dimecres, 14 de febrer del 2018

Mesurar la democràcia a Espanya



Fa pocs dies va saltar la notícia que segons el Democracy Index1 del 2017, que edita la Unitat d’Intel·ligència de The Economist, Espanya havia perdut 0,8 punts en l’escala de democràcia i estava a punt de deixar de ser considerada com una democràcia plena (full democracy) per ser classificada com a democràcia imperfecta (flawed democracy). Des d’alguns llocs això es va voler veure com una petita victòria entenent que començava a haver-hi un reconeixement internacional dels dèficits democràtics del govern espanyols sobretot a l’hora de tractar el conflicte amb Catalunya.
www.eiu.com
Aquesta idea estava reforçada per l’explicació que l’informe dona per aquest retrocés: “..l’intent del govern d’aturar per la força el referèndum il·legal per la independència de l’1 d’octubre i el seu tracte repressiu dels polítics independentistes ha posat Espanya en risc d’esdevenir una democràcia imperfecta. Després de la declaració unilateral d’independència pel parlament regional, el govern estatal va suspendre l’autonomia catalana. Diversos líders independentistes has estat empresonats preventivament i afronten seriosos càrrecs criminals i penes de fins a 30 anys de presó si se’ls declara culpables”. 
Amb aquesta explicació ens semblava que es feia realitat allò de El Mon ens Mira”.
De totes maneres, amb una lectura més completa veiem que en aquest informe Espanya està situada en el número 19 en la classificació d’índex de democràcia sobre un total de 167 estats. És la darrera de les democràcies completes però supera a països com Itàlia (21), Estats Units (21), França (29),  democràcies imperfectes per a sorpresa de molts de nosaltres.
Portugal (26) i Bèlgica (32) tots ells classificats com a
Espanya està superada per les Illes Maurici (16), Malta (17) i Uruguai (18), cosa també segurament sorprenent per molts de nosaltres. Segurament no ens sorprendrà tant saber que el número 1 en aquest rànking de democràcies és Noruega i que Corea de Nord ocupa la darrera posició.
Aquest índex es construeix a partir de la puntuació mitja obtinguda en 5 paràmetres que conformen la mesura (o una de les possibles mesures) de la democràcia:

  • Processos electorals i pluralisme
  • Funcionament del govern
  • Participació política
  • Cultura política
  • Llibertats civils

D’aquests 5 paràmetres, Espanya té el pitjor valor i amb diferència en “Funcionament del govern” de tots els països classificats com a  democràcies plenes (el segon pitjor és el Regne Unit) i el segon pitjor també amb diferència en Llibertats civils (el pitjor és Malta).
Entre els anys 2012 i 2014, Espanya encara va tenir una puntuació menor sense que fos classificada com a democràcia imperfecta. Les causes eren, en aquell moment, la resposta del govern a la crisi econòmica, la intervenció dels ens supranacionals en la política econòmica amb la conseqüent pèrdua de sobirania, i la baixa participació política.  Per tant, obtenir una bona classificació com a estat democràtic no depèn només del fet que hi hagi eleccions periòdiques sinó que té molt  a veure amb com els governs gestionen la cosa pública, del grau de respecte dels drets civils dels ciutadans, de la bona governança dels afers públics, i també de l’actitud dels ciutadans cap al sistema polític, expressat en forma de participació política.
Hi ha altres informes que ens parlen de fins a qui punt són democràtics els diferents estats del món. Un dels més utilitzats és el que emet The Freedom House2, que classifica els estats com a Lliures,
www.freedomhouse.org
Parcialment Lliures o No Lliures. Un grup d’experts globals i regionals (un centenar per l’any 2018) elabora per a cada país un conjunt d’indicadors que avaluen els drets polítics i les llibertats civils.
En l’avaluació dels drets polítics es té en consideració el procés electoral, la participació i pluralisme,  el funcionament del govern. S’hi afegeix també un criteri sobre discriminació ètnica. Pel que fa a les llibertats civils, s’avalua la llibertat d’expressió i de creences, el dret d’associació i organització, el funcionament de l’estat de dret, l’autonomia personal i els drets individuals. 
Segons The Freedom House, Espanya és un país lliure amb 94 punts sobre els 100 possibles, una classificació molt millor que la que li dona The Economist. Però el darrer informe publicat és el que fa referència a l’any 2016. En aquest informe s’expressa preocupació sobre la corrupció en el govern però es considera que la justícia està corregint de forma adequada aquesta situació portant a judici als corruptes. Aquesta visió contrasta amb els indicador de governança del Banc Mundial3 que, pel
www.worldbank.org
mateix any 2016, i per l’indicador de Control de Corrupcio dóna a Espanya un rati que és menys de la meitat del que tenia el 2011.
 L’independentisme català és vist com una amenaça pel sistema constitucional i la integritat territorial. Malgrat esmentar la restricció de llibertats que va suposar la llei mordaça, i la repressió judicial exemplificada en els casos dels titellaires i del raper Valtonyc, Espanya no veu retallada la seva puntuació.
Sorprenentment en l’informe del 2015, després d’explicar que el referèndum del 9N va tenir una “participació del 50%, molt més baixa del que s’esperava”, s’afirma que els governs català i espanyol varen establir negociacions amb l’objectiu de millorar les relacions i que entre els temes de discussió hi havia el finançament autonòmic. Que jo recordi, aquestes negociacions no varen existir.
Veurem què diu el proper informe on sí que hauria de constar la repressió del referèndum i dels líders i polítics independentistes. Jo tendeixo a pensar que el biaix dels experts és determinant en aquesta classificació encara que suposadament la revisió conjunta i la participació de personal de The Freedom House serveix per conjurar aquest biaix.
En qualsevol cas, aquests exemples posen de relleu com de difícil és definir el que és la democràcia i, sobretot, objectivitzar els criteris que defineixen un estat com a democràtic o no. Molt important remarcar que la democràcia no es basa només en l’existència d’eleccions periòdiques i lliures, ni tampoc en l’existència de lleis o en el respecte reverencial cap a les lleis sinó que tenen molta relació amb els drets civils i amb les llibertats individuals i col·lectives dels ciutadans.
Per exemple, The Freedom House analitza, en el seu apartat sobre drets civils, si és delicte faltar a l’honor del president o del cap d’estat; o si la policia pot detenir manifestants pacífics per impedir que s’impliquin en les manifestacions; si es posen obstacles a la celebració d’actes polítics; i tot un apartat sobre la independència del poder judicial... Probablement un català no donaria les mateixes respostes que un castellà, un andalús o un basc per efecte de les pròpies experiències.




2.           https://freedomhouse.org/



dimecres, 7 de febrer del 2018

Quina por que fa Puigdemont


Escric aquestes línies la vigília del 30 de gener, el dia escollit per a la proclamació de Carles Puigdemont com a President de la Generalitat.  Avui ningú no té clar, o almenys no pot assegurar-ho amb certesa, quin serà el resultat d’aquesta sessió del Parlament.
De moment, l’estat espanyol procura assegurar-se que Carles Puigdemont no arribi a ser president. Ho planteja com una defensa a diferents nivells: prohibeix qualsevol alternativa que no sigui presència del candidat al Parlament; si decideix anar-hi primer caldrà que demani permís al Tribunal Suprem i, per si de cas decidís anar directe al Parlament,  la policia nacional i la guàrdia civil estan vigilant els accessos al país amb un zel que farien millor d’aplicar a la corrupció i a l’economia il·legal
Es tracta de poder detenir el president Puigdemont i d’impedir a qualsevol preu que pugui ser
proclamat President. Per això l’Estat actua com un bloc i pressiona el Tribunal Constitucional a emetre sentències de dubtosa legalitat perquè els surt molt més barat passar vergonya uns quants dies que no pas que Puigdemont torni a ser president. Diuen que aleshores no gosarien detenir-lo. Jo en dubto perquè totes les actuacions els estan sortint quasi de franc. L’Estat espanyol té massa a perdre amb la implementació de la República a Catalunya. Per això els 87 milions d’euros de la Operació Copèrnic per impedir el referèndum de l’1-O no són res comparats amb els 16.000 milions de dèficit fiscal de Catalunya..
Tot l’esforç que posen en neutralitzar a Puigdemont és el senyal que entenen el seu valor real i simbòlic. Carles Puigdemont és avui el símbol de la República i mentre ell es mantingui ferm, també resisteix la idea de poder fer efectiva la República proclamada el 27 d’octubre del 2017 sense haver d’esperar una altra dècada, o que la biologia faci el seu fet, o que un miracle torni dialogant el govern espanyol. Puigdemont pot ser alhora l’espurna o el catalitzador que faci reaccionar en cadena a la majoria de catalans partidaris de la República i defensors de la democràcia. Que faci que aquesta part importantíssima de la ciutadania torni a la resistència pacífica i activa que vagi més enllà del simbolisme; que deixi de cercar constantment dades i fets que ens donin la raó per trobar els mètodes que ens donin la victòria; que abandoni l’estètica de les manifestacions per cercar l’eficàcia de l’acció col·lectiva.
La manera que té l’Estat espanyol d’afrontar el conflicte amb Catalunya acaba portant a la conclusió que la República és l’única garantia de tenir un estat de dret democràtic i que l’alternativa és un estat autoritari on la democràcia es limita a convocar unes eleccions en la qual l’estat es reserva el dret d’acceptar els resultats o d’impugnar-los.
Quan aquest escrit es publiqui, ja sabrem com ha anat el debat d’investidura i si tenim una insurrecció, un president detingut o encara a l’exili, un 155 de màxims o si estem en un punt mort. Però segur que no haurem sortit del nostre estat d’estupefacció.


Article publicat l’ 1 de febrer de 2018 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Una setmana després efectivament seguim estupefactes. El Ple del Parlament es va suspendre i encara no tenim clar si el rellotge "corre" o "no corre". El President Puigdemont segueix provocant el pànic al govern de Madrid i als usurpadors que ocupen el poder a la Generalitat. Podríem dir que no el poden veure en directe ni en diferit ni en teleconferència i no accepten una investidura presencial ni simbòlica, ni testimonial. Simplement segueixen sense acceptar que els catalans no ens vàrem equivocar votant i que majoritàriament volem que Carles Puigdemont sigui el president. A Barcelona o a Brussel·les. A Pekin o Pokón.