dilluns, 30 de desembre del 2013

L'Home dels Nassos.

El 31 de desembre és el dia que l'Home dels Nassos circula pels carrers de pobles i ciutats de Catalunya. Aquest personatge té la característica de lluir tants nassos com dies té l'any.
La iaia Francisca m'engegava al carrer per talaiar si venia, quan era víctima dels dolorosos atacs d'avorriment del dia de Cap d'Any al matí.
L'enganyifa, com una ressaca dels Sants Innocents, era parlar de l'Home dels Nassos de manera que esperessis trobar un ésser monstruós amb 365 tarotes enganxades a la cara com si es tractés d'un orgue com el del Palau de la Música. En realitat tots els que passaven pel carrer eren homes, dones o nens i nenes dels nassos, perquè tots dúiem a la cara un únic nas, ja que el 31 de desembre l'any només té (haurien de dir "li queda") ja un dia.
Si hem de parlar de nassos, però, també cal dir que  tot l'any en circulen un munt d'homes i dones que tenen molts nassos. Sense voler fer una llista exhaustiva, podríem dir que el president Rajoy té molts nassos quan ofereix diàleg a Catalunya però no està disposat a parlar de l'únic que a aquestes alçades ens interessa a la majoria de catalans; molts nassos tenen els responsables del seu partit a Catalunya, es diguin Millo, Sánchez-Camacho o Montserrat quan neguen els atacs contra el català, impugnen els pressupostos de la Generalitat o diuen que el govern espanyol pagarà el que deu a Catalunya, quan de fet saben que ni ho ha fet mai i que ens conformariem que ens espoliessin menys; nassos tenen els diferents ministres que han incomplert els pressupostos en inversions a Catalunya; molts de nassos té el senyor Margallo dient que el dèficit fiscal de Catalunya es diu solidaritat; nassos tenen els unionistes gonzo de Ciutadans quan fan la comèdia de ser demòcrates radicals i venen la mentida d’una Catalunya totalitària; nassos tenen polítics locals d'Olot (PxC i PP) de pontificar contra la consulta del 9 de Novembre i en canvi no condemnen el franquisme; nassos té el sector oficial del PSC per fer el paperàs de submissió al PSOE que està fent; nassos té el Sr. Fabra, el de "el aeropuerto del abuelo", dient que si a qualsevol ciutadà li fessin 100 inspeccions d'Hisenda com a ell, alguna cosa els trobarien...
I me'n deixo molts; molts homes i dones que tenen els nassos de mentir, manipular i amenaçar els catalans que han tingut la valentia de voler decidir el seu futur com a poble, com a nació fent una cosa tan revolucionària, tan simple i tan universalment acceptada com votar.

A tots aquests nassarruts i nassarrudes, tan barruts i barrudes, els dedico aquest fragment del Cyrano de Bergerac, d'Edmond Rostand, recitat com quan deia el vers de Nadal, enfilat damunt la cadira.

Es diu gros... Res més?...
Ah, no! És massa curt, minyó!
Se'n poden dir de coses amb matís vexador
i amb tons tan variats!... Preneu-ne algun exemple:
Agressiu: “Jo, senyor, si tingués aquest temple,
manaria a l'instant que algú me l'amputés!”
Amical: “No suqueu al got el vostre excés?
Per beure, us aconsello un tub d'assaig!”
Descriptiu: “És un roc!... És un pic!... És un faig!
Què dic, un faig, no, no... que és tota una muntanya!”
Tafaner: “I us serveix per res la llarga banya?
Potser per escometre, o bé per cornucòpia?”
Divertit: “Vós teniu una forma ben pròpia
d'estimar els ocellets: observo plomissol
al pal del galliner on reposen del vol!”
Truculent: “Oi, senyor, que quan traieu el fum,
pel vapor del tabac que us surt d'aquest tendrum,
hi ha algú que crida, foc! Amb tanta fumarada!...”
Previsor: “Vigileu, per ell arrossegada,
amb aquest pes, la testa us pot caure al trespol!
Tendre: “Si no hi planteu un petit parasol,
tinc por que no se us torni tan vermell com un rave!”
Pedant: “Només la bèstia que Plaute batejava
amb el nom d'hipocampelefantocamell,
duia, sota del front, tanta carn en farcell!”
Senyor: “La moda diu que aquest ganxo és notícia,
per penjar-hi el barret, no us cal gaire perícia!”
Emfàtic: “I cap vent no pot, nas magistral,
constipar-te sencer, llevat d'un fort mestral!”
Dràmatic: “És com el Mar Roig sempre que sagna!”
Sorprès: “Pel perfumista fóra un anunci magne!”
Líric: “Sou un tritó, o una clàssica cita?”
Càndid: “El monument, a quina hora es visita?”
Respectuós: “Saludo amb una barretada,
d'això se'n diu, senyor, tenir casa parada!”
Pagès: “Poc que és un nas, això d'aquí al davant!
Pudé és un melonet, pudé és un nap gegant!”
Militar: “L'objectiu de la cavalleria!”
Pragmàtic: “No voleu rifar-lo en loteria?
Probablement, senyor, serà el premi més gros!”
En fi, plagiant Príam en un sanglot commós:
“Contempleu aquest nas que els trets del seu senyor
privava d'harmonia! N'és roig, el traïdor!”


I per evitar cap mena de suspicàcia, la foto que il·lustra aquest post és del meu nas, que també en vaig ben servit!

dissabte, 28 de desembre del 2013

Innocentades


Quan jo era nano, anys seixantes-setantes del segle XX, ens esperàvem el dia dels Sants Innocents amb una certa il·lusió. Calia previsió per pensar i preparar quines innocentades faríem i a qui; i una certa precaució per no ser una víctima de les que preparaven els altres. En el fons, ens ho passàvem més bé imaginant les innocentades que no pas fent-ne.
criatures. Ara.cat
Passàvem estones fent llufes de paper però ben poques vegades gosàvem enganxar-les a ningú que no fos la pobra iaia Francisca que feinejava per casa seva i ens vigilava de cua d’ull. Per la placeta de Sant Miquel hi passava quasi tan poca gent com ara i hi havia escasses possibilitats d’apropar-nos a algú i enganxar-li la llufa a l’abric.  Més, com que les havíem d’enganxar amb cel·lo hauria calgut de fer un copet o una mica de pressió perquè no caigués al cap de 4 passes. La única possibilitat era deixar-la caure com si res i que l’atzar jugués a favor nostre. Ben poques vegades, però molt celebrades, vàrem tenir sort.

Les innocentades per telèfon també tenien la seva gràcia tot i que el nombre de les víctimes quedava reduït als pocs familiars que tenien telèfon perquè mai no hauríem gosat telefonar a una casa que no coneguéssim. Trucar i demanar si havien sentit el timbre (si? doncs compte que ve una bicicleta) o si era a Can Casacuberta (no? i com s’ho fan quan plou?) eren els grans clàssics que ens feien petar de riure quan a l’altra banda del telèfon ens seguien la veta fent veure que no ens reconeixien o que no estaven al cas de la diada.

Altres, més estudiades, només funcionaven una vegada i prou (senyal que la broma havia fet forat); com l’any que vaig dur un termos d’aigua calenta en comptes de “llet i cafè” per esmorzar a la meva mare que l’esperava amb candeletes a la botiga. Poruc, vaig fugir abans no ho descobrís i així em vaig perdre la gràcia de les innocentades: la reacció de la víctima.

De força més gran, untar amb pasta de de dents la part de sota de les manetes de les portes, era tan habitual, com provar de posar alguna capsa de cartró al damunt d’una porta mig oberta perquè caigués innòcuament sobre el cap del que l’obrís.

Ara, tot això sembla perdut però en canvi sembla que les innocentades enteses com a “cosa difícil de creure o esperpèntica” siguin una constant de tot l’any. La opció federalista de la doble pregunta, la defensa aferrissada de la constitució espanyola davant de la voluntat dels catalans semblen llufes clavades a l’esquena de Catalunya. Les manifestacions de Rajoy dient que ell està lligat de peus i de mans i no pot permetre la consulta, són innocentades que ningú es pot creure excepte que el sistema polític espanyol no sigui la llufa més gran de la Història. La crida a impedir que exercim la democràcia precisament en nom de la democràcia sembla un embarbussament llufaire...

Vaja, que era molt millor quan les innocentades es limitaven a un sol dia l’any.

diumenge, 15 de desembre del 2013

L'art de preguntar.

Preguntar és tot un art. Una pregunta es pot dirigir cap a obtenir la resposta volguda o pot ser absolutament retòrica; pot ser una pregunta oberta que permet tenir molta més informació que les tancades, que són aquelles que es poden respondre amb una simple paraula; fins i tot hi ha preguntes que només tenen una resposta possible.  Per preguntar, cal trobar també el moment adequat per deixar anar la pregunta i saber trobar el to i les paraules adequades...
Jo sempre he estat dels d’anar de cara a barraca: preguntes tancades; blanc o negre; si o no. Trobo que tot plegat és molt més senzill i no deixa lloc al dubte sobretot si qui l’ha de respondre és un interlocutor d’aquells que comença dient que no has formulat la pregunta correcta i prova d’embolicar-te amb una teranyina adverbial. Amb una mica de mala sort et pots trobar donant tu mateix explicacions del perquè de la pregunta.
WWW.racocatala.cat
En el procés cap a la independència de Catalunya, feia mesos que estàvem encallats en “la pregunta”. Finalment, no en tenim una de pregunta sinó dues i sembla que això ha desfermat una mena d’eufòria continguda. No sembla que hi hagi gaire ningú que se la faci prou seva sinó que  més aviat és com un alleujament per veure com s’ha salvat el primer, i ridícul, escull.
Els unionistes que vulguin votar, podran marcar un no rotund a la pregunta “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” i quedar-se tan panxos i tan pinxos esperant a veure què fem la resta. Els que votem que sí a aquesta primera pregunta, tenim més feina per respondre a la pregunta “Vol que aquest estat sigui independent?”. Es suposa que els independentistes votarem que si i que els federalistes votaran que no.
Vaja, que en un sol dat hi ha les opcions independentistes (vot si i si), unionistes (vot no)  i federalistes/terceraviïstes (vot si i no). Això és el que tothom troba lloable.
Però bé, un cop feta la pregunta, com administrem la resposta?. No em refereixo a aspectes tècnics (altres torracollons hi diran la seva: una o dues urnes?; què passa amb els que votin només si a la primera pregunta i res a la segona?..).
Si el “no” a la primera pregunta és majoritari, està clar: en el millor dels casos ens quedem com estem; almenys fins que ho tornem a provar. Si guanya el doble si, també està clar: més o menys curt, negociar la llibertat. Però, encara que sembli improbable, què hauríem de fer si guanyés el Si-No? Com seria un Estat català no independent? No crec que hi hagi ningú capaç d’explicar-ho amb arguments seriosos tenint en compte el que pensa el govern espanyol de tot això.
Hem desencallat la pregunta i hem incorporat el gris per fer-la inclusiva però, nois i noies, la resposta serà blanc o negre: independència o unió.
Ah, per la meva banda: donec perficiam!

diumenge, 24 de novembre del 2013

Que bé que va que badin.


A aquestes alçades no és cap originalitat dir que estem en un moment excepcional i únic de la nostra Història. En podem dir “cruïlla”, “punt d’inflexió” o, més gràficament, “punt de no retorn”. No hi ha possibilitat de recular sense carregar amb les conseqüències; hem fet una aposta madura que no necessita excuses de mal pagador.

De totes maneres em continua sobtant com en som de crítics els mateixos independentistes sobre com s’està gestionant tot plegat. Després d’anys i panys  criticant a CiU per autonomista; criticant-los (moi aussi) primer perquè no eren independentistes i reconeixent (me too) després que fins que no fessin el pas, seria difícil arribar a la independència; ara que estan liderant el procés, no ens els acabem de creure.

No crec ser una excepció si dic que crec que la pregunta en la consulta serà clara i definitiva, que es podrà respondre amb un “si” o amb un “no” i que no inclourà ni terceres vies ni federalismes en vinagre.

Mentre discutim, pressionem el govern i anem fent ditirambes sobre això, a Madrid el govern del PP ho aprofita per fer-hi broma. I és que crec que, en el fons, no ens acaben de prendre seriosament.
Perquè de fet, res no s’ha mogut políticament. La manca de moviment aparent els deu fer creure que estem adormits i que n’hi ha d’haver prou amb les crides a complir la legalitat per aturar-ho. La demanda que el President Mas vagi al Congrés a ser escridassat i vexat com el  lehendakari Ibarretxe fan pensar que continuen sense entendre que ja hem encetat el camí cap a la Independència, perquè no es tracta de legalitat sinó de voluntat. La nostra voluntat de ser independents, de construir un nou estat, contrasta amb la seva no-voluntat de canviar la legislació. Perquè de què coi serveix el Congreso de los Diputados si no és per fer i canviar lleis, constitucions incloses?

Només els unionistes interiors, els gonzo de Ciudadanos i la dreta xarona i cridanera del PP,  tenen clar que tot això va de veres. Malauradament, semblen dur-ho en els gens, són incapaços de cap posició democràtica i recorren a les amenaces, insults i mentides per excitar els seus i per avergonyir a la resta.

En fi, l’enemic sembla despistat i cal no fer res per treure’l de la seva distracció. Deu ser per això que des del Parlament li volen demanar permís per fer un referèndum: per fer-li creure que hi té alguna cosa a dir.

 

diumenge, 10 de novembre del 2013

L'inevitabilitat de la DUI.


Enmig del mesclum de declaracions d'uns i altres, de les terceres vies mortes que només serveixen per embotar-nos dins una estructura quimèrica en la qual només creuen els seus predicadors; dels "ara si, ara no" del gran estadista espanyolista sembla difícil veure-hi clar.

 Ens hem entossudit en que cal fer una consulta, tant si com no. I la farem. Peti qui peti.

 Ara bé perquè aquesta consulta sigui concloent cal, a parer meu, que compleixi una sèrie de condicions. Primer de tot, naturalment, que la pregunta sigui clara i diàfana, que ningú no pugui tenir dubtes de si el que vota és allò que vol.

 En segon lloc, el resultat ha de ser vinculant. D'això se'n parla poc però deixem-ho ben clar: tan si guanyen com perdem, el resultat ha de ser vinculant i qui li toqui ha de fer el que mani el resultat.

 En tercer lloc, el procediment ha de ser impecable. Per això em poso una mica neguitós (no costa gaire) quan sento a parlar d'invents com ara que puguin votar els majors de 16 anys o bé que també ho puguin fer aquells ciutadans que avui, no ho poden fer en les altres votacions electorals. Els que
són contraris a que aquesta consulta es faci no han de tenir cap argument per poder-la deslegitimar més enllà de la seva pròpia aversió a la democràcia o la síndrome d'Estocolm nacional.

 El Govern ho sabrà fer així perquè és obvia la necessitat de que tot plegat sigui net i clar. Com obvi serà que el govern espanyol no donarà el seu vistiplau a la consulta ni, encara menys al seu resultat.

 I aleshores ja hi serem, haurem arribat al moment en que caldrà trobar la forma política que permeti donar resposta al mandat dels catalans davant la immobilitat castissa del govern espanyol. I això té un nom: DUI, Declaració Unilateral d'Independència. La majoria independentista del Parlament podria fer-ho amb la composició actual o bé, si el temps no ens anés tan fatalment en contra, convocant unes eleccions al Parlament on obertament els partidaris de la independència de Catalunya portarien aquest punt en el seu programa i, un cop guanyades les eleccions i constituït el Parlament, es proclamaria la independència seguint el mandat dels catalans per dos cops: a la consulta i a les eleccions al Parlament.

 Aquest és el relat de l'inevitable. Però l'interessant seran les trames laterals: què faran els unionistes? Votar que no o boicotejar la consulta? L’unionisme pot optar per boicotejar una consulta per la independència de Catalunya, sobretot si el govern espanyol s’hi oposa frontalment però farien el mateix paper davant d’unes eleccions plebiscitàries i constituents?

Jo crec que no. Abans de 2 anys ho sabrem.

 

dissabte, 2 de novembre del 2013

Moderats o il·lusos?


Quan l’estiu del 2010 es va fer pública la sentència del Tribunal constitucional espanyol sobre l’Estatut de Catalunya, vaig trobar-me un migdia a l’aparcament de l’empresa on treballo amb el seu President i fundador. Aquest senyor, a qui aprecio com si fos un tiet, prové d’una família benestant,  tradicionalista i pagesa i és de les poques persones a les quals no sabria tractar d’una altra forma que no sigui de vostè. Doncs bé, se’m va acostar i em va dir “ vols dir que anem bé? Ja saps que jo sempre m’he sentit català tot i que mai no m’ha fet res ser espanyol; sempre he tingut seny, no com tu que ets més eixelebrat. Vols dir que ens en sortirem amb Madrid?”. Només se’m va ocórrer respondre-li “Sap què passa? Que avui els que tenim seny som els independentistes”.  Aquell dia me’n vaig anar a dinar amb un somriure i amb el convenciment que ens en sortiríem perquè aquell senyor que es definia com a assenyat, s’adonava que no n’hi havia prou de tenir seny.

3 anys després la situació política a Catalunya ha fet un tomb que sembla definitiu. Una majoria de ciutadans opta per la independència , segons les enquestes, i hi ha un autèntic clam per fer un referèndum que serveixi de primer i definitiu pas  per ser un nou estat independent d’Europa. En aquests 3 anys, amics que es mostraven tebis o decididament refractaris a la independència de Catalunya em fan mítings independentistes quan ens trobem. Hem perdut la por a uns tancs que no sortiran de les casernes, ens hem tornat a reconèixer com a poble i ens hem trobat a les manifestacions de Barcelona i a la Via Catalana; no ens hem examinat el pedigrí, ni demanat llinatges; ens hem adonat que compartim un projecte  i una il·lusió comunes: poder construir un estat propi, nostre. Sorpresos, ens hem adonat que només depèn de nosaltres.

Davant d’aquesta força col·lectiva quin poder tenen les crides a la por i a la moderació? Encara no han entès que és impossible que els 2 milions de persones de la Via Catalana hi anéssim forçats, hipnotitzats, al·lucinats? Quin és el projecte que ofereixen els moderats i els de la tercera via? No veuen que els insults, les ofenses, el menyspreu han anat massa lluny perquè ens puguem creure que l’estat espanyol millorarà el finançament, que no atacarà el català, que no envairà competències, que complirà els compromisos i pagarà els deutes o que invertirà en infraestructures?

Estan fent una crida als moderats o als il·lusos? Estan oferint una alternativa real o estan posant un nou parany? Aquest cop no badarem ni ens deixarem enredar pels primers de la classe, perquè ser el “mimat” del mestre ha deixat de ser un mèrit. Es pensen que encara mirem a Espanya i ja no ho fem: ens mirem a nosaltres mateixos, veient el que som capaços de fer, i a Europa.

Goodbye Spain, see you in Brussels.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

Quan dúiem els rodets a revelar.


Aquest estiu es va saber que Kodak abandona el negoci de les pel·lícules fotogràfiques: els antics "carrets" o "rodets". Víctima del progrés tecnològic, aquesta megaempresa ha sucumbit a la definitiva popularització i implantació de la fotografia digital i es reorienta cap a la fotografia i impressió digitals.

 La notícia em va sobtar tot i que, com milions de persones arreu del món, ja fa uns quants anys que no he comprat un rodet de fotografia. En qualsevol cas, Kodak ha estat present en moltíssims moments de la meva vida i se'm va escapar un "ooh". Queden lluny aquelles càmeres compactes
Kodak Instamatic que s'anunciaven a la tele. Quan les reflex eren un luxe, aquestes compactes Kodak ens varen servir a molts per començar a fer les primeres passes en la fotografia i, si bé no donaven gaire joc i els esforços en la composició eren escassament recompensats, servien per allò que avui en una proporció galàcticament superior, serveixen els mòbils: guardar records.

Avui fem fotos amb smartphones, iPad i càmeres digitals equipats amb targetes de memòria que ens permeten emmagatzemar centenars o milers de fotos amb una qualitat increïble.. Les podem manipular amb el mateix dispositiu, retallant, millorant colors, creant efectes i, instantàniament compartir-les amb amics o amb el microcosmos dels nostres seguidors a Facebook, Twitter, Instagram.o Flickr. Si som més pacients o volem tenir resultats millors, retoquem les fotos  amb Photoshop, Gimp, Picasa o Snapseed.

Impossible d'imaginar 30 anys enrere, quan calia decidir molt abans si compràvem un carret de 12, 24 ó 36 fotos i "estalviar" les fotos si no havies estat previsor i no en duies un de més. Un cop el carret s'havia exhaurit, calia dur-lo a revelar a alguna de les botigues que hi havia a Olot però sempre abans de les 7 que era l'hora que es recollien els rodets per dur-los a revelar a Barcelona. El lliurament del rodet era com una acceptació del destí: ja no podies fer res més que no fos esperar tenir sort, excepte escollir la mida de la fotografia i si el paper  havia de ser brillant o mate. Si eres reconegut com a bon client, també existia la possibilitat d’escollir revelat manual, amb l’esperança que els colors i contrastos rebrien una mica més de consideració.  

 Al cap d'un parell de dies, també a partir de les 7, es podien anar a recollir i allà mateix, sobre el taulell es revisaven les fotos i es feien tots els comentaris ("oh, que borrosa" "sempre em talles el cap!" "que maca aquesta") sota la mirada displicent del fotògraf l. Algunes botigues et descomptaven les fotos que no volies si es que realment havien quedat malament, perquè mai faltava la foto feta al terra, la que estava completament velada, etc... Allò que dèiem d'estalviar les fotos (es consideraven cares) tenia com a conseqüència que quan es duia un rodet a revelar podien sortir fotos de Nadal, dijous llarder, vacances a Marina i altres esdeveniments, la qual cosa afegia una petita sorpresa addicional perquè revifaven records de mesos enrere. La immediatesa era aleshores un concepte de ciència ficció i ben poc valorat.

 Curiosament els rodets es compraven no al dur-ne un a revelar sinó al recollir les fotos, com si només unes fotos acceptables poguessin donar continuïtat a fer més fotos. La immensa majoria triava Kodak, molt menys Fuji (jo trobo que donava colors blavosos) i algun excèntric Ilfordcolor. I també hi havia els que escollien fer diapositives, amb l'argument que els colors quedaven molt millor. La decisió sobre si agafar carrets de 100 (l’estàndard), 200 ó 400 ISO era ja només per experts.

 Un cop escollit ens feien un descompte del 30% que, anunciat en veu baixa, ens feia sentir especials fins el dia que vàrem descobrir que aquell 30% primer es carregava sobre el preu de venda i que també es feia a tothom.

 Pels fotògrafs inexperts quedava el darrer pas: que els posessin el rodet dins la càmera: normalment eren els mateixos que ja duien el rodet a revelar encara dins la càmera.

Després les fotos s’ensenyaven a família i amics i sempre hi havia qui demanava alguna còpia que suposava localitzar el número del negatiu, tornar a la botiga, fer la comanda (abans de les 7) i tornar a recollir les còpies un parell de dies després amb la quasi certesa que serien substancialment diferents de l’original. I és que a vegades, no ens adonem de com evolucionen les coses fins que una notícia ens fa girar el cap i mirar anys enrere per comparar com eren les coses i com són ara.

Bé i en el fons si he tardat uns mesos a escriure aquest post que tenia pensat des que vaig llegir la notícia ha estat perquè triar entre un miler de fotos del darrer viatge, arreglar-les una mica amb el Gimp i fer un àlbum Hofmann no deixa de ser una feinada. Això si, no cal patir per si arribes més tard de les 7.

 

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Després del fracàs del 12-O gonzo.

Després que ahir l'unionisme gonzo de PP i C's fes fallida clarament en el seu intent de demostrar que representen a una hipotètica majoria silenciosa, que seria suposadament contrària a la independència de Catalunya, aturem un moment les màquines. Posem foto fixa i mirem quin panorama tenim al nostre país.
 Els independentistes estem feliços. La via catalana va ser un èxit rotund i el 12-O un fracàs del mateix calibre. Passa a passa, el president Mas va guanyant fermesa i seguretat en el lideratge del procés; ERC es mostra lleial al compromís i patriòticament sembla disposada a entrar al govern per compartir el desgast i assumir la seva part de responsabilitat; fins la CUP va matisant discretament el seu discurs i comencen  semblar assenyats en el seu discurs nacional. El gran atot que ho emulsiona tot plegat és l'oportunitat de construir un Estat nou, d'aprendre dels errors per no repetir-los.
 
Els unionistes no tenen discurs. Les seves prèdiques de la por no se les creu ningú a Catalunya i només troben ressò a la caverna. A mesura que passen els dies perden els nervis i les formes; la seva
negativa a la consulta és incomprensible des del punt de vista democràtic, tenint en compte que som milions les persones que demanem poder votar i també hi ha una majoria al Parlament que ho sol·licita. Cap argument a favor de seguir pertanyent a Espanya que no sigui el de sempre: la constitució ho diu i res no pot canviar; cap projecte de futur que no sigui aquest etern dia de la marmota autonòmic. Per desgràcia per a tots, fins per ells mateixos si tenen una mínima visió de futur, van quedant arrenglerats al costat dels feixistes, dels que porten a l'ADN l'animadversió a la democràcia.

 
El PSC no sap quin paper ha de jugar. O si. Almenys des de les darreres eleccions sembla voler fer el paper del "tercer que no es baralla", esperant recollir els cansats de les dues posicions. El seu silenci fruit de la perplexitat, vol semblar reflexiu però en realitat és pura paràlisi. Es mostra partidari al "dret a decidir" però no fa cap pas perquè aquest dret es pugui exercir. Deuen pensar que és un dret teòric. Bandejats pels seus companys del PSOE, perden votants a cada enquesta i militants a cada pas. Seran ells, els que quedin, els que agafaran la bandera dels que volen la consulta per poder votar que no? Almenys seria una posició digna i, fins al moment, inèdita.
 
El govern del PP es manté ferm negant la major. Amb una mà ofereix diàleg i amb l'altra pressuposta en contra de Catalunya. Rebutja fins i tot els plans que la seva cap de files a Catalunya els proposa. Amb moviments diplomàtics menors, prova de desactivar declaracions europees favorables al reconeixement de Catalunya com a nou estat d'Europa. Una estratègia de curta volada que ha durat 4 dies perquè només cal mirar-se el mapa d'Europa i fer un collage amb 4 dades de població i macroeconòmiques per adonar-se que no té sentit pensar que la Catalunya independent quedaria aïllada de la UE.
 Tot sembla inusitadament massa fàcil i ràpid. El govern espanyol no s'hi ha posat de veritat perquè de fet, no hi ha res concret. Conscients de la diferència de forces, esperen el primer moviment seriós per part nostra per començar a treballar. Quan s'anunciï la data i la pregunta, que serà quan tots plegats prendrem consciència que no hi ha marxa enrere aleshores es posaran en moviment i ens caldrà molta calma, paciència i, sobretot, molta fermesa. Cal que ens creiem que tot depèn només de nosaltres mateixos.

diumenge, 15 de setembre del 2013

Només depèn de nosaltres

L’èxit inqüestionable de la Via Catalana d’aquest 11 de setembre i l’enorme càrrega simbòlica que l’ha envoltat comença a tenir efectes prou importants per al procés d’independència de Catalunya.

Internament, els catalans ens hem tornat a demostrar a nosaltres mateixos del que som capaços si ens enfoquem bé, sense dissensions, cap a un objectiu comú. La complexitat organitzativa de l’esdeveniment era enorme però la capacitat de l’ANC ha superat el repte. Han estat poquíssimes les veus independentistes que hi han trobat pèls. Per una vegada, els llepafils puristes s’han abstingut d’aixafar la guitarra.

Els suports de Letònia i Lituània a la futura Catalunya independent, expressats pels seus respectius Primers
Tram 689. Pont de Molins
Ministres és un signe de l’acceleració del procés. No crec que siguin fruit de la nostàlgia de la Via Bàltica dels anys 90 del segle passat ni que siguin fruit de la improvisació. Especialment quan Lituània té en aquests moments la presidència de la UE, són declaracions que demostren que comptarem amb el reconeixement internacional si el procés és legítim, que ho serà.

Mentrestant, el govern espanyol amb el seu president al capdavant sembla no haver entès el missatge i segueixen donant l’esquena a tot el que s’està movent a Catalunya. Només ho sembla, perquè segur que ho estan analitzant amb cura. El que passa és que les cartes que juguen ja ens les sabem: resposta negativa a la carta del President Mas perquè un referèndum per la independència de Catalunya no és permès per la Constitució i no tenen la intenció de canviar-la.

Només el Ministre Margallo va fer una reflexió pública destacant l’èxit de la Via Catalana i identificant els 3 factors de més incidència en la “desafecció” de Catalunya vers Espanya: infraestructures, llengua i cultura i finançament. Això ha fet pensar a alguns que podria haver-hi la possibilitat d’una oferta en aquestes 3 línies que desactivés el moviment independentista.

 Més enllà de la poca credibilitat que podria tenir qualsevol oferta per part d’un Estat que ha incomplís totes les obligacions i compromisos amb Catalunya, Espanya no està en condicions de fer cap oferta. Almenys cap que comporti una despesa important o una disminució en els ingressos. Això descarta una actualització de les inversions en infraestructures perquè amb els anys d’endarreriment que porten acumulats el volum econòmic és estrepitós i tampoc estem per fiar a termini gaire llarg; la crisi econòmica i la incapacitat manifesta de fer reformes estructurals també impossibilita una reforma real i satisfactòria per a Catalunya del sistema de finançament. Pel que fa a la línia més simbòlica de llengua i cultura, ho veig difícil en un govern que manté un ministre que pretén espanyolitzar els alumnes catalans.


Als catalans, fins i tot a molts dels que dimecres eren a la Via Catalana, ens falta fer un pas mental: creure’ns que la independència depèn només de nosaltres. Quan haguem fet aquest pas i deixem de mirar constantment què diu o què fa Madrid, aleshores serem molt més a la vora de la independència perquè el camí que ens queda per ser lliures el farem molt més ràpid. Quan la voluntat del poble es manifesta tan clarament com dimecres passat i ho fa de forma pacífica, agafant-se les mans i amb milions de somriures, no hi ha constitucions pètries que s’hi puguin interposar.

dilluns, 9 de setembre del 2013

Gent extraordinària: Via Catalana.

Arreu de Catalunya, les assemblees de l’ANC estan a punt d’aconseguir una fita sorprenent: que centenars de milers de catalans ens arrenglerem al litoral del nostre país i ens donem les mans. La majoria vestits de groc i tots amb el mateix objectiu: donar força simbòlica a un desig: la independència de Catalunya.

Aquest 11 de setembre farem història. Això no té aturador ni marxa enrere; sembla que hem assolit aquell punt que és impossible aturar-se o recular. Només es pot tirar endavant.

Al carrer, a les botigues, tothom parla del mateix: on aneu l’11 de setembre?


Quan l’any passat tornàvem cap a casa després de la manifestació de Barcelona, ja teníem el dubte de com podríem superar el que havíem fet. Quin podria ser el repte que l’ANC ens posaria per mostrar al món la determinació del nostre poble.

No tenia gaires dubtes que se’n sortirien. Perquè l’ANC la formen milers de persones extraordinàries. Gent extraordinàriament normal, amb les qual qualsevol es pot identificar; gent excepcionalment generosa que han dedicat temps a explicar el projecte, a noliejar autocars a mesura que les llistes d’inscrits creixien i creixien, a superar dificultats i reptes...però sobretot a una cosa essencial: a tenir la iniciativa i liderar el procés que ens portarà a la independència.

La força de l’ANC, de les persones extraordinàries, farà impossibles els passos enrere. No es pot recular quan la força del poble empeny.

Participant en una de les iniciatives al voltant de la Via Catalana, enllaço aquest post a l’antropògraf,  La meva baula a la cadena de blogs ja és complerta.


Ens veiem, i llegim, en un país lliure, molt aviat! I aquest 11S2013 a Pont de Molins. Tram 689.

diumenge, 1 de setembre del 2013

Aniré a la Via Catalana.

D’aquí uns dies, milers de catalans ens donarem les mans per fer una cadena humana que anirà de Nord a Sud de Catalunya. És la proposta de l’Assemblea Nacional per aquest 11 de setembre. Una demostració de força i de voluntat impressionant que superarà la manifestació de l’any passat pel que té de repte i de complexitat i de simbolisme. També perquè recorda la cadena que als anys 90 del segle XX es va fer unint Estònia, Letònia i Lituània.
Els unionistes que la menystenen hauran d’emmudir quan vegin el resultat. De fet, el món sencer veurà el resultat perquè hi ha més de 200 mitjans informatius internacionals que cobriran l’esdeveniment.
Jo aniré a la Via Catalana per la Independència. Hi aniré per ser una baula en una cadena que cridarà la voluntat dels catalans de ser independents, de ser un nou estat d’Europa. Per contribuir al moviment social més important a Catalunya dels darrers 300 anys. Per aconseguir la independència per la meva pàtria.

Hi aniré com a independentista; com a olotí, garrotxí i català; com a súbdit espanyol que vol deixar de ser-ho per ser ciutadà català; com a europeu; com a pare, com a fill i com a marit. Hi aniré com a membre de Reagrupament Independentista; com a regidor de Serveis Urbans i Mobilitat, i d’Organització, Innovació i Atenció al Ciutadà de l’Ajuntament d’Olot. Hi aniré com a químic col·legiat, com a diplomat en Farmàcia Industrial i com a MBA; com a blocaire i com a ex-sardanista; com a miop, calb i psoriàtic. Hi aniré com a soci d’Òmnium Cultural, de la Plataforma en Defensa de la Llengua i d’unes quantes associacions culturals més. Hi aniré com a amic i parent d’altres persones amb les que estarem junts al mateix tram. Tot plegat és indestriable
Ah, i també hi aniré a títol individual.

I ara que parlo d’això, em costa d’entendre que el President Mas i la Presidenta De Gispert diguin que no hi aniran. Potser encara no és el moment de trencar el darrer pont, però molts estem convençuts que aquest darrer pont ja l’hem travessat. Presidents, talaieu el camí però darrera no vé ningú. Aquest camí el comencem sols. No em crec els que diuen que no veniu perquè sou el President de tots els catalans. Cada dia preneu decisions que afecten als que us varen votar i als que no. La decisió final la prendreu sabent que no hi haurà unanimitat. Sapigueu estar on us toca. Demaneu quin és el vostre tram. A milions de catalans ens faria feliços saber que l’Onze de Setembre vós sou, també, una baula de la Via Catalana. 

dimarts, 27 d’agost del 2013

Viatge al Japó (i 10). Patxinco de tòpics.

Trànsit: Hi ha embussos però per mi que els cotxes japonesos vénen de sèrie sense botzina. Una majoria de cotxes deuen ser híbrids i això disminueix enormement el soroll del carrer. Per cert, a la majoria de carrers
no es pot aparcar. El cotxe al garatge de casa o a l’aparcament. Els carrers són per circular i no per tenir-hi andròmines amb rodes fotent nosa.

Metro.  El metro  de les grans ciutats és com una pàtria universal:  el capteniment dels usuaris és el mateix quasi a tot arreu. Els que no dormen o ho fan veure, s’entretenen amb el mòbil repassant els missatges un cop i altre. Només una minoria llegeix. La diferència és que al Japó, els ulls dels lectors es mouen de dalt a baix, en comptes d’esquerra a dreta.
Creuar els passadissos del metro quan venen riuades de gent en totes direccions és fàcil: es tracta de tirar recte sense aturar-se i mantenint una velocitat uniforme. S’assembla a creuar les avingudes d’Istanbul.
A les hores puntes, algunes línies de metro tenen vagons exclusius per a dones. Sense comentaris.

Netedat: els espais públics són extremadament nets. I no ho són perquè estiguin netejant contínuament sinó perquè no embruten. Mira si n’és de senzill. Costa molt de trobar papereres;  si tenim una cosa per llençar,
es guarda a la butxaca fins a casa. Tampoc està permès de fumar tot caminant; hi ha llocs habilitats per fumadors (smoking areas) amb cendrers, mampares que separen els fumadors dels vianants...Així es minimitza que els fumadors llencin cendres i cigarrets a terra.


Idioma: cap problema per entendre-us, si parleu japonès. En cas contrari, problemes. Contràriament al que pensava, l’anglès es parla poc. Fins i tot en alguns restaurants no hi ha menús en anglès ni ningú que el parli ni l’entengui. Deu ser que no els cal.

Crec que els incomoda no poder-se comunicar i això fa que ignorin els occidentals quan fan de reclam de restaurants, mentre que aquí un turista es veu com una  font d’ingressos assegurada.

Restaurants: el menjar és omnipresent. Restaurants de tota mena arreu. Per resoldre problemes d’idioma, a l’aparador de molts restaurants hi ha models de plàstic dels plats que fan. Només cal sortir amb el cambrer i assenyalar. En altres, el menú està en una màquina a l’entrada, cal seleccionar els plats pitjant a les fotos i
pagant a la bestreta. La màquina emet els tiquets que es donen al cambrer i ja està: no cal parlar amb ningú. Bé, tampoc té sentit especificar el grau de cocció del sashimi, no? En alguns simplement la comunicació és impossible. Cal somriure i dir sayonara.

Amabilitat: en general els japonesos són molt amables. Quan hem demanat adreces ens han acompanyat, potser perquè no ens ho sabien explicar; o ens han donat plànols de la zona; i ens els han canviat per una versió en anglès quan veien que anàvem girant el que estava en japonès al cap d’uns quants carrers. On no arriba l’idioma, arriba la gentilesa.
L’amabilitat es tenyeix d’inflexibilitat quan es tracta de fer-te notar que ets on no hauries de ser. Amb un somriure amabilíssim et diuen que no pots ser allà; amb un somriure igual d’amabilíssim responen a les excuses o explicacions i repeteixen que no pots ser allà; i amb el mateix somriure esperen que marxis.

Robatoris: No n’hi ha. La seguretat és extraordinària. Segur que si perdeu alguna cosa, la trobareu allà
mateix (sempre i quan recordeu on l’heu perdut, clar), encara que sigui un paraigües al mig del bosc.
El crim pren formes més sofisticades que pispar als turistes.

Businessmen: la imatge del pare d’en Shin-Chan arribant el vespre a casa  cuit com un all, no és un tòpic. Cada vespre, el metro està ple d’homes amb l’uniforme universal de businessman (camisa blanca i pantalons foscos) fent esses pels passadissos; rient entotsolats i suats, agafats a les barres dels vagons; o fent-la petar una mica massa animadament en grups cara vermells. I l’endemà tornar-hi.

Nens: n’hi ha pocs. Les dades sobre la baixa natalitat semblen certes a cop d’ull. Poques dones embarassades, també. Nens i joves són els únics que semblen feliços. Els adults semblen enfeinats, atrafegats i amables; preocupats i educats però no pas feliços.

Japoneses: la moda de tenir la pell blanca comporta que encara que la temperatura de xafogor sigui de 45 ºC vagin amb barret, guants fins on arriba la màniga curta, mitges... Al vespre, que la temperatura baixa (posem a 30 ºC) s’imposa un jersei o una jaqueta. No fos cas.

Bé, el cert és que no tinc clar si ho fan per mantenir la pell blanca o perquè són molt discretes en el vestir, comparat amb les catalanes: ni escots ni melics a l’aire. Les poques minifaldilles es complementen amb uns shorts a sota.
La majoria no porten arracades. Ni piercings. Ni tatuatges.

Quimonos i yukatas: m’he quedat amb les ganes de saber què és el que impulsa algunes japoneses a vestir un quimono i a alguns japonesos, un yukata (l’equivalent masculí). Amor a les tradicions, exhibicionisme, comoditat, elegància? El cas és que és fàcil veure voltar  grups de noietes habillades amb quimonos i parelles, sobretot al vespre, vestits tos dos de forma tradicional passejant i prenent la fresca.

Tòquio vs Kyoto: després d’haver decidit que hi estaríem 5 dies he anat llegint que viatgers d’antany consideraven la capital del Japó com la ciutat més lletja del país. Sense ser tan categòric ho deixaré en que 5
dies semblen massa per Tòquio i 2 són massa pocs per Kyoto.
Tenen però una cosa en comú que no entenc: perquè tot el cablejat ciutadà és aeri?


Viatge al Japó (9). El que hi vàrem menjar.

Sushi, sashimi, maki, tempura... potser són  els plats de cuina japonesa que la majoria de nosaltres podríem esmentar sense rumiar-hi gaire. Yakitori, okonomiyaki, soba... ja requereixen un nivell una mica més elevat. I a partir d’aquí fins l’infinit de plats que conformen una cuina riquíssima i saborosíssima. A preus assequibles o astronòmics depenent del restaurant on es faci l’àpat. Un plat de sushi pot costar 6 € en un lloc modest o 300 € en el millor restaurant de sushi de Tòquio o sigui, probablement del món.
De la mateixa manera que les entrades anteriors no eren un tractat de geografia ni història, aquesta entrada tampoc en serà un de gastronòmic. Explicaré què és allò que hem menjat al Japó, que no és ni de lluny un recull de totes les possibilitats que hi ha. Fugint de les coses més exòtiques com les llagostes de rostoll que hi havia a la carta del restaurant de Takayama  i que no vàrem tastar, o dels plats amb una certa aurèola de risc com el Fugu (o peix globus).

Tofu: El primer àpat japonès va ser un menú de 10 platets de tofu en un restaurant (www.sasanoyuki.com)
especialitzat en aquesta massa de soja. Cuinat de diverses formes (fregit, en sopa, fred, combinat amb verdures, bolets, gambes... amb diverses formes i sabors) va conformar un àpat abundantíssim i sorprenentment sadollant per ser vegetal.

Sushi: omnipresent arreu. En restaurants de barra giratòria, a izakayas (pubs), a restaurants tradicionals, en caixes bento (caixes per emportar
que es venen a les estacions), als food-hall dels grans magatzems, als mercats i supermercats, als 7-Eleven...sempre fresquíssim i amb sabor intens; amb combinacions tradicionals i altres de més modernes...Costaria de veure’m tip d’aquests pilonets d’arròs bullit coronats amb una mica de peix cru, anguila fumada o marinada, truita dolceta, ous de peix...Quina delícia agafar-los amb els bastonets, sucar-los amb la salsa de soja i assaborir-los.

Sashimi: Personalment, encara m’agrada més que el sushi.  Llesques fines de peix cru o marisc ben presentades en una safata, que es suca amb una barreja feta al gust de wasabi i salsa de soja. La textura suau i melosa de la tonyina vermella (maguro, en japonès), el salmó una mica greixós, el sorprenent amadai
(semblant al llobarro, que es menja amb escates i tot)...són una delícia sorprenentment delicada. Potser la sèpia i el calamar són una mica més complicats però fresquíssims i ben llescats estan lluny de la textura gomosa que a priori esperaríem.

Vedella de Kobe: Un dels mites de la gastronomia japonesa. La creença que aquestes vedelles reben massatges dels grangers i que s’abeuren amb cervesa és força estesa malgrat és força probable que sigui una llegenda. La vàrem tastar en un restaurant (Kanji) de Tòquio seguint una recomanació. El restaurant minúscul està ocupat per una barra central amb 11 tamborets.  Al davant dels comensals unes planxes integrades a la barra serveixen perquè el cuiner-cambrer-propietari hi cuini la vedella. D’una peça enorme de vedella, amb un bon gruix de greix, el bon senyor llesca la ració de carn (120 ó 180 grams) i la pesa en una balança. No cal que sigui un sol bistec o sigui que, si convé, va
retallant. Tot i ser una vedella amb molta infiltració de greix, n’elimina la capa més exterior i posa la carn a la planxa de davant nostre. Amb un ganivet en va separant el greix que apilona en una raconet de la planxa on uns alls filetejats es van enrossint. Salpebra la carn, mitja volta i amb una espàtula ens la posa al davant. La nostra feina és prendre els bocins i anar sentint com la vedella, tan tendra, es fon literalment a la boca.
El greix que s’anava coent amb els alls, el premsa amb un pes, de manera que deixa anar un oli que va recollint i atresorant en una petxina gran. Al cap d’una estona aquells bocins de greix queden ben rossos i cruixents i ens els serveix amb un bol d’arròs.

Yakitori: un yakitori és una broqueta, un pinxo. Normalment és de pollastre però pot ser de qualsevol cosa comestible que sigui punxable amb una broqueta de fusta i es pugui coure a la brasa. Hi ha innombrables
llocs on menjar yakitoris, des dels restaurants especialitzats (que també s’anomenen yakitori), a les guinguetes del carrer o als izakaya. Són un àpat boníssim i econòmic i varen ser el nostre sopar una colla de dies: a la guingueta a la sortida de l’estació de metro del nostre hotel de Tòquio on els anàvem estirant sortint de la graella i ens els menjàvem a peu dret
al carrer, ben fumats per la brasa de carbó els menjàvem de cartílag, de boles de pollastre, de cansalada amb ceba tendra, de fetge de pollastre...tots ben recoberts d’una salsa de soja espessa i amb “solatge”; de bolets, espàrrecs, tonyina, vedella, salsitxa, ....a altres. Una bona selecció de yakitori i una cervesa glaçada, un sopar esplèndid i relaxant. Clar que cal anar amb compte: la selecció de yakitori de vedella d’un izakaya incloïa parts com úter, llengua, budell (a escollir entre prim o gruixut), cor, cartílag...

Tempura: els arrebossats japonesos de gambes, peix i verdura són molt més lleugers que els nostres arrebossats de farina i ou, perquè es fan amb farina d’arròs i aigua. Més semblants al nostre és el panko que es fa servir per carn. El tempura sol ser un combinat de diverses hortalisses arrebossades i amb una bona
gamba al capdamunt, pelada fins al capdavall de la cua que s’obre com un vano diminut. Es pot sucar en una mica de vinagre d’arròs i sal o en una salsa anomenada ten-tsuyu.

Soba: El soba és el nostre fajol. Si a Olot ens el mengem fet farinetes cruixents a Japó se’l mengen en forma de fideus llargs; espaguetis, vaja. Normalment es serveixen freds, en un plat de mim i aleshores s’han d’agafar (amb cert equiilibri) i submergir cada ració que hom es vol dur a la boca en una salsa especial . Un cop ben sucats, es tornen a agafar i cap a dins. Suaus i
molt saborosos amb un gust ben diferent dels fideus de blat. Si els soba es mengen calent, aleshores ens els presentaran dins d’un brou amb diferents ingredients que podrem escollir (bolets, carn, verdura...) i que faran un plat molt més complet i contundent.

Vedella de Hida: Menys coneguda que la de Kobe, té un preu fins i tot més elevat. Les infiltracions de greix formen unes vetes més amples i, un cop cuita, és encara més melosa. La vàrem menjar en un restaurant on ens duien el tipus de carn escollit cru i ens l’havíem de coure nosaltres mateixos en una graella elèctrica
integrada a la taula. Les racions de carn venien tallades en bocins de la mida d’una queixalada, força pràctic donada l’absència de ganivets i la dificultat de tallar amb les dents aguantant només amb els palets. Tan tendra i melosa que passava xuclant. Una llaminadura de carn.

Okonomiyaki: Una agradable sorpresa, especialitat d’Hirosima. Encara que alguns l’anomenin pizza japonesa, em sembla que hi té poc a veure. En primer lloc, tota la cocció és a la planxa. Només s’assembla que a una preparació base s’hi poden afegir els ingredients que es vulguin. Primer es cou una base d’aproximadament un pam de diàmetre; una mena de crepe. Al samunt s’hi col·loca una muntanya de col que es va premsant de manera que perd volum i queda d’un gruix d’uns quants centímetres
; al damunt, fideus a escollir entre ramen (prims) o udon (gruixuts), cansalada, una mica de formatge, els ingredients escollits, brots de soja...una altra crep que fa de tapa, salsa de soja abundant al damunt, una mica de ceba tendra trinxada i ja tenim l’okonomiyaki a punt.

I a banda de tot això les faves de soja al vapor, els gyoza (raviolis xinesos al vapor o a la planxa), les galetes tradicionals farcides de mongeta dolça (de gust semblant a la xocolata), les crudités; els magnífics, enormes i refrescants gelats d’escates de gel, amb xarop de te verd i un rajolinet de llet condensada que són el millor remei per l’asfixiant xafogor...i la immensa quantitat de coses que no vàrem tenir temps, ni gana, per tastar. Potser un altre dia.

diumenge, 25 d’agost del 2013

Viatge al Japó (8). Miyajima i Hiroshima

A l’oficina d’informació de l’estació de tren d’Hiroshima tenen tan clar que la majoria de visitants que hi arriben els demanaran com anar a Miyajima que un rètol ben gran just al taulell ja ens desvia: “Miyajima, passadís de la dreta; andana número 1”. I quan després d’un trajecte en tren atapeït, arribem a l’estació de Miyajima, allà també tenen tan clar que la immensa majoria de passatgers volen agafar el ferry cap a l’illa de Miyajima que un carril pintat a terra ens mena directament al moll del ferry. Que n’és d’important tenir les coses clares, i com facilita això les coses.

El trajecte fins a Miyajima dura uns vint minuts curts i els darrers 10 minuts gran part del passatge es trasllada cap a la banda del vaixell des d’on es pot albirar el famós santuari Itsukushima-jinja i la seva encara més famosa tori de vermell viu, assentada dins les aigües.

Oleguer Junyent a “Roda el món i torna al Born” descriu Miyajima com “el paradís més complet que pugui somiar-se pensant en els dibuixos i les pintures japoneses”. Naturalment, 100 anys després jo no gosaria fer aquesta afirmació tot i que realment la visita val la pena. Des del moll fins al santuari, la corrua de turistes que hem arribat en el ferry ens anem repartint fent fotos o compres en les nombroses botigues del carrer. Qui va
amb mainada, o encara no ha anat a Nara, s’entreté amb el ramat de cérvols que campa per allà, buscant el recer d’alguna ombra escadussera; els més golafres (dels cérvols) esperant galetes o qualsevol altra cosa. Els més gourmets (dels turistes) ja comencen a tastar le sostres fresques que són l’especialitat de l’illa.

La tori que parlàvem abans es troba dins del mar, a un centenar de metres de la vora quan la marea és alta. La imatge és molt bella i té un encís especial, malgrat els esforços per enlletgir-la d’unes barquetes que van portant turistes fins allà i passen, fent torns, per sota de l’arc. El fet que, com a complement, els facin vestir uns barrets de camperol dóna una falsa imatge folklòrica a tot plegat.

Passegem per l’illa, i ens enfilem a un turonet on hi ha una pagoda d’un roig polit i badem mirant com el personal va amunt i avall, atrafegat, comprant records, fent la mateixa foto des de diferents angles, replicada centenars, milers de cops cada dia.

El santuari, construït com si fos un moll, s’alça sobre un munt de pilons de fusta enfonsats a l’aigua. Sembla
ser que l’illa es considerava sagrada i aleshores els plebeus, com que no podien trepitjar, la terra sagrada hi havien d’entrar des del mar. A vegades les solucions pràctiques també tenen com a resultat la bellesa.
Amb el pic de la calor desfem el camí i tornem a Hiroshima.

D’Hiroshima, segurament ningú en sabria dir gaire res més que les referències a la bomba atòmica que els nord-americans hi varen llençar l’agost de 1945. Els efectes devastadors de l’atac, que va tenir continuació uns dies després a Nagasaki, varen fer capitular el Japó amb la qual cosa s’acabava la II Guerra Mundial, que a Europa ja havia acabat feia uns mesos.

La visita a Hiroshima està basada en aquest fet. La destrucció de la ciutat va ser quasi completa però un edifici, el Pavelló de Foment de la Indústria, va quedar dret i reconeixible. El fenòmen s’explica perquè es trobava en l’hipocentre de l’explosió i el buit que es va crear, d’alguna forma el va protegir. Tot i així, cap de
les persones que hi havia dins va sobreviure.La UNESCO el va declara Patrimoni de la Humanitat i, rebatejat amb el nom de Cúpula de la Bomba Atòmica) és el símbol més conegut d’una ciutat que vol ser, al mateix temps, símbol mundial per la Pau.

Travessant el riu (un dels ponts més propers a la cúpula era l’objectiu real del bombardeig atòmic) arribem al Parc de la Pau. Aquí hi ha diversos monuments dedicats a la Pau mundial i homenatges a les víctimes de la bomba atòmica. 

Potser el més emotiu és el Monument Infantil de la Pau, inspirat per la història de Sadako una nena que per efecte de la radiació que va deixar l’explosió atòmica va contraure leucèmia quan tenia 11 anys d’edat. Conscient de la gravetat de la seva malaltia, va tenir la idea que si feia 1000 grues (ocell considerat al Japó com a símbol de llarga vida) de
paper es podria curar. Malauradament no ho va poder aconseguir. La història diu que els seus companys de classe varen acabar de fer els ocells que faltaven.

Hi ha també l’anomenada Flama de la Pau que diuen que cremarà fins que s’hagi destruït (innòcuament) la darrera arma atòmica a la Terra. Tan de bo, però més aviat tot sembla indicar que la flama s’extingirà per manca de combustible abans que el desarmament atòmic sigui una realitat.

A poca distància hi ha el Museu de la Pau. Pagant una entrada simbòlica (100 iens, menys d’un euro) es té accés a diverses exposicions. A la planta baixa, una sèrie de plafons i vídeos ens posen en el context asèpticament explicat del dia 6 d’agost de 1945, quan a primera hora del matí l’Enola Gay va deixar caure la bomba atòmica anomenada Little Boy. No hi ha gaires referències al context bèl·lic de la Guerra al Pacífic però tampoc hi ha “retrets”. Algun aspecte militar em sorprèn, per desconegut, com ara l’explicació que feia més d’un any que els USA bombardejaven ciutats del Japó però que algunes ciutats, com Hiroshima i Nagasaki, no havien rebut ni una bomba perquè estaven designades com a possibles objectius d’un atac atòmic i es volia poder avaluar l’efecte que provocava. Hi ha també fotografies on sobta veure com a diferència d’altres ciutats bombardejades on els edificis quedaven parcialment en peu, Hiroshima es veu com una esplanada enorme, ran de terra.

La segona planta té un globus terraqui on es senyalen els països que tenen armes atòmiques i una exposició interessant sobre experiments amb armes atòmiques i el desenvolupament de les mateixes. Finalment, una exposició sobre els efectes a Hiroshima, amb reconstrucció de les runes i algun diorama esfereïdor amb figures espectrals i vagament humanes, cobertes de pols i pelleringues de pell i roba cremada que semblen sortir catatònicament horroritzades de les runes, minuts després de l’explosió. Algunes vitrines mostren objectes recollits de les runes: pilonets de monedes foses i enganxades per efecte del calor, medecines, uniformes escolars desfets, joguines, etc..tot plegat amb l’objectiu de commoure, horroritzar i sensibilitzar.
Alguns vídeos també mostren l’efecte de la radiació, com les ombres projectades i impreses sobre parets de diversitat d’objectes, com radiografies. Relats de com la ciutat es va anar organitzant, de l’horror d’una ciutat plena de cadàvers però on hi havia molta gent que volia continuar endavant malgrat tot...la reconstrucció de la ciutat, mostres d’art inspirat en l’explosió.

Tot plegat encongeix una mica el cor.


Tornem. Des del pont que havia estat assenyalat com a objectiu, fem el darrer cop d’ull a la cúpula. Darrera
s’estén una ciutat moderna. Contrastos.