Només depèn de nosaltres

L’èxit inqüestionable de la Via Catalana d’aquest 11 de setembre i l’enorme càrrega simbòlica que l’ha envoltat comença a tenir efectes prou importants per al procés d’independència de Catalunya.

Internament, els catalans ens hem tornat a demostrar a nosaltres mateixos del que som capaços si ens enfoquem bé, sense dissensions, cap a un objectiu comú. La complexitat organitzativa de l’esdeveniment era enorme però la capacitat de l’ANC ha superat el repte. Han estat poquíssimes les veus independentistes que hi han trobat pèls. Per una vegada, els llepafils puristes s’han abstingut d’aixafar la guitarra.

Els suports de Letònia i Lituània a la futura Catalunya independent, expressats pels seus respectius Primers

Tram 689. Pont de Molins

Ministres és un signe de l’acceleració del procés. No crec que siguin fruit de la nostàlgia de la Via Bàltica dels anys 90 del segle passat ni que siguin fruit de la improvisació. Especialment quan Lituània té en aquests moments la presidència de la UE, són declaracions que demostren que comptarem amb el reconeixement internacional si el procés és legítim, que ho serà.

Mentrestant, el govern espanyol amb el seu president al capdavant sembla no haver entès el missatge i segueixen donant l’esquena a tot el que s’està movent a Catalunya. Només ho sembla, perquè segur que ho estan analitzant amb cura. El que passa és que les cartes que juguen ja ens les sabem: resposta negativa a la carta del President Mas perquè un referèndum per la independència de Catalunya no és permès per la Constitució i no tenen la intenció de canviar-la.

Només el Ministre Margallo va fer una reflexió pública destacant l’èxit de la Via Catalana i identificant els 3 factors de més incidència en la “desafecció” de Catalunya vers Espanya: infraestructures, llengua i cultura i finançament. Això ha fet pensar a alguns que podria haver-hi la possibilitat d’una oferta en aquestes 3 línies que desactivés el moviment independentista.

 Més enllà de la poca credibilitat que podria tenir qualsevol oferta per part d’un Estat que ha incomplís totes les obligacions i compromisos amb Catalunya, Espanya no està en condicions de fer cap oferta. Almenys cap que comporti una despesa important o una disminució en els ingressos. Això descarta una actualització de les inversions en infraestructures perquè amb els anys d’endarreriment que porten acumulats el volum econòmic és estrepitós i tampoc estem per fiar a termini gaire llarg; la crisi econòmica i la incapacitat manifesta de fer reformes estructurals també impossibilita una reforma real i satisfactòria per a Catalunya del sistema de finançament. Pel que fa a la línia més simbòlica de llengua i cultura, ho veig difícil en un govern que manté un ministre que pretén espanyolitzar els alumnes catalans.

Als catalans, fins i tot a molts dels que dimecres eren a la Via Catalana, ens falta fer un pas mental: creure’ns que la independència depèn només de nosaltres. Quan haguem fet aquest pas i deixem de mirar constantment què diu o què fa Madrid, aleshores serem molt més a la vora de la independència perquè el camí que ens queda per ser lliures el farem molt més ràpid. Quan la voluntat del poble es manifesta tan clarament com dimecres passat i ho fa de forma pacífica, agafant-se les mans i amb milions de somriures, no hi ha constitucions pètries que s’hi puguin interposar.

Gent extraordinària: Via Catalana.

Arreu de Catalunya, les assemblees de l’ANC estan a punt d’aconseguir una fita sorprenent: que centenars de milers de catalans ens arrenglerem al litoral del nostre país i ens donem les mans. La majoria vestits de groc i tots amb el mateix objectiu: donar força simbòlica a un desig: la independència de Catalunya.

Aquest 11 de setembre farem història. Això no té aturador ni marxa enrere; sembla que hem assolit aquell punt que és impossible aturar-se o recular. Només es pot tirar endavant.

Al carrer, a les botigues, tothom parla del mateix: on aneu l’11 de setembre?

Quan l’any passat tornàvem cap a casa després de la manifestació de Barcelona, ja teníem el dubte de com podríem superar el que havíem fet. Quin podria ser el repte que l’ANC ens posaria per mostrar al món la determinació del nostre poble.

No tenia gaires dubtes que se’n sortirien. Perquè l’ANC la formen milers de persones extraordinàries. Gent extraordinàriament normal, amb les qual qualsevol es pot identificar; gent excepcionalment generosa que han dedicat temps a explicar el projecte, a noliejar autocars a mesura que les llistes d’inscrits creixien i creixien, a superar dificultats i reptes...però sobretot a una cosa essencial: a tenir la iniciativa i liderar el procés que ens portarà a la independència.

La força de l’ANC, de les persones extraordinàries, farà impossibles els passos enrere. No es pot recular quan la força del poble empeny.

Participant en una de les iniciatives al voltant de la Via Catalana, enllaço aquest post a l’antropògraf,  La meva baula a la cadena de blogs ja és complerta.

Ens veiem, i llegim, en un país lliure, molt aviat! I aquest 11S2013 a Pont de Molins. Tram 689.

Aniré a la Via Catalana.

D’aquí uns dies, milers de catalans ens donarem les mans per fer una cadena humana que anirà de Nord a Sud de Catalunya. És la proposta de l’Assemblea Nacional per aquest 11 de setembre. Una demostració de força i de voluntat impressionant que superarà la manifestació de l’any passat pel que té de repte i de complexitat i de simbolisme. També perquè recorda la cadena que als anys 90 del segle XX es va fer unint Estònia, Letònia i Lituània.

Els unionistes que la menystenen hauran d’emmudir quan vegin el resultat. De fet, el món sencer veurà el resultat perquè hi ha més de 200 mitjans informatius internacionals que cobriran l’esdeveniment.

Jo aniré a la Via Catalana per la Independència. Hi aniré per ser una baula en una cadena que cridarà la voluntat dels catalans de ser independents, de ser un nou estat d’Europa. Per contribuir al moviment social més important a Catalunya dels darrers 300 anys. Per aconseguir la independència per la meva pàtria.

Hi aniré com a independentista; com a olotí, garrotxí i català; com a súbdit espanyol que vol deixar de ser-ho per ser ciutadà català; com a europeu; com a pare, com a fill i com a marit. Hi aniré com a membre de Reagrupament Independentista; com a regidor de Serveis Urbans i Mobilitat, i d’Organització, Innovació i Atenció al Ciutadà de l’Ajuntament d’Olot. Hi aniré com a químic col·legiat, com a diplomat en Farmàcia Industrial i com a MBA; com a blocaire i com a ex-sardanista; com a miop, calb i psoriàtic. Hi aniré com a soci d’Òmnium Cultural, de la Plataforma en Defensa de la Llengua i d’unes quantes associacions culturals més. Hi aniré com a amic i parent d’altres persones amb les que estarem junts al mateix tram. Tot plegat és indestriable

Ah, i també hi aniré a títol individual.

I ara que parlo d’això, em costa d’entendre que el President Mas i la Presidenta De Gispert diguin que no hi aniran. Potser encara no és el moment de trencar el darrer pont, però molts estem convençuts que aquest darrer pont ja l’hem travessat. Presidents, talaieu el camí però darrera no vé ningú. Aquest camí el comencem sols. No em crec els que diuen que no veniu perquè sou el President de tots els catalans. Cada dia preneu decisions que afecten als que us varen votar i als que no. La decisió final la prendreu sabent que no hi haurà unanimitat. Sapigueu estar on us toca. Demaneu quin és el vostre tram. A milions de catalans ens faria feliços saber que l’Onze de Setembre vós sou, també, una baula de la Via Catalana.