diumenge, 20 de gener del 2013

No al consens pel consens.


Parlant de la independència d’Algèria i de la incapacitat de la metròpoli d’entendre com era possible que els algerians, súbdits francesos però no ciutadans francesos, volguessin renunciar al seu estatus per assolir-ne un de nou, Alexis Jenni escriu a “L’art francès de la guerra” que no es pot ensenyar els principis de “llibertat, igualtat i fraternitat” a milions de persones a les quals negues aquests mateixos principis i esperar que no passi res. Això, m’ha fet pensar en els partits espanyols que s’omplen la boca, i de passada omplen diaris, parlant de democràcia i en canvi ens la neguen als catalans. I de forma semblant als francesos dels 50s del segle passat, també esperen que no passi res.
En aquests dies s’està negociant el text de la Declaració de Sobirania que el dimecres 23 de gener el Parlament de Catalunya posarà a debat i aprovarà. El primer text, net i clar, redactat per CiU i ERC va sofrir les primers crítiques dels eterns torracollons polítics. Els uns perquè no els agradava alguna paraula, altres perquè no els n’agradava res i els equilibristes perquè també volien haver participat en escriure l’esborrany.
Dissabte passat, a l’acte de l’ANC a Olot, Carme Forcadell deia que l’únic irrenunciable en la Declaració de Sobirania havia de ser l’afirmació de Catalunya com a subjecte polític i, per tant, única responsable del seu futur. Difícilment podria estar-hi més d’acord.
És difícil d’entendre la posició del PSC, que no vol donar suport a una Declaració que digui que només som els catalans els que tenim el dret a decidir el nostre futur com a nació. Això és disposar de sobirania. Enrocats en un federalisme inversemblant, es neguen en rodó que la Declaració de Sobirania pugui ser interpretada com un pas cap a la independència. Suposo que el que voldrien és que fos una Declaració per fer-se l’hara-kiri nacional. De moment, ells són els únics que tenen la katana recolzada en el seu immens melic. Els veig a una passa d’alinear-se amb els xicots de C’s i PP. I a passa i mitja del trencament.
La CUP, segueix en el seu paper d’etern criticaire incapaç de la generositat necessària per construir un país que no sigui el que tenen en el magí: Països Catalans  construïts “des de la base” de les classes populars.
Puc entendre que CiU (o CDC) i ERC vulguin eixamplar el suport dels partits parlamentaris al text i també puc entendre que no és el mateix 72 vots que 88 o que 100 i escaig. I és que els consensos sempre són desitjables quan es tracta d’afrontar decisions importants.
El consens pel consens, però, pot fer que es prenguin decisions equivocades o poc duradores perquè els actors hi estan lligats per vincles febles: s’hi senten poc reflectits. És una cosa comprovable a la vida diària: els compromisos s’esvaeixen com boira si qui ha de complir-los es sent poc reflectit en la decisió. Els consensos forçats porten a prendre males decisions.
Anem amb compte.

diumenge, 6 de gener del 2013

El dret, la raó i la voluntat.

Hi ha una certa aproximació a l'independentisme que es basa en la raó que els catalans tenim de voler la independència. O millor dit, en les múltiples raons que tenim i que ens assisteixen en el procés. Entre les que mes es fan servir en debats i tertúlies hi ha les raons històriques, el que Catalunya existís com a territori més o menys autogovernat fa un munt de segles sembla bastir un munt de discursos que volrien ser irrebatibles davant del discurs unionista.
Les darreres setmanes, i d'una manera massa fragmentada per poder-ne gaudir, he estat llegint "Delenda est Hispania" que s'anuncia com "el darrer llibre que llegiràs sobre la independència de Catalunya". Editat pel Cercle Català de Negocis i finançat per micromecenatge mitjançant Verkami, és un erudit estudi sobre les raons històriques i legals (i aquí rau per mi la novetat) que es poden fer servir per argumentar el dret de Catalunya a tenir un estat propi. Arguments del mateix estil es fan servir per raonar la permanència de Catalunya dins la UE en el moment de la secessió i per obtenir el reconeixement internacional.

Tot el que sigui a favor de la independència de Catalunya em sembla fantàstic i el que serveixi per anar-nos carregant de raons i per convèncer indecisos, tebis i fins i tot unionistes és un gran servei a la causa. Però per mi, que tot plegat m'ho miro des d'una posició que alguns consideren més radical o visceral, no n'hi ha prou amb tenir la raó. Principalment perquè que el fet de tenir la raó sigui útil, depèn que l'altra part estigui disposada a donar-te-la o, almenys, a reconèixer que téns part de raó. I em sembla ben clar, i palès, que l'Estat espanyol no ho pensa fer ni de conya, ni en la seva mínima expressió.

Rumiava en això i he recordat un dels "Moments estel·lars de la humanitat" que va recollir Stefan Zweig. Concretament, "el descobriment d'Eldorado". Zweig narra com al segle XIX un emigrant suís de nom Suter va comprar (sí, comprar) la vall de Sacramento al virrei mexicà de Monterrey. Allà va fundar una colònia que va anomenar Nova Helvetia i un llogarret anomenat San Francisco a partir del qual va bastir un imperi econòmic basat en l'explotació agrícola i ramadera d'aquella vall fertilíssima. Un temps després, va esclatar la febre de l'or i les terres de Suter varen ser invadides per desenes de milers de persones que es volien enriquir. Al mateix temps, tots els seus treballadors varen abandonar la feina als camps i granges per anar a passar el sedàs i rasclet per rius i raconades a la recerca dels palets d'or. Suter es va trobar arruinat i amb les seves propietats plenes de gent, els terrenys travessats per ferrocarrils i carreteres, i San Francisco convertida en una ciutat amb tots els ets i uts, capital de l'Estat nordamericà de Califòrnia.

Pacient, Suter va esperar el seu moment i va denunciar a tots i cadascun dels habitants de San Francisco i, de passada, al govern dels Estats Units. Els uns perquè s'havien quedat les seves propietats i l'or que contenien i a l'altre per haver-ho permès i haver-ne tret profit. La indemnització multimilionària va ser atesa per un jutge i el bon Suter ja es veia convertit en l'home més ric del món. La raó i el dret l'assistien. Malauradament no n'hi va haver prou, perquè els habitants de Califòrnia indignats amb la sentència varen assaltar i cremar el Palau de Justícia i arrasar terres i hisendes de Suter, que va salvar la pell de miracle. Empobrit i envellit va vagarejar durant anys per corts i tribunals de justícia sense que veiés mai restituïdes les seves propietats ni recompensades les seves pèrdues. Fins a la seva mort.

No sóc gens pessimista respecte el procés d'independència, al contrari, però si al dret i la raó hi afegim la ferma voluntat i decisió, ho veuré encara molt més clar. Goodbye Spain.



dissabte, 5 de gener del 2013

Fer el canari per Cap d'Any


Passar el Cap d’any a Tenerife prometia com a mínim el no passar fred però l’endemà de l’arribada, just després del primer tast de paisatge, de sol hivernal canari i de bany atlàntic la meva pregunta va ser : per quins set sous encara no havíem vingut mai?
Els dos adjectius que em venien al cap a mesura que anàvem coneixent l’illa eren: inversemblant i feréstec. Inversemblants els pendents dels carrers i carreteres quan ens allunyem mínimament de la costa. Feréstega la natura: esqueixada als voltants del Teide, abrupta als penya-segats de la Playa de los Gigantes, a Masca, a la Punta del Teno, a Anaga...però també poètica en la bellesa de la vegetació exhuberantment florida, fins el punt  que sembla que fins les males herbes hagin de tenir flors de colors esclatants com les ponsèties gegantines que hi ha arreu.

Uns apunts de viatge, menys de 5 cèntims dels d’abans, encara que només sigui per recordar els noms i els llocs.

Puerto de la Cruz: una ciutat agradable, amb gent amabilíssima (els conductors fins i tot cedeixen el pas als vianants) que parla suaument i amb diminutius.,La ciutat té com a eix turístic principal el passeig de San Telmo que “costabraveja” molt lleugerament. Ambient nocturn a la Plaça del Charco, atapeïda de restaurants amb música en directe i ball per parelles sexagenàries. Enfilerada de restaurants al barri de La Ranilla i especialment al carrer del Lomo. Genials La carta i el Rosa di Bari. Curiós el Casa Pache, amb una decoració tan kitsch com fascinant.

Altres ciutats i pobles.: Santa Cruz, té poca gràcia trobo. Segur que pel Carnaval la cosa és diferent però un dissabte de desembre és com qualsevol ciutat mitjana europea, amb les mateixes cadenes comercials posades al mateix ordre que arreu. La Laguna, ciutat universitària, molt endreçada amb uns carrers comercials animadíssims, plens de gent anant amunt i avall, amb comerços un pèl més sofisticats que a Puerto de la Cruz o Santa Cruz. La Orotava, un centre històric notable amb cases nobles reconvertides avui en restaurants, botigues, hotels...i on fins i tot el Mercadona té un aire distingit.
Garachico, un poblet no gaire gran, mereix una aturada per veure les piscines naturals al costat del port, formades per un entrellat de roques que formen recessos en els quals l’aigua de les onades que salten pel damunt quedi retinguda en una mena de piletes.
Masca, un minúscul poble a mig camí d’una carretera amb pendents i revolts inverosímils, que posen a prova la perícia del conductor i l’estómac dels acompanyants.

Franquisme: Canàries no sembla voler escapar de la seva història i del seu paper protagonista com a un dels llocs on es va iniciar la rebel·lió militar contra la república. Arreu segueixen tenint carrers i avingudes amb el nom de Franco, José Antonio i altres vinculats al franquisme. Per no parlar de l’impressionat, per enorme, Monument a los Caídos de la Plaza España de Santa Cruz, amb unes estàtues d’inspiració èlfica, baixos relleus militaristes i una inscripció tímidament reconvertida a “todos los caídos...”. Menys tímids però són a Icod de los Vinos on, dins del parc del Drago mil·lenari que és la seva principal atracció turística, roman una placa dedicada al cap de la Falange del 36 amb un “Presente!” i la llista dels caídos. No vaig gosar preguntar si quedava cap rastre ni memòria dels hipotètics republicans que bé devien campar per allà abans del  juliol del 36.

Platges: Sembla obvi que en una illa, si hi ha d’haver-hi alguna cosa són platges; i si l’illa és d’origen volcànic, podem arribar a deduir que la sorra ha de ser de color negre cosa que no per esperada no deixa de ser xocant. Però són totes negres? Nooo! Hi ha una excepció: la Platja de les Teresitas, prop de Santa Cruz que és de sorra groga que va fer portar el Generalísimo des del Sàhara. Coses dels dictadors.
A Puerto de la Cruz hi ha Playa Jardín, amb alguns racons que recorden a L’Escala. I una altra d’espectacular es la Playa de los Gigantes envoltada per uns espadats de 600 metres d’alçada i des de la qual es veu l’illa de La Gomera. Totes dues són platges de sorra negra.
De les platges del sud només vàrem veure (molt) breument la Playa de las Américas, que lloreteja francament i que no té sorra negra ni groga: té terra i roca. I lloguer de tumbones, evidentment.
Omnipresents, els aprenents de surfista amb els seus vestits de neoprè.

El Teide: espectacular. El Parc Nacional de las Cañadas del Teide és travessat per una carretera per on circulen centenars de cotxes de lloguer amb centenars de turistes que s’amunteguen als miradors i que després fan cues de 45 minuts per pujar amb funicular fins quasi el cim, en una mena de ritual sincronitzat. Allà dalt, un sender curtet serveix perquè els turistes admirin (admirem) el paisatge i notin (notem) que costa més de respirar que a baix. Només amb un permís especial es pot pujar fins el cràter. Flipants les senyores (de Figueres) amb sabates de taló de 15 cm: això sí que era “muntanyisme amb glamour”.
Les rodalies del Teide són magnífiques mostres de vulcanisme (com a olotí, em cal reconèixer que ens guanyen molt i molt de llarg) semblant al que es pot veure en alguns llocs d’Islàndia. Prats de pumita, colades de lava fracturades en trossos ciclopis, planures àrides i vastes com les que devia haver-hi a Mordor abans d’arribar a Minas Morgul. De dia són fenomenals  però passar-hi a la posta de sol va ser fantasmagòricament bell (a vegades anar tard té avantatges).

Gastronomia: el mal averany inicial que el plat més conegut fossin les “papas arrugás” va millorar relativament amb el caldo de gofio, per molt mojo que portés. Em va agradar molt el conill al salmorejo i el queso asado. Cal tenir en compte que els preus són aproximadament un 15 % més barats que aquí (l’iGC, impuesto general canario, és del 7%) i les racions un 20 % més abundants o sigui que és fàcil acabar massa tip, com al Pósito de Pescadores de San Andrés, al costat de la Playa de las Teresitas o al Sabor Canario, de La Orotava.

Potser tot plegat fos fruit d’un estat d’ànim però tinc ganes de tornar-hi. Tornar a Tenerife i, si pot ser, fent servir el passaport.