dimecres, 22 d’abril del 2020

Cada dia és diluns. Extended version.


Aquests dies tan estranys i dolorosos que estem vivint posen a prova les bases de la nostra societat. Avui, em centraré en la democràcia i les llibertats, que han experimentat un retrocés general arreu del mon degut a una crisi que s’insisteix a definir com a sanitària però amb repercussions que van molt més enllà.
Hem sentit lloances al sistema xinès de confinament, basat els mateixos sistemes de control que des de fa anys el govern xinès està fent servir amb finalitats polítiques i que continuaran vigents i incrementant-se quan la pandèmia actual sigui només un record desdibuixat. Els presidents d’Hongria i Rússia han aprofitat la situació per maniobrar per aconseguir més poder i amb l’excusa de la pandèmia han limitat les llibertats d’expressió, opinió i els drets de reunió i manifestació.
El Regne Unit ha ajornat un any les eleccions municipals i França també n’ha ajornat indefinidament la segona volta. Euskadi i Galícia han fet el mateix amb les seves convocatòries autonòmiques. Cap d’aquests governs ha fet una proposta per modificar el sistema de votació i adaptar-lo a futures crisis o, simplement, a l’estat de la tecnologia actual i al segle XXI.
La democràcia pot esperar, no és essencial, i en moments de crisi, és un preu que molta gent està disposada a pagar. Segons un estudi de la UB publicat pel diari Ara, més de la meitat dels espanyols creuen que és raonable renunciar-hi si això permet sortir de la crisi. Però la pregunta és si realment cal retrocedir en drets i llibertats per superar una pandèmia.
Una societat democràtica avançada hauria de ser capaç de trobar una manera pròpia d’actuar contra la pandèmia basant-se en la solidaritat col·lectiva, que va des del confinament fins a la recerca de recursos alternatius per pal·liar el dèficit de material sanitari. I, principalment, en la confiança mútua entre govern i ciutadania.
www.elcritic.cat
La confiança, en el nostre cas, ha fallat de forma clamorosa. La coordinació entre els governs català i espanyol ha estat nul·la en un moment en que això era d’importància vital. S’ha trobat a faltar l’existència d’un pla de contingència; en canvi, la improvisació i les sortides endavant han estat constants, i magnificades per la buidor dels discursos d’aquells que ens havien d’oferir raons per a la confiança.
Esperaríem de qualsevol govern que actués de forma consensuada amb experts, prioritzant el conjunt de la societat; buscant la major eficàcia dels recursos disponibles i analitzant  l’evolució dels esdeveniments per ser capaços de prendre la millor decisió possible en el moment adequat. La resposta espanyola a la pandèmia estat centralitzar les decisions i competències, i exhibint recursos i institucions (exèrcit i monarquia) que han fet palès que no són altra cosa que una caricatura de l’eficiència, amb una contribució nul·la a la superació de la crisi.
Perquè saben per qui sí que cada dia és dilluns? Pels milers de professionals de la sanitat que treballen en torns de 12 hores, amb precarietat de material i instal·lacions per aconseguir salvar vides. Per ells sí que cada dia és un dilluns molt dur i llarg de passar. I quan tornem a la normalitat, tots ells retornaran també a la realitat de la seva feina, exigent i carregada de responsabilitat, per un sou molt per sota de la mitjana europea.
I aleshores, els militars de la UME podran tornar a passejar les seves medalles per les casernes, tot explicant les batalletes que no han guanyat.
Article publicat el 15 d’Abril de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, versió confinament #LaComarcaACasa També disponible a www.lacomarca.cat

diumenge, 19 d’abril del 2020

Mascaretes i pessetes


La setmana passada, el HC Miquel Buch va expressar públicament la seva indignació perquè el Gobierno de España havia decidit que en el repartiment de l’estoc de mascaretes, a Catalunya li tocarien 1.714 milers d’unitats. A qualsevol català amb certa consciència nacional, li va semblar que la xifra no podia ser fruit de la casualitat sinó de l’humor negre i la prepotència d’algun funcionari espanyol, que a hores d’ara encara deu riure per sota el nas, tot i que es mereixeria ser fulminat de les seves funcions.
A la indignació del HC Buch, varen seguir les rèpliques de polítics socialistes, comuns i els seus corifeus. De totes, em va cridar l’atenció una que ho justificava dient que la xifra era el resultat del repartiment atenent a la població de Catalunya; posem un 22,5% de la població si agafem la dada de població publicada al web de l’Idescat (https://www.idescat.cat/) 7.619.494. Segons aquesta persona, el mateix percentatge s’havia aplicat a la resta de Comunitats Autònomes.
Si això fos cert, qualsevol persona amb 2 dits de seny hauria decidit que el percentatge fos un altre i així evitàvem fer burla de l’any que els catalans tenim més al cap. Però la temptació devia ser massa gran.
De totes maneres, el fet m’ha fet recordar una anècdota de quan estudiava Químiques. Devia ser el curs 1983-84, segon de carrera, pràctiques de Química al que aleshores era el Col·legi Universitari de Girona ubicat on avui hi ha la Casa de Cultura de la Diputació de Girona (https://casadecultura.org/). Els mitjans aleshores eren precaris i, per si nou en recordeu, faltava ben bé una dècada per l’aparició
d’Internet. Molts matins teníem pràctiques al laboratori, que fèìem en grup amb els meus inseparables Paco i Antonio. Una de les pràctiques era la determinació del contingut en coure d’una moneda de pesseta. El professor ens va recalcar que havia de ser una moneda de les d’en Franco, perquè les posteriors que duien la cara ( i quina cara!) del rei Joan Carles “no eren el mateix”.
Aleshores no eren tan abundants però no calia ser un col·leccionista o numismàtic per tenir-ne, o sigui que vàrem regirar butxaques i moneders fins que en vàrem trobar una. No recordo exactament com anava el procediment però es tractava de dissoldre la moneda amb un àcid (probablement àcid nítric) i fer una determinació volumètrica del contingut de coure. Obviant totes les mesures d’higiene i seguretat actuals, perquè aleshores no n’hi havia) esmorzàvem al laboratori tot feinejant i pipetejàvem amb la boca, que consideràvem molt més precís que no pas fer servir una d’aquelles peres de goma que vèiem absurdes. Aquell dia la combinació croissant i pipetejar amb la boca, va donar com a resultat que unes quantes crostes varen anar a parar dins del matràs on hi havia en Franco dissolt (si més no en efígie) amb el consegüent i imparable panxot de riure. Ja no vàrem pas poder continuar i vàrem avortar la pràctica.
De totes maneres, calia lliurar el resultat i vàrem fer el mateix que el que justificava la quantitat de mascaretes per Catalunya. Ens vàrem passar una bona estona  a la Biblioteca buscant el contingut teòric en coure d’una moneda de pesseta, que vàrem trobar al cap d’una bona estona, a l’Enciclopèdia Espasa- Calpe (avui la cerca al Google ha tardat 0,52 segons). Amb el valor teòric exacte[1] vàrem decidir que calia que ens desviéssim una mica i vàrem fer tots els càlculs en sentit invers. Pràctica aprovada i confessió feta quasi 40 anys després, crim prescrit.
Doncs això és el que el sòmines que justificava el número de mascaretes va fer: equilibris numèrics. I el que no va fer qui va avalar la distribució va ser posar-hi seny, sinó arrodonir el valor i, de pas, arrodonir també el 155 sanitari.
Les casualitat no existeixen; i la numerologia o la càbala, necessiten experts i no ximples.




[1] Segons “1937-2002: Principio y Final de la Peseta Fiduciaria” del Dr. D. Rafael Feria, Director General Fundación Real Casa de la Moneda, el contingut en coure de les pessetes de coure que duien un 1 a l’anvers (creu) era del 90 %.