dimarts, 29 de desembre del 2015

Democràcia directa, assemblees, mandat.



S’ha parlat molt i molt de l’Assemblea de la CUP i del seu inversemblant resultat; majoritàriament se n’ha parlat entre malament i no gaire bé, almenys en els mitjans de comunicació habituals. Els membres de la CUP, que es caracteritzen per la seva perseverança que es confon amb la tossuderia s’enroquen en l’impecable procediment democràtic que suposa decidir els temes en assemblees.
Em permeto qüestionar-ho “des de la base” o almenys des dels orígens, sense entrar en les diverses maneres que existeixen de manipular els resultats de les assemblees.
Hi ha consens en admetre que la democràcia es va inventar a les polis gregues. Els aspectes rellevants del govern de les ciutats es resolien en les assemblees a les quals participaven tots els ciutadans que hi tenien dret (això excloïa, dones, esclaus, etc..) i tothom tenia el dret a dir-hi la seva. Les decisions es prenien pel consens que sorgia després de la discussió que hi pogués haver entre diferents punts de vista i el nombre de partidaris que cada opció pogués tenir.
sobregecia.com
Això va funcionar bé fins que les polis varen començar a créixer i a convertir-se en ciutats estat. El territori va augmentar i en conseqüència també el nombre de ciutadans a intervenir (no pas proporcionalment) alguns dels quals ja no vivien dins la ciutat sinó potser lluny (i en aquell temps tot era lluny); la complexitat dels temes a discutir es va incrementar i la presa de decisions es va tornar més difícil perquè hi havia els temes interns de la ciutat però també com relacionar-se amb els veïns (amb qui s’aliaven, amb qui s’enemistaven)... I aquells ciutadans que vivien “a pagès” i havien de perdre potser mig dia per arribar a l’àgora i mig dia per tornar a casa, i passar-se potser un dia sencer a l’assemblea varen començar a pensar que hi havia d’haver una manera millor que fes possible que poguessin participar en les decisions sense haver de deixar les feines de pagès desateses.
Va ser la primera llavor de la democràcia representativa.
Segles més tard (perquè entre la democràcia atenenca i les primeres democràcies més o menys com avui les reconeixem varen passar segles de tiranies diverses) la mida i les complexitats dels estats moderns varen multiplicar les dificultats dels ciutadans pagesos grecs per mil, i es varen instaurar democràcies representatives: els ciutadans, amb el seu vot, delegaven a altres ciutadans la responsabilitat de defensar als parlaments els seus drets. Si ho feien bé, els tornarien a votar i si no, en votarien un altre que pogués fer-ho millor.
Als primers intents, els representants recollien el “mandat” del seu votant i defensaven a capa i espasa el que els ciutadans li havien demanat que aconseguís per ells. Podia ser una exempció en alguns impostos, derogar algun dret abusiu, qualsevol cosa que els votants creguessin que era imperiosament necessària per a la seva comunitat. Aleshores, el representant es podria trobar amb altres representants que pensessin exactament el contrari i que tinguessin, des del seu punt de vista, raó; o amb altres representants que estiguessin ubicats en un punt mig.
Què havia de fer aquell que havia rebut un mandat? Rebutjar qualsevol opció que no fos la rebuda dels seus votants, encara que en la discussió i la negociació la seva ment s’hagués obert a interpretacions més àmplies o hagués visualitzat opcions millors en el seu conjunt. No tenia cap altra opció.
Per això, en les democràcies modernes el concepte del “mandat democràtic” no està acceptat, perquè suposa la negació de la representativitat i perquè limita la capacitat de negociació i de decisió. Un representant polític que obeeix un mandat ha de tornar a la base a recollir un nou mandat cada cop que la seva tesi no triomfa i es necessita el seu vot per a decidir.
Això és el que ha passat aquest 27 de desembre. Els diputats de la CUP no estan autoritzats pels militants de la CUP a decidir res que vagi més enllà del mandat. Atenció, no estan autoritzats pels militants/simpatitzants/col·laboradors però aquests 10 diputats varen rebre 300.000 vots; molts més dels que eren a l’assemblea. Qui representava a aquests votants l’assemblea? Era l’assemblea representativa aleshores?
Jo opino que no. I aleshores la meva conclusió és que per segons quines decisions la democràcia directa no només no funciona (i està clar perquè en l’assemblea no es va acabar prenent cap decisió i acabaran sent els manaires els que decideixin i, segurament, de forma molt menys transparent) sinó que, pel fet de ser una illa en un sistema representatiu, no compleix el seu objectiu de donar veu a tots els representats sinó només a un grup proporcionalment reduït.
Crec que aquesta negociació entre JxSi i la CUP estan deixant clar la inoperància de la democràcia directa en la presa de decisions complexes i la perversitat del mandat democràtic entès com a ordre inapel·lable d’un grup reduït (no deixa de ser una elit) als representants polítics.

diumenge, 13 de desembre del 2015

No regalem la victòria



Si sou un o una dels quasi dos milions de catalans que el 27 de setembre vàreu votar per la independència de Catalunya; si sou un o una dels catalans que després de l’eufòria de la Via Catalana ara us debateu entre el pessimisme, la indignació (contra els uns o els altres o contra tothom) i la resignació, o una letal combinació de les tres coses; si sou un o una dels catalans que no teniu carnet de cap partit polític i n’heu acabat fins al capdamunt de tots plegats i us vé al cap allò de “ja no m’hi hauria d’haver embolicat, jo”...si en sou un, hi ha una possibilitat molt elevada que estigueu a punt de tornar-vos a equivocar perquè quasi teniu decidit no anar a votar diumenge vinent.
Ara bé, també podeu haver decidit no anar a votar perquè us sentiu tan independents que trobeu que no té cap mena de solta anar a votar a les eleccions espanyoles.
Bé, doncs males notícies: encara no som independents i és possible que al pas que anem encara tardem una miqueta. Ens hem encallat a la segona casella i en tenim moltes per recórrer abans no s’acabi la partida.
Els resultats del 27S varen ser justos. A tots els que avui estem una mica moixos ens haurien agradat uns resultats molt més espectaculars que no haguessin portat a una situació de bloqueig amb la qual, si som honestos, no hi comptàvem perquè la força del moviment independentista l’havíem basat en un valor que semblava oblidat: el patriotisme, entès com posar davant de tota ideologia un únic objectiu: la independència.
No cal debatre de qui és la culpa ni qui és més tossut, som on som i hi hem arribat tots solets.
Ens n’hem de sortir i ho hem de fer també tots sols perquè ningú no ens hi ajudarà. I una victòria unionista el 20D a Catalunya ens farà molt mal. A Catalunya no guanyarà el PP, però sí que és possible que guanyi Ciudadanos o EnComúPodem. Encara que tinguem clar que ni la independència ens assegura el cel, si guanyen els primers ens podem trobar a l’infern; i si guanyen els segons (i mira que distingits independentistes anti-capitalistes que no es presenten a les eleccions anuncien que els votaran) estarem eternament en el llimbs del “si però no”.
Cal votar i cal que guanyin les opcions independentistes perquè no els podem regalar la victòria que vàrem aconseguir el 27S, que encara que ens sembli poc és tot el que tenim; no els podem atorgar la grandesa d’una victòria per incompareixença nostra. No podem deixar que facin bandera d’una victòria que minimitzi la nostra i que posi en perill tot el camí que encara ens queda per recórrer.
elperiodico.cat
La independència no la farem amb gent desanimada. Si amb els somriures no en vàrem fer prou potser cal serrar les barres, afermar les cames a terra i tornar a treballar. Tornar a deixar clar que a nosaltres no ens guanyaran, que serem capaços de guanyar unes altres eleccions, que tindrem la valentia d’arribar a una acord per poder formar govern, que serem capaços de tirar endavant la resolució del 9N i de resistir els embats del govern espanyol i dels seus aliats al Parlament. Demostrem que si fins ara estàvem abatuts, tornem a estar dempeus i que no ens deixem vèncer ni per amenaces ni per falses promeses.
Només ens tenim a nosaltres i no ens podem fallar. Hem de tornar a enviar el missatge que no defallim i que no perdem de vista l’objectiu de la independència. I aquest missatge l’ha de rebre tant Madrid com Europa. Cal que tornem a posar a Catalunya a l’agenda europea abans que la crisi dels refugiats i el terrorisme la desplacin. I això no s’aconsegueix deixant que aquestes eleccions les guanyin els unionistes o els despistadistes.
No regalem cap victòria, no aigualim el missatge, no renunciem al futur: votem independentista.