diumenge, 31 d’octubre del 2010

ASC: ser malvat no vol dir ser ximple.

La inefable ASC segueix insistint sempre que pot en la idea que Catalunya es el pais de la prohibició i que el PP defensa la llibertat.
A mi m'enxerina que aquest argument s'acabi fent servir arreu com un argument per a la limitació de la capacitat legislativa de Catalunya. Sobretot perquè els suposats atacs contra la llibertat es centren en dues de les iniciatives legislatives mes importants del Parlament: la llei de politica lingüística i la prohibicio de les curses de braus.
No s'ha pas de ser cap premi Nobel, ni tan sols un llicenciat en Dret per saber que totes les lleis preveuen un capitol de sancions aplicables a aquells que no compleixen la llei. Naturalment allò que voldria l'ASC es que no se sancionés ningú que volgudament incompleix la llei de politica linguistica i que qui vulgui penjar rètols del seu negoci, que si que es privat, en un carrer, que es de tots, ho pugui fer en l'idioma que li surti del magi. O millor dit, del vel pal.latal. D'aquesta manera, mica en mica i tenint efecte sense que es noti "el cuidado" ben aviat no sabriem si un carrer es de Reus o de Palencia. perquè per a l'ASC el lloc natural del catala es la "intimitat de les llars", allà al costat de la roba bruta, que també s'ha de rentar a casa.
ASC vol, malbaratant i pervertint el nom de la llibertat i la democràcia, eliminar qualsevol disposició legal que afavoreixi el català perquè sap molt bé (ser malvat no vol pas dir ser ximple) que això pot significar la definitiva minorització del català i un pas de gegant cap a la seva mort per inanició.
Naturalment csp comentari sobre les sancions a empreses catalanes per no etiquetar en espanyol (94 sancions el 2009). En aquest cas es compleix la llei. La de veritat. La d'ells.
Si això no és fracturar la societat no sé què deu ser. Feixisme, potser?

dimecres, 20 d’octubre del 2010

In memoriam. 72 anys després.

29 d'abril de 1921. Neix a Joanetes Josep Ferrés Banús, fill del meu avi patern i de la seva primera esposa.


1938. El criden a incorporar-se a l'Exèrcit de Catalunya amb la lleva del 1941 que sera posteriorment coneguda com a "lleva del biberó" i es destinat al front de l'Ebre. En el llibre de lleves consta que és cadiraire d'ofici.
No se'n sabra mai més res.

24 d'abril de 1952. Els meus avis l'inscriuen com a mort en acció de guerra a Mora d'Ebre pel testimoni ocular d'algu que roman en l'anonimat. Això permet situar la data concreta de la mort: 20 d'octubre de 1938. Han passat 14 anys.
Fins avui, mai no hem trobat el seu cos ni sabut on està enterrat.

El comunicat de guerra d'aquell dia diu:

Parte franquista: Sin novedad digna de mención. Ayer fueron bombardeados los objetivos militares del puerto de Barcelona, alcanzando los muelles y provocando explosiones e incendios.


Parte republicà: En la madrugada de ayer fue totalmente rechazado un golpe de mano de las fuerzas al servicio de la invasión en la zona del Ebro. Hoy la actividad registrada careció de importancia.

24 d'octubre de 2010. El nom de Josep Ferrés Banús serà inscrit juntament amb els d'un miler més d'homes morts a la Batalla de l'Ebre i que consten en el Cens de persones desaparegudes de la Direcció General de Memòria Democràtica. Hauran passat 72 anys.

Tot el que sé d'aquest meu tiet està en aquestes línies. Ben poca cosa. No hi ha cap fotografia; cap carta; ningú viu que en tingui memòria...Una petita esgarrifança de pensar que jo em dic Josep en record d'ell com els meus noms de l'església són Joan i Simó per altres tiets víctimes com ell, però d'una altra manera, del franquisme.

Aquest dia 24 no seré al Memorial de les Camposines. Massa gent. Esperaré a la primavera per resseguir el teu nom amb el capciró dels dits i prometre't que et continuarem cercant.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

La Raza i els falangistes.

Avui és festa. Festa no en el sentit de celebrar res sinó que no he d’anar a treballar. Bé, suposo que per les noies que es diguin Pilar deu ser un dia especial però per mi…simplement és això: un dia de lleure.


Goita si n’és de trist això de no tenir un Estat que ni tan sols podem triar quins són els nostres dies assenyalats per fer festa de veritat, per celebrar.

D’això que avui s’anomena “Día de la Hispanidad” quan jo era petit s’anomenava “Día de la Raza”. Això em feia ballar una mica el cap aleshores perquè jo pensava de quina raça devia ser el dia. Ja m’ho varen explicar ben clar: de la raça espanyola que es va imposar sobre la raça dels indis d’Amèrica quan els espanyols varen primer descobrir i després conquerir i evangelitzar Amèrica del Sud. I de pas els varen exterminar i deixar com a herència, a més de la llengua comuna dels “300 millones”, una manera de governar basada en els dèficits democràtics i en els cops d’estat militars.

El 12 d’octubre era un dels dies assenyalats del franquisme i per això es mereixia una pàgina en la “llibreta circulant” que ens feien fer al Grupo Escolar Malagrida. La llibreta circulant era una llibreta normal però que passava de classe en classe, suposo que d’acord a un calendari preestablert i que es dedicava a commemorar fets cabdals. Per fer-ho, quan la llibreta arribava a una classe, el mestre escollia un dels alumnes que sabés dibuixar i/o fes bona lletra (o un de cada si no n’hi havia cap que disposés dels dos dons) i el feia copiar en la llibreta un text i un dibuix al•legòric. A part de l’esmentat “Día de la Raza” recordo amb més o menys claredat el del “Corpus Christi”, “San José Obrero” i...el que em va tocar copiar a mi: “Matías Montero”. Ningú no em va explicar qui havia estat l’aital Matías Montero, només em varen dir amb insistència que m’esforcés a fer bona lletra. I així, sense preguntes, vaig copiar un text del qual avui només recordo (bé, amb ajut del Google) la frase final:

"Que Dios te dé su eterno descanso y a nosotros nos niegue el descanso hasta que sepamos ganar para España la cosecha que siembra tu muerte."

Osti noi. Quin efecte que em va fer la frase aquesta. Uns anys després, vaig saber que Matías Montero havia estat el primer falangista assassinat a Madrid, el 1934 i que el text que he copiat era la frase final del discurs que va pronunciar José Antonio Primo de Rivera en el sepeli.

I és que en aquell temps que a Olot ja no quedaven falangistes (o si) encara les gastaven d’aquest calibre.

Quan recordo això i veig que avui, l’únic que han fet ha estat maquillar el nom de la seva festivitat de la mateixa manera que han maquillat alguns estaments del franquisme encara tinc més ganes de dir Goodbye Spain.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Oci nocturn.

Ara fa un parell de dies em varen convidar a un debat a Olot Televisió sobre “el model d’oci nocturn a Olot”. No és pas el primer cop que, pel fet de ser el president de l’Amipa d’un dels instituts d’Olot em conviden a donar el punt de vista, com a pare, sobre algun tema suposadament polèmic. Sort que havia de donar el meu parer com a pare, perquè si hagués de ser com a usuari malament rai. De les discoteques que en els darrers 30 anys hi ha hagut a la nostra ciutat només he estat un cop al Pai-Pai, abans (o després) de canviar el nom per “L’envelat del Follet” i mai havia estat ni al Novel ni al Sansburg. També havia anat només un cop o dos a Kratter’s, la discoteca que ara s’ha llogat a un grup de fora que l’ha transformat en una discoteca anomenada “Xque” (nota pels llecs: cal llegir “perquè”). Vaja, que a mi això d’oci i nocturn em sona a oxímoron.


L’excusa per fer el debat és que la discoteca aquesta, centrada en música màquina i que sembla que en altres llocs on ha estat ubicada com si fos una franquícia ha aixecat polseguera, ha despertat un munt de recels entre els olotins més joves. O entre alguns, que han muntat una plataforma “anti-Xque”, un grup al Facebook i que han escampat un munt de cartells per Olot on l’acusen de ser una mena de plaga bíblica que durà “baralles, soroll, curses il•legals, drogues...i alcohol!”. Com si alguna d’aquestes coses fos inèdita a Olot. Coi...En fi, tampoc és que a mi em caiguin gaire bé els “pelaos” i les “chonis”; i la màquina em sembla una “música” abominable però crec en les lleis inexorables del mercat i suposo que en uns mesos tot quedarà al seu lloc.

Els pares afrontem com podem el fet inevitable que els nostres fills volen sortir de nit. En el seu imaginari, la vida nocturna és sinònim de diversió i de llibertat i es deleixen per assaborir-ho. En una batalla que sabem perfectament que tenim perduda, procurem endarrerir el que no podrem evitar i posar-hi uns determinats límits. Límits que, d’altra banda serien molt més senzills de posar si el costum social no fes que alguns dels concerts o sessions de discoteca comencen a les 2 o a les 3 de la matinada. Hores que semblen més que inapropiades per començar res.

Els altres límits cauen inevitablement a la categoria de recomanacions: “no beguis, no fumis, no...” i aquí segueix un etcètera tan llarg com sigui el coneixement de la vida nocturna que tinguin els pares. I, amb un cert ai al cor que amb el temps es va esmorteint, esperem que la responsabilitat que ens han exhibit durant la negociació de l’hora de tornada es faci present quan aparegui la “temptació”. En fi, també sabem que perdrem unes quantes batalles d’aquestes però no pas per això deixarem de repetir el mantra de les recomanacions cada vegada.

Tornant al tema dels horaris...poso per davant que ningú no està obligat a sortir de nit com no és obligatori anar al cine o al teatre i que, encara menys, cap pare no sembla obligat a deixar sortir els fills menors d’edat. Tot i així, ho fem. Aleshores ens trobem que els més grans sovint s’estan dormisquejant al sofà esperant que sigui l’hora de sortir i els més joves tenen una pressa indominable per agafar la porta i sortir empolainats, pentinats i perfumats a menjar-se el món.

Per mi, però, el pitjor dels horaris és que cal anar a recollir la mainada, la pròpia i la de la colla a hores encara més inapropiades (malgrat sé que per molts pares potser és l’hora normal de llevar-se cada dia). Quan el despertador sona, posem a les 4 o a quarts de cinc....és dur llevar-se, vestir-se (més o menys) i agafar el cotxe. Si l’esdeveniment és d’aquells que fan forrolla, és probable que trobeu un control dels Mossos d’Esquadra, que quan vegin la cara de son que feu no dubtaran a donar-vos pas tot dient “Què? A buscar mainada?”.

De totes maneres, aquest fer de taxi comporta alguna anècdota divertida (sobretot l’endemà) com aquell cop que a les sis del matí, vaig carregar un parell de nois d’Olot una mica gats i molt emprenyats perquè “no hi ha dret: el bus havia de passar a l’hora en punt i ja passen 5 minuts. Quina merda de país!”. Val a dir que un havia d e començar a treballar al cap de mitja hora.

O com la matinada de Carnaval, que em varen assaltar uns paios disfressats (un de vaca i un de carrer Mulleras) perquè els portés fins a Kratter’s jurant-me que no anaven beguts malgrat els cubates que duien a la mà i que els vaig fer deixar abans de pujar, manifestant-me agraïment etern per haver-los estalviat la caminada i sense callar ni un moment en tot el trajecte “qui t’ho havia de dir, eh? Carregar un tio disfressat de vaca! Però millor nosaltres que no una d’aquestes ties d’aquí davant perquè després el cotxe et faria pudor de colònia i encara tindries problemes, eh?”.

I amb coses així...costa prou tornar a agafar el son un cop tothom està repartit a casa seva. I només queda el consol que el proper cop, li tocarà a un altre pare o mare d’anar a recollir la mainada.

Suposo que tots voldríem, en el fons, que els fills no sortissin de nit; com voldríem que fossin perfectes. Però sabent que ni una cosa ni l’altra desitjaríem que ho poguessin fer en condicions més adequades per a la seva edat, amb uns horaris més racionals i un ambient més sa. I mentre no passa un miracle preguem, cadascú a la seva manera, perquè no passi res i que tothom “arribi bé” i feliç a casa seva.

divendres, 1 d’octubre del 2010

Letònia com a exemple, per exemple.

Per aquelles coses de la feina, he estat un parell de dies a Riga. Un viatget de feina d'aquells que et deixen només poquetes hores de lleure per anar a fer un tomb al vespre, quan ja està tot gairebé tancat. En qualsevol cas, m'ha ajudat un cop més a desmentir aquell argument tan suat dels unionistes que diu que "el nacionalisme es cura llegint i viatjant". Jo sempre responc que com més viatjo i més llegeixo (gosaria dir que per sobre del promig) més clar tinc que la independència de Catalunya és necessària.I en aquest cas, això trobo que és paradigmàtic.

Letònia té oficialment 2,2 milions d'habitanst. I dic oficialment perquè fins ara no han fet cap cens. Parlen una llengua que només és compresa en el seu territori de 65.000 kilòmetres quadrats. I tot i així, no vaig pas veure cap cua de gent davant de l'ambaixada russa demanant l'annexió. És més, ells parlen de la ocupació per part "dels règims totalitaris nazi i soviètic" en els fulletons del Museu de la Ocupació de Letònia.

Estat membre de la UE des del 2004, colpit per una economia en fallida i fora del sistema euro té una taxa d'atur similar, però inferior, a la de l'Estat espanyol: 18,6 %.

Letònia va aconseguir la independència el 1990; els independentistes letons varen guanyar les eleccions el 18 de març d'aquell any i el 5 de maig següent proclamaven la independència i reinstauraven la constitució del 1922.

Si, la URSS va intervenir i va enviar tropes. Tropes i tancs que no varen poder fer res davant la resistència pacífica dels ciutadans letons. Finalment la independència de Letònia va ser oficialment reconeguda el 21 d'agost de 1991.

Us imagineu un pais de 2 milions d'habitants, sense exèrcit, enfrontant-se pacíficament i democràtica a un imperi totalitari com el soviètic, amb un dels exèrcits més poderosos del món? I els catalans, tot i estar protegits per la Unió Europea, tenim por de la reacció d'una colla de senyors baixets amb bigoti cofats amb un barret ridícul.

Segur que aquells dies a Riga, en plena descomposició de la URSS, mentre els patriotes aprofitaven el moment històric que els duria a la llibertat algun politiquet local també va aixecar la veu dient "Ara no és el moment de la independència, ara cal superar la debacle de la Mare Pàtria, de la Unió Soviètica. Cal tenir seny". Segur que hi va ser però avui ningú no  guarda record dels traïdors.

Si Letònia va voler i va poder, no hem de poder nosaltres si volem?

Goodbye Spain, Goodbye Spānija