dimecres, 6 de desembre del 2017

Votar amb el cap, amb el cor, amb els peus



Com el 2015, ha tornat el debat sobre les bondats de la llista única independentista per afrontar les eleccions autonòmiques imposades per l’Estat espanyol .
El debat ha estat més curt que fa dos anys perquè un dels partits principals va manifestar quasi des del primer moment la seva voluntat de presentar-se amb una llista pròpia. A partir d’aquí comença el debat sobre quina de les opcions ofereix més possibilitats de victòria.
En teoria política es diu que el vot té dos efectes: el mecànic i el psicològic. L’efecte mecànic està determinat pel sistema electoral,. En aquest cas, és matemàticament cert que a igual nombre de vots una candidatura unitària obté un major (no gaire més) número de diputats que si aquests vots estan dividits entre 3 candidatures. Per exemple, si el 27S els mateixos vots que varen obtenir JxSi i la CUP per separat, haguessin anat a una candidatura única aquesta hauria obtingut dos diputats més que els 72 que varen treure per separat: 1 per Barcelona a costa del PP; i un altre a Girona a costa de CSQP. Total 74 diputats, que incrementarien la majoria al Parlament però que no resulten una diferència aclaparadora.
L’efecte psicològic és el que acaba determinant el sentit del vot i es basa en la valoració que cadascun dels votants fa sobre les possibilitats d’èxit de les diferents candidatures.
Els defensors de la llista unitària argumenten que una sola candidatura encapçalada pel President Puigdemont, que incorporés els presos polítics catalans  i que tingués com a principal objectiu la implementació de la República Catalana, donaria un missatge d’unitat al món que, en cas de guanyar les eleccions també en vots, podria resultar decisiu. Aquells que insisteixen, per segona vegada, en caure en l’error de presentar aquestes eleccions com a plebiscitàries ho veuen com la prova definitiva de la voluntat dels catalans.
En canvi, es considera que la possibilitat de votar diferències candidatures independentistes elimina les possibles reticències que els votants més “expressius” puguin tenir pel fet que la candidatura unitària incorpori membres de partits tradicionalment rivals i ideològicament molt allunyats. Al mateix temps, al no tractar-se d’un “front independentista” votants no estrictament sobiranistes podrien optar per alguna de les opcions perquè s’hi sentin representats ideològicament.
Per dir-ho amb exemples, possiblement votants ideològicament molt fidels a la CUP podrien tenir reticències a votar una llista unitària amb el PdeCat; i a l’inrevés, igualment. En canvi, una llista de la CUP pot atraure votants no estrictament sobiranistes que es sentissin atrets per la possible implementació de polítiques d’esquerres; una llista d’ERC podria atraure també votants del centre-esquerra de l’òrbita del PSC i comuns. La zona ideològica del centre-dreta té més dificultats per créixer, però en teoria una llista del PdeCat podria atraure votants no estrictament sobiranistes que varen optar per l’abstenció el 27S.
Alguna pega hi ha d’haver en aquesta teoria: la pressió de l’independentisme dificultarà que cap de les 3 candidatures amagui la seva proposta per la República Catalana, si és que cap pretengués fer-ho.
Aleshores, els independentistes podem votar amb el cap o amb el cor però a qualsevol de les 3 llistes, esperant que després de les eleccions hi hagi acords que permetin reprendre el camí estroncat ara fa un mes, el 27 d’octubre.
I si perdem, només ens quedarà votar amb els peus i considerar, com el President Puigdemont, l’exili.
Article publicat el 23 de novembre de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat
Després de dues setmanes d’escriure l’article, l’estat espanyol ens va donant cada dia més raons per anar a votar. Mantenir a la presó el vicepresident Junqueras, el conseller Forn i els presidents d’Òmnium Jordi Cuixart i el president dimitit de l’Assemblea Jordi Sànchez és una altra mostra de la cooperació necessària entre govern, fiscalia i Tribunal Suprem per a la repressió de l’independentisme. Els poders legislatiu, executiu i judicial que en un estat de dret haurien de mantenir-se separats i controlar-se per garantir els drets de la ciutadania s’han convertit en la Cooperativa del 155. El govern del PP que presumia que amb l’aplicació de l’article 155 es limitaria a restablir l’ordre constitucional, aprofita l’avantatge que li dóna la usurpació del poder polític a Catalunya per laminar les institucions catalanes i carregar-se alguns dels avenços que la Generalitat havia aconseguit: tancament de les delegacions a l’exterior i acomiadament del seu personal; amenaça de retornar les obres de Sixena, legalment comprades, a Espanya; amenaça sobre el sistema educatiu i els mitjans de comunicació públics catalans, etc..
Amb el panorama que ens esperaria si guanyessin els partits unionistes, sense cap mena de dubte que caldria votar amb els peus.
Ànims i derrotem-los primer a les urnes i després al carrer i arreu fins la independència.

dimecres, 29 de novembre del 2017

Groc



Quan era petit, el groc era el color que m’agradava més. Quan jugàvem al parxís sempre triava la fitxa groga que també era la que no volia mai ningú. I el groc també era el color de la meva fruita preferida d’aleshores, el plàtan.
El groc ha estat el color d’algunes campanyes cíviques i polítiques a Catalunya; des de “Un país groc” impulsada per Òmnium i  l’Assemblea a la campanya en defensa de l’ensenyament públic.
Ara ha estat escollit com el color per protestar contra l’empresonament de polítics i líders cívics independentistes i per denunciar la involució democràtica que l’aplicació de l’article 155 està suposant a Catalunya.
N’hi ha hagut prou amb això perquè els partits unionistes, els lacais al servei del 155, hagin denunciat a la Junta Electoral Central tot allò groc que es belluga a favor de la llibertat dels presos i de la restitució de la República. Naturalment, la JEC ha fet cas a l’argument de que la profusió d’elements grocs a l’espai públic en campanya electoral, i a la precampanya, suposa una manca de neutralitat.
La mateixa JEC ha prohibit a les emissores públiques catalanes de fer servir les expressions “presos polítics”, “consellers empresonats”, “govern a l’exili” i “President Puigdemont” per referir-se respectivament als presos polítics, consellers empresonats, govern a l’exili i al President Puigdemont.
El servilisme dels partits unionistes és tan gran que pretenen fer veure que l’article 155 ha restaurat la normalitat quan el que ha fet ha estat posar l’anormalitat a la vida quotidiana i imposar el control estatal per sobre de les institucions catalanes. Encara haurem de donar gràcies per unes eleccions imposades perquè guanyant-les estarem (o hauríem d’estar) en condicions de treure’ns de sobre aquesta administració colonial que avui campa pel nostre país.
En aquesta normalitat exigeixen que no parlem dels membres del govern que estan empresonats ni dels altres consellers que estan refugiats a Brussel·les escapolint-se de la repressió, amb el President Puigdemont. Pretenen que seguim parlant de les misèries de l’autonomia escanyada i no de les oportunitats de la República Catalana; els agradaria que ens oblidéssim de les pallisses de l’1 d’Octubre i dels que hi varen donar suport o fins i tot aplaudir; que féssim veure que tots els policies i guàrdies civils varen marxar amb els vaixells i que no estan aquí vigilant-nos mig d’amagat; que no retreiéssim a PP, C’s i PSC que varen votar a favor de l’aplicació del 155 i que alguns encara l’han trobat curt i fluix; que no ens adonéssim que es volen carregar TV3 i Catalunya Ràdio i, sobretot, l’escola catalana; que no ens adonéssim que si no guanyem aquestes eleccions serà una autèntica catàstrofe per la nostra cultura i identitat; que calléssim davant l’extensió de la repressió policial i judicial a polítics, activistes socials i fins i tot humoristes.
Van dats! Els donarem tot això juntament amb la corrupció massiva dels feixistes del PP, la complicitat del PSC-PSOE, el neo-falangisme etnicista de Ciudadanos i el buit discurs adamista dels Comuns.
I els ho donarem d’un color groc ben bonic i intens, arreu.

dimecres, 1 de novembre del 2017

Inspirem. I respirem.



Com més aviat ho acceptem millor per tots plegats. Divendres 27 d’octubre de 2017 no es va proclamar la República Catalana sinó que a més, les institucions catalanes varen renunciar a defensar-se. No estem per tant, com deia  en Jordi Graupera, en un terreny en disputa ni en un “estat fallit” sinó que Catalunya és un autonomia intervinguda econòmicament i políticament pel govern espanyol i ocupada policialment.
Inspirem i respirem.
Això és així perquè el nostre Govern no ha complert l’encàrrec que els catalans li vàrem donar el 27 de setembre de 2015 en aquelles eleccions que havien de ser les darreres autonòmiques. Ara ens diuen que la promesa era arribar fins la fita on estem però tots havíem entès que calia anar una mica més enllà; i que les famoses Estructures d’Estat que s’estaven preparant i els famosos decrets legislatius que divendres j estaven a punt de publicar, serien una realitat quasi immediata a la proclamació de la República i crearien un mínim cap de pont per poder resistir les envestides de l’estat espanyol.
Doncs ningú no havia fet la seva feina, ningú no ho havia supervisat i ningú havia avisat de que la situació era aquesta.
Inspirem i respirem.
No vull dir que fos fàcil, però el compromís era aquest. No valen tampoc excuses com la suposada escassa majoria favorable a la independència; l’esgotador “encara no som prou” repetit insistentment. No és argument la resposta agressiva, violenta i repressiva del govern espanyol. No són excuses perquè aquestes dades les teníem o les suposàvem des de fa anys: la dificultat d’independitzar-se sense violència i de forma democràtica d’un estat democràtic a la UE és coneguda de fa anys; sabíem també que no hi ha unanimitat a favor de la independència en la població catalana; i era imaginable la reacció de l’estat espanyol en ple (Rei inclòs) per tot allò que són i per tot allò que hi tenen a perdre.
Inspirem i respirem.
Encara que el 27d’octubre, molta gent estava preparada per passar un parell de dies a Barcelona defensant el Parlament i la Generalitat, la consigna va ser “balleu i celebreu-ho” i amb inconsciència, o potser amb alleujament, la celebració va deixar pas al desconcert quan vàrem veure que tothom acatava les ordres de Madrid. Amb més o menys celeritat però tothom.
La incipient República Catalana no es volia defensar malgrat els CDR que s’havien organitzat arreu del territori. Es va voler rebutjar una confrontació (tan pacífica com vulguem) però que havia d’existir per fer prevaldre una legalitat damunt l’altra.


No, no hi havia estratègia per després del referèndum. Potser tota l’estratègia es basava en que ni tan sols hi hagués referèndum. Ara s’entén millor la consigna de buscar la foto fent cua davant els col·legis electorals amb les paperetes (impreses a casa) a la mà.
Inspirem i respirem.
No, que Puigdemont hagi marxat a Bèlgica acompanyat d’altres consellers no és una jugada mestra ni un exemple de magnífica estratègia. És una sortida endavant, improvisació que de rebot pot donar una bon resultat perquè la imatge del President “exiliat” preveient un judici injust a Espanya, on l’estat de dret deixa d’existir per reprimir l’independentisme, pot ajudar a millorar el resultat esdevenint una icona del mantra independentisme=democràcia. Pot ajudar a explicar la secessió de Catalunya com a causa justa i a internacionalitzar les accions legals contra ell.
Inspirem i respirem.
No, les autonòmiques del 21 de desembre no seran unes eleccions constituents ni plebiscitàries. No seran constituents perquè no les ha convocat el govern català (republicà o mig-republicà) sinó el govern espanyol; i no seran plebiscitàries perquè no hi ha acceptació de les dues parts perquè ho siguin i per la presència d’un tercer bloc (els comuns) que no es posicionen respecte de l’eix polític nacional.
Seran unes altre autonòmiques, probablement amb un resultat molt semblant a les del 27S. I amb l’amenaça de repetir, si és que s’acaba retirant, l’aplicació de l’article 155. I no, a Europa no llegiran el resultat de manera diferent de com varen llegir els del 27S. Com a màxim ens veuran resilients, però no n’esperem gaire res més.
Inspirem i respirem.
Aleshores, ens preguntem, què és el que caldria fer?. En primer lloc cal guanyar les eleccions amb una majoria parlamentària favorable a la independència el més ampla possible. No hi haurà temps de fer gaires filigranes amb les llistes i la seva composició. I aquí pot haver-hi baixes significatives en peces tan importants i simbòliques com alguns dels independents més notables que anaven a la llista de JxSi. Però sí que caldrà filar molt prim en la composició del govern perquè no hi hagi persones poc compromeses o amb massa dubtes.
Continuarem donant suport als partits o coalicions independentistes que es presentin a les eleccions, que cal que ho facin amb un programa independentista. Si això implica represàlies contra aquestes candidatures, aleshores sí que el camí hauria de ser el boicot actiu a uns comicis que serien completament il·legítims. Més del que ho són ara pel fet de ser imposats per l’estat espanyol.
El nou govern haurà de saber reprendre el camí en el punt que el vàrem deixar el 27 d’octubre. I per això caldrà astúcia i menys somriures. Caldrà continuar amb les mobilitzacions al carrer i sense deixar el civisme, ser més coratjosos. Potser tots plegats haurem de ser menys gandians i més ferms. Menys menjaflors i més decidits. Amb menys confiança cega i sense contrastar i amb més control de fites i terminis.
Amb el suport de la societat civil organitzada i amb un govern i parlament decidits, acabarem la feina. Perquè la independència és un problema de fet, no de dret.
No m’ha agradat gens escriure aquesta entrada perquè el que jo preveia la setmana passada era escriure sobre el dia que el Parlament va proclamar la República Catalana i com, igual que alguns milions de catalans, em vaig sentir immensament feliç i emocionat. Encara que hagi durat tan poquet ha valgut la pena. I malgrat com sóc de crític respecte a com han anat les coses, ni em desanimo ni m’arronso. Només deixo la meva ingenuïtat de banda.
Inspirem i respirem. Inspirem i actuem!