Servidor va fer tota la primària en castellà en un moment en que no es parlava de “llengua vehicular de l’escola” sinó que tot era pla més senzill: es feia tot en castellà. Aleshores les classes de català només eren l’alternativa a la gimnàstica els dies de pluja o els dies que el mestre decidia que no havíem fet prou bondat.
Quan ho explico a les meves filles o simplement a gent més jove que jo, em sento ben orgullós que ho trobin una cosa absolutament marciana. Crec que l’haver consolidat la immersió lingüística a l’escola és un dels grans triomfs de la democràcia.
Però avui, el Tribunal Suprem ja s’ha encarregat de fer-nos memòria que la feina constant contra el nostre idioma no era exclusiu del franquisme sinó que aquesta tasca prossegueix des d’aquesta pseudo-democràcia espanyola d’avui. Que quatre feixistes desvagats tinguin prou temps per fer recursos val més que la cohesió social; més que anys de lluita sorda; més que els drets de milions de catalans.
I evidentment, no han tardat gens a sortir els del PP (el català, no el messetari) i els de C (tan miserables) a exigir que demà mateix sigui el castellà l’idioma de l’escola.
Doncs ho tenen clar. Espero que si davant de les raons econòmiques els catalans ens hem donat per la pell, no sigui amb la llengua que ens deixem donar pel “ral rulé”.
I per no dir-ho en català, ho diré en anglès: Goodbye Spain.
dimecres, 22 de desembre del 2010
Pel català a l'escola.
diumenge, 19 de desembre del 2010
Bones notícies a Olot.
Aquesta setmana que sembla que Olot sigui, segons diaris i teles, un lloc sinistre i que dinamita la idea que molts tenim que és una ciutat on mai no passa res, he tingut coneixement de dues iniciatives que m'han refermat en la idea que els olotins, més enllà de tots els tòpics, som gent especial i capaços de fer coses que en altres llocs semblarien impossibles d'assolir.
Pot semblar sorprenent que aquest programa inclogui també les escoles concertades i no es limiti només a les públiques i això diu molt de l'esperit de compromís amb la ciutat.
L'altra iniciativa és la recollida d'aliments i productes bàsics organitzat pel Consorci d'Acció Social de La Garrotxa per abastir el nou centre de distribució d'aliments. Altres vegades s'havien fet coses semblants però en aquesta ocasió, allò que crec que ho fa especial és que s'hi afegeixen diferents comunitats religioses de la ciutat: catòlics, protestants, sikhs i musulmans participen en la recollida de material per al centre de distribució d'aliments independentment de quina sigui la seva confessió o creences o color de pell. I és que, degut a la crisi econòmica, aquells que en l'imaginari olotí haurien de ser els receptors d'aquest ajut, col•laboren avui en la recollida d'ajut per a aquells que crèiem que mai no haurien de menester i que suposen avui el 50% dels receptors d'ajut.
Doncs aquestes dues coses, que a altres ciutats catalanes podrien semblar impossibles són avui una realitat a la nostra ciutat. Enhorabona a tots els que ho han fet possible.
En primer lloc, vaig conèixer de primera mà en una reunió de la Taula Social d'Immigració, el programa de distribució equilibrada dels alumnes amb necessitats educatives especials (NEE) que desenvolupen l'Ajuntament d'Olot, el Consell Comarcal de la Garrotxa i el Consorci d'Acció Social de La Garrotxa. Un programa que va començar fa 20 anys, quan la immigració a Olot suposava el 4% de la població i que ha permès que avui, quan els immigrants són vora el 20%, cap de les escoles de la ciutat tingui més d'aquests alumnes a les seves aules. Tot i que el programa va començar per facilitar la integració dels immigrants, actualment el concepte de NEE és molt més ampli i inclou a tots aquells alumnes que per raons socioeconòmiques o socioculturals requereixin una atenció educativa especial, independentment del seu origen.
Pot semblar sorprenent que aquest programa inclogui també les escoles concertades i no es limiti només a les públiques i això diu molt de l'esperit de compromís amb la ciutat.
L'altra iniciativa és la recollida d'aliments i productes bàsics organitzat pel Consorci d'Acció Social de La Garrotxa per abastir el nou centre de distribució d'aliments. Altres vegades s'havien fet coses semblants però en aquesta ocasió, allò que crec que ho fa especial és que s'hi afegeixen diferents comunitats religioses de la ciutat: catòlics, protestants, sikhs i musulmans participen en la recollida de material per al centre de distribució d'aliments independentment de quina sigui la seva confessió o creences o color de pell. I és que, degut a la crisi econòmica, aquells que en l'imaginari olotí haurien de ser els receptors d'aquest ajut, col•laboren avui en la recollida d'ajut per a aquells que crèiem que mai no haurien de menester i que suposen avui el 50% dels receptors d'ajut.
Doncs aquestes dues coses, que a altres ciutats catalanes podrien semblar impossibles són avui una realitat a la nostra ciutat. Enhorabona a tots els que ho han fet possible.
dimecres, 8 de desembre del 2010
Coses que he après.
Això de participar en un projecte polític com el de Reagrupament, m'ha fet aprendre moltes coses. Algunes de bones i altres que no ho són tant. En faig una breu llista.
Coses bones que he après.
Coses dolentes que he après.
Coses bones que he après.
- M'ha agradat parlar en públic. Si hagués vingut més públic ja hauria estat la repera.
- La quantitat de persones interessants que he conegut. De totes mides, gèneres, edats , condicions i ideologies.
- Que si demanes un favor per una cosa concreta, sempre te'l fan.
- Que el món està ple de bones persones.
- A penjar pancartes. I a despenjar-les.
- A fer notes de premsa.
- Que el ying es complementa amb el yang.
- Que els còctels sempre s'han de prendre de dos en dos: el primer en dos glops i el segon en 7 ó 10 minuts.
- Que la cara no és sempre l'espill de l'ànima.
- La importància de la organització interna.
- Que cap vent no és favorable si el destí no és clar.
- Que si el destí és el mateix, estaria bé que ens poséssim d'acord en el camí que hem de seguir i en el mitjà de transport.
- Que, de forma general, la gent és molt amable.
- Que la política està molt bé si ets capaç d'agafar-te-la una mica de broma.
- Que també puc ser tossut per coses que valen la pena.
- Que un munt de gent que mai no s'havia implicat directament en política és capaç de fer-ho quan hi ha un projecte bo i honest, on troben gent com ells mateixos.
- Que no tots els independentistes són (som?) bones persones.
- Que treballar molt per un objectiu no és garantia de res (tampoc tinc clar que sigui una cosa dolenta, l'haver-ho après).
- Que els catalans prefereixen (preferim?) tranquilitat i bons aliments.
- Que l'electorat no té memòria.
- Que els catalans tolerarem i perdonem (o no castiguem) un cert grau de corrupció en política. Quin deu ser el llindar de tolerància?
- Que els catalans estan fins el capdamunt de la política. I dels polítics. I de tot allò que faci ferum de política.
- Que qui no admet crítiques sol ser perquè té coses a amagar.
- Que paeixo malament les derrotes.
- Que la distància entre 0 i 4 és infinita.
- Que hi ha qui creu que 4 és més que 68.
- Que la gent canvia (canviem?) en una nit.
- Que un cop passades les eleccions tohom és (som?) analistes polítics.
- Que, de forma general, la gent menteix per semblar amable.
- Que una cosa és el patriotisme i una altra els diners.
- Que qui calla sembla més intel.ligent, mentre que qui parla en primer lloc té tots els números per ser l'ase dels cops.
- Que si repeteixes un mantra prou cops i prou alt, acabes creient-te'l i algú se n'acaba fent ressó.
- Que algunes promeses electorals duren menys de 24 hores després de les eleccions.
diumenge, 5 de desembre del 2010
Embranzida
Una setmana després de la desfeta electoral, ja no em fa (tant de) mal parlar-ne. Com deia un company més experimentat i savi en una carta a La Comarca, el meu primer intent de vincular-me a un partit polític ha acabat com el rosari de l'aurora.
Tot plegat ha anat força més enllà, al menys per mi, de no treure cap diputat. A la tristesa de la derrota i de forma potser poc racional, però sentida, se m'hi va afegir una intensa sensació de vergonya. Vergonya de no haver-ho sabut fer millor, de no haver fet més, de no haver treballat amb intel.ligència, d'haver estat prou ingenu per creure que un projecte polític excel.lent com crec que era i és el de Reagrupament, pràcticament es vendria sol.
I a la matinada de diumenge a dilluns, em vaig despertar de sobte amb la idea que la dimensió de la derrota era encara molt més gran perquè a les properes eleccions, d'aquí 4 anys, una altra força política que sí que ha aconseguit entrar al Parlament difondrà el mateix programa que nosaltres però amb l'ajut de la tele perquè disposaran dels avantatges que tenen els altres partis presents al Parlament.
No vull entrar en perquè els dos missatges són tan semblants per molt que per mi sigui evident i obvi i com diu la frase feta "us remeto a les hemeroteques", ni cansar-me a mi mateix amb els cants de sirena de la unitat que no va ser i que em provoca una mandra infinita; tampoc no puc criticar que amb 4 diputats tinguin la sensació de triomf perquè la diferència entre 0 i 4 és molt més del que diuen les matemàtiques i la prudència del pobre em fa ser humil.
Ahir a Vic, en Joan Carretero, amb una mescla de seny i patriotisme, va dir que no calia tenir pressa per plegar perquè al cap i a la fi ja hi serem a temps d'abandonar la lluita per la Pàtria i la Dignitat, per la Independència via DUI, per la regeneració democràtica i pel treball, per l'esforç i l'excel·lència.
En aquestes setmanes que falten fins a la nova Assemblea, és essencial de trobar el nou sentit a tot plegat. Sense sentir-nos guardians de les essències perquè no hi tenim cap dret, cal que estiguem a l'aguait per si cal tornar a donar la cara per Catalunya. Encara que ens la tornin a trencar. Perquè em fa por que pugui passar que aquells que han estat escollits, amb el mateix ideari que nosaltres, no en siguin dignes.
En qualsevol cas, em sembla que Reagrupament ha contribuït a fer que Catalunya avanci cap a la seva llibertat i plenitud. Potser els llibres d'Història no en parlaran gaire, però sense Reagrupament no hauria existit SCI; sense Reagrupament, ERC no estaria fent la reflexió que està fent per reenfocar-se; sense Reagrupament aquesta campanya no hauria estat tan baasada en l'eix nacional com ho ha estat.
Tan sols per això, malgrat la derrota inapelable, podem considerar que ha valgut la pena.
Tot plegat ha anat força més enllà, al menys per mi, de no treure cap diputat. A la tristesa de la derrota i de forma potser poc racional, però sentida, se m'hi va afegir una intensa sensació de vergonya. Vergonya de no haver-ho sabut fer millor, de no haver fet més, de no haver treballat amb intel.ligència, d'haver estat prou ingenu per creure que un projecte polític excel.lent com crec que era i és el de Reagrupament, pràcticament es vendria sol.
I a la matinada de diumenge a dilluns, em vaig despertar de sobte amb la idea que la dimensió de la derrota era encara molt més gran perquè a les properes eleccions, d'aquí 4 anys, una altra força política que sí que ha aconseguit entrar al Parlament difondrà el mateix programa que nosaltres però amb l'ajut de la tele perquè disposaran dels avantatges que tenen els altres partis presents al Parlament.
No vull entrar en perquè els dos missatges són tan semblants per molt que per mi sigui evident i obvi i com diu la frase feta "us remeto a les hemeroteques", ni cansar-me a mi mateix amb els cants de sirena de la unitat que no va ser i que em provoca una mandra infinita; tampoc no puc criticar que amb 4 diputats tinguin la sensació de triomf perquè la diferència entre 0 i 4 és molt més del que diuen les matemàtiques i la prudència del pobre em fa ser humil.
Ahir a Vic, en Joan Carretero, amb una mescla de seny i patriotisme, va dir que no calia tenir pressa per plegar perquè al cap i a la fi ja hi serem a temps d'abandonar la lluita per la Pàtria i la Dignitat, per la Independència via DUI, per la regeneració democràtica i pel treball, per l'esforç i l'excel·lència.
En aquestes setmanes que falten fins a la nova Assemblea, és essencial de trobar el nou sentit a tot plegat. Sense sentir-nos guardians de les essències perquè no hi tenim cap dret, cal que estiguem a l'aguait per si cal tornar a donar la cara per Catalunya. Encara que ens la tornin a trencar. Perquè em fa por que pugui passar que aquells que han estat escollits, amb el mateix ideari que nosaltres, no en siguin dignes.
En qualsevol cas, em sembla que Reagrupament ha contribuït a fer que Catalunya avanci cap a la seva llibertat i plenitud. Potser els llibres d'Història no en parlaran gaire, però sense Reagrupament no hauria existit SCI; sense Reagrupament, ERC no estaria fent la reflexió que està fent per reenfocar-se; sense Reagrupament aquesta campanya no hauria estat tan baasada en l'eix nacional com ho ha estat.
Tan sols per això, malgrat la derrota inapelable, podem considerar que ha valgut la pena.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)