dimarts, 27 d’agost del 2013

Viatge al Japó (i 10). Patxinco de tòpics.

Trànsit: Hi ha embussos però per mi que els cotxes japonesos vénen de sèrie sense botzina. Una majoria de cotxes deuen ser híbrids i això disminueix enormement el soroll del carrer. Per cert, a la majoria de carrers
no es pot aparcar. El cotxe al garatge de casa o a l’aparcament. Els carrers són per circular i no per tenir-hi andròmines amb rodes fotent nosa.

Metro.  El metro  de les grans ciutats és com una pàtria universal:  el capteniment dels usuaris és el mateix quasi a tot arreu. Els que no dormen o ho fan veure, s’entretenen amb el mòbil repassant els missatges un cop i altre. Només una minoria llegeix. La diferència és que al Japó, els ulls dels lectors es mouen de dalt a baix, en comptes d’esquerra a dreta.
Creuar els passadissos del metro quan venen riuades de gent en totes direccions és fàcil: es tracta de tirar recte sense aturar-se i mantenint una velocitat uniforme. S’assembla a creuar les avingudes d’Istanbul.
A les hores puntes, algunes línies de metro tenen vagons exclusius per a dones. Sense comentaris.

Netedat: els espais públics són extremadament nets. I no ho són perquè estiguin netejant contínuament sinó perquè no embruten. Mira si n’és de senzill. Costa molt de trobar papereres;  si tenim una cosa per llençar,
es guarda a la butxaca fins a casa. Tampoc està permès de fumar tot caminant; hi ha llocs habilitats per fumadors (smoking areas) amb cendrers, mampares que separen els fumadors dels vianants...Així es minimitza que els fumadors llencin cendres i cigarrets a terra.


Idioma: cap problema per entendre-us, si parleu japonès. En cas contrari, problemes. Contràriament al que pensava, l’anglès es parla poc. Fins i tot en alguns restaurants no hi ha menús en anglès ni ningú que el parli ni l’entengui. Deu ser que no els cal.

Crec que els incomoda no poder-se comunicar i això fa que ignorin els occidentals quan fan de reclam de restaurants, mentre que aquí un turista es veu com una  font d’ingressos assegurada.

Restaurants: el menjar és omnipresent. Restaurants de tota mena arreu. Per resoldre problemes d’idioma, a l’aparador de molts restaurants hi ha models de plàstic dels plats que fan. Només cal sortir amb el cambrer i assenyalar. En altres, el menú està en una màquina a l’entrada, cal seleccionar els plats pitjant a les fotos i
pagant a la bestreta. La màquina emet els tiquets que es donen al cambrer i ja està: no cal parlar amb ningú. Bé, tampoc té sentit especificar el grau de cocció del sashimi, no? En alguns simplement la comunicació és impossible. Cal somriure i dir sayonara.

Amabilitat: en general els japonesos són molt amables. Quan hem demanat adreces ens han acompanyat, potser perquè no ens ho sabien explicar; o ens han donat plànols de la zona; i ens els han canviat per una versió en anglès quan veien que anàvem girant el que estava en japonès al cap d’uns quants carrers. On no arriba l’idioma, arriba la gentilesa.
L’amabilitat es tenyeix d’inflexibilitat quan es tracta de fer-te notar que ets on no hauries de ser. Amb un somriure amabilíssim et diuen que no pots ser allà; amb un somriure igual d’amabilíssim responen a les excuses o explicacions i repeteixen que no pots ser allà; i amb el mateix somriure esperen que marxis.

Robatoris: No n’hi ha. La seguretat és extraordinària. Segur que si perdeu alguna cosa, la trobareu allà
mateix (sempre i quan recordeu on l’heu perdut, clar), encara que sigui un paraigües al mig del bosc.
El crim pren formes més sofisticades que pispar als turistes.

Businessmen: la imatge del pare d’en Shin-Chan arribant el vespre a casa  cuit com un all, no és un tòpic. Cada vespre, el metro està ple d’homes amb l’uniforme universal de businessman (camisa blanca i pantalons foscos) fent esses pels passadissos; rient entotsolats i suats, agafats a les barres dels vagons; o fent-la petar una mica massa animadament en grups cara vermells. I l’endemà tornar-hi.

Nens: n’hi ha pocs. Les dades sobre la baixa natalitat semblen certes a cop d’ull. Poques dones embarassades, també. Nens i joves són els únics que semblen feliços. Els adults semblen enfeinats, atrafegats i amables; preocupats i educats però no pas feliços.

Japoneses: la moda de tenir la pell blanca comporta que encara que la temperatura de xafogor sigui de 45 ºC vagin amb barret, guants fins on arriba la màniga curta, mitges... Al vespre, que la temperatura baixa (posem a 30 ºC) s’imposa un jersei o una jaqueta. No fos cas.

Bé, el cert és que no tinc clar si ho fan per mantenir la pell blanca o perquè són molt discretes en el vestir, comparat amb les catalanes: ni escots ni melics a l’aire. Les poques minifaldilles es complementen amb uns shorts a sota.
La majoria no porten arracades. Ni piercings. Ni tatuatges.

Quimonos i yukatas: m’he quedat amb les ganes de saber què és el que impulsa algunes japoneses a vestir un quimono i a alguns japonesos, un yukata (l’equivalent masculí). Amor a les tradicions, exhibicionisme, comoditat, elegància? El cas és que és fàcil veure voltar  grups de noietes habillades amb quimonos i parelles, sobretot al vespre, vestits tos dos de forma tradicional passejant i prenent la fresca.

Tòquio vs Kyoto: després d’haver decidit que hi estaríem 5 dies he anat llegint que viatgers d’antany consideraven la capital del Japó com la ciutat més lletja del país. Sense ser tan categòric ho deixaré en que 5
dies semblen massa per Tòquio i 2 són massa pocs per Kyoto.
Tenen però una cosa en comú que no entenc: perquè tot el cablejat ciutadà és aeri?


Viatge al Japó (9). El que hi vàrem menjar.

Sushi, sashimi, maki, tempura... potser són  els plats de cuina japonesa que la majoria de nosaltres podríem esmentar sense rumiar-hi gaire. Yakitori, okonomiyaki, soba... ja requereixen un nivell una mica més elevat. I a partir d’aquí fins l’infinit de plats que conformen una cuina riquíssima i saborosíssima. A preus assequibles o astronòmics depenent del restaurant on es faci l’àpat. Un plat de sushi pot costar 6 € en un lloc modest o 300 € en el millor restaurant de sushi de Tòquio o sigui, probablement del món.
De la mateixa manera que les entrades anteriors no eren un tractat de geografia ni història, aquesta entrada tampoc en serà un de gastronòmic. Explicaré què és allò que hem menjat al Japó, que no és ni de lluny un recull de totes les possibilitats que hi ha. Fugint de les coses més exòtiques com les llagostes de rostoll que hi havia a la carta del restaurant de Takayama  i que no vàrem tastar, o dels plats amb una certa aurèola de risc com el Fugu (o peix globus).

Tofu: El primer àpat japonès va ser un menú de 10 platets de tofu en un restaurant (www.sasanoyuki.com)
especialitzat en aquesta massa de soja. Cuinat de diverses formes (fregit, en sopa, fred, combinat amb verdures, bolets, gambes... amb diverses formes i sabors) va conformar un àpat abundantíssim i sorprenentment sadollant per ser vegetal.

Sushi: omnipresent arreu. En restaurants de barra giratòria, a izakayas (pubs), a restaurants tradicionals, en caixes bento (caixes per emportar
que es venen a les estacions), als food-hall dels grans magatzems, als mercats i supermercats, als 7-Eleven...sempre fresquíssim i amb sabor intens; amb combinacions tradicionals i altres de més modernes...Costaria de veure’m tip d’aquests pilonets d’arròs bullit coronats amb una mica de peix cru, anguila fumada o marinada, truita dolceta, ous de peix...Quina delícia agafar-los amb els bastonets, sucar-los amb la salsa de soja i assaborir-los.

Sashimi: Personalment, encara m’agrada més que el sushi.  Llesques fines de peix cru o marisc ben presentades en una safata, que es suca amb una barreja feta al gust de wasabi i salsa de soja. La textura suau i melosa de la tonyina vermella (maguro, en japonès), el salmó una mica greixós, el sorprenent amadai
(semblant al llobarro, que es menja amb escates i tot)...són una delícia sorprenentment delicada. Potser la sèpia i el calamar són una mica més complicats però fresquíssims i ben llescats estan lluny de la textura gomosa que a priori esperaríem.

Vedella de Kobe: Un dels mites de la gastronomia japonesa. La creença que aquestes vedelles reben massatges dels grangers i que s’abeuren amb cervesa és força estesa malgrat és força probable que sigui una llegenda. La vàrem tastar en un restaurant (Kanji) de Tòquio seguint una recomanació. El restaurant minúscul està ocupat per una barra central amb 11 tamborets.  Al davant dels comensals unes planxes integrades a la barra serveixen perquè el cuiner-cambrer-propietari hi cuini la vedella. D’una peça enorme de vedella, amb un bon gruix de greix, el bon senyor llesca la ració de carn (120 ó 180 grams) i la pesa en una balança. No cal que sigui un sol bistec o sigui que, si convé, va
retallant. Tot i ser una vedella amb molta infiltració de greix, n’elimina la capa més exterior i posa la carn a la planxa de davant nostre. Amb un ganivet en va separant el greix que apilona en una raconet de la planxa on uns alls filetejats es van enrossint. Salpebra la carn, mitja volta i amb una espàtula ens la posa al davant. La nostra feina és prendre els bocins i anar sentint com la vedella, tan tendra, es fon literalment a la boca.
El greix que s’anava coent amb els alls, el premsa amb un pes, de manera que deixa anar un oli que va recollint i atresorant en una petxina gran. Al cap d’una estona aquells bocins de greix queden ben rossos i cruixents i ens els serveix amb un bol d’arròs.

Yakitori: un yakitori és una broqueta, un pinxo. Normalment és de pollastre però pot ser de qualsevol cosa comestible que sigui punxable amb una broqueta de fusta i es pugui coure a la brasa. Hi ha innombrables
llocs on menjar yakitoris, des dels restaurants especialitzats (que també s’anomenen yakitori), a les guinguetes del carrer o als izakaya. Són un àpat boníssim i econòmic i varen ser el nostre sopar una colla de dies: a la guingueta a la sortida de l’estació de metro del nostre hotel de Tòquio on els anàvem estirant sortint de la graella i ens els menjàvem a peu dret
al carrer, ben fumats per la brasa de carbó els menjàvem de cartílag, de boles de pollastre, de cansalada amb ceba tendra, de fetge de pollastre...tots ben recoberts d’una salsa de soja espessa i amb “solatge”; de bolets, espàrrecs, tonyina, vedella, salsitxa, ....a altres. Una bona selecció de yakitori i una cervesa glaçada, un sopar esplèndid i relaxant. Clar que cal anar amb compte: la selecció de yakitori de vedella d’un izakaya incloïa parts com úter, llengua, budell (a escollir entre prim o gruixut), cor, cartílag...

Tempura: els arrebossats japonesos de gambes, peix i verdura són molt més lleugers que els nostres arrebossats de farina i ou, perquè es fan amb farina d’arròs i aigua. Més semblants al nostre és el panko que es fa servir per carn. El tempura sol ser un combinat de diverses hortalisses arrebossades i amb una bona
gamba al capdamunt, pelada fins al capdavall de la cua que s’obre com un vano diminut. Es pot sucar en una mica de vinagre d’arròs i sal o en una salsa anomenada ten-tsuyu.

Soba: El soba és el nostre fajol. Si a Olot ens el mengem fet farinetes cruixents a Japó se’l mengen en forma de fideus llargs; espaguetis, vaja. Normalment es serveixen freds, en un plat de mim i aleshores s’han d’agafar (amb cert equiilibri) i submergir cada ració que hom es vol dur a la boca en una salsa especial . Un cop ben sucats, es tornen a agafar i cap a dins. Suaus i
molt saborosos amb un gust ben diferent dels fideus de blat. Si els soba es mengen calent, aleshores ens els presentaran dins d’un brou amb diferents ingredients que podrem escollir (bolets, carn, verdura...) i que faran un plat molt més complet i contundent.

Vedella de Hida: Menys coneguda que la de Kobe, té un preu fins i tot més elevat. Les infiltracions de greix formen unes vetes més amples i, un cop cuita, és encara més melosa. La vàrem menjar en un restaurant on ens duien el tipus de carn escollit cru i ens l’havíem de coure nosaltres mateixos en una graella elèctrica
integrada a la taula. Les racions de carn venien tallades en bocins de la mida d’una queixalada, força pràctic donada l’absència de ganivets i la dificultat de tallar amb les dents aguantant només amb els palets. Tan tendra i melosa que passava xuclant. Una llaminadura de carn.

Okonomiyaki: Una agradable sorpresa, especialitat d’Hirosima. Encara que alguns l’anomenin pizza japonesa, em sembla que hi té poc a veure. En primer lloc, tota la cocció és a la planxa. Només s’assembla que a una preparació base s’hi poden afegir els ingredients que es vulguin. Primer es cou una base d’aproximadament un pam de diàmetre; una mena de crepe. Al samunt s’hi col·loca una muntanya de col que es va premsant de manera que perd volum i queda d’un gruix d’uns quants centímetres
; al damunt, fideus a escollir entre ramen (prims) o udon (gruixuts), cansalada, una mica de formatge, els ingredients escollits, brots de soja...una altra crep que fa de tapa, salsa de soja abundant al damunt, una mica de ceba tendra trinxada i ja tenim l’okonomiyaki a punt.

I a banda de tot això les faves de soja al vapor, els gyoza (raviolis xinesos al vapor o a la planxa), les galetes tradicionals farcides de mongeta dolça (de gust semblant a la xocolata), les crudités; els magnífics, enormes i refrescants gelats d’escates de gel, amb xarop de te verd i un rajolinet de llet condensada que són el millor remei per l’asfixiant xafogor...i la immensa quantitat de coses que no vàrem tenir temps, ni gana, per tastar. Potser un altre dia.

diumenge, 25 d’agost del 2013

Viatge al Japó (8). Miyajima i Hiroshima

A l’oficina d’informació de l’estació de tren d’Hiroshima tenen tan clar que la majoria de visitants que hi arriben els demanaran com anar a Miyajima que un rètol ben gran just al taulell ja ens desvia: “Miyajima, passadís de la dreta; andana número 1”. I quan després d’un trajecte en tren atapeït, arribem a l’estació de Miyajima, allà també tenen tan clar que la immensa majoria de passatgers volen agafar el ferry cap a l’illa de Miyajima que un carril pintat a terra ens mena directament al moll del ferry. Que n’és d’important tenir les coses clares, i com facilita això les coses.

El trajecte fins a Miyajima dura uns vint minuts curts i els darrers 10 minuts gran part del passatge es trasllada cap a la banda del vaixell des d’on es pot albirar el famós santuari Itsukushima-jinja i la seva encara més famosa tori de vermell viu, assentada dins les aigües.

Oleguer Junyent a “Roda el món i torna al Born” descriu Miyajima com “el paradís més complet que pugui somiar-se pensant en els dibuixos i les pintures japoneses”. Naturalment, 100 anys després jo no gosaria fer aquesta afirmació tot i que realment la visita val la pena. Des del moll fins al santuari, la corrua de turistes que hem arribat en el ferry ens anem repartint fent fotos o compres en les nombroses botigues del carrer. Qui va
amb mainada, o encara no ha anat a Nara, s’entreté amb el ramat de cérvols que campa per allà, buscant el recer d’alguna ombra escadussera; els més golafres (dels cérvols) esperant galetes o qualsevol altra cosa. Els més gourmets (dels turistes) ja comencen a tastar le sostres fresques que són l’especialitat de l’illa.

La tori que parlàvem abans es troba dins del mar, a un centenar de metres de la vora quan la marea és alta. La imatge és molt bella i té un encís especial, malgrat els esforços per enlletgir-la d’unes barquetes que van portant turistes fins allà i passen, fent torns, per sota de l’arc. El fet que, com a complement, els facin vestir uns barrets de camperol dóna una falsa imatge folklòrica a tot plegat.

Passegem per l’illa, i ens enfilem a un turonet on hi ha una pagoda d’un roig polit i badem mirant com el personal va amunt i avall, atrafegat, comprant records, fent la mateixa foto des de diferents angles, replicada centenars, milers de cops cada dia.

El santuari, construït com si fos un moll, s’alça sobre un munt de pilons de fusta enfonsats a l’aigua. Sembla
ser que l’illa es considerava sagrada i aleshores els plebeus, com que no podien trepitjar, la terra sagrada hi havien d’entrar des del mar. A vegades les solucions pràctiques també tenen com a resultat la bellesa.
Amb el pic de la calor desfem el camí i tornem a Hiroshima.

D’Hiroshima, segurament ningú en sabria dir gaire res més que les referències a la bomba atòmica que els nord-americans hi varen llençar l’agost de 1945. Els efectes devastadors de l’atac, que va tenir continuació uns dies després a Nagasaki, varen fer capitular el Japó amb la qual cosa s’acabava la II Guerra Mundial, que a Europa ja havia acabat feia uns mesos.

La visita a Hiroshima està basada en aquest fet. La destrucció de la ciutat va ser quasi completa però un edifici, el Pavelló de Foment de la Indústria, va quedar dret i reconeixible. El fenòmen s’explica perquè es trobava en l’hipocentre de l’explosió i el buit que es va crear, d’alguna forma el va protegir. Tot i així, cap de
les persones que hi havia dins va sobreviure.La UNESCO el va declara Patrimoni de la Humanitat i, rebatejat amb el nom de Cúpula de la Bomba Atòmica) és el símbol més conegut d’una ciutat que vol ser, al mateix temps, símbol mundial per la Pau.

Travessant el riu (un dels ponts més propers a la cúpula era l’objectiu real del bombardeig atòmic) arribem al Parc de la Pau. Aquí hi ha diversos monuments dedicats a la Pau mundial i homenatges a les víctimes de la bomba atòmica. 

Potser el més emotiu és el Monument Infantil de la Pau, inspirat per la història de Sadako una nena que per efecte de la radiació que va deixar l’explosió atòmica va contraure leucèmia quan tenia 11 anys d’edat. Conscient de la gravetat de la seva malaltia, va tenir la idea que si feia 1000 grues (ocell considerat al Japó com a símbol de llarga vida) de
paper es podria curar. Malauradament no ho va poder aconseguir. La història diu que els seus companys de classe varen acabar de fer els ocells que faltaven.

Hi ha també l’anomenada Flama de la Pau que diuen que cremarà fins que s’hagi destruït (innòcuament) la darrera arma atòmica a la Terra. Tan de bo, però més aviat tot sembla indicar que la flama s’extingirà per manca de combustible abans que el desarmament atòmic sigui una realitat.

A poca distància hi ha el Museu de la Pau. Pagant una entrada simbòlica (100 iens, menys d’un euro) es té accés a diverses exposicions. A la planta baixa, una sèrie de plafons i vídeos ens posen en el context asèpticament explicat del dia 6 d’agost de 1945, quan a primera hora del matí l’Enola Gay va deixar caure la bomba atòmica anomenada Little Boy. No hi ha gaires referències al context bèl·lic de la Guerra al Pacífic però tampoc hi ha “retrets”. Algun aspecte militar em sorprèn, per desconegut, com ara l’explicació que feia més d’un any que els USA bombardejaven ciutats del Japó però que algunes ciutats, com Hiroshima i Nagasaki, no havien rebut ni una bomba perquè estaven designades com a possibles objectius d’un atac atòmic i es volia poder avaluar l’efecte que provocava. Hi ha també fotografies on sobta veure com a diferència d’altres ciutats bombardejades on els edificis quedaven parcialment en peu, Hiroshima es veu com una esplanada enorme, ran de terra.

La segona planta té un globus terraqui on es senyalen els països que tenen armes atòmiques i una exposició interessant sobre experiments amb armes atòmiques i el desenvolupament de les mateixes. Finalment, una exposició sobre els efectes a Hiroshima, amb reconstrucció de les runes i algun diorama esfereïdor amb figures espectrals i vagament humanes, cobertes de pols i pelleringues de pell i roba cremada que semblen sortir catatònicament horroritzades de les runes, minuts després de l’explosió. Algunes vitrines mostren objectes recollits de les runes: pilonets de monedes foses i enganxades per efecte del calor, medecines, uniformes escolars desfets, joguines, etc..tot plegat amb l’objectiu de commoure, horroritzar i sensibilitzar.
Alguns vídeos també mostren l’efecte de la radiació, com les ombres projectades i impreses sobre parets de diversitat d’objectes, com radiografies. Relats de com la ciutat es va anar organitzant, de l’horror d’una ciutat plena de cadàvers però on hi havia molta gent que volia continuar endavant malgrat tot...la reconstrucció de la ciutat, mostres d’art inspirat en l’explosió.

Tot plegat encongeix una mica el cor.


Tornem. Des del pont que havia estat assenyalat com a objectiu, fem el darrer cop d’ull a la cúpula. Darrera
s’estén una ciutat moderna. Contrastos.

dissabte, 24 d’agost del 2013

Viatge al Japó (7). Nara i Inari,

Arribar a Nara des de Kyoto és senzill. Cada hora, o més sovint, surten trens locals (s’aturen a cada estació) cap allà.

Nara va ser la primera capital estable del Japó (fins aleshores anava canviant d’ubicació depenent de qui tenia el poder polític o militar) i realment s’hi varen esmerçar: té 8 monuments declarats Patrimoni de la Humanitat. La majoria de llocs per visitar estan al Nara-Koen (Parc de Nara) que es pot visitar sense presses i de forma còmoda en mig dia.

Prop de l’estació de tren JR, Sanjo dori un carrer (un altre) ple de botiguetes puja recte cap al Nara koen. La lleugera pujada del carrer es fa feixuga per la calor tot i que arribem aviat a Nara i les botigues de Sanjo dori tot just apugen les persianes, mandrosament conscients que l’apogeu de visitants tindrà lloc al migdia.

Al cap d’uns centenars de metres, a l’esquerra, unes escales pugen cap el Kófuku-Ji. Un conjunt de

temples on destaquen 2 pagodes, una de 5 pisos i una altra de 3, en una esplanada on trobem el que serà una constant en la visita: dotzenes de cérvols volten llangorosament per allà. La majoria prenen l’ombra i es veuen mansois i pacients. Alguns tenen un banyam que deunidó però tot i així es deixen acaronar per la mainada i pels grans. Algunes dones venen paquetets de galetes especials per cérvols. Només cal que algú s’apropi a la taula perquè 2 ó 3 dels animals s’hi atansin al trot curt i a base de cops de morro i de banyes engoleixin les galetes per esglai de qui les ha comprat pensant en
administrar-les entre tot el ramat. Veiem com una noia que tarda una mica massa en comprar les galetes, rep una mossegada al cul i un parell de cops de cap per part d’un cérvol massa impacient. Sorprenentment, cap cérvol no s’acosta a la parada si no hi ha compradors encara que estigui desatesa i amb les galetes a l’abast.

Sortint del Kófuku-Ji i seguint un passeig arbrat per on campen els cérvols arribem a l’imponent Todai-Ji.
Hi entrem travessant la Nandai-Mon una enorme porta de fusta, al costat de la qual, com si estiguessin dintre unes garites, hi ha les escultures de fusta de dos ferotges guerrers. Fetes al segle XIII, són d’una alçada i vivor impressionats; les garites estan tancades per un reixat per impedir que els ocells hi accedeixin. El costat de les escultures més exposat al sol ha perdut part del vernís i això contribueix a ressaltar la sensació de relleu de les figures.

Després de pagar l’entrada, anem cap al Daibutsu-den el principal temple. Abans d’arribar-hi, una immensa esplanada enjardinada canalitza la riuada de visitants i ens ofereix una perspectiva irresistiblement fotogènica del temple. A l’interior una gegantina estàtua de bronze de
Buda: 16 metres d’alçada i 437 tones de bronze i 130 kg d’or. Espectacular. Voltant l’altar on es troba, hi ha una columna de fusta amb un forat de 40 ó 50 cm de diàmetre. Una munió de nens fan cua per passar-hi a través i a l’altra banda els pares els van fent fotos. La llegenda diu que qui hi passi arribarà a la il·luminació.

Sortint del Daibutsu-den un caminet arbrat ens porta cap unes escales de pendent desafiant i ens enfilem cap als santuaris de Nigatsu-do i Sangatsu-do. Amb molta menys gent, són un bon lloc per reposar una mica i badar. Hi ha una bona panoràmica de la ciutat.

Des d’allà, un altre caminet ens porta fins el Kasuga Taisha, un altre santuari ubicat en una zona ombrívola. Abans d’arribar-hi deixem a banda un turonet (Wakakusa-yama) que per la seva forma arrodonida de pit adolescent i l’herba arranada sembla el paradigma dels turons.

Des del Kasuga Taisha, anem desfent el camí tot baixant en direcció a l’estació tot fent marrada per veure els jardins Yoshikien, cuidadíssims; estanys, flors, gespa arranada i pura, sense males herbes, arbres
retorçats de forma artística i florits. Un plaer per la vista, admirar com el que ens podria fer pensar en un esforç banal, té com a resultat la bellesa que en altres latituds seria intranscendent.

Després dels jardins i tornant a passar pel Todai-Ji, Sanjo dori està en plena efervescència: els venedors de pastes fan demostracions al carrer de com ho fan per pastar: a cops de malls de fusta, intermitents i intercalant els cops de puny d’un altre pastisser que ha de vigilar de no perdre el ritme si no vol veure el seu crani incorporat a la massa gomosa, que tallen en forma de bola, arrebossen en una farina de cacau i venen als vianants.

Al tren cap a Nara, fem conversa amb 2 parelles de Navàs. Intercanviem informació i ens conviden a visitar Inari amb ells. No ho sabíem ni teníem previst visitar-lo però Inari és un santuari dedicat al déu de l’arròs
anomenat, precisament Inari.  La visita és un encert.
La peculiaritat del lloc, que ha sortit a nombroses pel·lícules, és el camí de 4 km que s’enfila per les muntanyes i que està completament cobert per tori (portes) vermelloses. N’hi ha tantes que és com passar per un immens túnel de color vermell.

A canvi d’un bon grapat de iens (el grapat és més o menys gran segones les dimensions de la porta), es pot comprar una tori i instal·lar-la al camí. El punt més emblemàtic del camí és una bifurcació on cal triar, com tants altres cops a la vida, cap on seguir. Aquí almenys, al cap d’una estona els camins es tornen a trobar.


Seguim el camí una bona estona i tornem a baixar per un altre caminet alternatiu que ens porta al punt de partida. En la baixada travessem un cementiri ple de figuretes que representen guilles (el missatger d’Inari), ofrenes als morts o al mateix déu. En un racó, un avi fa sonar un enorme cargol de mar i al cap d’uns segons
sentim la resposta que ve de lluny. Un moment especial per tancar el dia, de la mateixa manera que les diferents dependències del santuari van tancant també les seves portes.

Viatge al Japó (6). Kyoto.

Si fins avui havíem passat calor i xafogor segur que només era un entrenament per Kyoto: 37 ºC; amb la humitat segur que arribem als 40 i escaig de xafogor. Asfixiant.
Algú ha descrit Kyoto com la Florència de Japó, segurament per l’abundor de temples budistes, jardins zen, etc que fa que concentri la majoria d’imatges tòpiques que puguem tenir del país. A més, es suposa que ha de ser relativament senzill de veure geishas o sigui que ja tenim el complet. Potser això explica que per primer cop tinguem la sensació d’estar envoltats de turistes arreu on anem. Això o que, aquests dies comença l’època de vacances dels japonesos...
Som a les acaballes del viatge i ja ens adonem que el dia i mig que dedicarem a Kyoto es farà curt però es tracta d’organitzar bé la visita. D’entrada el moure’s ja suposa una dificultat: la majoria de llocs per visitar estan fora de la ruta del metro i cal agafar busos, el que suposa dedicar molt més temps als desplaçaments. A més, molt poques de les parades de bus tenen indicacions en anglès i encertar la direcció correcta sovint és qüestió de sort. Tot i que la majoria de temples estan a la part Est de Kyoto, comencem la nostra ruta pel Nord-Oest.

El Daitoku-Ji passa per tenir un dels jardins de pedres i sorra més importants del Japó. De fet es un conjunt de temples, uns amb més importants que altres, però el que allotja els jardins (n’hi ha més d’un) de sorra i pedres és el que rep més visites. Per entrar-hi cal descalçar-se i pagar entrada; no es poden fer fotografies als jardins, cosa que causa desolació a quasi tots els turistes que hi passem. Sempre es pot comprar el llibre que venen, clar. Això si, a l’entrar donen una guia per interpretar la disposició de les pedres en el mar de sorra: la tortuga, el peu de Buda...noms que, ben mirat i remirat, i de pic o de palada remeten encara que sigui vagament a la forma de les pedres. Cal molta contemplació, sens dubte, per treure l’entrellat de tot plegat.

El Koto-in és un dels temples menors que abans esmentava però el visitem perquè les enormes canyes de bambú de davant de l’entrada ens prometen un jardí ombrívol que ens ajudarà a agafar el ritme de respiració. Una colla de jardiners està en plena feina: uns retallen branquetes dels arbres però la majoria escombren el terra cobert de molsa i en treuen una per una totes les herbetes que han crescut on no toca. Aquesta feinada dóna com a resultat un jardí extraordinàriament harmoniós, on res és fora de lloc i tot segueix un ordre impecable.

Una mica més a l’Oest hi ha el Kinkaku-Ji on trobem el Pavelló Daurat. Per mi el més bonic de tot el viatge. A la vora d’un estany envoltat d’arbres retallats, s’alça una pagoda daurada. La seva imatge, es reflecteix a l’aigua de l’estany i es multiplica en l’objectiu de càmeres, mòbils i iPads que li fan fotos. Per

tant, no dec pas ser l’únic que troba bellíssim aquest pavelló. De fet, sembla que cap allà el 1950 hi havia un monjo que n’estava tan i tan encisat que li va calar foc. Estem per tant, davant d’una reconstrucció però ja sabem com en són de bons els japonesos copiant...la resta del recinte el passem ràpidament; tan nosaltres com els milers de visitants. Costarà de trobar res tan encisador com això però no em venen ganes de cremar-lo.

A un cop de bus trobem el Ryoan-Ji. Un altre temple famós pel seu jardí de sorra i pedres. D’entrada sobta aquesta fascinació per aquesta mena de jardins però el cert és que l’encert de la disposició de les pedres, els dibuixos geomètrics de la sorra i una certa tendència nipona a la contemplació estàtica els
confereix un cert encant. I si teniu una filla que us en va regalar un dels de sobretaula quan tenia 7 anys...encara hi trobeu més gràcies. El Ryoan-Ji té 15 pedres distribuïdes i sembla ser que només des d’un punt determinat es poden veure totes (spoiler: busqueu el centre del passadís i desplaceu-vos lentament cap a la dreta mentre aneu comptant quantes pedres veieu).
Dins del mateix recinte hi ha un estany de  bellesa estranya (potser era la xafogor) amb una pagoda a la riba oposada al recorregut. Venint del Kinkaku-ji costa molt de trobar res bonic, però.

Si saltem a l’est de Kyoto hi trobem una abundor de temples que pot resultar abusiva. Oleguer Junyent escriu a “Roda el món i torna al Born” escriu que “un es declara cansat, o si més no incapacitat, de veure’ls tots amb el degut interès”. Ell, a principis del segle XX, ens parla dels kakemonos (pintures de mestre) però em sembla que és el mateix que sentim davant la multitud de temples. Podem comparar-ho a un viatge a Roma o Florència on entréssim a totes les esglésies o dediquéssim atenció a tots els quadres de Madonnes.
Però no ens podem cansar abans de començar i l’inici no és un temple sinó una casa de repòs (almenys inicialment): Ginkaku-Ji. En els convulsos temps de les guerres civils feudals japoneses (que poc en sabem
d’història que no sigui europea) un shogun (senyor feudal) es va construir una casa on es volia retirar i deixar-se estar de matances. El shogun aquest (Ashikaga Yoshimasa) es va fer una mansió que encara avui deixa sense alè: jardins de pedres i sorra, jardins de molsa raspallada mil cops, estanys, fonts d’aigua on cada gota del rajolí sembla que demani permís a l’anterior i disculpes a la que la segueix abans de  deixar-se anar... i un pavelló que s’anomena de plata, encara que sigui de fusta, perquè la intenció de Ashikaga-San era de recobrir-lo d’argent. Que hi arribem quan encara no han obert ens possibilita una visita amb molt poca gent. Un luxe que anirem perdent al llarg del dia.

A 10 minuts caminant arribem a un altre temple que només ens té a nosaltres de visitants i a una noia occidental que es mira el Japó a través de la seva càmera de fotos. No li puc retreure: n’he fet un miler en tan pocs dies. Honen-in és un temple en una zona ombrívola i boscosa, entrem passant per sota una tori de
pedra i veiem un jardí de sorra i pedres, arbres retallats, una font per rentar-se i l’enorme campana que presideix la majoria de temples budistes. No és impactant però deixa una sensació de pau prou agraïda. Ara hi penso i em vé al cap l’entrada a la Basílica d’Arantzatzu a Euskadi.

Des de Gion (en parlaré breument després) arribem a Chion-in. Un altre complex religiós que té una San-Mon (entrada de temple budista) que és la més gran del Japó. Estan d’obres i potser per això no ens cobren entrada, cosa que diu molt dels japonesos (amables però inflexibles). Ens fa (molta) gràcia un passadís que
comunica dos edificis. La peculiaritat d’aquest passadís de fusta és que cada passa fa grinyolar el sostre. Aquest enginyós sistema servia per detectar intrusos (bé, simplement qualsevol que hi passés) i feia infructuós qualsevol esforç de passar desapercebut. Poètics com ells sols, el sistema s’anomenava “terra rossinyol.

El següent que visitem és Nanzen-Ji. Aquest santuari és famós tant per la seva San-Mon com pel Jardí del
Salt del Tigre, un jardí de pedres i sorra especialment harmoniós. El colofó de la visita és una sala on es pot contemplar un petit (però bellíssim) salt d’aigua tot prenent un te. Tot plegat molt zen però fa massa calor per un te calent i això explica que la sala sigui buida

En aquest mateix santuari i seguint un caminet que s’enfila muntanyes amunt s’arriba a un petit oratori  anomenat Oku-no-in que permet allunyar-se dels turistes (com nosaltres mateixos), reposar una mica a la fresca i pensar que centenars d’anys enrere potser la fe religiosa dels
japonesos trobava espai en llocs com aquests. Des d’un punt de vista olotí, es podria comparar amb la Font de la Salut. Fins i tot un petit saltiró d’aigua, moderat en el cabal i en el soroll, ens hi podria fer pensar.

D’aquí anem a Eikan-do. La major part de la visita la fem descalços; recorrem les sales d’oració fins arribar a la principal on hi ha un Buda amb el cap mig girat sobre el muscle, mirant enrere. La llegenda explica que
un devot anomenat Eikan estava resant fervorosament quan l’estàtua de Buda va revifar i va començar a baixar les escales. Esparverat, el bon Eikan va quedar-se quiet i  Buda es va mig girar dient “Eikan, segueix-me”; Eikan, do). Llegendes a banda, el lloc és bonic i hi ha unes vistes de la ciutat que són magnífiques. Uns bonics jardins d’estil japonès, amb gespa, estanys i ponts envolten el temple principal.

Acabem la visita dels temples a Kiyomizu-dera. No per res, però no podem més; tot plegat (la calor, les gentades...) és excessiu. Pugem fins al temple pel Carrer de la Tetera, potser el carrer més turístic que hem vist en tot el viatge. Tot botigues de souvenirs, que semblen vendre els mateixos records. Costa de passar per la gran quantitat de gent que hi ha.

El temple, potser fruit del cansament, ens decep. Molta gent, cues per tot arreu i l’interior és fosc i amb una successió d’imatges budistes que desconeixem. Tampoc és que la majoria de japonesos els facin gaire cas. Quina és, doncs, la gràcia del lloc? Primer, l’edifici principal està suspès sobre d’un espadat amb l’ajut de milers d’estaques de fusta; segon, les vistes de Kyoto; i, en tercer lloc, les miraculoses aigües de la deu Otawa-no-taki amb propietats curatives i que generen una cua llarguíssima de persones que, tot i semblar saníssimes, s’esperen per fer-ne un tast.

Després d’aquest empatx de temples ( i creieu-me que només n’hem vist una petita part) i un cop dutxats i refrescats anem cap a Gion, el barri més cosmopolita i comercial de Kyoto. A banda de passejar-hi, tenim l’esperança de veure-hi alguna geisha. Després d’unes quantes hores de voltar-hi amunt i avall, de badar
davant de pastisseries, joieries, botigues de tot i de res no en veiem cap. Potser no encertem el lloc ni l’hora; o potser simplement és que les geishes que queden s’han avorrit de la colla de turistes (no nego que en formem part) que no entenen el sentit de l’ofici i que les veien com un exotisme a conquerir,

Finalment, deixeu-me parlar, d’una visita per mi imprescindible: el mercat de Nishiki. Es podria semblar al Gran Basar d’Istambul per la seva disposició com un carrer cobert però la similitud no va més enllà. Ningú crida, ni ningú us estira, ni hi ha regateig; majoritàriament, les vendes són de comestibles i no hi ha (o ben poques) concessions al turisme de masses. Veiem supermercats on carreguem de llaminadures (galetes japoneses farcides de mongeta dolça), botigues amb modalitats increïbles de sushi, parades de naps confitats, de peix fresc, carnisseries...la vida d’una ciutat.
Més enllà, quilòmetres i quilòmetres de botigues de roba, souvenirs, sabateries...enlloc com aquí és tan clar que el comerç és la saba de la societat.




dijous, 22 d’agost del 2013

Viatge al Japó (5). Takayama i Shirakawa-go.

Un Shinkansen ens porta de Nagoya a Takayama en un parell d’hores. Només de sortir de l’estació una caseta de fusta fa les funcions d’Oficina d’Informació. Encara no acabo de fer les preguntes que ja m’omplen de fulletons i mapes de la ciutat en anglès i castellà. Quina eficiència en esbandir-nos. Info-karate!

Takayama és una ciutat petita, 90.000 habitants, molt endreçada; el traçat perpendicular dels carrers fa que sigui molt fàcil orientar-se, fins i tot per mi. No és que estigui plena d’atractius turístics, però els que té (destil·leries de sake, uns mercats de bon matí i unes cases antigues de fusta) els exploten prou hàbilment. A més els habitants semblen prou conscients de tot això i són amabilíssims amb els turistes, fins al punt d’esperar a passar amb el cotxe fins que hem fet una foto o demanar-nos perdó si “badaven” i han quedat aturats al mig.

No és el nostre cas però sembla que Takayama és una bona base per a excursionistes que tresquen pels Alps japonesos. Potser per això, és el primer lloc on trobem abundants turistes occidentals.

Gastronòmicament el plat fort és la vedella de Hida (nom de la regió); una vedella que fa un tall molt virat, amb moltes infiltracions de greix i que és tant o més cara que la molt més famosíssima vedella de Kobe. Per donar orientacions de preu, 180 g valien 30 €; o sigui uns 170 €/kg. El greix la fa molt melosa i de gust molt suau i delicat; tant que també en fan sushi. Des d’una finestra, un restaurant venia als vianants dues peces de sushi de vedella de Hida que feien una cara deliciosa. No podia passar de llarg i em vaig posar a la cua mentre decidia quina varietat agafaria i anava ensalivant. El pecat capital de la golafreria va fer forat i quan ja em tocava a mi, el cuiner va fer el gest japonès per dir “s’ha acabat” o “està tancat”: creuar els braços a l’alçada del pit formant una aspa. Pam de nas als nassos!  

Hi ha dos mercats matinals que funcionen des de les 7 del matí fins cap a quarts de 12, quan fa massa calor per qualsevol cosa. El de Jinya-mae està davant d’un temple molt antic i és un mercat de productes de pagès, com el mercat del Rengle d’Olot, però amb més parades, més gran i més concorregut. Es poden
comprar des de carbassons, cogombres, enfilalls de sidretes, fruits secs...qualsevol mena d’hortalissa i uns enormes préssecs de pell suavíssima que venien a un preu de 25 € unitat. Ens vàrem conformar amb una varietat més senzilleta que valia 20 vegades menys, que deunidó per ser préssecs.

L’altre mercat, Miyagawa, s’arrenglera a la riba del riu on hi ha força botigues de records i és força més gran però potser té menys gràcia perquè tot i que hi ha alguna parada de roba i parament de la llar, la majoria  són de records. També s’hi venen algunes menges excessivament exòtiques que només tastaria si algú d’allà se les mengés amb mi: escopinyes dessecades i d’aspecte gomós, musclos fossilitzats, naps envoltats d’una pega de color marró...

Des d’aquest mercat es pot iniciar una caminada urbana (camí de Kitayama) que recorre temples budistes,
santuaris i algun cementiri. Els trams ombrívols són d’agrair i els de solei de maleir. Les indicacions en anglès són abundants; tan que ens arriben a confondre i tot seguint-les fem camí en cercle.

Paral·lels al riu hi ha un parell de carrers comercials que tenen la gràcia de nombroses cases de fusta que s’anuncien com “cases antigues de comerciants”. El que deia abans, Takayama cuida el que té i ho potencia en el que anomenen “àrees de
protecció i reserva tradicional”. La resta de cases no són tradicionals ni de fusta però si que hi ha incomptables comerços. Ens crida l’atenció que uns altaveus semblen emetre algun informatiu de la ràdio.

Entre el riu i l’estació dotzenes de botigues més modernes i restaurants a banda i banda dels carrers: carnisseries on podem veure peces enormes de vedella de Hida que els carnissers retallen per vendre-les netes d’ossos i cap altre greix que no siguin l’infiltrat al múscul, artesania de fusta, cellers de sake, tallers de tatuatges que fan servir nines de model...

El darrer dia a Takayama, passejant mandrosament vora el riu, veiem una sèrie de preparatius: tanques que barren el pas, plataformes damunt el riu, gent asseguda i llocs reservats amb cinta aíllant, alguna parada de beure i menjar, i un munt de gent recolzada a les baranes del passeig. 

Demanem a unes noies vestides amb quimono què s’hi celebrar i només entenem que comencen a les 7. Una mica més tard, un grup de percussió comença un trepidant concert que dura ben bé 20 minuts; els que toquen els timbals més grans fan relleus i els percussionistes de les caixes, asseguts marquen un ritme frenètic amb crits i clams. 

Seguidament una processó només d’homes baixa fins al riu i comença un espectacle de focs d’artifici. Damunt de les plataformes, dos homes traginen uns feixos d’un metre de llargada  i 2 pams de diàmetre, els deixen a terra i els calen foc. Surten guspires a cor què vols i quan arriba l’apogeu un dels homes agafa el feix per l’extrem que no escup poc, l’aixeca i l’aguanta ben dret amb la panxa i el maluc. 

4 columnes de foc pugen al cel, la gent crida i aplaudeix i de cop...PUUUM! el feix explota i els portadors
semblen desaparèixer. Però no ha passat res, aquesta és la gràcia de la cosa: valents. El ritual es repeteix una dotzena de vegades. Cada vegada que es fa un relleu, la locució anuncia els noms dels homes que s'exposen-exhibeixen a semblar desintegrats per la càrrega explosiva.


Shirakawa-go és un llogarret a 45 minuts de Takayama que té la gràcia de les seves cases tradicionals. Completament fetes de fusta i amb un teulat amb forta inclinació fet d’un gruix considerable de feixos de
palla. Cada 5 anys s’ha de refer el teulat i algunes fotos antigues ens mostren que és una tasca en la qual intervé tota la comunitat.

Antigament dedicat a dues activitats tan aparentment contradictòries com la cria de cucs de seda i la producció de pólvora, avui Shirakawa-go viu completament del turisme. Fins els camps d’arròs que l’envolten semblen una mica d’atrezzo. Nombrosos rètols adverteixen els visitants que no es pot fumar al costat de les cases i, a més, cal que ens emportem les deixalles perquè al poble no hi ha cap paperera ni contenidor.

Algunes de les cases s’han reconvertit en museu i la majoria en botigues. Tot i així la visita és molt agradable i relaxant; sortint del carrer principal s’albiren algunes granges aïllades envoltades de camps; com a altres llocs, un rierol xipolleja paral·lel al carrer i ens refresca una mica; els girasols, bonsais i arbres retallats ens
donen una imatge oriental i, malgrat la quantitat de turistes, el silenci impera. I és que els japonesos parlen fluixet.


L’anècdota del dia és que a l’autobús que ens porta a Shirakawa-go coincidim amb en Manel Piñero, l’Homo APM, que també està de viatge per Japó. Agradable i gens esquerp, compartim informació sobre les ciutats japoneses que hem visitat.
Una casualitat increïble que ens permet saludar i conèixer una miqueta al factòtum del nostre programa de tele preferit; el que ens ofereix les dosis suportables de cadenes anticatalanes i que ens esgarrifa amb la barra que mostra tenir quan fa d'Homo APM.