dilluns, 27 de juliol del 2009

La Conca de Barberà

Un any més, un parell de dies a La Conca de Barberà. Des del 2003 que cada any hi hem passat uns dies, poquets i sempre n’he tornat una mica enamorat. Una comarca plena de poblets amb noms juganers com Montblanc (tan lluny de la neu que ens evoca aquest nom), Barberà de la Conca, Pira, Blancafort, Rocafort de Segarra, Vallfogona de Riucorb…noms sonors amb una cert ressò medieval.
Paisatge rural clapejat de vinyes i de camps de blat, d’oliveres, de terra rogenca, enclusa pel sol estival que es calma quan bufa el garbí que ve de la costa de Tarragona. Comarca on encara la gent viu de l’agricultura i es nota; es nota en el tracte, amb el pas i la mirada. Es nota en la manera de fer deseixida i amable.
Montblanc em té el cor robat. Una vila menuda i completament emmurallada que si estigués a França estaria completament envaïda de turistes, viu amb la calma que li dóna estar al marge de tot això. Poques botigues de records al voltant de la catedral de Santa Maria la Major, que tant de joc donaria per mil fantasies; els carrers estrets que ressegueixen la muralla i es van bifurcant cap al centre, buscant l’espai fresc i agradós de la Plaça Major. Passejar sense pressa, sempre sense pressa, pel carrer major i badar mirant els aparadors de les pastisseries, comerços d’artesania...i dinar, un dia a Cal Colom i un altre al Molí de Mallol, tots dos prou del nostre grat per bé que ben diferents entre ells.
Fer la volta amb cotxe al monestir de Poblet, començant per Les Masies des d’on es veu el monestir treure el cap envoltat de vinyes i anar baixant amb corbes suaus com un maluc, passant pel davant de l’entrada i tombant altre cop cap a L’Espluga de Francolí, passant entre les vinyes i el mur que delimita el convent. Cada any em prometo a mi mateix una passejada pels camins que veig entre les vinyes, al setembre, quan el meu passeig no faci nosa als veremadors i al vespre, quan el sol i la calor no em facin nosa a mi i els colors es facin suaus amb la llum baixa d’un capvespre. Caminaré en silenci, flairant i mirant, amb el millor somriure foteta que tingui, gaudint del secret plaer de la passejada fins que em vingui la gana d’un bon romesco amb una ampolla de vi de la Conca.
Aquest any, just a la baixada cap al monestir poc després del trencant que mena a La Font, una imatge especial: un grup de 5 monjos joves, vestits amb els hàbits blancs i negres s’enfilaven a bon pas, rient amb aquella rialla franca i suau que només els religiosos tenen. Si s’haguessin cobert el cap amb la caputxa en comptes de les gorres que duien, l’efecte hauria estat esplèndid.
Poc entès en vins, només quatre conceptes mal païts, m’agrada visitar els cellers petits de la comarca. L’any passat vàrem anar al celler Carles Andreu, a Pira, on el mateix propietari ens va ensenyar les instal·lacions i ens va explicar com fa el vi i el cava, els seus plans d’expansió, les vendes al Japó... amb un parlar planer, d’home que estima el que fa i que hi dedica tota la il·lusió i l’energia. Ens va il·lustrar amb una dissertació sobre les copes que convenen a cada tipus de vi, depenent de la forma, el gruix i tipus de vidre...i vàrem gaudir uns dies després amb amics a Montgó, del seu vi negre fet amb raïm trepat, l’únic que es fa amb aquesta varietat; del cava brut nature i del cava rosat.
Aquest any espero fer el mateix amb les ampolles comprades al celler Rosa Maria Torres, a Sarral: un curiós vi de postres negre fet amb Cabernet Sauvignon, un negre de Cabernet franc i Syrah, un cava i un curiosíssim i per mi desconegut blanc fet amb viognier que serà especialment degustat a la terrassa, cara al mar, qualsevol vespre d’aquest mes d’agost.
M’agrada tornar cap a Olot pujant per Belltall i veure els molins de vent a tocar de la carretera, amb el seu disseny que abans era futurista i ara és habitual, i un cop arribats a dalt girar la vista per veure l’extensió, quasi completa, de la Conca de Barberà i fer menys de 200 metres i veure a l’altra banda el Pla d’Urgell, amb Tàrrega al fons i els minimalistes camps de blat ben groc, les oliveres escadusseres...m’agrada veure el trencant de Vallbona de les Monges i recordar la visita que hi vàrem fer fa anys, que érem els únics visitants a primera hora del matí i vàrem poder gaudir d’una lliçó d’història i d’art particular.
M’agrada anar a la Conca de Barberà i m’agrada tornar-ne. Per mi, un viatge fascinant.

The Matrix.cat


A vegades els catalans em fan pensar en els personatges de Matrix, el fabulós film dels germans Wachowsky. Deixem de banda la paranoia de si som o no un grupet escollit o no perquè com ja he escrit en un post anterior, a mi el messianisme em fot més por que una pedregada.
Tot va venir d’una conversa amb en Joan, passejant per la Provença quan dèiem que si els espanyols fossin menys obtusos desarmarien la majoria de nacionalistes amb 4 gestos: dient que si a gestos tan simbòlics i poc compromesos com les matrícules dels cotxes, afluixant la pressió sobre l’ idioma, etc...i quan parlàvem que la zona o estàvem havia estat occitana i avui no en queda rastre sinó que, és així, la majoria de gent sembla estar ben orgullosa de ser francesa. I que ja n’era d’empipador haver d’estar sempre alerta per on ens la voldran fotre, si ens atacaran l’ idioma, si ens robaran més diners, quina altra microllibertat ens prendran, quina nova limitació per poder-nos desenvolupar com a societat ens posaran, etc...en definitiva que ser un català conscient és complicat; i em va venir el cap l’associació d’idees amb Matrix,(primer lliurament) quan en Cypher decideix trair els seus companys de la nau Nebuchadnezzar i a canvi només vol prendre’s la pastilla blava que el tornarà a la inconsciència i el convertirà en una bateria d’energia que viu un somni virtual amb una nova identitat programada en la qual és algú ric, important...i es podrà lliurar de la trista realitat de menjar aquell farnat llefiscós i dels perills de viure contracorrent.
Quants catalans no voldrien prendre's aquesta pastilleta i poder-se sentir ben espanyols, desacomplexadament, i observar com el flux monetari cap a fora de la regió és només solidaritat compartida; poder parlar l’ idioma que ens uneix a tots i que sí que serveix per a tot; on Sion (la Catalunya de Matrix) és plenament espanyola, lliure d’això tan empipador que en diuen signes identitaris i d’aquesta colla de tossuts com banyes de marrà que ens entestem a voler ser independents, simplement perquè si. Quants catalans no saben que són criptounionistes? Quants catalans s’han empassat la píndola del finançament, i s’han recarregat per continuar essent el “motor d’Espanya”.
Que vingui un Neo ràpid, que això ja està ple de Smiths!!

dimarts, 21 de juliol del 2009

Finançament.

Aquests dies que els partits s’esbatussen entre ells dient que si tindrem el millor finançament o bé si és un acord il·legal, tinc ganes de dir-hi la meva. I tal i com les engalto, ho tinc claríssim: no és veritat que hi hagi un canvi de model. El model segueix essent el mateix: Espanya recapta els tributs a Catalunya i ens cedeix una part que es pacta amb el govern autonòmic. Continuem essent reus de les decisions d’Espanya i dels seus governants.
Aquestes discussions i ditirambes confirmen de forma pública i notòria allò que tanta gent diu: els polítics diuen mentides; perquè és impossible que una mateix fet pugui tenir lectures tan diferents. O no està clar de què parlem i aquí tindrien raó Paluzie et al. dient que enlloc no apareixen xifres concretes, o algú menteix i s’està posant en ridícul amb un tacticisme partidista; o molt pitjor: les dues coses alhora.
Jo el que voldria no és canviar de model sinó de paradigma: els diners generats a Catalunya, els impostos generats a Catalunya es queden íntegrament a Catalunya. I per això no necessitem model de finançament, ni concert econòmic; necessitem un estat propi. Fora d’aquí, és buscar tres peus al gat. I encara diré més, se me’n refum si disposaríem de més diners o de menys, però serien els nostres i seriem capaços d’administrar-los de forma eficaç.
Repeteixo: cal canviar de paradigma, no de model. I de pas, regenerem la classe política si us plau. I no anomenem política a les discussions patètiques sobre qui la fa més grossa.
Goodbye Spain.

diumenge, 19 de juliol del 2009

Un "capde" a la Provença

Quants segons pots tardar a dir que si quan uns amics et proposen de passar un cap de setmana a la Provença? Si són més de cinc vol dir que alguna cosa passa dins el teu caparronet i que és millor que t’ho facis mirar.
La idea era anar a veure els camps d’espígol, que floreixen a principis de juliol i que prometien paisatges espectaculars quan es posen costat per costat de camps de blat ben ros o de vinyes verdíssimes que van fent cap a la verema.
Però hi ha més que això. Hi ha formatges de cabra (picodons), oli d’oliva, amanides, vi, sol, pobles petitons, carreteres vorejades dels plàtans napoleònics...i el record inesborrable dels llibres de Peter Mayle.
D’Olot a La Bégude de Mazenc són 4 hores justes si t’atures a fer un cafè a mig camí. Havíem trobat lloc a una gîte vora aquest poblet i hi vàrem arribar just poc abans de l’hora de sopar. Com és costum, vàrem compartir l’àpat amb altres hostes: un matrimoni belga “mixt”, ella flamenca i ell való. La conversa va anar fluint sense gaires entrebancs, tocant la política (ens semblava senzill que entenguessin l’independentisme català, essent ciutadans d’un país que sembla que d’un moment a l’altre ha de fer un pet com una aglà), restaurants (això d’haver anat un cop a sopar a “El Bulli” dóna per molt), i altres temes intranscendents.
La mestressa ens va oferir un aperitiu de torradetes amb tapenade acompanyat d’un gotet de vi de llimona. Tot seguit un plat d’amanida i una gran truita falsa de tòfona negra. Aviat vàrem entendre perquè l’anomenava falsa: en comptes de tòfona era feta amb olives negres. Una truita original i molt saborosa per bé que, per alguns dels comensals, excessivament baveuse.
Got rere got de vi negre el nostre amic belga ja s’anava destapant i tot rient ens alliçonava sobre el fet de les manifestacions a Brussel·les dient-nos que “els dilluns és el dia dels pagesos, el dimarts els dels industrials, els dimecres...”. Un petit gerro d’aigua freda que confirmava les nostres sospites sobre l’efecte que la manifestació dels 10Mil pogués haver tingut.
En fi, afortunadament la mestressa vetllava perquè no faltés teca ni vi a la taula i ens va portar una safata de tomàquets al forn amb herbes provençals i porc al forn “sense greix”.I mentre menjàvem provàvem d’alliçonar als dos belgues sobre perquè volem l’ independència del país mentre ells ens explicaven com era de difícil la convivència entre valons i flamencs al seu país i com no hi veien ni remei ni solució.
Compota casolana de préssec per postres i acabem amb formatge: uns petits i sensacionals picodons. Una de tendres i cremosos que vessaven pel plat i un d’extraordinari, fort que deixava la boca eixuta de saliva com paper assecant i demanava que es remullés amb un altre got de vi negre.
L’endemà, la mestressa ens va preparar una ruta per dos dies que quasi vàrem enllestir amb un i a quarts de deu ens posàvem en camí. Preneu si us plau un plànol de La Drôme. Punt de sortida: La Bégude-de-Mazenc.

Preneu una carretereta estil empordanès en direcció a Charols i després cap a Salettes. Prop d’un coll, el primer camp d’espígol. Ens aturem a fer fotos i flairar. El brunzit de les abelles és espectacular, com l’esclat del color lila en aquell turonet.





L'espígol conreat en mates d’ aproximadament un metre de diàmetre, deixant espai suficient entre les files per deixar passar les rodes de la màquina recol·lectadora ens sorprèn i ens fa contents, per sorpresa dels francesos que acostumats a veure-ho cada dia, mouen el cap en passar en la versió segle XXI del “estan bojos aquests romans”. De totes maneres un ciutadà creu que ens ha d’avisar que no podem collir-lo nosaltres l’espígol perquè és el modus vivendi de la gent d’allà. Coi...es deuen trobar amb gent de tot, pensem.



Resseguint la carretera en direcció altre cop al punt de sortida. Un altre camp d’espígol; encara més gran s’enfila pel turonet i ressegueix les ondulacions del terreny. Ens tornem a aturar i continuen els cops de cap dels francesos que circulen per la zona.




Arribem a Le Poet-Laval, un petit poble antiga seu d’un destacament de l’Ordre de l’Hospital i amb les corresponents runes de castell que donen peu a una conversa sobre quina mena de governants hi havia a l’Edat mitjana que marxaven del seu país durant set anys o més, per anar a emprendre lluites contra els sarraïns per conquerir Terra Santa, previ espoli dels seus vassalls. Vist des d’avui dia, el concepte és poc menys que marcià.


No ens en sabem estar de comparar el país amb l’Empordà i decidim que s’assembla molt a Sant Martí d’Empúries. Sense mar, clar. De totes maneres, molt més desert. Poca cosa a fer-hi amb la calor abrusadora de quarts de dotze del migdia.
Seguim camí cap a Dieulefit; un poble més gran amb comerços, artesans terrissaires i la inefable placeta amb plàtans davant l’església on un parell de restaurants ofereixen le menú du jour. Massa aviat per nosaltres seguim camí en direcció a La Paillette, una minúscula vila on dinem davant la terrible perspectiva que no hi hagi cap altra opció en força estona i on ens conformem amb un menú senzillet pres en combat cos a cos contra el sol que queia en picat sobre nostre i que només fent contorsions (uns més que d’altres) podíem evitar interposant les ombrel·les entre ell i la nostra taula.
Havent dinat enfilem el coll de Valousse i poc abans del cim...un immens camp d’espígol esclata amb els colors esmorteïts pel sol perpendicular que tot ho aplana.

He dit tot? No, un ciclista puja pedalada rere pedalada darrera nostre i ens avança mentre badem i, distretament, ens freguem un bri d’espígol pels braços i el coll per sentir només una estona més la seva flaire dolça.
A baix del coll, un riu baixa amb aigües blanquinoses i ens aturem un moment. El soroll de les cigales és eixordador. Les pobres també deuen passar calor i es ventallen amb les ales de forma frenètica. N’hi deu haver milers i entenem més clar que enlloc perquè són el símbol de la Provença.
Reprenem camí cap a Nyons, la vila més gran del recorregut que farem. Aquí trobarem els primers rètols en occità: els carrers tenen el nom en occità i en francès. El més punyent és que no tenen perquè ser traducció l’un de l’altre: així el “carrer de la font “ occità és la “rue Jean- Baptiste nosequè”. Una mostra del corró anihilador d’identitats que és França.
Hi arribem però fent una volta pel sud, passant per Buis-les-Baronnies i aturant-nos a Pierrelongue per fer una ullada a la roca esmolada que té una església al capdamunt com a major atractiu d’aquesta vila menuda i quieta. Quatre carrerons menen al capdamunt de l’esglesiola. Hi arribem però l’entrada de pagament per poder veure només la vista des d’allà dalt no ens sembla pas gaire atraient.
Arribem a Nyons, i un cop aparquem el cotxe fem una curta passejada i ens enfilem al turonet pel carrer dels petits forts, retolat en provençal i no puc evitar la brometa fàcil de fer una foto al rètol, vagament obscena.


Panoràmica de la vil·la i el soroll d’un casament al capdavall de tot. La xafogor ens empeny a fer una cerveseta a la Plaça Major on mirem passar la gent, esport mundialment reconegut i en el qual els olotins en som uns consumats i reconeguts especialistes. Aprofitem i comprem una ampolleta d’oli d’oliva amb alfàbrega a un preu astronòmic però que promet un plus d’alegria a les amanides vespertines.
En ruta de nou, trobem un imprevist en el poble emmurallat de Taulignan on passegem pels bonics racons i ens sorprenem de com de ben conservats estan els rentadors públics, coberts, amb una aigua fresquíssima i neta on submergim els braços i ens rentem la cara per refrescar-nos, ràpidament com si féssim una malifeta. Veiem que hi ha un museu de la seda, tancat a aquelles hores però que em va fer pensar si no seria aquella la vila de Lavilledieu on Alessandro Baricco ubica la part francesa de la trama de Seda. Seria magnífic que així fos
Poca estona de viatge i després d’una accidentada sessió de fotos que va acabar amb una fissura de costella, arribem a Grignan. Tenim la sort de que és la fira de les l’escriptura. La part antiga del poble és plena de paradetes de llibres d’ocasió, quaderns d’escriptura, plomes, etc...un munt de llocs on feia estona hi havia tallers d’escriptura, i un aire un pèl bohemi, un ambient relaxat de laissez-faire, ple de restaurants, atapeïts els més barats i buits els més sofisticats. Una altra passejada per anar agafant gana i ens enfilem cap al castell on corre un airet refrescant que ens refà una mica. Sortim del poble i en tombar...un camp espectacular d’espígol ens sorprèn. El color lila, la llum baixa i càlida i la presència del castell de Grignan al fons haurien de fer una foto fantàstica! Que només superaria la que no vàrem poder fer, amb el cementiri en primer terme.
Decidim sopar a St-Paul-Trois-Châteaux, que amb aquest nom sembla que promet. Quan hi arribem, són les nou tocades i el que hauria d’haver estat una fira animadíssima està a les darreries. Les paradetes van tancant però una banda de jazz á la française encara té esma de bufar un parell de peces impecables per nosaltres i un parell més d’espectadors. Una guingueta ofereix truites de tòfona negra (aquest cop autèntica) i paté de tòfona negra i ens diuen que el vi, però, l’anem a comprar a una altra parada de més avall. La falta de consens ens porta a un sopar molt més convencional al carrer just a tocar de l’església del poble; per acabar amb el mite que els francesos sopen a les vuit, no ens fan gens de mala cara quan hi arribem a quarts de deu.
La tornada fins a “la nostra casa” es fa una mica llarga, de nit, amb el cansament de tot el dia i la calor acumulada al cos.
L’endemà decidim anar tornant i desviar-nos cap a Coustellet per agafar una altra “route lavandière”. Coustellet el coneixíem d’una altra sortida dos anys endarrere quan hi vàrem visitar el seu Musée du Lavande; té l’encant que el diumenge hi fan un mercat esplèndid, amb formatges, embotis, olis, patés i embotits que podrien conformar un picnic d’autèntic luxe si no fos perquè la calor ho desaconsella totalment. Seguim via cap a Forcalquier on comptem dinar, travessant uns paisatges esplèndids de turonets arrodonits, amb corbes suaus, de cos de dona. I travessant avingudes amb plàtans centenaris a banda i banda, per l’ombra dels quals desfilaven les tropes napoleòniques allà el segle XIX.
A Forcalquier aquest diumenge hi havia una fira de brocanters; molt francesa. Els venedors dinen a la parada mateixa amb taules llargues amb tot de viandes que semblen aportacions dels mateixos comensals. A l’hora que arribem el seu àpat ja està ben endinsat i les cares vermelles i els ulls ja una mica tancats, fan que no ens parin gens d’atenció. O potser és que els seus ulls avesats a calcular el preu que els clients estaran disposats apagar ens hagin ja catalogat com a “turistes badocs”. Un dinar intranscendent en un restaurant vora el carrer principal ens dóna energies per tornar a la carretera en direcció a Cruis. La carretera cap aquest poblet sembla que ens meni on Nostre Senyor va perdre l’espardenya.

Un paisatge agrest, abrupte, desèrtic i a sobre amb la reserva de la benzina encesa. Finalment arribem a Cruis i ja de lluny divisem grans camps d’espígol que, un cop ens hi acostem veiem que alguns d’ells estan mg abandonats. Altres fan un goig d’espant. Nova sessió de fotos i encetem la tornada amoïnats per poder posar benzina.
I aquí comença una altra història. Totes les benzineres estaven tancades i funcionaven automàticament prèvia introducció de la visa en un lector. Sorprenentment cap de les nostres targetes de crèdit o dèbit acceptada. Un cop havíem posat totes les targetes del dret i de l’inrevés, a la viceversa i de través i havíem assajat dotzenes de vegades el “coup séc” amb què havíem de treure la targeta del lector, ens començàvem a desesperar. No sabíem com fer-ho quan va aparèixer el nostre salvador: un senyor de cap a 60 anys va accedir a deixar-nos la seva targeta per posar 50 € que li vàrem lliurar i va marxar tot seguit. Refiats que el bon senyor havia posat un límit a la càrrega, anàvem omplint i xerrant. De cop i volta em vaig adonar que ja havíem passat de 50 €, concretament 51,89 €. Quin greu que ens va saber haver “canat” uns pocs diners a un bon home que ens havia volgut ajudar.
Amb el banc hem mirat de trobar-lo i fer-l’hi un ingrés però no hi hagut manera: protecció de dades personals.
Un cap de setmana xulíssim una mica entelat per aquest fet.

dilluns, 13 de juliol del 2009

Algunes coses de l’acord de finançament que no entenc.-

ERC deia 3800 milions i l’ha encertat de ple. Fa l’efecte de jugada de pòquer del govern espanyol: massa punteria.
Les declaracions de Saura: “hem dit continuament que no, fins que hem dit que si”. Que un semiòleg em doni un cop de ma.
El poc sentit d’estat dels partits catalans. ERC té tantes ganes de semblar un “partit de govern” que s’oblida que govern en tenen fins i tot els municipis més petits. I un partit independentista hauria de voler governar un Estat, la sobriania del qual comença per la independència econòmica i la gestió dels seus recursos. L’acord de finançament perllonga encara més el model real: la dependència d’Espanya. Seguim espoliats, només que ara ens han apujat la setmanada.
Com poden 4 membres de l’executiva d’ERC abstenir-se en el posicionament sobre el finançament. Entenc que n’hi hagi que estiguin a favor i altres en contra però...que tant se’ls en cardi?
CiU i l’inefable Mas...realment no veuen que fan una rebequeria qüestionant la legalitat per les dates? Un cop més el sentit d’Estat: els preocupa que si guanyen les properes autonòmiques “tindran les mans lligades”. Ummmm...amb el que els agrada això. Ara ja només demanaran que els embenin els ulls.
El silenci post-anunci del govern espanyol. fa la sensació del dolent de les pel·lícules dolentes quan han enredat la joveneta ingènua. Ens tornaran a cardar.
Les matemàtiques de tot plegat. Com pot cada membre d’una sèrie estar per sobre de la mitja de la sèrie? Ni el teorema de Fermat.
I per acabar flipant: el rebuig del PPC perquè el sistema “no soluciona el dèficit fiscal de Catalunya”.
Ai senyor....

diumenge, 12 de juliol del 2009

Lou Reed al Portaferrada.

Aquest divendres vàrem anar al concert de Lou Reed i Laurie Anderson a Sant Feliu de Guíxols. He de reconèixer que sóc un seguidor diguem-ne tebi de Lou Reed i que desconec de forma absoluta el treball de Laurie Anderson. Però hi feia cap amb ganes de poder sentir un concert d’un dels mites del rock i amb la il·lusió de poder-lo sentir cantar “walking on the wild side” i la meva preferida ,“perfect day”. Les informacions prèvies ja avisaven que la cosa no aniria per aquí (un acte íntim..diàleg...) però no és pas tan fàcil desenganyar-me.
Abans d’entrar, fent un tomb vora el port vàrem poder copsar el públic. Majoritàriament eren arcohippies (o seria millor dir-ne gerontohippies), algun turista despistat (era el millor lloc per anar amb mainada?) i algun moderníssim amb ulleres de pasta i pentinat postmodern que eren potser els que podien estar més segurs del que el concert ens oferiria. “Entre mi” que diria la meva mare, somreia pensant que semblava una trobada d’antics deixebles de gurús indis, perquè molts dels assistents feien cara d’haver passat part de la dècada del seixantes o setantes meditant en algun poblet de la India.
Seiem (fila 3, un luxe) i l’escenari ja donava pista del que podria ser. Negre i bàsicament buit. L’espai central l’ocupen una cadira lilosa a la dreta amb alguna maquinota al davant (aggg, avui he sabut que es tractava de la metal music machine), uns teclats i portàtils al centre endarrerit i uns altres teclats a l’esquerra. Una mica més al fons, una filera de guitarres que prometia.
Entren els 3 músics, aplaudiments i sense cap mena de cerimònia Lou Reed se’n va a seure, li apropen una guitarra i...acords distorsionats on es reconeix una de les cançons de “Magic and loss”, l’únic CD que tinc d’ell ( i que només posava quan tenia ganes de deprimir-me, és a dir quasi mai, però que ara recuperaré). Entrem en un joc de distorsions una mica espès, amb Lou Reed fent indicacions al tècnic de so que apugi el volum del violí elèctric de Laurie Anderson.
Damunt l’escenari, una pantalla amb les traduccions (en català!!! Quina merda que em sorprengui,no?) de les lletres d’una bellesa trista i colpidora.
I finalment, la seva veu. Osti quina veu que té aquest home. Cavernosa, profunda, amb una dicció impoluta, serena...
Poc guitarreig, i molta distorsió que es feia pesadeta però mica en mica hi anava entrant i podia gaudir de moments molt emotius i intensos. Em fixava en els moviments de les seves mans en els pocs moments que enllaçava acords i, conscient de les meves limitacions guitarrístiques, em tornava a plantejar si no seria millor que em deixés córrer els intents de tocar de manera mínimament decent.
Avui llegeixo quines cançons varen interpretar perquè no les coneixia i revisc la intensitat de Pale blue eyes, Who am I, Halloween parade i Lost art of conversation. I l’emoció hipnòtica de Story about a story (amb la veu filtrada de Laurie Anderson explicant una tristíssima i depriment història que la noia de davant meu trobava hilarant) i el pop electro-psicodèlic de Only an expert, en la qual com jugant jugant, les lletres fotien unes quantes bufetades de realitat. “només un expert pot reconèixer un problema allà on ningú hi veu un problema”.
El diari i TV3 diuen que el concert va agradar molt a la meitat del públic però que molta gent va marxar abans d’hora. I molts encara que varen aguantar fins al final no es varen voler quedar per sentir un bis fantàstic (Ricard Bofill i companyia varen fugir de seguit que es varen apagar els llums però, això si, varen sortit aplaudint; que no sigui dit..).
Jo..encara no ho sé segur. Em va agradar? Si. Em va entusiasmar? No ho sé, a estones si. Però clar jo no m’entusiasmo fàcilment.
De totes maneres la tele ja deia que ens ho havien posat difícil a aquells que volíem veure i escoltar rock’n’roll i ens vàrem trobar amb música electrònica. Per una vegada la meva diagnosi del final del concert que vaig compartir amb parents retrobats allà (tenien les millors entrades de tot) coincideix amb la dels experts.
El millor de tot el comentari d’un conegut (sospitem que hi havia anat de franc perquè treballa en una de les empreses patrocinadores del festival): “Osti, durant una hora m’he pensat que en Lou Reed era el tio pelut del mig (Suddarth Calhoun) “. Un gintonic després encara rèiem.