dilluns, 30 de desembre del 2013

L'Home dels Nassos.

El 31 de desembre és el dia que l'Home dels Nassos circula pels carrers de pobles i ciutats de Catalunya. Aquest personatge té la característica de lluir tants nassos com dies té l'any.
La iaia Francisca m'engegava al carrer per talaiar si venia, quan era víctima dels dolorosos atacs d'avorriment del dia de Cap d'Any al matí.
L'enganyifa, com una ressaca dels Sants Innocents, era parlar de l'Home dels Nassos de manera que esperessis trobar un ésser monstruós amb 365 tarotes enganxades a la cara com si es tractés d'un orgue com el del Palau de la Música. En realitat tots els que passaven pel carrer eren homes, dones o nens i nenes dels nassos, perquè tots dúiem a la cara un únic nas, ja que el 31 de desembre l'any només té (haurien de dir "li queda") ja un dia.
Si hem de parlar de nassos, però, també cal dir que  tot l'any en circulen un munt d'homes i dones que tenen molts nassos. Sense voler fer una llista exhaustiva, podríem dir que el president Rajoy té molts nassos quan ofereix diàleg a Catalunya però no està disposat a parlar de l'únic que a aquestes alçades ens interessa a la majoria de catalans; molts nassos tenen els responsables del seu partit a Catalunya, es diguin Millo, Sánchez-Camacho o Montserrat quan neguen els atacs contra el català, impugnen els pressupostos de la Generalitat o diuen que el govern espanyol pagarà el que deu a Catalunya, quan de fet saben que ni ho ha fet mai i que ens conformariem que ens espoliessin menys; nassos tenen els diferents ministres que han incomplert els pressupostos en inversions a Catalunya; molts de nassos té el senyor Margallo dient que el dèficit fiscal de Catalunya es diu solidaritat; nassos tenen els unionistes gonzo de Ciutadans quan fan la comèdia de ser demòcrates radicals i venen la mentida d’una Catalunya totalitària; nassos tenen polítics locals d'Olot (PxC i PP) de pontificar contra la consulta del 9 de Novembre i en canvi no condemnen el franquisme; nassos té el sector oficial del PSC per fer el paperàs de submissió al PSOE que està fent; nassos té el Sr. Fabra, el de "el aeropuerto del abuelo", dient que si a qualsevol ciutadà li fessin 100 inspeccions d'Hisenda com a ell, alguna cosa els trobarien...
I me'n deixo molts; molts homes i dones que tenen els nassos de mentir, manipular i amenaçar els catalans que han tingut la valentia de voler decidir el seu futur com a poble, com a nació fent una cosa tan revolucionària, tan simple i tan universalment acceptada com votar.

A tots aquests nassarruts i nassarrudes, tan barruts i barrudes, els dedico aquest fragment del Cyrano de Bergerac, d'Edmond Rostand, recitat com quan deia el vers de Nadal, enfilat damunt la cadira.

Es diu gros... Res més?...
Ah, no! És massa curt, minyó!
Se'n poden dir de coses amb matís vexador
i amb tons tan variats!... Preneu-ne algun exemple:
Agressiu: “Jo, senyor, si tingués aquest temple,
manaria a l'instant que algú me l'amputés!”
Amical: “No suqueu al got el vostre excés?
Per beure, us aconsello un tub d'assaig!”
Descriptiu: “És un roc!... És un pic!... És un faig!
Què dic, un faig, no, no... que és tota una muntanya!”
Tafaner: “I us serveix per res la llarga banya?
Potser per escometre, o bé per cornucòpia?”
Divertit: “Vós teniu una forma ben pròpia
d'estimar els ocellets: observo plomissol
al pal del galliner on reposen del vol!”
Truculent: “Oi, senyor, que quan traieu el fum,
pel vapor del tabac que us surt d'aquest tendrum,
hi ha algú que crida, foc! Amb tanta fumarada!...”
Previsor: “Vigileu, per ell arrossegada,
amb aquest pes, la testa us pot caure al trespol!
Tendre: “Si no hi planteu un petit parasol,
tinc por que no se us torni tan vermell com un rave!”
Pedant: “Només la bèstia que Plaute batejava
amb el nom d'hipocampelefantocamell,
duia, sota del front, tanta carn en farcell!”
Senyor: “La moda diu que aquest ganxo és notícia,
per penjar-hi el barret, no us cal gaire perícia!”
Emfàtic: “I cap vent no pot, nas magistral,
constipar-te sencer, llevat d'un fort mestral!”
Dràmatic: “És com el Mar Roig sempre que sagna!”
Sorprès: “Pel perfumista fóra un anunci magne!”
Líric: “Sou un tritó, o una clàssica cita?”
Càndid: “El monument, a quina hora es visita?”
Respectuós: “Saludo amb una barretada,
d'això se'n diu, senyor, tenir casa parada!”
Pagès: “Poc que és un nas, això d'aquí al davant!
Pudé és un melonet, pudé és un nap gegant!”
Militar: “L'objectiu de la cavalleria!”
Pragmàtic: “No voleu rifar-lo en loteria?
Probablement, senyor, serà el premi més gros!”
En fi, plagiant Príam en un sanglot commós:
“Contempleu aquest nas que els trets del seu senyor
privava d'harmonia! N'és roig, el traïdor!”


I per evitar cap mena de suspicàcia, la foto que il·lustra aquest post és del meu nas, que també en vaig ben servit!

dissabte, 28 de desembre del 2013

Innocentades


Quan jo era nano, anys seixantes-setantes del segle XX, ens esperàvem el dia dels Sants Innocents amb una certa il·lusió. Calia previsió per pensar i preparar quines innocentades faríem i a qui; i una certa precaució per no ser una víctima de les que preparaven els altres. En el fons, ens ho passàvem més bé imaginant les innocentades que no pas fent-ne.
criatures. Ara.cat
Passàvem estones fent llufes de paper però ben poques vegades gosàvem enganxar-les a ningú que no fos la pobra iaia Francisca que feinejava per casa seva i ens vigilava de cua d’ull. Per la placeta de Sant Miquel hi passava quasi tan poca gent com ara i hi havia escasses possibilitats d’apropar-nos a algú i enganxar-li la llufa a l’abric.  Més, com que les havíem d’enganxar amb cel·lo hauria calgut de fer un copet o una mica de pressió perquè no caigués al cap de 4 passes. La única possibilitat era deixar-la caure com si res i que l’atzar jugués a favor nostre. Ben poques vegades, però molt celebrades, vàrem tenir sort.

Les innocentades per telèfon també tenien la seva gràcia tot i que el nombre de les víctimes quedava reduït als pocs familiars que tenien telèfon perquè mai no hauríem gosat telefonar a una casa que no coneguéssim. Trucar i demanar si havien sentit el timbre (si? doncs compte que ve una bicicleta) o si era a Can Casacuberta (no? i com s’ho fan quan plou?) eren els grans clàssics que ens feien petar de riure quan a l’altra banda del telèfon ens seguien la veta fent veure que no ens reconeixien o que no estaven al cas de la diada.

Altres, més estudiades, només funcionaven una vegada i prou (senyal que la broma havia fet forat); com l’any que vaig dur un termos d’aigua calenta en comptes de “llet i cafè” per esmorzar a la meva mare que l’esperava amb candeletes a la botiga. Poruc, vaig fugir abans no ho descobrís i així em vaig perdre la gràcia de les innocentades: la reacció de la víctima.

De força més gran, untar amb pasta de de dents la part de sota de les manetes de les portes, era tan habitual, com provar de posar alguna capsa de cartró al damunt d’una porta mig oberta perquè caigués innòcuament sobre el cap del que l’obrís.

Ara, tot això sembla perdut però en canvi sembla que les innocentades enteses com a “cosa difícil de creure o esperpèntica” siguin una constant de tot l’any. La opció federalista de la doble pregunta, la defensa aferrissada de la constitució espanyola davant de la voluntat dels catalans semblen llufes clavades a l’esquena de Catalunya. Les manifestacions de Rajoy dient que ell està lligat de peus i de mans i no pot permetre la consulta, són innocentades que ningú es pot creure excepte que el sistema polític espanyol no sigui la llufa més gran de la Història. La crida a impedir que exercim la democràcia precisament en nom de la democràcia sembla un embarbussament llufaire...

Vaja, que era molt millor quan les innocentades es limitaven a un sol dia l’any.

diumenge, 15 de desembre del 2013

L'art de preguntar.

Preguntar és tot un art. Una pregunta es pot dirigir cap a obtenir la resposta volguda o pot ser absolutament retòrica; pot ser una pregunta oberta que permet tenir molta més informació que les tancades, que són aquelles que es poden respondre amb una simple paraula; fins i tot hi ha preguntes que només tenen una resposta possible.  Per preguntar, cal trobar també el moment adequat per deixar anar la pregunta i saber trobar el to i les paraules adequades...
Jo sempre he estat dels d’anar de cara a barraca: preguntes tancades; blanc o negre; si o no. Trobo que tot plegat és molt més senzill i no deixa lloc al dubte sobretot si qui l’ha de respondre és un interlocutor d’aquells que comença dient que no has formulat la pregunta correcta i prova d’embolicar-te amb una teranyina adverbial. Amb una mica de mala sort et pots trobar donant tu mateix explicacions del perquè de la pregunta.
WWW.racocatala.cat
En el procés cap a la independència de Catalunya, feia mesos que estàvem encallats en “la pregunta”. Finalment, no en tenim una de pregunta sinó dues i sembla que això ha desfermat una mena d’eufòria continguda. No sembla que hi hagi gaire ningú que se la faci prou seva sinó que  més aviat és com un alleujament per veure com s’ha salvat el primer, i ridícul, escull.
Els unionistes que vulguin votar, podran marcar un no rotund a la pregunta “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” i quedar-se tan panxos i tan pinxos esperant a veure què fem la resta. Els que votem que sí a aquesta primera pregunta, tenim més feina per respondre a la pregunta “Vol que aquest estat sigui independent?”. Es suposa que els independentistes votarem que si i que els federalistes votaran que no.
Vaja, que en un sol dat hi ha les opcions independentistes (vot si i si), unionistes (vot no)  i federalistes/terceraviïstes (vot si i no). Això és el que tothom troba lloable.
Però bé, un cop feta la pregunta, com administrem la resposta?. No em refereixo a aspectes tècnics (altres torracollons hi diran la seva: una o dues urnes?; què passa amb els que votin només si a la primera pregunta i res a la segona?..).
Si el “no” a la primera pregunta és majoritari, està clar: en el millor dels casos ens quedem com estem; almenys fins que ho tornem a provar. Si guanya el doble si, també està clar: més o menys curt, negociar la llibertat. Però, encara que sembli improbable, què hauríem de fer si guanyés el Si-No? Com seria un Estat català no independent? No crec que hi hagi ningú capaç d’explicar-ho amb arguments seriosos tenint en compte el que pensa el govern espanyol de tot això.
Hem desencallat la pregunta i hem incorporat el gris per fer-la inclusiva però, nois i noies, la resposta serà blanc o negre: independència o unió.
Ah, per la meva banda: donec perficiam!