13-D: 5 anys després

De manera discreta ha passat el 5è aniversari del 13-D del 2009. Pels desmemoriats, aquell dia es va anomenar “la primera onada de les consultes independentistes”. Per alguns, com ara jo, va ser el bateig de foc a la política. Només han passat  5 anys i sembla que n’hagin passat 50. Si en aquell moment ens haguessin dit que el panorama polític català hauria girat com un mitjó al cap de només 5 anys, hauríem esclatat de joia. Tot i que segurament algú(ns) haurien(m) arrufat el nas. Incrèduls de mena.

Mai ens hauríem imaginat que allò que demanàvem i fins i tot exigíem amb certa agressivitat i arrogància (que CDC anés al davant del procés polític per la independència) acabaria passant; més aviat comptàvem que tot plegat acabaria dinamitat i que de tot aquell magma en sortiria una cosa nova. De fet, temps després va sorgir l’ANC.

El 13D va néixer de les ganes de replicar el referèndum d’Arenys arreu del país. Amb una organització un punt precària però amb molta energia i voluntat, es varen anar creant comissions arreu de Catalunya. A la nostra comarca va néixer “Garrotxa Decideix” que més endavant es transformaria en “Olot decideix” i on vàrem confluir persones ben diferents i d’ideologies i organitzacions diverses però cohesionats per un sol objectiu: la independència de Catalunya.

Recordo aquelles reunions interminables a l’antic local d’Òmnium Cultural, mig glaçats de fred, on calia demanar torn de paraula (i pobre del que se’l saltés) i on no tardaven gaire a saltar espurnes. Discussions interminables fins aconseguir consensos febles; idees bones i algunes que potser no ho eren tant, es debatien fins l’infinit enfrontant els realistes amb els més somniadors. Les decisions es prenien per votació i per esgotament de l’adversari. Teníem tants objectius alhora que era realment complicat: fer la consulta a tants pobles com fos possible, aconseguir adhesions, aconseguir voluntaris, aconseguir diners per finançar el material...i la sensació que érem tant pocs que no ens en sortiríem. Però quatre crits, quatre rialles i ja ens hi tornàvem a posar com si res.

Era emocionant anar a alguns dels pobles garrotxins i explicar el que volíem aconseguir, com estàvem organitzats, com funcionava el vot anticipat, com es faria el recompte o com ho faríem per evitar vots duplicats. I sempre mantenint un impossible esperit neutral.

Era enervant la improvisació i la sensació que tot se n’anava en orris fins que va arribar el dia 13 i tots els núvols es varen esqueixar.

Era entendridora aquella ingenuïtat de tot plegat: el logo, el voluntarisme, les expectatives de ser el centre d’atenció mundial, els excel per recollir les dades...

Però sempre recordaré que vaig pensar que seria un èxit quan al matí, molt aviat, tornant de Mieres on havia anat a veure si tot estava a punt, sentia en Jordi Margarit a RAC1 fent una autèntica arenga dient que votaria SI.

Deixeu-me frivolitzar (només fins a cert punt) dient que vàrem ser l’avançada del que ha estat el 9N. Però no estic tan lluny.

Fa 5 anys ens pensàvem que érem el primer assaig del que un dia seria realitat. No sabíem com aniria, ni tampoc qui aniria al davant, però sí que estàvem convençuts que allò que fèiem era important. Pensàvem que estàvem despertant consciències i que vencíem les pors amb aquell innocu exercici de votar amb urnes de veritat (sembla que el metacrilat és un material molt més noble que el cartró).

D’alguna manera, el que vàrem sembrar el 13D del 2009 i després el 28F a La Garrotxa i el 25A a Olot, i en  altres dates a altres indrets de Catalunya, ho estem recollint ara. I falta molt poc per fer el tomb definitiu que la majoria de catalans esperem: la possibilitat de decidir el nostre futur polític, econòmic i social, amb els nostres defectes i les nostres virtuts; amb els nostres recursos i les nostres forces.

Amb aquest somriure nacional que entre tots hem construït i que comença a enlluernar el món.

 

Espanya no és Àfrica

És una regla generalment acceptada que a la feina val més no parlar de política sinó saps molt clar de quin peu calça el teu interlocutor. Avui, però, i almenys per la meva experiència dels darrers mesos això que anomenem "el procés" n'és una excepció clara.

 En les darreres setmanes, més exemples de l'excepció que esmentava a l'inici. L'endemà del 9N vaig haver de trucar a un directiu d'una empresa gallega amb la qual mantenim tractes. Després de les salutacions de rigor, em diu "encara us dura la ressaca?". Va fer servir un to entre admiratiu i encuriosit per saber de primera mà com havia anat tot plegat. La nostra conversa en castellà va servir per fer-li entendre a ell que tot plegat és molt seriós i alegre alhora i que de crispació res; i a ell li va servir per dir-me que a Galicia també ens miren i admiren, i que una cosa és el que diguin els diaris (i els polítics), i una altra el que pensen els ciutadans.

 Aquesta mateixa setmana, en una reunió de feina, el CEO d'una de les empreses més importants de les comarques gironines va encetar la trobada explicant que havia anat a la convocatòria del President Mas i que havia vist com "homes i dones de seny, no pas quatre eixelebrats, s'emocionaven, aplaudien i cridaven independència" i tot seguia feia un discurs sobre els greuges que Madrid ens infligeix als catalans i que empenyia a "la gent de seny i d'ordre" a veure clar que la independència era l'únic camí i que "siguent catalans i tenint l'empresa aquí a Catalunya, hi hem de ser lleials". Assentiment unànime a les paraules d'un nou convers que és molt benvingut a la causa.

Per tant no és cert que els empresaris estiguin en contra de la independència i que només ho considerin des del punt de vista del seu negoci. Almenys no pas tots.

 I finalment també aquesta setmana, atenent uns visitants d'un país del centre d'Àfrica, he hagut de respondre (a l'hora de dinar) a un munt de preguntes sobre el que està passant avui al nostre país: què són aquelles banderes amb l'estel? quins són els greuges de Madrid? amb qui jugarà el Barça quan siguem independents?

 I la crucial i més difícil de respondre: Què hi penso guanyar amb la independència?

 Bé... em va fer pensar en aquella frase d'Haruki Murakami a 1Q84 : "si per entendre-ho necessites que t'ho expliqui, vol dir que per molt que t'ho expliqui mai no ho podràs entendre". Els vaig dir que potser a nivell individual podria haver-hi el risc de perdre-hi alguna cosa, durant algun temps, però que no m'importava perquè estava segur que personalment i col·lectivament hi guanyaria una cosa

www.eosnap.com

molt important i també molt íntima: recobrar una llibertat que fins avui està entelada i una mica bruta. Els vaig explicar com n'era d'important per nosaltres la nostra cultura i la nostra llengua però que encara ho era més l'oportunitat de construir un nou Estat amb les nostres pròpies lleis i poder gestionar els nostres recursos i les nostres oportunitats.

No estic segur que el somriure que feien mentre m'escoltaven volgués dir que m'entenien; potser només volia dir que era (sóc) ingenu però almenys no varen dir que era impossible ni que Espanya ni la UE no ens deixaria mai. Ni tampoc que no ens en sortiríem.

Vaja, que Espanya no és Àfrica!

Deu ser marciana. Almenys el seu govern.

Quan no hi ha acord a la primera.

Més de la meitat del temps de la meva jornada laboral l'ocupen les reunions de tota mena. 

Hi ha reunions de tota mena, amb persones molt diferents i amb objectius molt diversos. Tant que a vegades el vertígen de passar d'un tema a un altre és una mica dragoncanià.

Com sempre, l'actitud és vital. Hi ha persones que s'han preparat la reunió i n'hi ha que hi arriben disposats a improvisar, o a passar desapercebuts. N'hi ha que lideren la reunió i n'hi ha que es limiten a escoltar i a prendre nota. També n'hi ha que no fan ni una cosa ni l'altra i es pregunten (imagino que ho fan!) què coi hi foten allà.  Alguns hi són perquè es suposa que hi han de ser i altres hi són perquè realment cal que hi siguin. Hi ha persones que fan propostes i n'hi ha que veuen problemes arreu.

Hi ha reunions importants en les quals cal prendre decisions importants i de gran impacte i hi ha reunions que podrien no fer-se perquè el tema és menut com un gra de mill.

Al nostre país, aquesta setmana han començat reunions importants d'importància trascendental pel futur de Catalunya; reunions que haurien de definir amb precisió el nou full de ruta un cop passat i superat el 9N. Malauradament el soroll mediàtic, amplificat milers de vegades a cop de Twitter i a ritme de tertúlia radiofònica, transmet la idea de disenció.

Encara que sembli sorprenent en un país habitat per gent que al més petit tort proclama l'estripada de carnet, la idea d'unitat i d'unanimitat segueix essent molt valorada. I és per això, que com que no hi ha hagut una entesa a la primera, s'ha engegat el plany del "no anem bé", que retransmeten en directe els xarlatans de l'unionisme.

Per variar, discrepo. Si una cosa he après de la "meetingmania" en la que visc immers és que als millors acord s'hi arriba després de dissentir, de discutir amb fermesa i transparència les posicions i opinions, de debatre amb passió dades, escenaris i horitzons. El consens pel consens, pot conduir a prendre males decisions. Almenys, aquelles que són importants

Per això, no m'esvero gens quan sento que les primeres reunions del President Mas amb els altres líders polítics catalans no han arribat al teòric bon port que tots desitgem. Dels debats que vindran, de les negociacions, de la passió i de la raó en sortirà un acord molt millor perquè serà més sòlid. Més equilibrat. Més ponderat. Un acord del qual qui en formi part, se'l sentirà més propi i es veurà més recolzat per defensar-lo.

Un bon acord pel nostre futur.

Perquè... entenc que també es donen dues condicions indispensables: la voluntat de voler arribar a un acord i la capacitat d'escoltar l'altre. No?

Ens en sortirem i ho farem bé! 

Goodbye Spain.

Informe del talp oloti sobre el 9N

A la atención de Don Miguel Secretario General del Sindicato Mentes Sucias..

Informe del “Talp olotí” sobre el 9N

Hola Jefe!

Com sempre amb el temps necessari per contrastar les dades de l’informe amb les declaracions de la Llanos i l’Alícia lus ils faig arribar el meu informe patriòtic sobre l’aquelarre independentista del 9N a Olot.

Vagi per endavant que estic una mica empipat perquè no em varen convidar a la gloriosa i heroica acció de Girona contra les urnes. No entenc que la Jefatura preferís enviar-hi aquells imberbes escardalencs en comptes del nostre experimentat grup. D’acord que en Dani, en Roca i jo no correm tant ràpid com aquells zascandils però ens hauríem rendit amb honor.

Bé, al que anàvem.

3:30 a.m. (aclariment: a.m, vol dir “aviat al matí”): em vesteixo amb la camisa blava, em col·loco l’escapulari (com que no tinc el del Tercio, faig servir la de la meva tieta conca que era novenària del Carme), pantalons i botes de combat. A la motxilla, equipatge bàsic de supervivència: 1 ampolla de Soberano i la meva camiseta groga aprofitada del 19-O; també un tub de silicona per tapar el pany de la porta de l’IES.

4:00 a.m. (realment hauria de ser r.a.m: la reòstia d’aviat al matí): deixo la Vespino camuflada entre dos contenidors i dissimuladament, xiulant el Virolai, m’acosto a l’IES Garrotxa.  Sigilosament, m’acosto a la porta i just quan anava a treure el pot de silicona, una veu em crida “Què collons cardes aquí?”. Jo tinc la pròstata delicada i aquí em va trair una mica però l’espant que em va donar un mosso d’esquadra vestit de paisà, no se’lis lus poden imaginar. Amb les dents petant de fred (i de l’espant) vaig dir que era voluntari del servei ninja de l’ANC i que volia fer guàrdia no fos cas que els nostres (a ell li vaig dir “els altres”) volguessin fer sabotatge.

5:00 a.m.: Després de discutir una estona amb el mosso, l’he convençut jurant per la Forcalleda i la Petrienquesta que no era el que era; vaja que no sóc qui sóc. Però he marxat a casa altre cop. A peu, perquè mentre discutia amb el Mosso, el camió de les escombraries ha xafat la Vespino (afegeixo pressupost de reparació a l’informe).

8:00 a.m: després de fer-me passar l’espant amb uns quants Soberanos, torno a ser a l’IES Garrotxa. Ara amb la camiseta groga reciclada, el DNI que vaig fer servir per inscriure’m de voluntari i unes Vamcats de disfressa i també per si he de sortir per cames. Passen llista i troben a faltar els que havíem inscrit per sembrar el caos: Robert Alcàsser i Pedrín; Guerrer Delant i Faç. Aquesta suposada deserció havia de desmuntar la organització però, en canvi, aquestes absències han estat acollides amb entusiasme pels suplents que han pogut ocupar les vacants. No hi ha qui els entengui aquesta gent!

9:00 a.m: Amb la cara d’estupefacció que m’havia quedat, els jerifaltes de l’IES m’han donat la feina d’orientar  fins l’urna als separatistes que venien a votar. He hagut de preguntar què era una urna perquè encara no n’havia vist mai cap de sencera. Aquí he vist la meva oportunitat de sembrar el caos: quan una senyora m’ha preguntat “on votem els que ens diem Pérez?” l’he fet anar a l’altra banda però ha tornat ben enriolada i picant-me l’ullet m’ha dit “quin bon ambient!”. No s’enfaden per res!. De totes maneres un voluntari dels de veritat ha vingut a donar-me un cop de mà (en català vol dir “ajudar” i no té res a veure amb un cop d’estat. Jo aviso, que el Google traductor és molt traïdor)

12:00 m.m (aclariment: “m.m” vol dir “mismísimo mediodía”). La meva tàctica ha deixat de funcionar perquè les cues s’organitzen soles. Hi ha moltíssima gent i començo a desplegar el repertori de frases desmoralitzadores de nivell 8 : “uiii..quina cua, no, mestressa? Farà tard per fer el dinar”. Això sol, en condicions normals hauria fet marxar totes les senyores de més de 60 anys que hi havia. No se’n va moure cap, màxim es varen ajustar les mitges d’espuma i reien dient “avui, rai!”. Devien esperar, com jo mateix, la costellada que l’Alicia deia que hi hauria.

2:00 p.m. (aclariment: “p.m.” deu voler dir post-mortem perquè em feien un mal els peus...): Segueix venint molta gent i no tinc ni temps d’escaquejar-me al lavabo a fer un traguinyol de Soberano. Sort que aviar portaran les costelles. Mentre arriben, passo a les frases desmoralitzadores de nivell 10: “bueeeenu...tanta cua eh? I total...perquè? eh? Ja em diràs ...si això no serveix de res, no? Si igualmente no sirve pa ná, oi? Que no és legal...no?”. Encara no m’he refet: no m’han fet ni cas! Es pensaven que feia conya i reien tot arronsant els musclos (ja, en castellà no pega això de “enconger los mejillones” però en vernacle va així, li’ls su’ls demano disculpes per l’aclariment filològic). A més, són uns nenazas; no han parat de fer-se fotos tot votant, somicar, abraçar-se i plorar d’emoció. Quina ximpleria...però si és molt tonto això de posar un paperot dins una capsa! Jo..és que ho prohibiria.

3:00 p.m.: Havien dit que això seria un referèndum de costellada o de botifarrada i res de res. Ni costelles ni botifarra. Sort que ens han dut coques i entrepans i hem fet un mòs. Ara hi ha menys gent i m’he escapat a fer uns soberanos i una migdiadeta al lavabo.

5:00 p.m. (aclariment, aquí “p.m.” vol dir “post migdiada”: no ve tanta gent i aprofito per agafar un grapat de butlletes com si fossin de record. Una iaia ninja ha vist la taula buida i ràpidament n’hi ha posat més, amb una mirada astuta i fregant-se les mans ha dit “això va bé, això va bé...s’acaben les paperetes”. És desesperant, segur que abans de començar han ruixat el local amb un esprai euforitzant. Això o és que realment, això de la democràcia és encara més perillós del que diem nosaltres!

7:00 p.m.: avisen que fins les 6 de la tarda han “participat” 1,8 milions de catalans. Moment d’anàlisi profunda i en veu alta posant en funcionament els “arguments tècnics desmoralitzadors de nivell 4” (a partir d’aquest nivell no entenc el vocabulari): “Molt bé, no? Però clar, encara hi ha més gent que no ha anat a votar. Eh? Eh?”. Efecte zero.

8:00 p.m.: No han fet trampes! Puntualment, han deixat votar a tothom que era a dins i han tancat les actes. Jo m’he excusat dient que m’havia deixat el DNI a casa i (quin escàndol!) m’han explicat que encara tindré dues setmanes per fer-ho a les delegacions del govern. Com els bancs, no dono crèdit!

9:30 p.m.: recompte acabat! Ni tupinada ni res. Aquests tios són uns aficionats. Han fet pilonets i han comptat els vots; i s’han preocupat que quadrés! Quina colla de panolis! Però si això és molt més fàcil: agafes més o menys els que han votat, ho multipliques per 1,5 perquè surti una participació del copón; i fas que el 95% dels vots (això amb calculadora, eh?) siguin dels teus; un 2% del contrari, i la resta en blanc. I res de vots nuls, que després sembla que la gent s’equivoca. Però no... ells vinga comptar quants Si-SI, SI-No, i no hi havia. I després a sobre els “altres” els NO-NO, els No-SI, els SI i prou...un embolic.Amateurs.

 I és que això de la democràcia és massa complicat. Ja ens ho diu sempre en Nacho, que ell de democràcia hi entén molt perquè ha llegit llibres que en parlen i tot.

Per anar acabant, si’ls uls dono quatre idees que jo crec que servirien per promocionar-me al gabinet jurídico-militar:

-          Eren molts però tampoc tants. (Vale, més que nosaltres però tampoc cal exagerar).

-          Això no resol els problemes reals de la gent. (Siguin els que siguin, no els resol.)

-          La democràcia no s’exerceix votant sinó complint les lleis.

-          Cal fer més lleis que prohibeixin més coses.

-          Col·liri de les dues anteriors: Més lleis, més democràcia. És que no falla!

Jefe, ens veiem el dia 20. Que allò sí que es un dia N com un Panzer!

El topo olotense

Els Miserables (no és el musical, és un drama)

Per si us en quedava cap dubte, cada dia que passa és més obvi que existeixen persones miserables. Segur que tots coneixem algú que considerem miserable per la manera mesquina i aprofitada com ens ha tractat de forma continuada o puntual. Aquests rai, que els podem treure de la nostra vida i descobrim que ja no tenen cap influència en nosaltres.

En canvi hi ha autèntics miserables, cucs amb suposada ànima, llimacs de dues potes que deixen un fastigós rastre de bava llefiscosa per on passen, que tenen poder. Que manen i que de forma més o menys directa influeixen en la nostra vida i no els podem foragitar amb un “passa enllà!”.

Miserables són els manaires que diuen que la constitució no permet fer ni un referèndum ni una consulta. Miserables mentiders que amb majoria absoluta al Congreso de los Diputados, podrien si volguessin canviar qualsevol article de la constitució. O la Cambra Legislativa no serveix precisament per legislar , fer o canviar lleis?

Miserables, els líders de la oposició que recepten reformes de la Constitució sense esmentar mai quin article canviarien ni cap altre objectiu que no sigui marcar una diferència en e fons inexistent.

Miserables, els líders polítics catalans que ho fien tot a un canvi polític a Espanya com a garantia de major llibertat per Catalunya escampant la bona nova que “aquests sí que ens ho arreglaran”.

Miserables, els ministres espanyols que escampen mentides per fer recaure sospites sobre els sobiranistes.

Miserables, els contraris a la independència que no troben cap argument diferent dels feixistes i que hi comparteixen manifestacions, àpats i copes.

Miserables, els que argumenten que les despeses del 9N, o per qualsevol acte sobiranista, podrien haver servit per solucionar “problemes reals”; com si la dependència de l’Estat Espanyol no fos un problema ben real.

Miserables, els polítics que pressionen diaris perquè publiquin mentides i miserables, els directors de diaris que sabent-se impunes pels “Servicios prestados”, publiquen mentides.

Miserables, els que contraposen lleis i democràcia; que perverteixen el sentit de tot plegat, dient que votar és antidemocràtic i oblidant que la legitimitat  històricament sempre s’ha obert pas sobre la legalitat.

Miserables, els que prediquen violència física, legal i econòmica contra Catalunya perquè estan buits d’arguments i es saben perdedors d’un debat serè i amb dades.

Miserables, els que declamen que prohibir el “nou 9N” és defensar els catalans.

Miserables, els que menteixen a la TV amb supèrbia i cinisme; satisfets d’haver declamat el reguitzell d’insídies davant una audiència perplexa i un entrevistador astorat per la senyora barra.

Miserables, tots els que amagats darrera la impunitat que els dóna el sistema espanyol desposseït de la separació de poders, menteixen, amenacen i  coaccionen als que només volem ser ciutadans d’un país millor que el que ells i la seva misèria ens ofereixen.

Goodbye Spain, quedeu-vos els vostres miserables i feu-ne el que vulgueu. Aquí ja n’estem tips i farts.

Informe del talp sobre el 19O.

A la atención de Don Miguel Secretario General del Sindicato Mentes Sucias.

Informe del “Talp olotí” sobre el 19O

Hola Jefe!

Lus ils escric aquest informe des d’un locutori pakistanès de Barcelona perquè, per raons que més tard lis uls explicaré encara no he pogut tornar a Olot.

Com li deia en el darrer informe, me les he enginyat per anar-me guanyant la confiança de la bruixa...vull dir de l’Ermessenda. No rigui, jo tampoc sabia que això fos un nom i no una marca de magdalenes. Doncs bé, amb el meu encant natural, vaig convèncer l’Ermi (és com li dic jo, tot i que ella diu que millor que li digui Senda. També em diu que com li torni a dir “cari” em fotrà un gec d’òsties.) de baixar junts a la mani de la Plaça Catalunya. De fet, no m’ho ha dit fins aquest matí tot remugant no sé què d’un fuet penjat. No ho he entès gaire perquè ahir vaig estar repassant el manual anti-separatista fins molt tard, acompanyat d’una ampolla de Soberano.

Abans de penjar m’ha donat una consigna clara, amb una veu tallant: “res de parafernàlia! Camiseta groga i prou!”. Tenia només mitja hora per aconseguir una camiseta groga.

Buidant caixes a les golfes he trobat una camiseta del Cadis FC que vaig comprar aquell cop que tota la colla (en Dani, en Roca i jo) vàrem baixar fins allà veure en Nacho. He arrancat l’escut amb unes tisores i he tapat els estrips amb 4 tires d’esparadrap vermell, improvisant una senyera just damunt el cor. Impactant!

Amb horror també he vist que el dorsal deia “Er Pisha”. Una nit de Barbadillo desinhibeix fins a límits sorprenents. Amb tires de cinta americana he modificat el dorsal per empatitzar amb la jornada. Només se m’ha acudit posar “Això è can Pixa”.

El més fotut ha estat que d’aleshores ençà, el Soberano i la mala vida han fet encongir la camiseta i he quedat més embotifarrat que en Joan Clos quan  ballava samba amb en Carlinhos Brown.

Amb una estelada per capa he pujat al cotxe i cap a recollir l’Ermi. Per sorpresa meva , no havia vingut sola, sinó que l’acompanyava una iaia ninja de l’ANC. Totes dues anaven amb l’uniforme groc i quan he arribat, també han quedat grogues de la sorpresa. Sabia que el meu uniforme i el meu vehicle groc les deixarien patidifuses. No tothom pot presumir de tenir un autèntic Seat Fura de color groc canari. Més ANC, impossible.

Sense dir res han pujat al cotxe. La iaia al davant, pel meu desconsol. L’Ermi, darrera, no treia la vista del mòbil i teclejava sense parar. Ens informava sobre com estava anant el dia a Barcelona i s’impacientava dient “amb aquesta carraca arribarem a misses dites”. D’alegria he dit “també fan missa de campanya? No ho sabia”. Ai...aquelles misses de campanya que fèiem als campaments de la OJE!

Quan hem arribat a Barcelona hem fet cap a la Plaça Catalunya. Elles han volgut que les deixés a la vora i amb un “ja ens trobarem” han arrencat a pas lleuger mentre jo he hagut d’anar a aparcar a la quinta forca. Estava desorientat però ha estat fàcil: només em calia seguir la gent vestida de color groc i que duien estelades.

Amb les empentes dels meus mitxelins comprimits, m’he anat apropant al centre de la Plaça. I aquí he trobat la primera prova del finançament il·legal: uns voluntaris venien xapes  a canvi de la voluntat. Jo els he donat els 50 cèntims que duia a sobre i els he demanat el recibu. No només no me l’han donat sinó que a sobre se me n’han rigut a la cara mentre em feien copets a la mà als mitxelins.

Dins la plaça hi havia gent. A veure, les coses com siguin, que lo cortés no quita lo valiente: hi havia molta gent. Però vaja, jo trobo que estàvem menys apretats que el dia que ballen els gegants a la Plaça Major. O sigui que, ja es pot fer una idea de la proporció.  Suposo que l’Alicia i la Llanos ja ens donaran les xifres exactes; ara no ens refiarem de les que doni la organització i, encara menys, del meu nas.

Just quan acabava de dir la meva frase desmoralitzadors de nivell 8 “Molt dir ara és l’hora, però no comencem mai puntuals!” he vist la trampa número 2, que aquests paios de l’ANC ja havien fet servir a la uve: unes lones de color groc corrien per la plaça per tapar els espais buits. Hauria fet una foto però tenia les mans ocupades fent-me baixar la camiseta que se m’havia arromangat fins les aixelles per la pressió mitxelinesca.

I finalment, la notícia que creia definitiva i que augurava  que no només l’independentisme s’ha desinflat sinó que ens dóna la victòria. Si jefe, hem vençut!! Ells mateixos han dit ben clar que volien tornar a ser uns bons espanyols. La jerifalta major ho ha dit ben alt i clar: volem unitat! I la gent que hi havia al voltant, tota la plaça, les 500 ó 1000 persones que hi devia haver, ho han corejat una bona estona: unitat, unitat, u-ni tat!. Com nosaltres quan diem “mejor unidos”.

Aquí he arribat al deliri i he començat a saltar i fer bots cridant “Unitat! Per fi heu vist la llum! Cantem un Te Deum”. Les persones que m’envoltaven han anat deixant espai a les meves expansions. Però mica en mica, els crits d’independència m’han anat tornant altre cop a la realitat. La unitat que reclamaven no era la nostra. No tornaven a la “una, grande y libre” que és el nostre far. Nooooo. Ells demanaven la unitat dels partits polítics perquè això que anomenen “el procés” anés endavant. I per si em quedava cap mena de dubte, el discurs de la Forcalleda (no feia de cuinera aquets dona?) ha acabat de reblar el clau.

Haurem de treballar molt, Jefe, i ja caldrà que a Madrid es treballin bé el D. i Ll. Jo puc provar de crear el caos si en Roca m’hi ajuda però cal acció a nivell mes elevat.

Ah..per si l’interessa l’Ermi m’ha enviat un SMS (encara no tinc whatsapp) dient-me que tornaven a Olot amb uns amics. Decebut i un pèl moix i banyabaix (no sé com es diu en espanyol, bajicuerno?) me n’he anat a buscar el Fura però la grua se l’ha endut i no tinc diners per recuperar-lo. Només un parell d’euros per enviar-li-lus-lis-el informe.

Quan torni a casa li passo els tiquets.

Ps: penjo que això s’acaba però acabo de rebre un SMS de la iaia ninja que diu “Téns un melic molt bonic”.

 El topo olotense

Jo hi seré.

Preneu-vos-ho com vulgueu. Jo ho faig com una declaració de principis.

El 2009 i 2010 vaig treballar ajudant a allò que en dèiem "les consultes". No us podeu imaginar com en va ser d'emocionant per mi. Malgrat tot. Sideralment emocionant. Prop de lisèrgicament emocionant.

El 2010 jo volia guanyar les eleccions autonòmiques amb Reagrupament, tenir majoria absoluta (68 diputats) i proclamar la independència.

No en vàrem treure cap. Ni un. No us podeu imaginar com vaig patir. No; no podeu.

Però no em vaig desanimar i el 2011 vaig decidir que valia la pena seguir treballant. Aquest cop des de l'Ajuntament. Amb CiU. Vàrem guanyar. I penso que s'ha notat i que es nota.

El 2012 vaig ser a Barcelona l'11 de setembre. No ens podiem ni moure, Quina mà de gent. I pensava que la solució, la sortida a aquella energia, era la DUI.

L'onze de setembre del 2013 vaig anar amb una alegria immensa a la Via Catalana. I vaig tornar cansat però content amb el penúltim bus. I pensava que calia la DUI per donar sortida a aquella il·lusió increïble.

L'onze de setembre del 2014 he anat a la V. I pensava que sí, que volia votar el 9N però que el camí era la DUI perquè era el que volien els meus compatriotes.

Avui, continuo pensant que la DUI és el que cal. No estic content de pensar que tinc raó. Em deixo alliçonar.

No tinc ni un microgram de frustració pel gir que ha fet el President respecte la consulta. Ni tan sols pel matí de dissabte participant en la Gigaenquesta.

Zero.

El 9N votaré doble SI.  M'és igual el valor que els diaris i les ràdios hi donin. Se me'n fot si les urnes són de cartró o de cristall d'Swarosvki; si hi ha cens o ho fem com el 2009; si votem als llocs de sempre o només als edificis de la Generalitat.

Jo seré feliç perquè sé que és important. Per mi serà un moment clau de la meva vida. El darrer pas abans de votar en les plebiscitàries que donaran la llibertat al meu país; el darrer gest abans de posar la pedra per construir un país nou.

No frivolitzem la llibertat nacional.

Si el 9N som  milions votant, demostrarem que no ens arronsem i que estem preparats per fer el pas definitiu.

Jo hi seré.

Informe d'un talp sobre la Gigaenquesta.

Hola Jefe!

Lus ils passo l’informe d’avui sobre la Petrienquesta dels nassos. Ja em disculparà el to d’irritació però es que estic negre! I que en Nacho em perdoni per fer sevir aquesta paraula però de veritat, Jefe, que això està complicat.

Tal i com vàrem quedar en el nostre pla estratègic  ultrasecret (hehe, això d’ultra és un “guinyo” ben trobat) “Nuestro 9N es el 20N” em vaig inscriure com a voluntari per fer la gigaenquesta. La coordinació amb els nostres hackers va anar de conya i no vaig tenir cap problema per fer-ho.

Passaven els dies i les iaies ninja de l’ANC no piulaven. M’anava posant nerviós i això em duia a exhaurir les reserves de Soberano que tinc guardades per si de cas aquests guanyen i ens en quedem sense. Finalment vaig rebre un mail dient que el dia 10 al vespre hi havia formació. Formació!  Quins records! La FEN, Formación del Espíritu Nacional, allò si que era maco...

Clar que la convocatòria especificava que la formació es feia al local d’Òmnium. La gola del llop. Territorio comanche!.

Calia anar ben disfressat. I vaig recuperar l’uniforme que vaig lluir a la uve: barretina, barba de l’avi del Barça, estelada posada en forma de túnica romana, unes vamcats i ho vaig completar amb les obres completes de Salvador Espriu sota els braços. No fos cas que em veiessin tebi i poc culte.

Em vaig quedar al fons de la sala per anar veient qui entrava però reconec que no em recordo pas de tots. Bé, els de sempre que ja sabem però també n’hi havia molts de nous. Prova evident que continuen utilitzant la hipnosi col·lectiva mitjançant TV3.

Tot anava plàcidament i jo passava desapercebut gràcies als meus vehements “idó” i “va parir” d’afirmació i recolzament fins que una de les jerifaltesses va avisar de la possibilitat que hi hagués “un talp entre nosaltres”. Quin espant! El gaiato em va caure a terra i la barba postissa se’m va mig desenganxar de la riuada de suor per la por de ser descobert. Per sort, els meus xicles de “Via fora catalans!” i “despertaferro, cadells i nyerros” varen distreure al personal ( tots varen desviar la mirada cap al sostre i el terra) de manera que vaig poder esquitllar-me per la porta tot xiulant El Cant de la Senyera.

Quina nit vaig passar! Sort del Soberano.

Al matí, tot i el mal de cap, vaig acudir puntualment al punt de trobada davant de l’Ajuntament.

Després d’uns minuts en els quals vaig procurar sembrar el desconcert i el desànim amb els meus comentaris de nivell 5: “ja passen 5 minuts de l’hora: volem ser independents i no sabem ser puntuals” vaig passar als de nivell 6 “amb aquesta calor, hem d’anar a fer la Petrienquesta?”. Però res, aquests voluntaris semblava que no tinguessin melsa, res no els desanimava.

Anava a passar als comentaris de nivell 10 “i no ens donaran ni 5 €? Com volem ser independents si no recompensem l’esforç?” , quan vàrem rebre les darreres instruccions. Una d’elles era no dur cap mena d’emblema, símbol o llegenda independentista. Vaig notar dotzenes de mirades inquisitives cap a les meves vamcats, estelada a la cintura, braguetina i pins, braçalets, pírcings indepes (espero que algun dia algú em recompensi per haver-me foradat  el nas per posar-me un pírcing estel·lar, amb la única anestèsia del Soberano).  

D’una revolada me’n vaig anar als serveis del parking  del Firalet a treure’m tota la parafernàlia però

em vaig adonar amb horror que sota la túnica estelada duia la camisa blau maó amb el jou i les fletxes, preparat per l’acte del Día de la Raza a Barcelona. Amb un dolor increïble, però heroic, em vaig  clavar la xapa de voluntari de la Petrienquesta al pit tapant l’emblema falangista, em vaig alliberar de pírcings i estelades i vaig abandonar les vamcats a una paperera.

Sanglotant i descalç vaig tornar a pujar. Em varen assignar una companya i una zona i tot fent saltirons per evitar les irregularitats del terra del Firalet vàrem anar cap al carrer que ens va tocar.

En arribar a la primera casa vaig tocar el timbre una llarga estona fins sentir un “ja va..collons!” que va fer envermellir la meva companya. Jo li vaig dir que no patís i que em deixés fer a mi. Ens va obrir un senyor amb camiseta i bragueta descordada i m’hi vaig abraonar a sobre, abraçant-lo al crit (perdoneu-me Nacho i Maria Rosa!) de “Visca Catalunya Lliure. Som voluntaris de la Petrienquesta i estem aquí per fer-li signar un vot a favor de la independència de Catalunya!”. La meva companya va enfollir i em va apartar d’una empenta i va modificar completament el discurs, portant-lo a aquella neutralitat tan empipadora que fan servir. Això va fer, sorprenentment, que el senyor de la camiseta i bragueta descordada, recuperés el color de cara i comencés a parlar normalment i fins i tot li digués floretes a la bruixa. Per indignació meva, va respondre les 6 preguntes sense vacil·lar i ens va signar el paper.

Ella, la bruixa, em va dir “ A partir d’ara parlaré jo. Tu, ves-me passant els fulletons i no tornis a obrir la boca. D’acord?”. Més tallant que una daga d’acer de m’ho va dir. Tant que vaig notar que se m’afluixava la pròstata  i des d’aleshores vaig haver de controlar els meus moviments per no acabar fent un espectacle.

Vàrem anar passant per cases i tothom ens atenia amb una estranya amabilitat i bona disposició, senyal inequívoca que acabaven de mirar TV3 o el 3/24 i estaven sota els efectes de la hipnosi.

Al cap d’una estona vàrem trobar un jove (deixo l’adreça dins d’una ampolla buida de Soberano, al lloc de sempre) que en un castellà perfecte ens va dir “no me interesa para nada. Adios”. Em vaig emocionar tant que vaig avançar per estrènyer-li la ma però em va fotre la porta pels morros. La bruixa només em va dir “Res de provocacions! Anem”. No hi ha manera, amb aquesta gent, jefe. Ho tenim pelut de veritat. Son inasequibles al desaliento.

Vàrem anar a unes 30  llars en quasi 3 hores. Per desgràcia nostra, la majoria de gent (immigrants inclosos!!) ens rebia bé i responia les preguntes que la bruixa els feia. Jo cada cop més abatut mirava de revifar-me fent glopets del Soberano que duia a la petaca.

Quan vàrem acabar, amb un silenci tens hem tornat al punt de concentració (camps en faria jo!) per retornar el material. Anava a fer un sabotatge deixant anar frases derrotistes de nivell 9 “tanta feina per no res, i sense esmorzar!” quan vaig veure unes taules parades amb menjar i beure. Mentre la bruixa feia la feina ( i si no perquè s’hi apuntava) jo em vaig dedicar a buidar els porrons de moscatell perquè els indepes no en trobessin i comencés una revolta interna, i a acabar-me tots els ganxitos que hi havia. Com deia Sun-Tzu “un exèrcit sense queviures és un exèrcit a punt de ser derrotat”.

Em vaig quedar allà, exhaurint els queviures de l’enemic, fins que tothom va marxar i enmig de la solitud del Firalet vaig ser conscient de que estem sols, que ningú ens fa costat (a excepció potser d’en Daniel i en Roca) i, sobretot, del mal que fa el paviment del Firalet als peus descalços. Coi de rojos!

Parlant de peus...m’han quedat tan llagats que avui no he pogut venir a la mani de Barcelona. Ho he vist per la tele i he quedat sorprès. De veritat que som tan pocs? Bé si no somos muchos, somos machos! La proporció de 1:50 no ens ha de fer por, sobretot si no votem!

De totes maneres, si estic uns dies sense dir res no en faci cas. És que he quedat amb la bruixa (de fet, bruixa és molt i molt exagerat i li fa poca justícia; més aviat és dolça i amable) per fer un cafè i que m’expliqui totes aquestes collonades del país nou, del dèficit fiscal i tutti quanti.

Esperant amb delit la crònica d’en Nacho a La comarca, sobre el 12O a Barcelona, el saluda marcialment i fervorosament

El topo olotense.

La mesquinesa del camaleó

Vivim moments extraordinaris. Crec que no sóc exagerat si dic que Catalunya, i els catalans, no seran els mateixos després del 9N. Independentment de com vagi.

La força de la ciutadania, la complicitat dels partits polítics sobiranistes per arribar plegats a fer una consulta homologable als ulls dels observadors el 9N, l’empenta eufòrica dels 920 municipis catalans (el 96%) que han aprovat mocions a favor de la consulta... tot plegat em fa pensar que això no té aturador.

I precisament per això, em quedo perplex quan des del govern espanyol ( i des del principal partit de l’oposició espanyola) i des dels partits catalans d’obediència espanyola (PSC, C’s) es parla de com de frustrats quedarem els catalans quan no puguem votar.

De veritat que són tan cínics de pensar això? Com pensen gestionar aquesta suposada frustració? Amb la presó que amenacen els unionistes gonzo de ciutadans? Amb la desinversió a Catalunya del PP, que ja interpretem com un adéu? Amb la mentida de canviar la constitució espanyola que argüeix el PSC-PSOE?

Hi ha presons per 2 milions de catalans? Creuen de veritat que aquests 2 milions de catalans que han arribat a l’independentisme en un  degoteig constant provocat pel menyspreu arrogant dels successius governs espanyols, es creuran un nou lliurament dels contes a la vora del foc?

No saber-se posicionar davant del moviment popular més important dels darrers 300 anys a Catalunya, revolucionari en el fons, moderat en les formes, radicalment pacífic i alegre és una manca de visió política per art d’alguns partits polítics catalans tan immensa que fa bones les paròdies del Polònia de TV3. A l’equip de guionistes d’en Toni Soler només els falta posar l’ull en els papanates que donen “llibertat de vot” a la segona pregunta de la consulta. Els podrien dibuixar com camaleons que no tenen clar quina aparença prendre ni quin camí agafar en una cruïlla en forma de V. I que acaben aixafats per la marxa de milions de persones que passen per sobre de la seva mesquinesa i covardia. Sense que en quedi més rastre que la fosforescència lleu d’un foc follet. Ad vitam aeternam.

 

L'hora d'empassar

Ahir dissabte 27 de setembre, el President Mas va signar el Decret 129/2014 convocant a la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya. Ja fem bé d'abreujar-ho dient-ne "la consulta".
A partir d'aquest moment solemne i històric va començar el moment d'empassar.

Els que deien que el President s'arronsaria, es varen haver d'empassar les seves paraules i el seu escepticisme.

La majoria de catalans que desitgem que Catalunya sigui independent vàrem empassar aire i vàrem sentir unes papallones a l’estómac.

Em consta que més d'un i d'una es va empassar una llagrimeta d'emoció. I fins i tot en David Fernández (que s'havia posat camisa sobre la camiseta per l'ocasió) va semblar que tenia un moment d'emoció. Tot i que no és descartable que fos un estornut d'inici de refredat provocat pel fred de peus perquè anava amb sandàlies. I és que com va dir Carl Jung " La sabata que va bé a una persona és estreta per a una altra".

Els nois i noies d’ICV-Els Verds es varen empassar la vergonya i la perplexitat de veure com el seu líder no feia costat al President en el moment de la signatura, amb unes excuses que no s’ha empassat ningú.

Els unionistes gonzo es varen empassar la sorpresa de veure com les seves amenaces i insults

deixaven indiferent al President. tot i que no varen tardar gaire a deixar-les anar pel broc gros, empassant-se tota mesura i prudència. I així l'ASC, potser tipa d’empassar-se tantes mentides com diu, va admetre a TV3 que Espanya sense Catalunya no és sostenible.

Mentides que s’han empassat de forma constant els ciutadans d’allà però també d’aquí que llegeixen només els diaris espanyols, que avui oferien uns titulars que eren prova que els seus redactors en cap s’havien empassat tot el seny.

Els periodistes es varen empassar el riure de veure com els consellers fotografiaven la signatura del decret amb els seus mòbils. Ja és molt que no s'hi fessin cap selfie! No sé pas si jo me'n podria haver estat.

I a partir d'ara?

Bé, uns diuen que ens empassarem la consulta amb patates. Jo si de cas, prefereixo fesols de Santa Pau.

I la majoria de catalans creiem que seran ells els que s'hauran d'empassar la bilis que disparen contínuament. I per fer-se passar l'amargor, els recomano una bona dosi de democràcia per amorosir la gola, el tracte digestiu i, de pas, la indigesta Constitució que fa anys que ens han fet empassar.

Goodbye Spain. I bon profit!

No ploreu (gaire estona) per Escòcia.

El passat 18 de setembre l’unionisme va guanyar el referèndum per la independència d’Escòcia amb un 55% dels vots i amb una participació estratosfèrica. En els dies previs i posteriors molts catalans proclamaven la seva enveja perquè “almenys ells han pogut votar” en una mena de retret al govern espanyol que està enrocat en no permetre que els catalans votem el 9N.

catdem.org

 

Bé, els escocesos han votat i els independentistes han perdut. Els entossudits a buscar semblances amb nosaltres diuen que ha guanyat la tercera via.

És cert que si a Escòcia hagués guanyat la opció independentista, ens hauria obert pas amb les negociacions amb la UE assentant un magnífic precedent que hauria estat preciós per Catalunya. Però no ha anat així.

Suposo que tots plegats necessitem referents però jo no vull només votar; a més, vull guanyar. Per mi, el 9N és la penúltima etapa fins arribar a la independència.

Per tant, i deixeu-me parafrasejar Tagore, no ploreu perquè Escòcia ha perdut el referèndum perquè les llàgrimes no us deixaran veure com avancem cap a la independència.  I tenim moltíssima feina per fer.

Per exemple, el procés català guanya presència i protagonisme als mitjans de comunicació internacionals encara que sigui per contrast amb l’escocès. Cada dia que passa, cada petit avenç que fem és una passa ferma cap a la independència. Fins i tot cada nova amenaça del govern espanyol, cada declaració anti-consulta ens fa més forts i ens dóna més suport internacional.  I més ciutadans es sumen al camí.

Mentrestant i vist el paper que els ajuntaments tindran el 9N, seria convenient que (si les matemàtiques ho permeten) els partits sobiranistes bastissin estratègies i aliances per fer fora dels governs municipals de Badalona, Castelldefels i altres els partits que s’han posicionat en contra de la consulta. I a convèncer o fer fora també, els que dubten.

Nosaltres també hem de jugar fort.

Falta molt poc temps pel 9N i hem de guanyar. Encara que la consulta no sigui vinculant. Perquè quan la guanyem amb una aclaparadora majoria favorable a la independència, el President tindrà un missatge ben clar i diàfan. I ell ja sap el que cal fer. Comença per D i acaba per I. Pels que encara no ho entenen, una altra pista: al mig hi ha una U.

Goodbye Spain.

 

Informe d'un talp sobre la V.

A la atención de Don Miguel, Secretario General del Sindicato Mentes Sucias.

Hola Jefe!

Aquí va el meu informe sobre la infame manifestació separatista del dia 11 de setembre. Jo crec que hi ha material per un parell de dotzenes de querelles. I aquest cop fonamentades perquè tinc fotos! Ja no caldrà que retallem diaris com quan anàvem a escola. Ai aquelles Escuelas Nacionales... quin enyorament.

UI, ara m’adono que estic escrivint en català. Bé, segur que això ajuda que els programes de contra-encriptació de l’ANC no ens descobreixen.

Vaig al gra...que fa estona que una senyora gran em mira i em fa por que sospiti. Per dissimular he

entrat en un bar, ben embolicat amb una estrellada, amb una barretina al cap i quan m’he assegut he cridat ben fort: “nano, carda’m una ratafia al got que carda una calor que escorxaré la guilla”. Han posat una cara molt estranya però ha colat perquè m’han portat la beguda ràpidament i fins i tot els de les taules del costat m’han deixat espai lliure. O sigui que ara ja ningú pot espiar què escric.

Males notícies, Jefe. Estan per tot arreu! Són com un pop terrorífic amb milers de tentacles. Només que molt més subtils...perquè només amb sibil·lina subtilesa de la més pèrfida s’entén que a Olot sol hagin omplert 30 autocars. I si és cert el que em diuen els altres col·legues, cap a 2000 a tot el Nordeste. Ha...i no s’aturen davant res, tenen a tothom ben fitxat i collat. Per inscriure’m em varen demanar  el nom i el cognom, DNI i a més el número de mòbil i l’adreça de mail. Segons deien per poder anar enviant instruccions i informacions.. Aquí quasi que em pillen perquè com que estava discret vaig estar a punt de donar-los el meu de veritat. Però una veueta interior (si, a vegades sento veus) em va dir que una_grande_libre@terra.es potser seria sospitós per aquesta colla de separatistes i, encara que aquella senyora que aparentava 60 anys (molt ben portats això si) que agafava les dades era aparentment afable i inofensiva, els herois d’España no podem estar mai segurs i no ens podem refiar ni estar segurs que no fos una iaia ninja de l’ANC. Per això, els vaig donar un mail i un número de mòbil  falsos. De pas així m’asseguro que quan tinguem la llista completa i de veritat per passar comptes , no em confondran amb un d’ells; que ja se sap que els nostres quan s’hi posen,.tendeixen a fer cau i net “por si acaso”.

Buenu, el dia 11 amb una camiseta vermella (almenys s’assemblava a la de la Roja nacional...tot i que a nosaltres això dels rojos sempre ens ha fet una mica d’angúnia) vaig travessar la ciutat fins l’estació de busos. Per relaxar-me, anava xiulant el Virolai ben fluixet. Per ells una cançó catalana gens sospitosa i per nosaltres, l’himne del Terç de Nostra Sra de Montserrat. Ben pensat, eh? Cobertura total.

A l’estació el caos era total. Trobar quin era l’autobús era un problema enorme. Jo, com a mínim, vaig tardar 30 segons. Pot semblar poc, però envoltat d’aquella gentada groga i vermella..se’m varen fer eterns. Tothom em saludava i jo patia però ningú no em va dir res, ni es va estranyar. Els més agosarats em deien “benvingut. A quin autocar vas?” i jo res...els ensenyava el resguard i cap a lloc. Fins i tot la policia ajudava. Un escàndol! Caldràdemanar responsabilitats.

Almenys quan vaig pujar vaig poder respirar una mica. Aviat però, ens varen repartir instruccions: què fer si algú provocava (hehehe..si sabessin que el provocador només era jo) i com trobar a l’autobús per tornar a casa. El viatge va ser tens: a la ràdio només parlaven del mateix i quasi cap esment al gran acte patriòtic de Tarragona. Com m’hauria agradat anar-hi...sort que ja hi va anar en Nacho de PxC i ens ho explicarà. Quina enveja!

Quan vàrem arribar a Barcelona, tots els separatistes varen fer això: separar-se, si bé era per anar a dinar. Bé, no puc afirmar que l’ANC donés un bocata a tothom com ens pensàvem. Jo no havia dut res pensant que menjaria de gorra i sort en vaig tenir d’un kebab que estava obert perquè la resta de llocs estaven plens de gent que anava a la uve.

De totes maneres jo crec que dins de l’autocar i per un sofisticat sistema connectat a l’aire condicionat ens devien administrar una droga perquè a les 4 en punt, tal com ens havien dit,

tothom va anar desfilant cap el seu tram. Jo al darrere, procurava crear el caos i em posava amb la meva camiseta vermella al mig dels grocs, tot dissimulant. Però ells reien i em senyalaven el lloc correcte. Aquí hauria pensat que hi havia molts més infiltrats perquè tothom es bellugava. Però una  mena de comissaris polítics abillats amb armilles verdes i disfressats amb cares amables (com fèiem nosaltres als bons temps per fer cantar els separatistess amb el joc del poli bueno) ens anaven resituant. Un fins i tot em va posar la mà al colze per acompanayar-me! Agressió!!

Malgrat la calor que feia, els separatistes semblaven passar-s’ho bé en aquella mena d’aquelarre: saltaven, cantaven , picaven de mans...saludaven els helicòpters aixecant els dits en forma de uve...una orgia independentista. Ara, tenia alguna cosa hipnòtica; fins i tot jo vaig deixar-me arrossegar uns moments i vaig començar a cridar “boti, boti, boti...” fins que la gent rient em va dir “no, company, no...”.

Em vaig esquitllar endavant, provocant el caos entre els grocs, infiltrant.me amb la camiseta vermella fins al capdavant on hi havia uns castellers, gran tradició íbera, quan varen anunciar que venia una “giga-onada”. Al cap d’uns segons

“oooooooh” tothom aixecava els braços a ritme. Això ho hem de provar nosaltres! Bé, quan siguem més, si de cas. Llàstima que quan fèiem les concentracions al Palacio de Oriente, aclamant el Caudillo, no se’ns hagués acudit.

Aviat em vaig adonar de dues coses cabdals. Els separatistes tenen aliats poderosos: la Xina comunista, repartia banderes separatistes, les famoses estrellades. I els separatistes els feien donatius, segurament per crear “bressoles” a Shangai o alguna altra maldat, que aquests són capaços de tot.

I l’altra és que han fet trampes! Ha...els vaig ben clissar: les obres de la Diagonal han fet que quedés més estreta i així han semblat que eren més.

També puc desmentir el mite sobre l’organització. Res de disciplinades coreografies nord-coreanes com diu l’Herrera de la ràdio. Allà cadascú cantava el que volia i quan volia. I si tenia encert, la resta s’hi afegia. Tampoc ningú sabia cap on havia de mirar per la foto. Jo, perquè no em reco

 
neguessin, em vaig posar d’esquenes i així només em veuran el clatell. Res, molt millors els nostres Coros y Danzas, on vas a parar!

 

Ah, i de seguida se’n varen cansar. Un cop la foto va ser feta i varen començar els parlaments, els separatistes varen començar a desfilar desorganitzadament a la cerca d’un bar on fer una cervesa i un pipí, per aquest ordre o per ordre invers, que això depèn de cadascú. Nosaltres aguantem fins que els nostres jerifaltes han acabat de fer les arengues. I si se’ns fan llargues ens aguantem, que per això tenim un servei d’ordre com cal, i no com ells que deien “vosaltres mateixos nois; i moltes gràcies. Aneu si voleu que igualment des d’aquí no se sent res”. Jo vaig aprofitar per fer un parell de Soberanos i me’n vaig anar cap on suposava que era l’autocar, tot xiulant una barreja del Virolai i el Himno del Legionario. Efecte sinèrgic de la calor i els Soberanos. Estava segur d’haver arribat on l’autocar havia aparcat a l’arribada a Barcelona però allà no hi havia autocars. Separatistes si que n’hi havia...devien ser del veïnat i se n’anaven a casa a peu somrient com catatònics sens dubte pel perllonagt efecte de la droga hipnòtica escampada des dels helicòpters.

Al cap d’una estona d’esperar i quan ja ensalivava un altre Soberano, una senyora amb camiseta groga em va cridar pel nom. Quasi caic a terra de l’esglai però resulta que feia estona que em buscaven perquè havien canviat el lloc de trobada i no m’havien pogut avisar. Això va ser degut a la meva estratègia de donar el número de mòbil fals. La rebuda a l’autocar va ser un xic freda perquè vaig ser l’últim i aquella pandilla ja tenien ganes de marxar. Tant repetir “tenim pressa” que noi, en tenen per tot! Fins per tornar cap a cada

Un altre cop la ràdio separatista donant informacions de la uve..jo, vist el que havia vist, estava a punt de donar per bona la xifra de 1,8 milions però sort que l’Alícia i la Llanos ho varen desmentir. Home..a veure si aquelles dues, que són unes senyorasses diran mentides!

Buenu Jefe, resumiendo que es gerundio: aquests separatistes són molt perillosos. Molta rialleta però com no anem al tanto i ojo avizor, cada cop seran més i al final potser sí que faran un órdago. Jo no he vist que tinguessin armes però segur que alguna n’han de tenir perquè si no de què anirien tots a fer la uve sense escarafalls, com si anessin d’excursió i sense bocata pagat, ni que sigui de catalana? Si els volem vèncer cal repetir les consignes: aliats amb la Xina comunista, enganyats per un mantra fals separatista, han fet trampes (posant lones... Alicia ets una genia!) i eren quatre gats!. Com sabem prou bé: només cal repetir-ho prou vegades perquè les bones persones s’ho creguin. Tot i que una veu (altre cop les veus!) em diu que potser hem fet tard. Sort que nosaltres no ens deixem enganyar per paparrutxades democràtiques perquè ens ben fotrien!.

Pues res, ens veiem i ens prenem uns Soberanos mentre en Nacho ens explica com va anar a la Imperial Tarraco.

A sus órdenes y Arriba España

Firmado: El topo olotense.