Democràcia directa, assemblees, mandat.

S’ha parlat molt i molt de l’Assemblea de la CUP i del seu inversemblant resultat; majoritàriament se n’ha parlat entre malament i no gaire bé, almenys en els mitjans de comunicació habituals. Els membres de la CUP, que es caracteritzen per la seva perseverança que es confon amb la tossuderia s’enroquen en l’impecable procediment democràtic que suposa decidir els temes en assemblees.

Em permeto qüestionar-ho “des de la base” o almenys des dels orígens, sense entrar en les diverses maneres que existeixen de manipular els resultats de les assemblees.

Hi ha consens en admetre que la democràcia es va inventar a les polis gregues. Els aspectes rellevants del govern de les ciutats es resolien en les assemblees a les quals participaven tots els ciutadans que hi tenien dret (això excloïa, dones, esclaus, etc..) i tothom tenia el dret a dir-hi la seva. Les decisions es prenien pel consens que sorgia després de la discussió que hi pogués haver entre diferents punts de vista i el nombre de partidaris que cada opció pogués tenir.

sobregecia.com

Això va funcionar bé fins que les polis varen començar a créixer i a convertir-se en ciutats estat. El territori va augmentar i en conseqüència també el nombre de ciutadans a intervenir (no pas proporcionalment) alguns dels quals ja no vivien dins la ciutat sinó potser lluny (i en aquell temps tot era lluny); la complexitat dels temes a discutir es va incrementar i la presa de decisions es va tornar més difícil perquè hi havia els temes interns de la ciutat però també com relacionar-se amb els veïns (amb qui s’aliaven, amb qui s’enemistaven)... I aquells ciutadans que vivien “a pagès” i havien de perdre potser mig dia per arribar a l’àgora i mig dia per tornar a casa, i passar-se potser un dia sencer a l’assemblea varen començar a pensar que hi havia d’haver una manera millor que fes possible que poguessin participar en les decisions sense haver de deixar les feines de pagès desateses.

Va ser la primera llavor de la democràcia representativa.

Segles més tard (perquè entre la democràcia atenenca i les primeres democràcies més o menys com avui les reconeixem varen passar segles de tiranies diverses) la mida i les complexitats dels estats moderns varen multiplicar les dificultats dels ciutadans pagesos grecs per mil, i es varen instaurar democràcies representatives: els ciutadans, amb el seu vot, delegaven a altres ciutadans la responsabilitat de defensar als parlaments els seus drets. Si ho feien bé, els tornarien a votar i si no, en votarien un altre que pogués fer-ho millor.

Als primers intents, els representants recollien el “mandat” del seu votant i defensaven a capa i espasa el que els ciutadans li havien demanat que aconseguís per ells. Podia ser una exempció en alguns impostos, derogar algun dret abusiu, qualsevol cosa que els votants creguessin que era imperiosament necessària per a la seva comunitat. Aleshores, el representant es podria trobar amb altres representants que pensessin exactament el contrari i que tinguessin, des del seu punt de vista, raó; o amb altres representants que estiguessin ubicats en un punt mig.

Què havia de fer aquell que havia rebut un mandat? Rebutjar qualsevol opció que no fos la rebuda dels seus votants, encara que en la discussió i la negociació la seva ment s’hagués obert a interpretacions més àmplies o hagués visualitzat opcions millors en el seu conjunt. No tenia cap altra opció.

Per això, en les democràcies modernes el concepte del “mandat democràtic” no està acceptat, perquè suposa la negació de la representativitat i perquè limita la capacitat de negociació i de decisió. Un representant polític que obeeix un mandat ha de tornar a la base a recollir un nou mandat cada cop que la seva tesi no triomfa i es necessita el seu vot per a decidir.

Això és el que ha passat aquest 27 de desembre. Els diputats de la CUP no estan autoritzats pels militants de la CUP a decidir res que vagi més enllà del mandat. Atenció, no estan autoritzats pels militants/simpatitzants/col·laboradors però aquests 10 diputats varen rebre 300.000 vots; molts més dels que eren a l’assemblea. Qui representava a aquests votants l’assemblea? Era l’assemblea representativa aleshores?

Jo opino que no. I aleshores la meva conclusió és que per segons quines decisions la democràcia directa no només no funciona (i està clar perquè en l’assemblea no es va acabar prenent cap decisió i acabaran sent els manaires els que decideixin i, segurament, de forma molt menys transparent) sinó que, pel fet de ser una illa en un sistema representatiu, no compleix el seu objectiu de donar veu a tots els representats sinó només a un grup proporcionalment reduït.

Crec que aquesta negociació entre JxSi i la CUP estan deixant clar la inoperància de la democràcia directa en la presa de decisions complexes i la perversitat del mandat democràtic entès com a ordre inapel·lable d’un grup reduït (no deixa de ser una elit) als representants polítics.

No regalem la victòria

Si sou un o una dels quasi dos milions de catalans que el 27 de setembre vàreu votar per la independència de Catalunya; si sou un o una dels catalans que després de l’eufòria de la Via Catalana ara us debateu entre el pessimisme, la indignació (contra els uns o els altres o contra tothom) i la resignació, o una letal combinació de les tres coses; si sou un o una dels catalans que no teniu carnet de cap partit polític i n’heu acabat fins al capdamunt de tots plegats i us vé al cap allò de “ja no m’hi hauria d’haver embolicat, jo”...si en sou un, hi ha una possibilitat molt elevada que estigueu a punt de tornar-vos a equivocar perquè quasi teniu decidit no anar a votar diumenge vinent.

Ara bé, també podeu haver decidit no anar a votar perquè us sentiu tan independents que trobeu que no té cap mena de solta anar a votar a les eleccions espanyoles.

Bé, doncs males notícies: encara no som independents i és possible que al pas que anem encara tardem una miqueta. Ens hem encallat a la segona casella i en tenim moltes per recórrer abans no s’acabi la partida.

Els resultats del 27S varen ser justos. A tots els que avui estem una mica moixos ens haurien agradat uns resultats molt més espectaculars que no haguessin portat a una situació de bloqueig amb la qual, si som honestos, no hi comptàvem perquè la força del moviment independentista l’havíem basat en un valor que semblava oblidat: el patriotisme, entès com posar davant de tota ideologia un únic objectiu: la independència.

No cal debatre de qui és la culpa ni qui és més tossut, som on som i hi hem arribat tots solets.

Ens n’hem de sortir i ho hem de fer també tots sols perquè ningú no ens hi ajudarà. I una victòria unionista el 20D a Catalunya ens farà molt mal. A Catalunya no guanyarà el PP, però sí que és possible que guanyi Ciudadanos o EnComúPodem. Encara que tinguem clar que ni la independència ens assegura el cel, si guanyen els primers ens podem trobar a l’infern; i si guanyen els segons (i mira que distingits independentistes anti-capitalistes que no es presenten a les eleccions anuncien que els votaran) estarem eternament en el llimbs del “si però no”.

Cal votar i cal que guanyin les opcions independentistes perquè no els podem regalar la victòria que vàrem aconseguir el 27S, que encara que ens sembli poc és tot el que tenim; no els podem atorgar la grandesa d’una victòria per incompareixença nostra. No podem deixar que facin bandera d’una victòria que minimitzi la nostra i que posi en perill tot el camí que encara ens queda per recórrer.

elperiodico.cat

La independència no la farem amb gent desanimada. Si amb els somriures no en vàrem fer prou potser cal serrar les barres, afermar les cames a terra i tornar a treballar. Tornar a deixar clar que a nosaltres no ens guanyaran, que serem capaços de guanyar unes altres eleccions, que tindrem la valentia d’arribar a una acord per poder formar govern, que serem capaços de tirar endavant la resolució del 9N i de resistir els embats del govern espanyol i dels seus aliats al Parlament. Demostrem que si fins ara estàvem abatuts, tornem a estar dempeus i que no ens deixem vèncer ni per amenaces ni per falses promeses.

Només ens tenim a nosaltres i no ens podem fallar. Hem de tornar a enviar el missatge que no defallim i que no perdem de vista l’objectiu de la independència. I aquest missatge l’ha de rebre tant Madrid com Europa. Cal que tornem a posar a Catalunya a l’agenda europea abans que la crisi dels refugiats i el terrorisme la desplacin. I això no s’aconsegueix deixant que aquestes eleccions les guanyin els unionistes o els despistadistes.

No regalem cap victòria, no aigualim el missatge, no renunciem al futur: votem independentista.

En defensa del fuet.

Servidor és fill, net, nebot i germà de carnissers i carnisseres. La meva infantesa està entelada del baf de les botifarres bullint a la perola cada dimarts i divendres i de la flaire del greix calent que omplia de llunes l’aigua, barrejada amb la de la tripa natural (encara no n’hi havia de sintètica) que venia conservada en una mena de salmorra. L’aroma untuosa de la carn pastada amb sal, pebre i ous quasi fent una pomada que es convertiria en deliciosa botifarra d’ou va ser companya de jocs, i d’avorriment, durant molts anys.

La picor al nas que feia el pebre que el meu pare espolsava sobre la carn picada abans de posar-la a l’embotidora d’ona anaven sortint, amb un xerriqueig humit, llangonissetes (que la meitat es deixarien assecar per fer-ne fuets) i salsitxes és una cosa tan meva com les meves mans.

A casa meva havent sopat menjàvem pa amb botifarra o fuet de postres; i encara ara no puc imaginar un berenar millor que una torrada amb fuet, ni un esmorzar més ideal que un bon entrepà de fuet, amb els talls ben atapeïts i abundants. Que massa pa i poc fuet fa escàs.

I és que si alguna cosa és un vici per mi, és el fuet. Un bon fuet, corbat en forma d’u com déu mana , em pot durar un berenar i un sopar (de postres) si el pa es prou bo. I si el pa és normalet, potser em dura un esmorzar més.

Fins i tot la meva llaminadura predilecta durant anys va ser un bon tros de fuet amb xocolata de la que aleshores en dèiem “ de vainilla” per diferenciar-la de la “ de llet”.

Olot és bon país pels fuets. Els d’en Jordi i en Fermí de la Plaça Mercat, o el d’en Japot, el d’en Carles

Oliveras o el d’en Ramon Garnatxa. Tots són bons i cadascú té el seus defensors a ultrança. Però per mi el rei, el definitiu, el que s’assembla més al que feien a casa, és el d’en Masoliver de la Plaça Major. Valga’m Déu, que m’arriba a costar de deixar-lo arribar al punt just de sec, quan el mossegues i cruix lleugerament, cedint a la pressió de les dents i immediatament fa salivar; amb el punt de greix que el fa melós; picantet i no gaire salat, demanant permís per un gotet de vi ben negre. Un fuet com cal, amb forma d’u, sèc i un pèl eixut de les puntes, melós a les dues canyes i extraordinari a la corba, on es concentren millor els extractes carnis i on el gust umami arriba al sublim.

I ara, surten els científics aixafaguitarres dient que les carns transformades són susceptibles, si se n’abusa, d’afavorir el desenvolupament del càncer de còlon. I posen el fuet al mateix nivell que les salsitxes de Frankfurt. Quin anatema!

Doncs em sap greu però em penso que faré com el meu pare que els divendres de Quaresma, que calia fer magre, havent sopat tallava un bon tros de paltruc d’ou i deia “aquests dies és quan la trobo més bona”, i em menjaré un bon pam de fuet per postres.

Guanyar per KO

En la política d’aquest país tothom es deleix per guanyar per KO: deixar anorreat el rival a la primera i, si pot ser, al primer assalt. Ens agraden les victòries ràpides, contundents, incontestables i inapel·lables.

Qualsevol cosa que no sigui això ja es comença a veure com un fracàs. Guanyar per penals o a la pròrroga ens deixa amb una sensació estranya i entela la victòria. Només hi ha l’excepció de la victòria per penal (encara que sigui “objectivament” injust) al darrer minut si és contra el gran rival. Aleshores tot s’hi val i a l’alegria de la victòria s’hi afegeix la de veure la tristor inconsolable del contrari.

Som així i poca cosa podem fer-hi que no sigui reflexionar-hi una mica abans d’estripar el carnet a la primera, demanar la dimissió de l’entrenador o dir  “a mi ja no m’hi veuran mai més”, sigui al camp de futbol o a l’Onze de setembre.

Jo també era dels que volia que Junts pel Si  tingués majoria absoluta i també vaig ser dels que vaig estar moix després del recompte. Jo també volia el KO de l’unionisme en escons i en vots.

I també sóc dels que es posa neguitós veient com aquesta negociació de JxSi i la CUP, si ens hem de refiar de notícies i xarxes socials, cada cop s’assembla més a la cursa de cotxes de “Rebel sense causa” on no se sap qui serà el primer de saltar del cotxe, o més ben dit, baixar del ruc.

Crec que tothom administrarà bé el seu capital polític i la seva responsabilitat perquè els dos cotxes (o furgonetes) arriben a bon fi sense que ningú hi prengui mal. Sobretot els que en som espectadors.

JxSI ha d’acceptar que les aportacions de la CUP poden ser bones per a Catalunya i, fins i tot, poden ajudar a fer neteja de determinades pràctiques polítiques que ja no tindran lloc al Nou Estat. La CUP sap que el seu increment de vots i representació no és totalment orgànic sinó que també es deu a la desconfiança vers CDC de liderar el procés. Són vots prestats que no es consolidaran post-independència. I menys si tot se’n va pel pedregar.

JxSi ha de reconsiderar el que no sembla considerable i la CUP ha de deixar de banda prejudicis de política vella que semblen ancorats en el ressentiment.

Que decideixin doncs, on es posaran d’acord per deixar els cotxes i anar amb el mateix fins la independència definitiva. Aquest tros del viatge és imprescindible que el fem junts. Després, el panorama polític serà tan diferent de com el veiem ara que continuarà sent difícil guanyar per KO. Caldrà pactar, d’ara endavant,  i fer-ho poc a poc i amb fermesa; perquè els acords requereixen temps però també tenen el gran avantatge que és molt més difícil equivocar-se.

Però no teniu dret, ni els uns ni els altres, a fer-nos pensar que sereu incapaços d’arribar a un acord i que l’única que quedarà KO serà Catalunya.

El darrer president autonòmic

Després de dies d’un misteri forçat per la premsa que s’ha entossudit a fer-nos creure que el desllorigador de la culminació del procés ha de ser si Artur Mas és investit o no, finalment la CUP ha fet pública la seva posició.

Per desesperació dels que necessiten immediatesa, la seva decisió ha estat coherent amb tot el que han predicat durant la campanya i des de molt abans i tot, quasi podríem dir des de sempre: independència i avenç social han d’anar plegats. Ho diuen millor i més ben amanit, adjectivant noms i substantivitzant adjectius, inventant-se adverbis i amb aquella irritant mania de fer els plurals en femení, però és això: si la Catalunya independent ens surt com una Espanya petita, el guany serà menor que si ens donem la oportunitat de fer-ho millor.

No faran entrebancar el procés però és ben legítim que fixin posicions inicials per negociar i, en el

fons, si despullem el discurs de la retòrica hi ha molt de marge per l’acord: per posar en marxa el pla de xoc contra la pobresa; per aturar o congelar algunes privatitzacions previstes o planificades; per decidir com i quan es fa la necessària desconnexió i en quina mesura es farà de forma unilateral; per acordar la declaració de sobirania; per negociar la forma de participació ciutadana en el procés constituent i redacció de la constitució catalana...punts que tothom que està pel procés sap que són inevitablement necessaris. Tan necessaris com desobeir en un moment o altre la legalitat espanyola.

Al final la CUP també sap que el seu creixement no és només orgànic sinó que hi ha els vots en préstec d’aquells independentistes que desconfiaven de la determinació d’Artur Mas de continuar però que tampoc entendrien que, amb una agenda ben marcada, que la seva investidura posés el procés en perill. I sap també que la llei del votant mig significa que, per mantenir la capacitat decisòria que avui té, caldrà desplaçar algunes de les seves posicions des de l’extrem cap al centre.

La seva proposta de parlar del “què, com i quan” és intel·ligent perquè un cop accions i calendari, mes breu del que Junts pel Si proposava, tampoc no hauria de ser cap escull que Artur Mas fos el darrer president autonòmic, com ell vol i com ha ajudat a fer definitivament possible.

 

Com estem tots d’acord, l’important és qui serà el primer president de la República Catalana.

Que no ens venci el sofà

No us penseu que això serà un post contra la migdiada del diumenge. O almenys no ben bé.

Només és contra el sofà que ens atrau amb la seva blanor, i que mira de seduir-nos perquè ens quedem escarxofats, amb les natges ben recolzades sobre els seus coixins i l’esquena mig enfonsada en el respatller, en comptes de prendre alè i sortir a fer propaganda per la independència, a informar i a convèncer els que no ho tenen clar o els que tant se’ls en fot.

Queden tants pocs dies que absolutament cap dels que volem la independència de Catalunya, dels que pensem que només depèn de nosaltres el tenir la oportunitat de construir un estat català lliure, on només nosaltres serem responsables dels nostres encerts i dels nostres errors, cap de nosaltres hauria de quedar-se assegut, recolzat o estirat al sofà en comptes de dedicar una estona a col·laborar perquè el dia 27 de setembre, les dues opcions independentistes tinguin una majoria ampla i incontestable.

Queden pocs dies, molta feina per fer i calen mans per fer-la.

Aparquem uns dies el sofà, un parell d’hores cada dia, perquè el 27S cap vot independentista es quedi al sofà de casa, abduït com les monedes i el comandament de la tele que sempre queden entremig dels coixins.

Deixem el sofà una estona cada dia per ajudar a molts catalans a vèncer la mandra d’anar a votar perquè mai com ara el seu futur, i el de tots nosaltres, ha necessitat el vot de tots.

Jo no vull que em venci un sofà. I tu?