continent europeu, independentment de la pertinença a la Unió Europea, és el continent amb major percentatge de països lliures: un 86% dels països ho són (segons Freedomhouse.org). Europa constitueix el major conjunt de països lliures del món, amb fronteres comunes amb països en els quals les llibertats van en retrocés com Turquia i Rússia i amb una riba mediterrània  oposada on només Tunísia (amb molts altres dèficits) està considerat com a país lliure.
ara.cat
Amb aquesta visió, com és possible que tants ciutadans europeus estiguin disposats a perdre llibertats personals i col·lectives donant la oportunitat de governar a l’extrema dreta? Quina és la magnitud de la por que ha accionat els ressorts que tan bé saben manipular aquests partits? I sobretot, perquè els partits tradicionals d’arrel democràtica, d’esquerra i de dreta, no són capaços de neutralitzar-los de forma efectiva i definitiva?
La UE ha estat la garantia de pau i estabilitat democràtica a l’Europa de després de la Guerra Freda tot i haver tingut sempre moltes febleses (només cal recordar el lamentable paper durant la Guerra dels Balcans) però ara es troba davant el desafiament més gran de la seva història: que els seus membres no se’n vagin per retornar a l’autoritarisme i torni la inestabilitat al continent.
Això sí que és una amenaça real per la UE i no la independència de Catalunya, que serà construïda de forma democràtica i respectant les llibertats de tothom.

Article publicat el 7 de Desembre de 2016 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot