diumenge, 25 de novembre del 2012

Els empresaris garrotxins no tenen por de la independència.


Aquest dissabte, dia de reflexió de les probablement darreres eleccions autonòmiques catalanes de la Història, una colla d'empresaris i directius garrotxins ens hem reunit amb Raymond Zhong, articulista amb base a Europa del Wall Street Journal.

La trobada ha estat organitzada pel cercle d'empresaris Euram, aprofitant les relacions d'Edward Hughes que recentment va fer una conferència a la nostra ciutat.

Si algú pensava que en terra carlina, els empresaris estarien esporuguits davant el procés secessionista que probablement comenci d'aquí unes hores i que hi serien reticents, l'hauria fotut al pal. Els nostres empresaris i directius han après a viure al marge d'Espanya. Sigui per una visió diàfana o sigui per necessitat, tots tenen clar que el seu mercat és el món, que la seva referència política i legal és la UE i que la seva pertinença nacional i emocional és Catalunya.

Davant d'un interlocutor molt atent, la resposta a la pregunta sobre els avantatges o inconvenients de pertànyer a Espanya ha estat contundent: la marca Espanya perjudica perquè dificulta l'accés al finançament internacional, perquè és sinònim de manca de credibilitat i seriositat i perquè perjudica definitivament la valoració que internacionalment es fa del risc-país.

La llista de greuges ha estat llarga i hi hagut un cert consens en detectar una actitud hostil, en els darrers mesos, de funcionaris que posen traves a l'exportació mitjançant una aplicació arbitrària de lleis i reglaments.

Els assistents han fet seves les declaracions del president del grup Grífols denunciant les demencials i erràtiques polítiques d'inversions dels governs espanyols, independentment del seu color polític, l'absoluta manca de respecte als principis democràtics i la inexistent visió estratègica de futur.

Tant Zhong com Hughes han trobat sorprenent que el govern espanyol no fos capaç d'acceptar que els catalans poguéssim votar sobre el nostre futur i decidir de forma democràtica si volem ser independents o no. El contrast amb la relació d'Escòcia amb el Regne Unit s'ha fet dolorosament evident tot i que segons Zhong, el resultat del referèndum escocès serà contrari a la independència, revelació que no ha desanimat a la concurrència que ha respost amb un "així serem els primers".

No ens hem escapat de la pregunta tòpica "ens coneixen als catalans" i la resposta ha estat lacònicament aclaridora: ara si, però fa pocs mesos no. De la mateixa forma, Zhong i  Hughes han coincidit en afirmar que ningú a Europa creu en l'existència a Catalunya d'una minoria ètnica espanyola discriminada sinó simplement en diferències culturals.

Preguntat Zhong sobre què podria passar a la UE si Catalunya s'independitza, ha dit que el més important des del punt de vista financer de la UE és evitar que hi hagi "un desastre" i que per això la UE serà flexible quan es trobi davant dels fets, de la mateixa manera que ho ha estat en els rescats financers o davant de la situació grega, dues situacions que contravenien regulacions europees.

Una perspectiva esperançadora pel futur de la nostra nació: empresaris que han après a viure sense Espanya o amb un govern espanyol a la contra i que veuen el futur de la independència de Catalunya com una oportunitat única per bastir una societat eficient. Fins i tot en el cas improbable que Catalunya quedés fora de la UE

diumenge, 18 de novembre del 2012

Raons perquè un independentista voti CiU.

Aquesta entrada parteix d’una premissa: aquestes eleccions no són unes eleccions autonòmiques com qualsevol de les anteriors. Són el primer pas, necessari i imprescindible, en el camí cap a la independència de Catalunya en els 2-4 anys propers.
Si creieu que no és així, us recomano que atureu la lectura aquí.
Raó núm 1: CiU guanyarà les eleccions. D’això no n’hi ha cap dubte. Només falta saber quin serà l’adjectiu de la seva victòria electoral: justa, suficient, gran o absoluta. Com la majoria al Parlament que se’n derivarà.
Raó núm  2: Tots amb el President. Artur Mas ha recollit el clam de l’11S, l’ha fet seu i ha tirat endavant. Els discursos posteriors, abans de la campanya, a Madrid i Barcelona han estat admeses per propis i estranys com d’una dignitat extraordinària, d’una coherència extrema i d’altíssim nivell polític i nacional. Tots els subscriuríem.
Raó núm 3. Donar suport al líder. A una setmana de les eleccions, les clavegueres de l’estat han començat a emanar els gasos tòxics. Han identificat al líder del procés i és a ell a qui adrecen els seus atacs. Continuen en la línia rata de claveguera: atacs personals, sense cap prova. Això ha estat el primer tast, recollit només pels més miserables.
Raó núm 4: El procés independentista. Cal un líder fort, molt fort, que no afluixi i que no s’aturi. Com més gran sigui la majoria que avali el President, més visible serà la seva fortalesa. I és menys important que siguem els catalans els que o veiem, sinó a fora. Quan dic “a fora” vull dir Europa, sobretot, que és on caldrà trobar recolzaments i punts de palanca.
Raó núm 5. La negociació. Caldrà negociar amb Espanya els termes de la secessió. Un negociador amb majoria absoluta no és el mateix que un negociador amb majoria condicionada, per molts suports que tingui. Si mai heu negociat res, ja sabeu quin pa s’hi dóna quan ets conscient que no ets prou fort.
Raó núm 6. La irrellevància del segon lloc. UN PSC enfonsat i viatjant a la velocitat de la llum cap a la irrellevància, un PP que basa la seva estratègia en la mentida esperpèntica i una ERC moderna i molt seriosa opten a quedar segons. Tots en una forquilla entre 15-18 diputats. Sigui qui sigui segon, CiU es recolzarà en ERC sigui segona (millor) o quarta força (improbable) al Parlament. Els uns i els altres sabran estar a l’alçada i no cometran l’error d’ignorar-se.
Raó núm 6. La dignitat del moment històric. Després d’anys de reclamar a tort i dret que CiU es tornés independentista, després de dir que els presidents convergents eren uns tebis (quan no els dèiem covards, directament), quan tenim un president que dóna la cara, que s’arrisca personalment, que es compromet a dur Catalunya a la independència, que ha arrossegat al seu partit a fer el camí, que diu que plegarà quan finalitzi el procés...és poc digne arronsar-se de muscles.
Raó núm 7. La intrascendència de simplement ser al Parlament. Caldria ser generosos i reconèixer que són uns altres els que faran possible la llibertat de Catalunya. En aquests moments votar opcions amb dubtoses possibilitats de ser al Parlament i que si ho fossin serien absolutament intranscendents, té poc sentit i la Llei d’Hondt és implacable.
Raó núm 8. Poc a perdre. Si en aquest moment històric, no aprofitem per empènyer tots en la mateixa direcció i sense mirar endarrere hi perdrem molt. Si ens enganyen i s’arronsen, que és el que molts encara temen, no podran ni sortir al carrer. Les naus estan cremades i no hi ha manera de recular. La majoria social per la independència existeix per exigir un canvi si s’incompleixen les promeses i els terminis.
Raó núm 9. En moments excepcionals, actituds excepcionals. Posar el país, davant dels partits és una actitud massa poc freqüent a Catalunya. Fem aquest cop una excepció, i sortim de la norma. Quan ens han atacat hem sabut estar units, estaria bé ser-ne capaços quan és Catalunya qui té la iniciativa.
Raó núm 10. No hi ha raó núm 10. I és que els decàlegs em fan ràbia. Quasi tanta com veure que molts independentistes no saben llegir el moment. Però molta menys que veure com els unionistes sí que en saben.

diumenge, 11 de novembre del 2012

De mentiders i torracollons


De personal d’aquesta mena te’n trobes a totes les esferes de la vida. En trobes a l’escola, a la feina, a la família (la dels altres, naturalment) i òbviament a la política.
En aquesta campanya electoral hi treuen el cap de forma reiterada tant els uns com els altres.
Els mentiders són aquells que volen fer creure que la Catalunya independent serà una mena de gulag siberià o, encara pitjor, un lloc horrorós com el de la pel·lícula “The killing Fields”, on els pobrets catalanets estarem sotmesos a una dictadura arbitrària i feixista, on als que tenen un cognom d’origen no català estaran obligats a canviar-se’l per un de ressonàncies ben nostrades; on només es podrà parlar català si no es vol córrer el risc de ser fuetejat o alguna cosa pitjor. A la Catalunya independent s’aixecarà un mur més alt que el de Gaza que ens separarà de la metròpoli espanyola i per poder-lo travessar caldrà tenir un passaport amb visat. La nostra economia no tindrà res a envejar a l’Albània d’Enver Hoxha.
Els mentiders d’aquesta mena són tan miserables que no els fa cap mena de vergonya mentir aprofitant-se el ressò que els dóna la trona del seus càrrecs perquè d’aquesta manera creuen que fan un servei a l’Estat i que estan fent alta política. Mentides i amenaces.
Els torracollons semblen, en canvi, menys perillosos perquè són més subtils. Com els orientals del conte de Pere Calders. Ens diuen que estem equivocats, que el debat no és si Catalunya ha de ser independent o no sinó tot un altre. Especialistes en els jocs de paraules i els malabarismes ideològics, obvien el gran debat i proven de llençar cortines de fum a veure si així fan perdre el pas a una bona colla de votants. Ens diuen que aquestes eleccions no són només per avançar cap a la independència sinó cap a models socials determinats. Exactament com a totes les anteriors eleccions.
Als mentiders els diria que jo no veig amenaçada la democràcia en una Catalunya independent. Veig que parlem d’eleccions, de fer un referèndum, de fer constitucions...No veig masses militaritzades amb camises marrons, ni blaves maó, ni amb coll Mao. No veig amenaces contra els que parlen castellà o hindi o àrab. No sento trencadissa de vidres dels comerços que no es diuen “Ca’n Palau” o similars. No em crec que la UE no faci una giragonsa legal per deixar-nos fora. No dubto que les dificultats hi seran però que no duraran una eternitat. No em crec les amenaces de boicots interminables com si això fos Cuba.
Als torracollons els demanaria que obrissin els ulls, que aquetes són les darreres eleccions “autonòmiques” i que amb la independència i la fi de l’espoli fiscal seriem capaços d’oferir un estat de benestar, de recuperar polítiques socials, de redissenyar-les. Però sense independència, lligats als llast espanyol, no hi haurà res a fer.
Als un i els altres els dic que el 11S2012,  vaig veure desenes de milers de catalans, famílies senceres, cridant un sol crit: independència. No hi havia mentiders ni (gaires) torracollons.
Jo hi vaig ser. I el 25N votaré independència. Ni crues mentides, ni collonades torrades.

dijous, 1 de novembre del 2012

Com podria anar el 25 N.


Com molts altres cops, començo amb una confessió que espero que els pocs lectors d'aquest bloc no em tinguin en compte: m'encanten les campanyes electorals. No diré que m'apassionin perquè tampoc no els dedico tot el temps del món, ni totes les meves energies i temps. Però sí que m'interessen moltíssim i llegeixo amb cert punt d'avidesa les cròniques sobre mítings, declaracions i contra-declaracions, etc.

De totes maneres, ni amb això em puc deslliurar del meu punt de sornegueria habitual, que reconec que pot fer una mica de ràbia però que no penso esmenar mentre tingui el cap clar.

Dit això, i com que les enquestes electorals van a ritme més lent del que voldria, he fet la meva pròpia prospecció electoral. Vaja, que amb un programet d'aquests que calculen el numero de diputats en base al numero de vots fent servir la Llei d'Hondt he aplicat el que em diu el meu nas.

Però passem als supòsits que he fet servir:

- participació:  70%. El plantejament plebiscitari de les eleccions com un primer pas cap a la independència de Catalunya, assegura una participació alta, que seria la més alta de la història en unes autonòmiques catalanes. Em sembla un percentatge plausible, tot i que és absolutament clau en els resultats.

- PSC: castanya assegurada. Les lluites i contradiccions internes transcendeixen impúdicament i són la riota a les xarxes socials. A més hi ha els resultats de Galícia i Euskadi on varen perdre un 45 i un 30% de vots respectivament. Estan en davallada vertiginosa i els votants ho ensumen: identificats com a perdedors. Tot i així,  la gran incògnita a Catalunya és saber què faran els votants socialistes catalanistes (plegar-se al partit, abstenir-se o votar altres opcions), que s’han quedat orfes de missatge. Els auguro una baixada del 30% dels vots de mitja, menys a Barcelona on els en trec només un 20%.

-PP: mantindran el% de vots perquè els seus votants són fidels però en moments claus com aquest pot haver-hi votants que fugin cap a posicions més gonzo, com la de Ciudadanos. Un 85% de la seva projecció de vot proporcional als resultats del 2010. La pèssima gestió estatal de la situació econòmica i l’estil polític basat en repetir mentides, hauria de limitar el creixement.

- ICV: en la línia: els votants més fidels del món, per increïble que sembli. Poden heretar vots de votants socialistes desencisats. El discurs anti-retallades, que serà menor en aquestes eleccions, té el seu públic fidel i de les opcions que l’exhibeixen són els que ho fan de forma més eficient.

-ERC:  un bon creixement però amb tot l'esforç que ha fet Junqueras i el seu equip per millorar la imatge del partit i donar-li un aspecte fresc i modern, troben un adversari fort en la nova i inèdita CiU independentista però, sobretot, un Mas líder que s'està treballant la opinió internacional i que aposta per una confrontació tranquil·la i ferma amb el govern espanyol. Recollirà molt vot independentista dispers i abstencionista del 2010 a més de molts nous votants i dels que no s’acaben de refiar que Artur Mas no cedeixi. Si fan una campanya patriòtica pot quedar curta la meva predicció: Creixement del 50 %, projectat amb l'increment de cens i de participació.

- Ciudadanos: Per ràbia que facin, són l'exponent de l'unionisme gonzo i cetnik que si el to de la campanya del PP va enfocada cap a l’enfrontament social, trobarà en ells una expressió radical. Tenen la virtut d'ajuntar unionistes de dretes i d'esquerres. Un creixement del 20 %.

- SI. Complicat per mi ser objectiu. Crec que sense l'efecte Laporta perdran el 50% del vots del 2010. Això els deixa fora del Parlament. Les seves actuacions no han transcendit més enllà de l'inframon independentista esporàdicament i quan ho han fet, han generat cert rebuig pel to i les maneres. Les enquestes prèvies els deixen fora del Parlament i això farà que els independentistes que no es refiïn de CiU aniran sobre segur i votaran ERC.

- CUP. Han escollit la pitjor convocatòria per presentar-se. Amb cert reconeixement a nivell local no són coneguts nacionalment. No són Bildu, ni Syriza, ni el partit de Beiràs. Els dono la meitat de vots que SI.

- Altres: la introducció dels avals per presentar candidatures fa que hi hagi menys formacions alternatives. Les estimo en un 4% del total.

- CiU: la deixo pel final. S'emporta la resta de vots. Ha girat la truita política de manera tan imprevista i, deixeu-m'ho dir, intel·ligent que ha descol·locat a tothom. Juga fort les seves cartes i (diu que) està decidida a no fer marxa enrere. Malgrat ells mateixos, malgrat el que diguin els seus contrincants menys seriosos. Malgré touts nous, el President Mas aconsegueix adhesions a Catalunya amb el mateix fervor que ho feia Pujol fa 25 anys. Diguem el que diguem, en el fons majoritàriament ens el creiem i subscrivim els seus discursos més institucionals. No improvisa i sembla tenir un pla ben dissenyat per dur Catalunya a la independència, nomes així s'explica el ressò internacional que el procés està tenint. Punts en contra: Duran i Lleidaque cada cop que parla dóna ales als rivals. Una lleu indisposició que no el permetés de fer mítings  seria l'ideal per CiU. L’altre punt en contra és la seva història amb la famosa “puta i Ramoneta” i el “peix al cove”. Si fan un discurs net i clar, simplement arrasarà.

Les declaracions dels dirigents espanyols juguen a favor seu perquè és a Mas a qui identifiquen com a adversari de l’unionisme. Sap greu, però a ningú més li donen aquest paper.

Amb tot això, a mi em surten aquests resultats. Que poden agradar o no i apropar-se més o menys als que seran de veritat. Però el 25 de novembre, cap allà les 10 de la nit, aquella "llarga nit electoral" que és més curta que mai ho podrem comprovar. 

I, si més no, he passat un parell de vespres ben entretingut.