Aquesta darrera setmana hem viscut entre el
daltabaix emocional que va suposar la retenció del President Puigdemont a
Alemanya i l’alegria del seu alliberament, acompanyat de l’afirmació del
tribunal alemany que el càrrec de rebel·lió no era aplicable al seu cas.
Si això ha estat un
seriós revés o només un simple inconvenient per al jutge Llarena i el govern
espanyol, encara no ho sabem. Però sí que és clar que el conflicte va agafant
un caire cada vegada més internacional i que la figura del President Puigdemont
guanya una dimensió política enorme alhora que la del govern espanyol sembla
arronsar-se com una pansa a mesura que els seus arguments perden pes i s’estén
la consciència de la seva deriva autoritària.
Per la banda
republicana no s’ha trobat el temps i l’espai per dissenyar una estratègia
guanyadora. De fa anys ens hem centrat en tenir la raó, i cada cop que algú ens
la dona ho celebrem com si fos l’etapa definitiva. El recolzament internacional
als drets dels presos polítics o de rebuig a les peticions del govern espanyol en contra dels exiliats, els comptem
com a victòries però no són més que gotes de raó que omplen un got que ja fa
anys que en vessa. Amb l’afegit que encara que el got vessi de raó, res ni ningú no obliga el govern
espanyol a actuar diferent del que ho fa perquè no existeix cap ens
supra-estatal que pugui obligar-lo a complir cap resolució. I de fet, fa anys
que n’incompleix amb total impunitat.
És urgent pensar en
criteris d’eficàcia política i actuar en conseqüència. Fins al moment, totes
les accions que s’organitzen des de les associacions cíviques i polítiques són
essencialment expressives. Els llaços grocs i activitats paral·leles, però
també els talls de carreteres i obertura de peatges, són accions necessàries i
importants perquè serveixen per expressar solidaritat, determinació i fermesa, i
donen una sortida canalitzada a la ràbia i indignació però no ens donen la clau
de la victòria.
Cal analitzar la
situació actual i bastir una nova estratègia política i social que ens permeti
guanyar. Ja no és el moment de la confiança cega o de les teòriques jugades
mestres, ni tampoc podem esperar que el temps contribueixi a “eixamplar la
base”. Són estratègies passives i per guanyar ens cal una estratègia activa, ens
cal prendre la iniciativa. Cal acció política coordinada entre partits i associacions;
calen actuacions institucionals i ciutadanes que desplacin el debat jurídic cap al debat sobre la política. Del Dret als
drets. Dels tribunals als ciutadans.
Les mentides, la manipulació
dels mitjans de comunicació, la connivència entre el poder executiu i judicial
per reprimir el republicanisme li surten de franc al govern espanyol. Li
suposen un cost polític zero. Només amb una estratègia que elevi aquest cost,
tornarem a tenir possibilitats reals i efectives de resoldre el conflicte a
favor de la República.
Sabem que tenim
tota la raó del món i mica en mica el món ens la va donant, però tenir la raó és
molt diferent de guanyar.
Article publicat el 12 d'abril de 2018 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat