diumenge, 27 de maig del 2012

La crisi i la Senyora de Tous.


Quan era petit, voltava per la casa dels avis al numero 13 del carrer de Sant Miquel, un llibre enquadernat amb pell que el meu avi va dur un dia com si fós un trofeu. Es deia "Terra i Ànima" d'Anicet Villar de Serchs. Un recull de contes populars catalans ordenats per comarques, barrejat amb pinzellades d'història del nostre país. Fet i fotut era l'únic llibre que hi havia en aquella casa i només ara puc entendre perquè estava mig amagat al rebost. Un cop descobert, va ser quan l'avi devia pensar que, mal per mal, fem-lo enquadernar amb pell.
L'avorriment me'l va fer llegir i rellegir infinitat de vegades. Un dels contes que hi havia s'anomenava "La senyora de Tous". Explicava com una senyora molt rica i poderosa, tenia capricis culinaris a l'alçada de la seva riquesa. Res no era prou exquisit per ella, i els cuiners eren despatxats l'un darrere l'altre acusats d'incompetència. Com sempre sol passar en els contes, en la successió de cuiners n'hi va haver un que va aconseguir fer un plat que complagués a la Senyora de Tous. Se'n llepava els dits i no se'n veia mai tipa; no volia menjar res més que no fos allò tan deliciosament voluptuós que li plaïa tant: el moll dels ossos de bens negres.
Golosa com ella sola, la Senyora volia menjar el mateix per esmorzar, dinar, berenar i sopar, i ben aviat es varen acabar els bens negres dels ramats propis i aviat va caldre recórrer als ramats de la comarca. El preu del be negre es va disparar perquè els ramaders varen començar a demanar preus desorbitats per aquells animals. Ben aviat les arques del senyoriu de Tous varen començar a aprimar-se però la Senyora no estava disposada a renunciar a aquell plat tan delitós. De res no varen servir els avisos que s'acabaven els diners i que si la bombolla del be negre seguia d'aquella manera, seria la ruïna.
Com que en aquell temps no es rescataven països ni bancs, ni senyorius, la llaminera senyora va acabar a la misèria. Sense castell, ni terres, ni servents. Una pobra captaire malgirbada que pidolava al marge del camí ral.
Un bon dia, un viatger se'n va compadir i li va donar un grapat de nous i un rosegó de pa. L'antiga dama, al tastar aquell àpat tan senzill ho va trobar tan bo que va exclamar, entre llàgrimes:
" Si abans jo hagués sabut que era tan bo el pa i nous, encara fóra avui la Senyora de Tous".
Avui, que se'ns està desmuntant com un castell de cartes el que ha estat la nostra manera de viure durant els darrers 20 anys i que, en molts casos, ha estat només una dilapidació continuada del diner públic em vé al cap el conte de la Senyora de Tous. I penso que, si quan pensàvem que érem rics, haguéssim estat frugals i austers no hauriem arribat a aquests extrems. Perquè no té cap mèrit ser auster quan ets pobre; en canvi administrar la riquesa pel futur és un signe de saviesa. Poc a poc, disgust a disgust, enrabiada rera enrabiada ens anem adonant que ni calien tants pavellons d'esports, tantes piscines municipals. Però tampoc calia obrir escoles quan les que hi havia tenien lloc de sobres, ni calia que el govern ens fes de pare pedaç si ara se'ns ha de convertir en una madrastra malcarada. Ben aviat convindrem que no ens calen tantes administracions, ni tants municipis, ni tants organismes públics que ningú acaba de saber què fan durant tot l'any. I és que com diu el conte de la Senyora de Tous, "els vehicles esgarriats quan prenen la davallada no es degueren fins que s'estavellen".

diumenge, 20 de maig del 2012

2014, una commemoració diferent: No ho veig

Divendres passat, el president Pujol va ser a Olot per fer una conferència titulada “2014, una commemoració diferent”. Hi vaig anar amb una expectació continguda. Es va dient que l’Honorable Pujol ha fet un pas decidit cap a l’independentisme i tenia ganes de sentir quina era la seva visió de la nostra Catalunya actual i de quin és el camí que, des de la seva perspectiva privilegiada, creu que hem seguir. La seva opinió, en definitiva.

El Teatre Principal no es va omplir però hi havia força gent: capitostos locals i comarcals de CiU i militants de la federació, principalment.

Bé, a una persona que ha estat president durant 23 anys em sembla que se li pot perdonar tot: el recorregut del 1714 fins el 2014 no va ser, precisament, rectilini ni cronològic. Podríem dir que era un constant flashback històric. Un parell d’observacions que em varen semblar interessants: al 1714 no ens jugàvem la independència sinó la manera de relacionar-nos amb la Corona espanyola però mantenint-nos dins d’Espanya; durant molts anys, vàrem perdre la consciència d’haver estat independents fins que a principis del XX algú recorda que havia existit la Generalitat.

La visió de Pujol és que, en el fons, des del 1714 mai no havíem estat tan bé com des dels anys 80 fins el 2000. Amb una Generalitat que administrava les competències cedides es va poder fer TV3, continuava funcionant l’ascensor social, la integració dels joves (de nivell universitari) semblava funcionar...I tot gràcies, a la capacitat innata dels catalans de resistir. La tesi acabava resumint-se així: hem resistit. Amb tot el que ens han fet, hauríem d’haver desaparegut socialment, econòmicament i culturalment i en canvi, encara hi som. Com ho hem fet? Una mena de misteriosa resistència a base de comprar llibres en català, mirar TV3, i treballar molt.

El Molt Honorable President Pujol té clar que ara l’ofensiva contra Catalunya serà més forta que mai perquè, per si fos poc, Espanya compta ara amb la coartada de la crisi econòmica. No hi ha cap mena de dubte que Catalunya es juga, ara més que mai, la seva existència.

Fins aquí, completament d’acord. Esperava amb impaciència, quina seria la recepta que ens donaria per poder-nos-en sortir d’aquest pou al qual semblem abocats. Doncs, sembla que tot es resumeix en confiança i treball. Confiança en qui, Sr Pujol? O en què? Treball...els que tenim feina em sembla que treballem més que mai, però la bossa dels aturats es va incrementant sense aturador.

Podria confiar si veiés que al govern del meu país hi ha algú que es dedica a dissenyar el futur i no només a administrar la misèria. Treballaria, més enllà de la meva feina professional, si algú ens marqués un objectiu.

Malauradament, no ho veig. No em sembla que la Generalitat treballi per transformar Catalunya. No veig apostes decidides cap a una Catalunya tecnològica, cap a una economia d’alt valor afegit, una economia que vagi més enllà del turisme i que enfoqui el futur una mica més enllà de la recuperació de la “indústria del totxo”.

No veig tampoc una posició decidida davant del govern espanyol. Veig un acatament constant de les ordres d’en Montoro, que probablement segueixi les ordres d’algun alt funcionari europeu. No veig fermesa en les posicions; no detecto lideratge per avançar nacionalment; no percebo un horitzó que vagi més enllà d’una autonomia misèrrima administradora de quatre xavos; no llegeixo un full de ruta per Catalunya que ens tregui del pou econòmic, que ens alleugereixi de l’espoli fiscal ; no em crec que hi hagi una estratègia perquè el 2014 puguem realment commemorar l’11 de setembre d’una manera diferent.

No esperava que ens digués que el que calia era la independència de Catalunya, però si que la recepta del Dr. Pujol anés una mica més enllà. Em vaig sentir com si anés al metge amb forts dolors de panxa i la diagnosi fos “Són nervis. Reposi i miri de no pensar-hi”.

Hauré de buscar un altre metge.

diumenge, 13 de maig del 2012

Quan érem xarons. (Tornarem a ser-ho?)

Aquests dies estic llegint amb fruïció "Quan érem feliços" de Rafel Nadal i la seva lectura juntament amb una reflexió iconoclasta de les conseqüències de la situació econòmica catalana actual m'han fet pensar que, en realitat, quan ens posem nostàlgics tendim a exagerar els aspectes bons de les situacions i a ignorar els que no ho són tant.

Han acabat de donar-hi una pinzellada el número de Les Garrotxes dedicat a l'estraperlo i el contraban, i la conversa sobre la crisi que vaig tenir ahir amb l'amic Vicens a la carnisseria i que va acabar amb la conclusió que "ens hem d'empobrir". Bé, si ha de ser així almenys ja anem per bon camí....

Aquells que estem a la franja d'edat que es pot anomenar interessant, ens recorden de quan els catalans, com a coŀlectiu érem xarons. Vaja, que érem uns cutres. Almenys des d'un punt de vista actual. Perquè en realitat érem pobres però això ens fa una mica d'angúnia de dir-ho.

El primer exemple que em vé al cap és el dels viatges a Andorra per comprar. Ara pot semblar un mica marcià perquè a Andorra hi anem a esquiar o a practicar esports que acaben amb -ing (trekking, cycling, running, skating...) però fa 30 ó 40 anys els catalans hi anàvem a comprar. Per si algú estava despistat: no hi anàvem a invertir, hi anàvem a comprar. Mantega, whisky, formatge de bola, tabac, pilotes de tenis, aparells electrònics, armes, discos (d'Alan Parsons Project)... I cafè, sucre i paraigües. Tot un pack. Cafè de marca "El Conseller" amb els colors de la bandera andorrana, sucre que no endolcia, paraigües que no s'obrien. I tabac que encara feia estossegar més que el d'aquí.

I malgrat tot, malgrat saber-ho, cues a la duana. Cues amb l'ai al cor. Que no em facin aturar a mi, que no mirin sota la roda de recanvi, que no em demanin la factura. Una mena d'estraperlistes d'estar per casa.

En aquells dies era ben normal que els cotxes de 5 places anessin plens: es a dir, amb 5 viatgers, en contraposició amb avui que quan una parella té un fill ja es compra un monovolum. No fos cas que anessin massa estrets.

A marina hi anàvem omplint el cotxe fins a dalt, de viatgers i del cistell del dinar. L'excepcional era anar a dinar a un restaurant i el mes normal anar a una pineda a fer el pic-nic, estenent una manta a terra per seure o amb taules i cadires plegables.

Aviat tot això tornarà a ser present. Les vaques grasses les tornarem a veure a les peŀlícules americanes i les nostres, massa magres, les anirem peixant amb una mica de pinso.

I mentres tot això passi, algun despistat encara es preguntarà com pot haver passat. I pasarà revista dels AVE que no anaven enlloc, del corredor mediterrani que no va ser, del port que no tenia accessos, dels tripijocs de membres de la Casa Reial, de la famosa frase "pel preu d'un cafè" que si hagués estat real i ens haguéssim pres un cafè cada cop hauriem tingut insomni etern, de la duplicació d'institucions i administracions, dels ens que haurien de servir per optimitzar i estalviar i es convertien en pous on es perdien els euros. Recordarà el despistat aquells governants que deien que érem tan rics que podíem repartir 400€ per cap o 1500 € per nadó; que el nostre sistema bancari era el mes sòlid del món i que aviat seríem tan rics com França i Alemanya.

I potser aleshores ho entengui.