diumenge, 23 de juliol del 2017

Menystenir el referèndum



Ara que el referèndum ja està convocat pel dia 1 d’octubre i que s’ha presentat en societat la Llei del referèndum, s’està accelerant el reguitzell d’intents de confusió per part d’aquells que els agradaria que no es celebrés. Els arguments que fan servir uns i altres són sempre els mateixos; senyal inequívoc que n’hi ha pocs. Revisem els més repetits:
1.       El referèndum no és legal. No ho és segons la legislació espanyola actual. Sí que ho és segons la legislació internacional i segons la llei que aprovarà el Parlament de Catalunya. La celebració del referèndum compta amb l’aprovació del 80 % dels catalans i això dóna legitimitat a la seva celebració com ha passat a la resta de països que s’han independitzat els darrers 30 anys. La transició d’un sistema legal a un altre és una paradoxa que només resol la política.
2.       El Referèndum no dóna garanties. De fet, la llei del referèndum dóna totes les garanties exigibles en un referèndum i que són les que formen la base de la democràcia: defineix qui té dret a votar, quin és el cens i com serà el procediment; estableix com es decidirà el resultat i n’assegura el caràcter vinculant; ofereix igualtat d’oportunitats a les dues opcions i evita el boicot abstencionista. Molt semblant a la Llei espanyola sobre referèndums, per cert. A més la llei del referèndum no introdueix canvis sobre la llei electoral vigent a Catalunya (l’espanyola) per evitar possibles manipulacions. La presència d’observadors internacionals i la cobertura mediàtica completaran la transparència del procés i esvairan els dubtes d’aquells que pensen que serà un procediment manipulat.
3.       Els funcionaris estaran en risc si hi participen.  La llei electoral espanyola no menciona enlloc que hagin de ser els funcionaris els que controlin i administrin el procés electoral. El que garanteix la netedat del procés electoral són els procediments i mecanismes de control, no la condició laboral dels que participen en la seva organització i desenvolupament.
4.       Serà una repetició del 9N. Des del moment que es planteja un referèndum vinculant, la diferència amb el 9N és fonamental perquè aquest va ser un “procés participatiu” que a efectes pràctics i legislatius no va tenir cap conseqüència.
5.       No hi haurà urnes. O si n’hi ha, seran de cartró. Naturalment que hi hauran urnes; unes urnes on els votants introduiran la seva papereta i que garantiran que no han estat obertes abans de començar les
votacions i que tampoc no es poden obrir abans de finalitzar-les. El material de què estiguin construïdes no afecta ni al procediment ni al resultat.
6.       El referèndum és antidemocràtic. Un referèndum en les condicions en que es celebrarà el del dia 1 d’octubre és la millor manera que tenim els catalans per decidir el futur de la nostra nació. La democràcia és precisament deixar decidir als ciutadans en les qüestions transcendentals perquè el Govern tingui la certesa que iniciarà les accions necessàries per complir el que vulgui la majoria.
Negar el dret a decidir de forma pacífica emparant-se en la legalitat és, en canvi, profundament antidemocràtic perquè és precisament la democràcia i la defensa dels drets dels ciutadans el que fa que les lleis siguin justes i legítimes. Centrar la crítica contra el referèndum en els seus aspectes més materials és la millor manera d’amagar la realitat: que prohibir allò que vol el 80 % de la població és immoral i antidemocràtic, i legitima la via unilateral.
Article publicat el 13 de juliol de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

divendres, 14 de juliol del 2017

Un NO impossible de gestionar


Aquesta setmana (la de l'1 de juny) s’espera que tinguem la data i la pregunta pel referèndum. El govern administra bé els temps i no es deixa influenciar més del compte pels impacients ni tampoc pels més dubitatius, que de tot hi ha a les files de l’independentisme.
Davant de les ganes de votar i de les presses per anar avançant, cal posar primer allò que pot ser millor pel país quan guanyem el referèndum; i això, obliga a anar una mica més lentament del que molts voldríem.
Tenir fixada una data, encara que el referèndum no estigui convocat de forma oficial és un pas importantíssim perquè fixa un horitzó temporal clar per a tothom. Tot i així, no és incompatible amb intentar que el referèndum sigui pactat amb l’Estat; definitivament el darrer intent, el que marcarà el punt de no-retorn, sense endarrerir la data ni canviar la pregunta. Una nova negativa suposarà que les estratègies canviaran de forma definitiva. Si fins avui hi havia hagut pocs moviments de transcendència real, a partir d’ara cadascuna de les accions que emprenguin les dues parts tindrà una importància cabdal.
L’independentisme català aposta per la construcció d’un país nou en el qual tothom pugui sentir-s’hi inclòs i en el qual tots els ciutadans són convidats a participar en el seu disseny constitucional. L’independentisme català és inclusiu i no s’ha mogut en cap dels paràmetres que es podrien considerar com a ètnics, sense establir pedigrís ni fixar-se en arbres genealògics. També és ideològicament transversal perquè els partits polítics independentistes presents al Parlament abasten un ventall ideològic que va des de l’extrema esquerra fins el centre-dreta. Més enllà del centre-dreta només hi ha opcions unionistes.
Fer un darrer esforç per pactar el referèndum és eliminar la darrera barrera perquè altres partits polítics es sumin al projecte de fer la República Catalana i abandonin l’ambigüitat calculada; és un nou acte de valentia i de generositat; és la mà estesa a compartir un projecte de nació per a tothom.
És, en definitiva, donar-nos una millor oportunitat de poder gestionar la victòria del Si. L’única victòria possible de gestionar perquè és l’única que ofereix un projecte polític i social en el qual tots els ciutadans es poden incorporar, independentment del que hagin votat en el referèndum.
La improbable victòria del No en el referèndum és impossible de gestionar per aquells que defensen aquesta opció perquè no hi ha cap altre projecte per a Catalunya que no sigui el mateix plat de sempre i que la majoria de catalans, fins i tot els que avui encara no s’han incorporat al projecte d’independència, rebutgen:  dèficit fiscal català per sostenir inversions delirants, incompliment dels plans  d’inversions en infraestructures a Catalunya,  retrocés dels drets i llibertats civils, reducció de les garanties de l’Estat de dret, re-centralització de competències i subordinació de la llengua i cultura catalanes en el propi territori.
Davant d’aquesta inexistència de projecte, que només vol mantenir la situació de submissió que fins el 2010 havia estat tan còmode pels governs espanyols, i que no pretén incorporar els partidaris del Si al projecte sinó mantenir-los-en al marge, no hi cabria resignació. Com no n’hi va haver a Escòcia.
Article publicat el 1 de juny de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

diumenge, 9 de juliol del 2017

Els joves i el procés



Molt sovint sentim a dir que els joves estan absents de la vida política, que no hi estan interessats ni hi participen.
Segons les darreres enquestes del CEO, els joves catalans consideren que estan ben informats sobre política i la seva màxima preocupació és la mateixa que tenen els catalans de més edat: l’atur i el mercat de treball. En canvi, la seva participació política és molt menor, com a mínim en les eleccions al Parlament de Catalunya i al Congreso i Senado espanyols.
També semblen estar absents del procés. No els veiem a les concentracions de suport als polítics represaliats, ni a les manifestacions (exceptuant, potser, la de l’11 de setembre); no els trobem participant a les assemblees, ni a les parades informatives.
No es tracta de manca d’informació, ni d’ús de canals erronis, perquè aquest fet es dóna des d’abans de l’existència d’internet, de les xarxes socials i de tot allò que sembla conformar el món dels joves d’avui. Més aviat sembla una manca d’identificació de l’acció política com a eina útil per resoldre els seus problemes. Els joves participen d’una altra manera, semblen preferir formes no convencionals de participació política que els permetin actuacions puntuals, basant-se en campanyes concretes, i no estan gens interessats en la militància política.
Podem comparar el comportament polític dels joves catalans amb el dels joves britànics davant de situacions similars: el referèndum per la independència d’Escòcia, el referèndum per la sortida o permanència del Regne Unit a la Unió Europea i el procés participatiu del 9N de 2014.
Al referèndum d’Escòcia es podia votar a partir dels 16 anys d’edat. La participació global va ser del 84,6% mentre que la participació dels més joves, els que votaven per primer cop, va ser del 66%, i la dels joves de 18 a 24 anys va ser del 76%. Els joves varen votar menys.
En el cas del Brexit, les dades encara són més clares: amb una participació global del 72,2%, només un 36% dels joves d’entre 18 i 24 anys varen anar a votar; amb l’agreujant que es varen decantar majoritàriament per la permanència dins la UE, de manera que els va quedar el sentiment que els més grans els havien robat el futur. Sentiment comprensible però injust davant de la seva apatia.
En canvi, al nostre país la participació dels joves d’entre 18 i 24 anys al procés participatiu del 9N va ser la segona més elevada (62,5 %), i només lleugerament inferior a la de la franja d’edat compresa entre 25 i 34 anys, que va ser del 63,2%. Per tant, els joves catalans no es varen inhibir davant d’una situació excepcional i això els distingeix, com a mínim dels britànics; tot i que les conseqüències del 9N eren molt menys tangibles que en els casos britànics abans esmentats, i això hauria pogut ser un factor de desmobilització.
Avui estem en els mesos més decisius dels darrers 300 anys. La formació d’un nou estat és una oportunitat d’or per als joves i per al seu futur. Esperem que en el moment del referèndum no facin com els joves britànics sinó allò que ja varen fer el 9N: participar més que ningú, i votar rotundament a favor de la independència.
Article publicat el 11 de maig de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

diumenge, 2 de juliol del 2017

63.961 memòries restituïdes



Dimecres 29 de juny el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la llei que declara la nul·litat dels judicis franquistes perpetrats entre 1938 i 1978 per part primer de l’Auditoria de Guerra del Ejército de Ocupación i després per l’Auditoria de la IV Regió Militar. Aquesta llei suposa el reconeixement que les 63.961 persones que varen ser jutjades a ran de la ocupació militar de Catalunya per part de l’exèrcit franquista i fins el final de la transició, varen ser jutjades de forma il·legal i condemnades injustament.
Molta gent pot dubtar de si després de tants anys, tot plegat té importància perquè la llei és simbòlica i no implica res més que la restitució de l’honor i de la memòria d’aquells que varen ser condemnats per tribunals militars en judicis col·lectius, on només existia un dret a la defensa precari exercit per advocats militars que es limitaven, en el millor dels casos, a demanar clemència per unes sentències que avalava el propi Caudillo.

Doncs té una importància cabdal per tots aquells que hem tingut un pare, un avi, o un oncle empresonat o afusellar; en té per totes les famílies que després del final de la Guerra Civil no només varen veure com s’enfonsava tot un mon sinó que a més es varen veure abocades durant anys a la misèria perquè qui podia dur un jornal a casa estava empresonat o havia estat afusellat; en té per totes les famílies que durant anys varen haver de viure marcades pel senyal de “rojos”; en té per tots aquells que creiem que la democràcia s’ha de fonamentar en el rebuig frontal a qualsevol forma d’autoritarisme. Té importància perquè els símbols són essencials perquè són el que ajuden a construir una ànima col·lectiva pel país.
Han hagut de passar 40 anys perquè un Parlament autonòmic hagi fet el pas que el Congreso de los Diputados no ha gosat fer encara. I el pas ha estat per unanimitat, fins i tot el PP i Ciudadanos hi ha votat a favor. Amb recança i incomoditat però ho han fet. Reconec que em va sorprendre positivament que el diputat del PP fes una condemna clara i oberta de la dictadura franquista a l’inici del seu discurs. Llàstima que hagués de deixar peixet pels seus votants en forma de diatriba contra Companys i la República.
Malgrat els anys, comencem a fer net. Una neteja que caldria haver fet amb la transició si no hi hagués hagut tanta covardia, tants interessos curt-terministes per bescanviar oblit per amnistia. Amnistia per tothom, pels que havien lluitat contra els franquistes i pels que havien perseguit, empresonat i torturat als lluitadors antifranquistes; oblit pels que havien comès crims contra la democràcia i també per les seves víctimes. Un oblit que molta gent (polítics i alguns historiadors) diuen que només es podrà rescatar quan hagin passat 100 anys d’aquella monstruosa tragèdia. Aleshores, quan no quedi viu cap dels protagonistes, podran fer erudició asèptica i, allunyant-se dels milers d’històries individuals, construir un relat nou.
Però hi som a temps de no deixar perdre la memòria; som a temps de retenir-la i conservar-la per poder-nos emocionar amb tants centenars d’històries repetides que relaten anys de presó, la por cada nit per la crida dels que serien afusellats, la impotència dels condemnats injustament, la tristesa de les famílies, l’odi dels vencedors...
Ningú ha de sentir-se culpable pel que varen fer els seus pares o avis però potser arriba el moment de mirar-nos als ulls i explicar-nos-ho. Sense rancúnia i sense ànim de venjança però sense oblidar.
Fins aleshores el meu respecte i admiració per totes les persones que lluiten per mantenir la memòria i que han ajudat que 63.961 persones tinguin un petit reconeixement al nostre país. Fer un país nou, també és això.