diumenge, 16 d’octubre del 2016

La ideologia



 Quan les enquestes demanen als catalans que es posicionin ideològicament en una escala que va de l’1 al 10, la majoria ho fa prop del 5. El mateix passa amb els ciutadans espanyols. És a dir, que tant catalans com espanyols ens definim, majoritàriament, com a centristes.
I els partits polítics, que d’això en saben molt, volen pescar els vots allà on hi ha la majoria de votants: al centre. Per això, els partits amb voluntat de governar proven d’allunyar-se de posicions extremistes i tenen com a objectiu principal que els votants percebin que són opcions més o menys de centre.
És una altra raó perquè els ciutadans facin servir aquella frase lapidària de “tots els partits són iguals”. I no els falta raó perquè si els partits d’esquerra i els de dreta volen trobar-se en el centre, aleshores què els fa diferents?.
Un exemple recent el tenim en la discussió Errejón-Iglesias: el primer demanava moderació en el missatge per no espantar els moderats que els podrien votar, mentre que el segon diu que cal radicalitzar el discurs per poder-se diferenciar de la resta de partits.
Els partits de sempre, PP i PSOE, venen d’una tradició segons la qual els cicles polítics els anirien posant o traient del govern cada 2 ó 3 legislatures aproximadament. Instal·lats en aquesta certesa, s’havien institucionalitzat en l’alternança de govern i pocs ensurts es podien esperar en el moment del
relleu. Havien, sobretot el PSOE, abandonat la ideologia per abraçar el centrisme sociològic i garantir la continuïtat de les polítiques que cada cop són menys estatals per ser més europees. La ideologia ha anat quedant pels mítings, pels discursos, les tertúlies i les declaracions.
Aquests darrers dies hem vist com una rebel·lió interna, cruel i virulenta, escapçava la secretaria general del PSOE fent culpable a Pedro Sánchez de diversos mals que les dades desmenteixen: ni volia fer concessions als independentistes catalans, ni ha fet la davallada més important del partit. Només se’l pot acusar amb raó de no haver facilitat la investidura de Mariano Rajoy, que sense fer res ja ha guanyat 9 mesos extra de permanència al govern en funcions.
El PSOE es troba collat per la incapacitat de sortir-se’n: Podemos els pren la ideologia per l’esquerra, unes terceres eleccions els garantirien uns altres resultats encara pitjors que els actuals, i abstenir-se en la investidura suposaria un repte per justificar la decisió davant dels afiliats, que veurien com el seu partit dóna la presidència del govern a un PP cada vegada més desfermadament i ideològicament ultramuntà perquè el PP no amaga la seva ideologia de partit.
Al final, com ja hem pogut sentir aquests dies, acabaran embolicant-se amb la bandera i tornarà a ser, com el PSC, aquell partit amb qui sempre es pot comptar per formar govern. Andalusia, Lleida, Tarragona, Barcelona, Girona, Figueres, Olot... sempre ofereixen o accepten pactes de govern amb els rivals eterns o amb els nous contrincants. Perquè l’important és sobreviure als temps difícils  i no la ideologia ni la coherència. 

Article publicat el 5 d'octubre de 2016 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot

diumenge, 2 d’octubre del 2016

Taipei (4). Temples i souvenirs.



Darrer dia a Taipei. Com que era dissabte un violinista amenitzava l’esmorzar però per bé que ho eés, l’instint de turista s’imposava: calia planificar el dia amb molta cura perquè a les 12 calia deixar l’habitació i a les 10 de la nit havia de ser a l’aeroport. A més encara no havia comprat cap record, i això seria un autèntic pecat que un turista no pot cometre.
Després de fer un bon esmorzar, cop de metro fins a Da’an i després una caminada fins el Mercat de Jade. Allà una altra petita decepció: allò que havia de ser el que el seu nom deia era una mena de mercat d’encants i bijuteria de plàstic, amb alguna parada de peces que semblaven artesanes però de jade, enlloc.
Vaig baixar fins la Torre 101 a peu, uns 45 minuts en línia recta per descobrir que la botiga d’artesania indígena taiwanesa on esperava trobar algun record bonic, havia desaparegut.
El dia no començava gaire bé però va empitjorar amb la pluja que començava a caure. Sort del paraigua que les amabilíssimes recepcionistes de l’hotel m’havien deixat.Davant la torre uns manifestants de la secta Falun Gong meditaven tot aguantant el ximxim.
Amb previsió de tempesta tot el dia, després de fer el check-in me’n vaig tornar a voltar carregat amb el paraigua que vaig carretejar tot el dia inútilment perquè va començar a fer sol i ja no es va ennuvolar més en tot el dia.
Vaig anar cap al Temple de Longshan. Aquest va ser, de lluny i potser perquè era dissabte, el temple
 
més concorregut dels que havia visitat. Allà les taules de les ofrenes eren més plenes que en cap altre i haurien quedat petites en un moment si no fos perquè amb la mateixa velocitat que els fidels les omplien amb queviures, altres n’omplien bosses i se’ls enduien. Gent necessitada? No en feien pas cara. Un misteri. En una de les taules d’ofrenes de la part de darrere del temple principal, algú havia ofrenat un meravellós ànec rostit sencer, ben dauradet. Qui se l’enduria? O el deixarien pels monjos?
Una de les gràcies del temple de Longshan són els enormes encensers daurats del pati amb unes figues malcarades que són, curiosament, occidentals. I és que abans d’anar a Taiwan a fer el turista, els europeus que fa segles passaven per allà només ho feien per fer negocis a les esqunes dels taiwanesos, que varen desenvolupar una certa tírria cap a aquells estrangers de nas gros.
Just al costat del temple de Longshan hi ha el barri de Bopiliao, un barri petitonet amb la gràcia de tenir una colla d’edificis de maó vermell d’estil japonès. Bé, excepte que siguis arquitecte tampoc no és per caure de cul.
Vagarejant per la zona sense gaire pressa i buscant el camí per anar a Ximending, vaig dinar tot caminant: una salsitxa de senglar, que per la
 
fortor devia ser mascle per menys d’un euro i un panet farcit de carn i ceba, deliciós que va col·laborar al meu guarniment de turista amb unes quantes llànties olioses. Vaig deixar passar la oportunitat d’entrar en un restaurant que tenia una enorme serp tancada dins un terrari com a reclam del menú i em vaig limitar a mirar-me-la al costat d’una iaia del veïnat que duia el nét a mirar aquesta serp i les altres que li feien companyia; i, al costat, les gàbies amb conills porquins i rates que, suposo, era per alimentar a les serps. Tot un exemple de cadena alimentària.




Quasi vaig ensopegar amb un altre temple taoista, el de Qinshan. És un temple petit i encaixat entre edificis; a diferència dels més grans es pot entrar a dins i anar pujant fins el tercer pis i estar a tocar dels sants taoistes i admirar els magnífics bigotis que llueixen. I unes celles que els arriben més avall de la sotabarba i que contribueixen a donar-los una fesomia ben poc amigable


 











Amb una calor angoixant, vaig arribar finalment a Ximendin. El barri de les botigues de moda, plenes de jovent que fins i tot feien cua al carrer per poder entrar dins d’algunes botigues i poder-s’hi moure amb comoditat. Ximendin és una àrea comercial, moderníssima, totalment de vianant, atapeïda de
jovent, amb un soroll incessant i, com arreu de Taipei, plena de paradetes de menjar essencialment local. Va ser el primer lloc on vaig tenir la sensació d’amuntegament humà i això que Taiwan és un dels països amb més alta densitat de població. Uns bon lloc per passejar i mercadejar si t’agraden les bagatel·les, els records tòpics o, en general, tot allò que agrada al jovent. I especialment els peluixos  perquè sembla que a  les taiwaneses els encanten els peluixos i és un bon detall regalar-ne a les xicotes, amigues, etc...
I d’aquí amb un altre cop de metro fins a Taiwan Handicraft, una enorme botiga de 3 pisos d'artesania taiwanesa on es poden comprar, o admirar, pintures, cal·ligrafies, joies, roba, etc...tot artesà, i molts fets per aborígens. Just abans d'arribar el soroll d'una enorme manifestació per defenar els drets dels funcionaris, tenia els carrers tallats. Milers de persones amb banderetes de Taiwan escoltaven les proclames que es proferien des de dalt d'un escenari. Vaig arribar al final de l'acte quan la majoria de gent ja tornava cap a casa i uns voluntaris anaven recollint totes les banderetes per evitar que anessin per terra.
Quasi finalment, fent-se fosc, vaig arribar al Huashan 1914 un parc amb antics edificis industrials avui reconvertits en restaurants, botigues, galeries d’art, etc. U´n lloc on hi ha l’avantguarda artística de Taipei. A la zona d’entrada un concert de música rock, i arreu ple de gent. Un dels locals tenia una cua de 200 metres per poder entrar; tafaner, vaig demanar a un grupet de nois i noies què era aquella cua i em varen respondre que feien cua per entrar perquè dins “es poden trobar...coses”. Vist el vist dies anteriors i que la cua era bàsicament de gent molt jove, va ser inevitable de pensar que les “coses” que es podien trobar allà dins havien de ser Pokémons.



Finalment, el darrer sopar en un restaurant recomanat per les noies de l’hotel per menjar dumplings i beef noodles per un total de 5 €.
Mort de cansament i amb els peus que no tiraven després d’aquests dies tan intensos, me’n vaig anar de Taiwan amb molt bones sensacions i content d’haver-m’hi pogut quedar uns dies, després de la feina. Content del que havia vist, sentit, après. Satisfet del que vaig poder tastar d’aquesta illa petita que volia conquerir el gegant de l’altra banda del mar; encuriosit per com és capaç de moure’s pel món sense haver declarat mai la independència i sent reconegut només per 26 estats, sense seient a l’ONU ni a cap organisme mundial però que en canvi és una potència tecnològica mundial i, dins d’Àsia, una potència econòmica.
Alguna cosa en podríem aprendre nosaltres, sempre tan porucs. Aquí deixo l’enllaç a una altra entrada on parlo de la situació política de Taiwan i proposo, per Catalunya, la via taiwanesa.

Taipei. Temples, botigues i CKS

´
El bon turista es creu cegament les guies de viatge. Per això si la guia diu que per anar a l’oratori dels Màrtirs cal anar a l’estació de JIantan, perquè dubtar-ne encara que al mapa de l’estació no surti per enlloc i encara que un senyor taiwanès, veient-te estranger i perdut, s’ofereixi a ajudar-te? Al final, potser per treure’s el turista del damunt el bon senyor va dir que si, que caminant 15 minuts ja hi arribaria.
Al cap de 15 minuts veig un edifici que bé podria ser un oratori, un temple, una pagoda...el meu objectiu. Pujo escales pel mig d’un parc i començo a suar altre cop, m’acosto esbufegant a l’edifici i resulta ser el fastuós i enorme Grand Hotel...desfent el camí vaig veure clar que el millor era agafar un taxi perquè allò començava a assemblar-se massa a caminar per la Ronda de Dalt.
Un cop ens vàrem entendre amb el taxista ensenyant-li la foto d’on volia anar (ardits de turista; el viatger, abans ha fet un curs per aprendre xinés) vàrem fer cap al Martyr’s Shrine. De fet, és un oratori commemoratiu dels soldats taiwanesos morts en diferents guerres, majoritàriament a la Guerra Civil Xinesa i no esperava res gaire emocionant, per això quan el vàrem trobar tancat la decepció no va ser gaire gran i els renecs en veu baixa només varen ser pel temps perdut intentant arribar-hi a peu.
Ara que ja dominava la comunicació amb el taxista, l’hi vaig ensenyar una foto i vàrem girar cua cap al temple de Bao’an, el temple taoista més famós de Taipei. El bon taxista em va deixar al davant d’una porta daurada i vermella i em va assenyalar alternativament amb el dit la foto i la porta: havíem arribat.
Bé, la porta principal donava a un pati i allà em va sortir al pas un senyor que em va donar un fulletó i em va assenyalar la porta principal.
Tan content estava de la meva sort de no trobar gairebé ningú que vaig començar a sospitar que realment es tractés del temple correcte. La completa diferència entre el que descrivia la guia i el que tenia al davant m’ho va confirmar: estava al Temple de Confuci. Una confusió normal...
El temple és interessant, amb tot de sales explicant (fins i tot amb ordinadors i jocs en 3D) en què es basa el confucianisme. Una mica confús tot plegat.
Sota un porxo, una senyora fa cal·ligrafia en unes cartolines vermelles. En té un bon piló i quan m’hi atanso un senyor em dóna un paper on puc veure la traducció a l’anglès dels textos. Em conviden a agafar-ne tants com vulgui però només en prenc tres, que seran uns regals bonics i originals.
Després si que me’n vaig cap al Temple de Bao’an. Allà hi ha més gent i el primer que em crida
l’atenció és la taula amb les ofrenes amb menjar i les pregàries xintoistes. Els devots xintoistes demanen favors i fan preguntes al déu que escullen d’una manera molt particular: entre les dues mans juntes, prenen dues peces de fusta de color vermell d’uns 10-15 cm de llargada i que tenen la forma de grills de taronja (o de lluna creixent, si voleu). Es fa una pregunta al déu que hagi de ser resposta amb un si o amb un no i després es deixen caure les peces de fusta al terra. Depenent de com cauen (mirant amunt o ajagudes) la resposta és positiva o negativa o cal tornar-hi perquè no ha quedat clar. El millor és que si la resposta no t’agrada hi pots tornar tantes vegades com calgui fins sentir el que vols. Però hi ha un límit: si s’obté la mateixa resposta tres cops seguits, aleshores cal acceptar-ho.

Mirant de no empipar gaire, em vaig ben embadalir veient el tragí dels fidels que després de resar davant el déu principal i de fer reverències amb barretes d’encens, anaven de capelleta en capelleta

dels déus menors repetint el mateix ritual però una mica més apressat. De fet, es podria comparar a les esglésies catòliques, que estan presidides per un altar principal i al voltant n´hi ha tot un reguitzell dedicats a sants i verges. Ara que hi penso, en aquests temples hi havia més aviat poques deïtats femenines...Almenys tots els déus menors i sants duien uns bigotis força espectaculars.


Seguint amb les comparacions, vaig veure com un monjo beneïa una moto d’una manera més sofisticada que quan a Olot es beneeixen per Sant Cristòfol: tot recitant pregàries, el monjo va anar passant unes varetes d’encens per sobre el vehicle ( una mica com el rector ruixa amb aigua beneïda), seguidament li va llençar uns grapadets de sal i va iniciar la pregària llençant a terra uns quants cops les peces de fusta i, finalment, va encendre una traca. Amb la certesa que tota aquesta benedicció els guardaria de qualsevol mal, una parella va pujar damunt la moto i va marxar ben cofoia i beneïda.
Un cop vist, vaig anar a fer una de les coses que m’agraden més i que a Àsia és encara més fascinant: badar pels carrers. El meu objectiu era Dihua Street, un carrer comercial. Per arribar-hi vaig baixar per Dalong Street, una caminadeta de quasi 3 km. Curiosament molts edificis de Taipei tenen porxos
que cobreixen les voreres i en teoria és possible de passejar-hi a cobert del sol i de la pluja; la realitat és que com que els baixos dels edificis estan ocupats per botigues o restaurants, cal anar sortejant expositors, taules, cuines improvisades, bicicletes, motos, gent, etc...Va ser una passejada, un cop més, pel mig de dotzenes de paradetes de menjar; sovint només una cuina de gas i una paella d’oli bullent per fregir qualsevol cosa que els clients s’enduen en bosses de plàstic.

Vaig entrar en un mercat cobert i feia més nosa que servei però això si: per uns minuts vaig ser l’atracció. Aquells placers haurien de parlar amb els del mercat de la Boqueria...
Al final vaig arribar a Dihua Street. Un carrer llarg i no gaire ample, ple i replè de botigues de tota

mena. A la vorera, sacs de bolets dessecats, de cebes, de cereals...; paneres de peixos i gambes minúscules, tot dessecat; moixames de sèpies i calamars penjaven de ganxos com aquí en pengen les llonganisses. Botigues de roba, estris de cuina, de te de tota mena, verdures, fruites...un  bé de déu de tot. La barreja de botigues de disseny, teteries espectaculars on també es pot dinar´, contrasta amb d’altres de més tradicionals o directament ancorades mol anys enrere com la senyora que netejava peixos al carrer amb l’aigua d’una palangana o els pollastres plomats que penjaven al costat de les bicicletes.

I allà al mig el Temple d’Or, atapeït de tan petit com és i amb l’aparença més de ser un mercat que una altra cosa.
Havent dinat, un cop de metro fins al Memorial de Chiang Kai Shek, CKS que en diuen aquí. En CKS tenia certs `punts de coincidència amb Franco: contemporanis, tots dos ostentaven el títol auto-atorgat de Generalíssim, tots dos varen ser dictadors i els dos varen morir l’any 1975. En canvi Franco va guanyar la Guerra Civil i la seva mort va donar pas a la democràcia, mentre que CKS la va perdre i la dictadura a Taiwan es va mantenir uns quants anys després de mort.
El Memorial presideix una esplanada enorme que s’obre entre el Teatre Nacional i l’Auditor

i Nacional, dos edificis que semblen bessons. Després de pujar 88 escalons (l’edat de CKS quan va palmar) hi ha un hall amb una enorme estàtua del dictador. Dos soldats fan guàrdia immòbils al seu costat. Pels fans d’aquestes coses, cada hora hi ha un relleu de la guàrdia que funciona amb la mateixa pompa ridícula de tots. I és que això només saben fer-ho bé els anglesos.
Des de dalt, es veia una cara gegant d’en Doraemon feta amb molinets de vent de coloraines. Això si que era descontextualitzar la memòria d’un dictador! A la oriental i sense gaires manies.

Va començar a ploure i, sense paraigües, no vaig tenir excusa per marxar. Dins el Memorial, una enorme exposició dedicada a la vida de CKS, molt concorreguda pel que semblaven turistes vinguts de la Xina continental que m’hauria agradat saber si el veien com un heroi o com un enemic. O com una relíquia del passat.
Com passa sempre que plou, els que venen paraigües fan negoci i, com sol passar amb els venedors xinesos de paraigües, t’enreden venent-te’n un que només s’obre dos cops: a la botiga quan el proves i quan surts al carrer. Un cop l’has plegat, ja no funciona mai més. Per això reien tant les noies de la botiga del Memorial quan me’l varen vendre...
La pluja em va fer canviar de sabates, de roba i de plans. En comptes d’anar a sopar al mercat nocturn de NIngxia vaig anar a l de Liaoning perquè semblava prop de l’hotel. Semblava, perquè com que el turista fa servir mapes sense escala, les apreciacions a vegades fallen. Va ser una bona caminada. Comparat amb el de Shinin, aquest
mercat nocturn és minúscul, unes dotzenes de paradetes al llarg d’un únic carrer. Potser per la ploguda d’unes hores abans, hi havia molt poca gent al carrer  i a les parades.
Tots els rètols estaven només en xinès i al final vaig decidir sopar a l’únic lloc on parlaven una mica d’anglès. Comportament de turista que va tenir càstig de turista: sopar a preu europeu en un restaurant de carrer. Ara, la veritat és que un cop allà vaig descobrir la gana



furibunda que tenia després de caminar tot el dia i em vaig atipar com un lladre: mandonguilles de pop, gambes, tofu picant amb verdures i porc rostit. Abundant i boníssim, per 30 € un preu escandalosament . Però qualsevol protesta, allà... És el que li passa al bon turista, que quan s’adona que l’han esquilat ajup el cap i se’n va amb la promesa silenciosa  de no tornar-hi mai més.