Pel català a l'escola.

Servidor va fer tota la primària en castellà en un moment en que no es parlava de “llengua vehicular de l’escola” sinó que tot era pla més senzill: es feia tot en castellà. Aleshores les classes de català només eren l’alternativa a la gimnàstica els dies de pluja o els dies que el mestre decidia que no havíem fet prou bondat.

Quan ho explico a les meves filles o simplement a gent més jove que jo, em sento ben orgullós que ho trobin una cosa absolutament marciana. Crec que l’haver consolidat la immersió lingüística a l’escola és un dels grans triomfs de la democràcia.

Però avui, el Tribunal Suprem ja s’ha encarregat de fer-nos memòria que la feina constant contra el nostre idioma no era exclusiu del franquisme sinó que aquesta tasca prossegueix des d’aquesta pseudo-democràcia espanyola d’avui. Que quatre feixistes desvagats tinguin prou temps per fer recursos val més que la cohesió social; més que anys de lluita sorda; més que els drets de milions de catalans.

I evidentment, no han tardat gens a sortir els del PP (el català, no el messetari) i els de C (tan miserables) a exigir que demà mateix sigui el castellà l’idioma de l’escola.

Doncs ho tenen clar. Espero que si davant de les raons econòmiques els catalans ens hem donat per la pell, no sigui amb la llengua que ens deixem donar pel “ral rulé”.

I per no dir-ho en català, ho diré en anglès: Goodbye Spain.

Bones notícies a Olot.

Aquesta setmana que sembla que Olot sigui, segons diaris i teles, un lloc sinistre i que dinamita la idea que molts tenim que és una ciutat on mai no passa res, he tingut coneixement de dues iniciatives que m'han refermat en la idea que els olotins, més enllà de tots els tòpics, som gent especial i capaços de fer coses que en altres llocs semblarien impossibles d'assolir.

En primer lloc, vaig conèixer de primera mà en una reunió de la Taula Social d'Immigració, el programa de distribució equilibrada dels alumnes amb necessitats educatives especials (NEE) que desenvolupen l'Ajuntament d'Olot, el Consell Comarcal de la Garrotxa i el Consorci d'Acció Social de La Garrotxa. Un programa que va començar fa 20 anys, quan la immigració a Olot suposava el 4% de la població i que ha permès que avui, quan els immigrants són vora el 20%, cap de les escoles de la ciutat tingui més d'aquests alumnes a les seves aules. Tot i que el programa va començar per facilitar la integració dels immigrants, actualment el concepte de NEE és molt més ampli i inclou a tots aquells alumnes que per raons socioeconòmiques o socioculturals requereixin una atenció educativa especial, independentment del seu origen.

Pot semblar sorprenent que aquest programa inclogui també les escoles concertades i no es limiti només a les públiques i això diu molt de l'esperit de compromís amb la ciutat.



L'altra iniciativa és la recollida d'aliments i productes bàsics organitzat pel Consorci d'Acció Social de La Garrotxa per abastir el nou centre de distribució d'aliments. Altres vegades s'havien fet coses semblants però en aquesta ocasió, allò que crec que ho fa especial és que s'hi afegeixen diferents comunitats religioses de la ciutat: catòlics, protestants, sikhs i musulmans participen en la recollida de material per al centre de distribució d'aliments independentment de quina sigui la seva confessió o creences o color de pell. I és que, degut a la crisi econòmica, aquells que en l'imaginari olotí haurien de ser els receptors d'aquest ajut, col•laboren avui en la recollida d'ajut per a aquells que crèiem que mai no haurien de menester i que suposen avui el 50% dels receptors d'ajut.

Doncs aquestes dues coses, que a altres ciutats catalanes podrien semblar impossibles són avui una realitat a la nostra ciutat. Enhorabona a tots els que ho han fet possible.

Coses que he après.

Això de participar en un projecte polític com el de Reagrupament, m'ha fet aprendre moltes coses. Algunes de bones i altres que no ho són tant. En faig una breu llista.

Coses bones que he après.

 

1. M'ha agradat parlar en públic. Si hagués vingut més públic ja hauria estat la repera.
2. La quantitat de persones interessants que he conegut. De totes mides, gèneres, edats , condicions i ideologies.
3. Que si demanes un favor per una cosa concreta, sempre te'l fan.
4. Que el món està ple de bones persones.
5. A penjar pancartes. I a despenjar-les.
6. A fer notes de premsa.
7. Que el ying es complementa amb el yang.
8. Que els còctels sempre s'han de prendre de dos en dos: el primer en dos glops i el segon en 7 ó 10 minuts.
9. Que la cara no és sempre l'espill de l'ànima.
10. La importància de la organització interna.
11. Que cap vent no és favorable si el destí no és clar.
12. Que si el destí és el mateix, estaria bé que ens poséssim d'acord en el camí que hem de seguir i en el mitjà de transport.
13. Que, de forma general, la gent és molt amable.
14. Que la política està molt bé si ets capaç d'agafar-te-la una mica de broma.
15. Que també puc ser tossut per coses que valen la pena.
16. Que un munt de gent que mai no s'havia implicat directament en política és capaç de fer-ho quan hi ha un projecte bo i honest, on troben gent com ells mateixos.

 

Coses dolentes que he après.

 

1. Que no tots els independentistes són (som?) bones persones.
2. Que treballar molt per un objectiu no és garantia de res (tampoc tinc clar que sigui una cosa dolenta, l'haver-ho après).
3. Que els catalans prefereixen (preferim?) tranquilitat i bons aliments.
4. Que l'electorat no té memòria.
5. Que els catalans tolerarem i perdonem (o no castiguem) un cert grau de corrupció en política. Quin deu ser el llindar de tolerància?
6. Que els catalans estan fins el capdamunt de la política. I dels polítics. I de tot allò que faci ferum de política.
7. Que qui no admet crítiques sol ser perquè té coses a amagar.
8. Que paeixo malament les derrotes.
9. Que la distància entre 0 i 4 és infinita.
10. Que hi ha qui creu que 4 és més que 68.
11. Que la gent canvia (canviem?) en una nit.
12. Que un cop passades les eleccions tohom és (som?) analistes polítics.
13. Que, de forma general, la gent menteix per semblar amable.
14. Que una cosa és el patriotisme i una altra els diners.
15. Que qui calla sembla més intel.ligent, mentre que qui parla en primer lloc té tots els números per ser l'ase dels cops.
16. Que si repeteixes un mantra prou cops i prou alt, acabes creient-te'l i algú se n'acaba fent ressó.
17. Que algunes promeses electorals duren menys de 24 hores després de les eleccions.

I finalment sense haver-m'ho proposat, sembla que m'ha sortit alguna cosa més dolenta que no pas de bona, però dono per bo haver-les après totes. I, un cop més, estic convençut que ha valgut la pena i que quan ens hi tornem a posar, ho farem tenint present el bagatge de coses bones i dolentes i amb la il·lusió d'aprendre'n de noves.

Embranzida

Una setmana després de la desfeta electoral, ja no em fa (tant de) mal parlar-ne. Com deia un company més experimentat i savi en una carta a La Comarca, el meu primer intent de vincular-me a un partit polític ha acabat com el rosari de l'aurora.

Tot plegat ha anat força més enllà, al menys per mi, de no treure cap diputat. A la tristesa de la derrota i de forma potser poc racional, però sentida, se m'hi va afegir una intensa sensació de vergonya. Vergonya de no haver-ho sabut fer millor, de no haver fet més, de no haver treballat amb intel.ligència, d'haver estat prou ingenu per creure que un projecte polític excel.lent com crec que era i és el de Reagrupament, pràcticament es vendria sol.

I a la matinada de diumenge a dilluns, em vaig despertar de sobte amb la idea que la dimensió de la derrota era encara molt més gran perquè a les properes eleccions, d'aquí 4 anys, una altra força política que sí que ha aconseguit entrar al Parlament difondrà el mateix programa que nosaltres però amb l'ajut de la tele perquè disposaran dels avantatges que tenen els altres partis presents al Parlament.

No vull entrar en perquè els dos missatges són tan semblants per molt que per mi sigui evident i obvi i com diu la frase feta "us remeto a les hemeroteques", ni cansar-me a mi mateix amb els cants de sirena de la unitat que no va ser i que em provoca una mandra infinita; tampoc no puc criticar que amb 4 diputats tinguin la sensació de triomf perquè la diferència entre 0 i 4 és molt més del que diuen les matemàtiques i la prudència del pobre em fa ser humil.

Ahir a Vic, en Joan Carretero, amb una mescla de seny i patriotisme, va dir que no calia tenir pressa per plegar perquè al cap i a la fi ja hi serem a temps d'abandonar la lluita per la Pàtria i la Dignitat, per la Independència via DUI, per la regeneració democràtica i pel treball, per l'esforç i l'excel·lència.

En aquestes setmanes que falten fins a la nova Assemblea, és essencial de trobar el nou sentit a tot plegat. Sense sentir-nos guardians de les essències perquè no hi tenim cap dret, cal que estiguem a l'aguait per si cal tornar a  donar la cara per Catalunya. Encara que ens la tornin a trencar. Perquè em fa por que pugui passar que aquells que han estat escollits, amb el mateix ideari que nosaltres, no en siguin dignes.

En qualsevol cas, em sembla que Reagrupament ha contribuït a fer que Catalunya avanci cap a la seva llibertat i plenitud. Potser els llibres d'Història no en parlaran gaire, però sense Reagrupament no hauria existit SCI; sense Reagrupament, ERC no estaria fent la reflexió que està fent per reenfocar-se; sense Reagrupament aquesta campanya no hauria estat tan baasada en l'eix nacional com ho ha estat.

Tan sols per això, malgrat la derrota inapelable, podem considerar que ha valgut la pena.

Impunes sota l'estelada

Fa força mesos, quan va esclatar el cas del Palau de la Música i tot n’anava ple vaig sentir al programa d’en Toni Clapés una entrevista amb en Javier Nart sobre el tema. Abans de començar a desbarrar, va tenir temps per dir-ne una de prou interessant: que la senyera donava sovint cobertura a actuacions il•lícites. El que volia dir en Javier Nart és que, a vegades els catalans no ens plantegem si tot allò que es fa en nom de la nostra nació és correcte o no ho és sinó que donem per descomptat que ha de ser bo i positiu.


A mi em sembla que una cosa semblant està passant amb l’independentisme, sobretot amb aquell que es presenta a les eleccions. I així tots plegats ens mantenim en silenci perquè només faltaria que opinéssim en contra de les opcions oponents (oponent no és enemic ni contrari) perquè això seria mostra del fraccionament o de l’atomització de l’independentisme. Si començo a parlar de les altres opcions independentistes i no els reconec els valors que crec que Reagrupament defensa (transversalitat, honestedat, radicalitat democràtica, consecució de l’independentisme sense ambigüitats ni coartades,...) mai falta algú que em digui que m’equivoco, que “els altres independentistes” no són l’enemic, que a Espanya estan contents quan es barallem i tot l’arsenal de retrets que podeu trobar arreu. I jo em quedo amb una cara de tòtila culpable. I amb la sensació que l’estelada també dóna una certa impunitat.

Anomenar-se independentista no és garantia de res. Hi ha independentistes barruts, dolents, viciosos i delinqüents com n’hi ha en qualsevol altra opció. Ja n’hi ha prou del xantatge de dir que no es poden criticar aquells que són. Què hem de fer? Seguir la veta als ALT de torn que ens vagin enviant? Callar davant dels intents d’eliminar Reagrupament? Assentir només amb un somriure a les asseveracions de campanya d’esquerra quan diuen que “els nous” volem anar massa ràpid i que ells porten la velocitat de creuer adequada? Oblidar que qui va eliminar de l’Estatut l’article que deia “Catalunya és una nació” va ser Artur Mas?

No fotem. Jo no en faig prou de votar una opció independentista el 28N. No en faig prou perquè altres parlen més alt, encara que menteixin.

Estic cansat del bonisme dels independentistes del lliri a la mà. Dels que creuen que qualsevol que es presenti amb l’estelada és dels nostres, com si fos la millor disfressa.

Perquè encara que sobre el paper dues o, siguem generosos, tres opcions tinguin el mateix objectiu això no les fa idèntiques, no les equipara, ni fa que els seus capdavanters mereixin la mateixa confiança de ser capaços de dur a terme l’objectiu.

Perquè no puc estar d’acord amb aquells que fan servir l’argument que aconseguir la independència “no s’improvitza” com a excusa de no haver fet res en aquest sentit en 7 anys al govern de la Generalitat; ni amb aquells que no s’adonen que la gent els seguirà quan facin el pas valerós de jugar-se-la per Catalunya sense por i fan servir la coartada que esperen que la majoria els ho digui.

Perquè tampoc no entenc que hi hagi independentistes massa purs per donar suport a cap opció de les que es presenta a les eleccions ni per presentar-se ells, els que se l’agafen amb paper de fumar.

Perquè no voldria treballar perquè entressin al Parlament persones que presenten nombrosos dubtes sobre la seva honorabilitat i honradesa. No vull pensar que el meu candidat a la presidència de la Generalitat fos una persona que és acusat a la premsa d’haver utilitzat el seu càrrec com a mitjà per enriquir-se.

Perquè no voldria que la meva feina, per modesta que sigui, estigués al servei d’una de les persones que més ha fet per dividir l’independentisme social representat a les consultes per la independència; la persona que no va tenir cap mena d’escrúpol d’acusar arreu on el varen voler escoltar Reagrupament de voler-se’n apropiar i que dies després se’n va disculpar fent servir amb prou feines una línia, quan el mal ja estava fet; la persona que el 14D va aparèixer a TV3 escenificant la ruptura, de model segons ell, entre la Coordinadora Nacional per la Independència i Osona Decideix; la persona que ha impedit des de dins de SCI l’acord amb Reagrupament.

Perquè als primers llocs de les llistes de SCI hi ha oportunistes, divisors contumaços de l’independentisme, professionals de la política i altres que s’hi presenten per diners amb la cobertura del seu prestigi.

Perquè en els primers llocs de les llistes de Reagrupament hi ha gent honesta, professionals, que han decidit dedicar uns anys de la seva vida a lluitar per la independència de Catalunya sense esperar res més a canvi que poder participar en el camí d’assoliment de la independència de Catalunya.

Per tot això, em molesta que em diguin que sota l’estelada tots som igual. Ho som aquells que, amb esforç i generositat, treballem des de la base però no ho són els que van davant els que, al capdavall, marquen el camí.

Per això no tots els vots independentistes són iguals.

Les coses són així. Em sap greu.

El 28N votaré Reagrupament Independentista.

El proper 28 de Novembre votaré Reagrupament Independentista. Cap sorpresa perquè al cap i a la fi, si en sóc associat seria marcià votar qualsevol altra opció. De totes maneres potser val la pena explicar el perquè en veu més o menys alta. En una de les primeres entrades d’aquest bloc ja em definia com a no equidistant en el sentit nacional. Per mi, el més important és l’eix nacional i en aquest sentit em defineixo clarament com a independentista: estic fart de l’engany de l’autonomia i m’ofèn que el president de la Generalitat no sigui altra cosa que el representant de l’Estat a Catalunya. Sóc independentista des d’abans de conèixer la magnitud de l’espoli fiscal i de ser conscient de com Espanya, amb el seu curió però ferm sentit d’Estat, té plans malèvols per acabar enfonsant el nostre país en la misèria econòmica i l’ostracisme.

En seria, d'independentista, fins i tot si el nostre país no fos viable econòmicament perquè en el fons em sento català per cultura i tradició. Em reconec dins dels límits geogràfics de Catalunya i em sento tan estranger a Madrid com a Londres, que no vol dir que m’hi senti malament sinó que simplement percebo que no és casa meva. Així de simple.

Aclarit això també em cal dir que sóc un dels decebuts amb l’acció d’Esquerra al govern. Respecto, i podria arribar a compartir, l’estratègia del primer tripartit. Pel que ha vingut després no hi puc sentir res més que decepció i incomprensió. Si, té raó en Puigcercós quan diu que assolir la independència no és un procés fàcil. D’acord, però això no és excusa per no fer res. No n’hi ha prou de voler demostrar, com si estiguessin plens de complexes, que són capaços de governar una autonomia, que poden gestionar amb eficiència; això no fa cap servei a la independència si no va acompanyat constantment del concepte de la Catalunya independent. Sense això, Esquerra no és res més que un altre partit autonomista. I a sobre, va lenta.

Reagrupament ofereix una oferta nova i original: Independència i Regeneració Democràtica. Perquè una de les coses que crec que falta en altres opcions independentistes és el pensar com ha de ser la Catalunya independent. Qui afirma que Reagrupament no té programa és que no s’ha molestat a buscar en el seu web el document “organitzant el nostre futur lliure”. Pot agradar més o menys però el que no es pot negar és que és un esforç notable per fer un primer esborrany per, quan sigui l’hora, posar-s’hi a treballar totes les forces polítiques que vulguin bastir el nou estat lliure de Catalunya.

Sobretot però, m’atrau la idea de permanència temporal en la política: Reagrupament té un objectiu principal que és la independència de Catalunya i, un cop assolida, es dissoldrà i deixarà que siguem els ciutadans els que escollim com organitzar-nos. Això coincideix molt amb la idea que tinc avui de la meva dedicació a la política, encara que la faci a escala micro .

Estic també absolutament convençut de la honestedat de les persones que estan al capdavant de Reagrupament i de les que formen part de les seves llistes. Persones que generosament varen accedir a posar les seves posicions a les llistes a disposició dels possibles pactes que es produïssin. Perquè només amb persones honestes dins del Parlament de Catalunya es podran impulsar les lleis que permetin fer lleis que canviïn la democràcia de perfil baix que avui existeix a Catalunya. Ens calen persones que no es deixin enlluernar per les engrunes del petit poder autonòmic, que hagin demostrat prèviament la seva vàlua professional i que no vagin al Parlament pel sou de diputat o per assegurar-se una pensió. Perquè només des de la integritat i l’absolut convenciment que canviar les regles del joc es podrà lluitar contra allò que els partits polítics tradicionals defensen a l’unisó: la defensa a ultrança de les quotes de poder que els permeten actuar com petits visirs.

Cap altra opció política té aquesta oferta de futur per la nostra Pàtria, cap té un projecte que inclogui la independència i què fer després d’assolir-la.. La majoria fan promeses, continuen fent promeses malgrat saben que ni les podran complir i que, per dissort del país, la majoria de ciutadans no en faran cabal ni els en demanaran comptes. Altres frivolitzen la independència i la redueixen a un missatge que després del 28N quedarà en no-res perquè darrera d’un simple projecte electoral no hi ha res més que entrar al Parlament.

Com diu aquella cançó de Simply Red:

“So now we’ve got our independence, what are we gonna do with it?”

Només Reagrupament té una resposta. La majoria d’altres opcions no s’ho plantegen; altres encara no han tingut temps de copiar-la.

Votaré Reagrupament. Goodbye Spain.

Una escola. Anys setantes

Aquest dissabte ens vàrem trobar per sopar una colla d’ex-alumnes del “grupo Escolar Malagrida” (el Grup) d’Olot que fa 32 anys fèiem vuitè de bàsica. Amb algun dels que érem a sopar no ens havíem vist des que vàrem marxar d’aquella escola, l’estiu de 1978. Amb altres ni tan sols sabíem que havíem anat a la mateixa escola perquè el nostre curs va ser el darrer que en aquella escola es va practicar la separació de sexes. Si, a l’any 78 els nens encara anàvem separats de les nenes a la mateixa escola. L’edifici de l’escola ho feia fàcil. Amb forma d’U, una ala era pels nens i l’altra per les nenes. Hi havia entrades separades i les hores d’esbarjo eren també diferents. Només algun dia excepcional, potser el darrer dia de curs, compartíem pati encara que, segurament, la majoria ho ignoràvem completament absorts en el joc de temporada (botxes, cromos...). També hi havia possibilitats de confraternitzar a les hores d’entrada a classe, tot i que formàvem (en dèiem fer fila) en llocs diferents.

Afortunadament, tot això avui sona a marcià.

A la zona on seia durant el sopar hi va haver dos grans temes de conversa. El primer, el viatge de final de curs a Mallorca potser perquè pot ser el record comú més recent. Un viatge que per cert vàrem fer plegats nens i nenes, encara que la foto oficial de record fos per separat. El nostre curs també va ser el darrer en fer aquest viatge durant molt de temps perquè com que sembla que, en conjunt, no vàrem fer gaire bondat l’escola va decidir castigar els cursos posteriors. Bé, el cert és que jo no em vaig assabentar de res perquè tot això de sortir a la nit, pujar a les altres habitacions per les canals, anar a xerrar a les habitacions de les nenes, etc...per mi era inimaginable: per timidesa i perquè les meves hormones estaven encara completament adormides. Per això, recordo perfectament que en arribar amb vaixell a Palma i trepitjar el carrer el primer que vaig fer va ser anar a comprar dos llibres...per llegir a la nit!

L’altre tema va ser la duresa de l’escola. Amb professors que els anys 1977 i 1978 encara feien servir la violència a classe, amb autèntiques pallisses fins arribar a fer sang. A mi només em va tocar el rebre un cop, per no haver sabut dibuixar prou bé. Aquell professor de dibuix, un autèntic sàdic anomenat Ramon Planas, no es preocupava gaire d’ensenyar a dibuixar; tenia massa feina passejant amunt i avall pels passadissos buscant algú per descarregar-hi al damunt un munt de bufetades i cops de puny. Odi. I por dels divendres a la tarda que era quan tocava classe de dibuix.

Vàrem recordar com una hora a la setmana fèiem gimnàstica o català. Si, una cosa o altra. La tria es feia en base a la climatologia i al nostre comportament: si feia mal temps o ens havíem portat malament..fèiem català. A cop de “Signe”, el senyor Vila semblava esforçar-se en demostrar que el català era una llengua morta que mai no aprendríem a escriure o a llegir bé.

Molts records i tots tenyits amb una certa amargor: el mestre que s’enfurismava si no li compràvem el material escolar a ell, el que amenaçava amb la dreta i picava amb l’esquerra...

Llàstima que el record dels mestres bons que devíem tenir quedi per sempre entelat per aquests altres que encara que vulguem no podem oblidar.

I sort, sort immensa, que avui les escoles i els mestres estan a anys llum d’aquells dies on, malgrat tot, vàrem ser feliços d’aquella manera una mica inconscient que tenen els nens de ser feliços.

ASC: ser malvat no vol dir ser ximple.

La inefable ASC segueix insistint sempre que pot en la idea que Catalunya es el pais de la prohibició i que el PP defensa la llibertat.
A mi m'enxerina que aquest argument s'acabi fent servir arreu com un argument per a la limitació de la capacitat legislativa de Catalunya. Sobretot perquè els suposats atacs contra la llibertat es centren en dues de les iniciatives legislatives mes importants del Parlament: la llei de politica lingüística i la prohibicio de les curses de braus.
No s'ha pas de ser cap premi Nobel, ni tan sols un llicenciat en Dret per saber que totes les lleis preveuen un capitol de sancions aplicables a aquells que no compleixen la llei. Naturalment allò que voldria l'ASC es que no se sancionés ningú que volgudament incompleix la llei de politica linguistica i que qui vulgui penjar rètols del seu negoci, que si que es privat, en un carrer, que es de tots, ho pugui fer en l'idioma que li surti del magi. O millor dit, del vel pal.latal. D'aquesta manera, mica en mica i tenint efecte sense que es noti "el cuidado" ben aviat no sabriem si un carrer es de Reus o de Palencia. perquè per a l'ASC el lloc natural del catala es la "intimitat de les llars", allà al costat de la roba bruta, que també s'ha de rentar a casa.
ASC vol, malbaratant i pervertint el nom de la llibertat i la democràcia, eliminar qualsevol disposició legal que afavoreixi el català perquè sap molt bé (ser malvat no vol pas dir ser ximple) que això pot significar la definitiva minorització del català i un pas de gegant cap a la seva mort per inanició.
Naturalment csp comentari sobre les sancions a empreses catalanes per no etiquetar en espanyol (94 sancions el 2009). En aquest cas es compleix la llei. La de veritat. La d'ells.
Si això no és fracturar la societat no sé què deu ser. Feixisme, potser?

In memoriam. 72 anys després.

29 d'abril de 1921. Neix a Joanetes Josep Ferrés Banús, fill del meu avi patern i de la seva primera esposa.


1938. El criden a incorporar-se a l'Exèrcit de Catalunya amb la lleva del 1941 que sera posteriorment coneguda com a "lleva del biberó" i es destinat al front de l'Ebre. En el llibre de lleves consta que és cadiraire d'ofici.
No se'n sabra mai més res.

24 d'abril de 1952. Els meus avis l'inscriuen com a mort en acció de guerra a Mora d'Ebre pel testimoni ocular d'algu que roman en l'anonimat. Això permet situar la data concreta de la mort: 20 d'octubre de 1938. Han passat 14 anys.
Fins avui, mai no hem trobat el seu cos ni sabut on està enterrat.

El comunicat de guerra d'aquell dia diu:

Parte franquista: Sin novedad digna de mención. Ayer fueron bombardeados los objetivos militares del puerto de Barcelona, alcanzando los muelles y provocando explosiones e incendios.


Parte republicà: En la madrugada de ayer fue totalmente rechazado un golpe de mano de las fuerzas al servicio de la invasión en la zona del Ebro. Hoy la actividad registrada careció de importancia.

24 d'octubre de 2010. El nom de Josep Ferrés Banús serà inscrit juntament amb els d'un miler més d'homes morts a la Batalla de l'Ebre i que consten en el Cens de persones desaparegudes de la Direcció General de Memòria Democràtica. Hauran passat 72 anys.

Tot el que sé d'aquest meu tiet està en aquestes línies. Ben poca cosa. No hi ha cap fotografia; cap carta; ningú viu que en tingui memòria...Una petita esgarrifança de pensar que jo em dic Josep en record d'ell com els meus noms de l'església són Joan i Simó per altres tiets víctimes com ell, però d'una altra manera, del franquisme.

Aquest dia 24 no seré al Memorial de les Camposines. Massa gent. Esperaré a la primavera per resseguir el teu nom amb el capciró dels dits i prometre't que et continuarem cercant.

La Raza i els falangistes.

Avui és festa. Festa no en el sentit de celebrar res sinó que no he d’anar a treballar. Bé, suposo que per les noies que es diguin Pilar deu ser un dia especial però per mi…simplement és això: un dia de lleure.

Goita si n’és de trist això de no tenir un Estat que ni tan sols podem triar quins són els nostres dies assenyalats per fer festa de veritat, per celebrar.

D’això que avui s’anomena “Día de la Hispanidad” quan jo era petit s’anomenava “Día de la Raza”. Això em feia ballar una mica el cap aleshores perquè jo pensava de quina raça devia ser el dia. Ja m’ho varen explicar ben clar: de la raça espanyola que es va imposar sobre la raça dels indis d’Amèrica quan els espanyols varen primer descobrir i després conquerir i evangelitzar Amèrica del Sud. I de pas els varen exterminar i deixar com a herència, a més de la llengua comuna dels “300 millones”, una manera de governar basada en els dèficits democràtics i en els cops d’estat militars.

El 12 d’octubre era un dels dies assenyalats del franquisme i per això es mereixia una pàgina en la “llibreta circulant” que ens feien fer al Grupo Escolar Malagrida. La llibreta circulant era una llibreta normal però que passava de classe en classe, suposo que d’acord a un calendari preestablert i que es dedicava a commemorar fets cabdals. Per fer-ho, quan la llibreta arribava a una classe, el mestre escollia un dels alumnes que sabés dibuixar i/o fes bona lletra (o un de cada si no n’hi havia cap que disposés dels dos dons) i el feia copiar en la llibreta un text i un dibuix al•legòric. A part de l’esmentat “Día de la Raza” recordo amb més o menys claredat el del “Corpus Christi”, “San José Obrero” i...el que em va tocar copiar a mi: “Matías Montero”. Ningú no em va explicar qui havia estat l’aital Matías Montero, només em varen dir amb insistència que m’esforcés a fer bona lletra. I així, sense preguntes, vaig copiar un text del qual avui només recordo (bé, amb ajut del Google) la frase final:

"Que Dios te dé su eterno descanso y a nosotros nos niegue el descanso hasta que sepamos ganar para España la cosecha que siembra tu muerte."

Osti noi. Quin efecte que em va fer la frase aquesta. Uns anys després, vaig saber que Matías Montero havia estat el primer falangista assassinat a Madrid, el 1934 i que el text que he copiat era la frase final del discurs que va pronunciar José Antonio Primo de Rivera en el sepeli.

I és que en aquell temps que a Olot ja no quedaven falangistes (o si) encara les gastaven d’aquest calibre.

Quan recordo això i veig que avui, l’únic que han fet ha estat maquillar el nom de la seva festivitat de la mateixa manera que han maquillat alguns estaments del franquisme encara tinc més ganes de dir Goodbye Spain.

Oci nocturn.

Ara fa un parell de dies em varen convidar a un debat a Olot Televisió sobre “el model d’oci nocturn a Olot”. No és pas el primer cop que, pel fet de ser el president de l’Amipa d’un dels instituts d’Olot em conviden a donar el punt de vista, com a pare, sobre algun tema suposadament polèmic. Sort que havia de donar el meu parer com a pare, perquè si hagués de ser com a usuari malament rai. De les discoteques que en els darrers 30 anys hi ha hagut a la nostra ciutat només he estat un cop al Pai-Pai, abans (o després) de canviar el nom per “L’envelat del Follet” i mai havia estat ni al Novel ni al Sansburg. També havia anat només un cop o dos a Kratter’s, la discoteca que ara s’ha llogat a un grup de fora que l’ha transformat en una discoteca anomenada “Xque” (nota pels llecs: cal llegir “perquè”). Vaja, que a mi això d’oci i nocturn em sona a oxímoron.


L’excusa per fer el debat és que la discoteca aquesta, centrada en música màquina i que sembla que en altres llocs on ha estat ubicada com si fos una franquícia ha aixecat polseguera, ha despertat un munt de recels entre els olotins més joves. O entre alguns, que han muntat una plataforma “anti-Xque”, un grup al Facebook i que han escampat un munt de cartells per Olot on l’acusen de ser una mena de plaga bíblica que durà “baralles, soroll, curses il•legals, drogues...i alcohol!”. Com si alguna d’aquestes coses fos inèdita a Olot. Coi...En fi, tampoc és que a mi em caiguin gaire bé els “pelaos” i les “chonis”; i la màquina em sembla una “música” abominable però crec en les lleis inexorables del mercat i suposo que en uns mesos tot quedarà al seu lloc.

Els pares afrontem com podem el fet inevitable que els nostres fills volen sortir de nit. En el seu imaginari, la vida nocturna és sinònim de diversió i de llibertat i es deleixen per assaborir-ho. En una batalla que sabem perfectament que tenim perduda, procurem endarrerir el que no podrem evitar i posar-hi uns determinats límits. Límits que, d’altra banda serien molt més senzills de posar si el costum social no fes que alguns dels concerts o sessions de discoteca comencen a les 2 o a les 3 de la matinada. Hores que semblen més que inapropiades per començar res.

Els altres límits cauen inevitablement a la categoria de recomanacions: “no beguis, no fumis, no...” i aquí segueix un etcètera tan llarg com sigui el coneixement de la vida nocturna que tinguin els pares. I, amb un cert ai al cor que amb el temps es va esmorteint, esperem que la responsabilitat que ens han exhibit durant la negociació de l’hora de tornada es faci present quan aparegui la “temptació”. En fi, també sabem que perdrem unes quantes batalles d’aquestes però no pas per això deixarem de repetir el mantra de les recomanacions cada vegada.

Tornant al tema dels horaris...poso per davant que ningú no està obligat a sortir de nit com no és obligatori anar al cine o al teatre i que, encara menys, cap pare no sembla obligat a deixar sortir els fills menors d’edat. Tot i així, ho fem. Aleshores ens trobem que els més grans sovint s’estan dormisquejant al sofà esperant que sigui l’hora de sortir i els més joves tenen una pressa indominable per agafar la porta i sortir empolainats, pentinats i perfumats a menjar-se el món.

Per mi, però, el pitjor dels horaris és que cal anar a recollir la mainada, la pròpia i la de la colla a hores encara més inapropiades (malgrat sé que per molts pares potser és l’hora normal de llevar-se cada dia). Quan el despertador sona, posem a les 4 o a quarts de cinc....és dur llevar-se, vestir-se (més o menys) i agafar el cotxe. Si l’esdeveniment és d’aquells que fan forrolla, és probable que trobeu un control dels Mossos d’Esquadra, que quan vegin la cara de son que feu no dubtaran a donar-vos pas tot dient “Què? A buscar mainada?”.

De totes maneres, aquest fer de taxi comporta alguna anècdota divertida (sobretot l’endemà) com aquell cop que a les sis del matí, vaig carregar un parell de nois d’Olot una mica gats i molt emprenyats perquè “no hi ha dret: el bus havia de passar a l’hora en punt i ja passen 5 minuts. Quina merda de país!”. Val a dir que un havia d e començar a treballar al cap de mitja hora.

O com la matinada de Carnaval, que em varen assaltar uns paios disfressats (un de vaca i un de carrer Mulleras) perquè els portés fins a Kratter’s jurant-me que no anaven beguts malgrat els cubates que duien a la mà i que els vaig fer deixar abans de pujar, manifestant-me agraïment etern per haver-los estalviat la caminada i sense callar ni un moment en tot el trajecte “qui t’ho havia de dir, eh? Carregar un tio disfressat de vaca! Però millor nosaltres que no una d’aquestes ties d’aquí davant perquè després el cotxe et faria pudor de colònia i encara tindries problemes, eh?”.

I amb coses així...costa prou tornar a agafar el son un cop tothom està repartit a casa seva. I només queda el consol que el proper cop, li tocarà a un altre pare o mare d’anar a recollir la mainada.

Suposo que tots voldríem, en el fons, que els fills no sortissin de nit; com voldríem que fossin perfectes. Però sabent que ni una cosa ni l’altra desitjaríem que ho poguessin fer en condicions més adequades per a la seva edat, amb uns horaris més racionals i un ambient més sa. I mentre no passa un miracle preguem, cadascú a la seva manera, perquè no passi res i que tothom “arribi bé” i feliç a casa seva.

Letònia com a exemple, per exemple.

Per aquelles coses de la feina, he estat un parell de dies a Riga. Un viatget de feina d'aquells que et deixen només poquetes hores de lleure per anar a fer un tomb al vespre, quan ja està tot gairebé tancat. En qualsevol cas, m'ha ajudat un cop més a desmentir aquell argument tan suat dels unionistes que diu que "el nacionalisme es cura llegint i viatjant". Jo sempre responc que com més viatjo i més llegeixo (gosaria dir que per sobre del promig) més clar tinc que la independència de Catalunya és necessària.I en aquest cas, això trobo que és paradigmàtic.

Letònia té oficialment 2,2 milions d'habitanst. I dic oficialment perquè fins ara no han fet cap cens. Parlen una llengua que només és compresa en el seu territori de 65.000 kilòmetres quadrats. I tot i així, no vaig pas veure cap cua de gent davant de l'ambaixada russa demanant l'annexió. És més, ells parlen de la ocupació per part "dels règims totalitaris nazi i soviètic" en els fulletons del Museu de la Ocupació de Letònia.

Estat membre de la UE des del 2004, colpit per una economia en fallida i fora del sistema euro té una taxa d'atur similar, però inferior, a la de l'Estat espanyol: 18,6 %.

Letònia va aconseguir la independència el 1990; els independentistes letons varen guanyar les eleccions el 18 de març d'aquell any i el 5 de maig següent proclamaven la independència i reinstauraven la constitució del 1922.

Si, la URSS va intervenir i va enviar tropes. Tropes i tancs que no varen poder fer res davant la resistència pacífica dels ciutadans letons. Finalment la independència de Letònia va ser oficialment reconeguda el 21 d'agost de 1991.

Us imagineu un pais de 2 milions d'habitants, sense exèrcit, enfrontant-se pacíficament i democràtica a un imperi totalitari com el soviètic, amb un dels exèrcits més poderosos del món? I els catalans, tot i estar protegits per la Unió Europea, tenim por de la reacció d'una colla de senyors baixets amb bigoti cofats amb un barret ridícul.

Segur que aquells dies a Riga, en plena descomposició de la URSS, mentre els patriotes aprofitaven el moment històric que els duria a la llibertat algun politiquet local també va aixecar la veu dient "Ara no és el moment de la independència, ara cal superar la debacle de la Mare Pàtria, de la Unió Soviètica. Cal tenir seny". Segur que hi va ser però avui ningú no  guarda record dels traïdors.

Si Letònia va voler i va poder, no hem de poder nosaltres si volem?

Goodbye Spain, Goodbye Spānija

Montilla, Ballarín i els rodolins: un divertimento.

Pels volts de Nadal d’ara deurà fer trenta anys, un grup de companys del grup d’esplai dels Caputxins d’Olot, vàrem anar al Santuari de Queralt a passar un parell o tres de dies. Recordo un llarg viatge amb la Teisa fins a Vic i després una llarguíssima espera fins poder agafr un altre autocar que ens portés a Berga. Nevava lleugerament i recordo l’ànsia d’haver de pujar fins a Queralt pel dret, per un camí que imaginava duríssim i que comptat i debatut no ho va pas ser tant. Tinc el record vivíssim de treure el cap a la plaça del Santuari i ser rebut per en Martirià i per un capellà bonhomiós de la importància del qual jo no en sabia res i que, com heu endevinat, era Mossèn Ballarín el qual ens va acollir i recordo que ens va recitar un vers que, segons ens va dir, se li havia acudit aquell matí. Deia així:

                            “Uf,
                            quin buf
                            de tuf
                            de lluf..a.”

Bé, no sé si mai aquest verset sortirà publicat en cap recull poètic de Mossèn Ballarín però us ben asseguro que és seu. Aquesta mena de rodolí escurçat que algun nom deu tenir, em va venir al cap sentint la frase que el president Montilla ha deixat anar aquesta setmana: “la independència és decadència”. El cervell, em va fer un clic i em varen aparèixer successivament Mossèn Ballarín, Gonzalo de Berceo amb els Quaderna Via i un munt de versos monorrimes tan populars en casaments, comiats d’empresa, etc.

I volia dir-hi la meva:

 “Qui ocupa la Presidència,
lluny de ser una eminència,
mancat de llums i clarividència,
té la poca decència,
quasi ratllant la demència,
de titllar de decadència

el procés d’independència.

Quina paciència!

Excel•lència,

disculpeu la verbal violència

però  trobo una indecència

aquesta condescendència.

No viviu pas a València
i sabeu per experiència
com n’és de greu la carència
que limita nostra existència
com a simple conseqüència
de l’espanyola dependència.

No hi veieu cap diferència?

Com en una seqüència,
tots tenim alguna vivència
o en podem donar referència,
fins i tot amb massa freqüència
de la constant incongruència
que anomeneu convivència:
plorant per la transferència,
de qualsevol competència,
o manifestant-nos per la sentència
del tribunal de la incompetència.

I tanco aquesta ponència,
tant de bo us fos influència,
i en féssiu ciència
per desitjar l’assistència
amb plena eficiència
al tràmit d’audiència
de la proclamació de la Independència.

(Notes al peu:
1. podeu fer aportacions si voleu; si el fem prou llarg, el podem enviar al José Montilla el dia del seu aniversari, gravat en una totxana.
2. El de la foto no sóc jo a Queralt però deu ser sontemporània.)

FdT 2010.

Gràcies a Déu, les Festes del Tura s’han acabat. Cada any, se’m fa més clar el sentit d’aquells versets que diuen “Nostra Dona del Tura, empareu els olotins”.

Aquest any, entre les remullades del pregó i del castell de focs en un cap-i-cua de pluja, les empentes per moure’s pel carrer Major i el Firal transformats el cap de setmana en un immens donner-kebab humà de tanta gent com hi havia; els entrepans de les barraques (els servits i els menjats); el dormir poc i a deshora, amb tandes per anar a fer de taxista; el dia de la Festa Major amb canelons per dinar i paella per sopar; els eslàloms pel Carrer Major per evitar les colles de protoalcohòlics de 14 a 25 anys, ha estat un èxit arribar al final amb dignitat.

I això que aquest any, no he anat a veure ballar els gegants (ai, que dir això és imperdonable) i m’he estalviar de ser premsat per palpissos, malucs i altre protuberàncies de senyores d’edat venerable, protegides per faixes amb barnilles i “cruzados mágicos” que amb l’excusa de deixar passar el net et van desplaçant endarrere fins que quan te n’adones has passat d’una magnífica segona fila amb visibilitat total a quasi darrera de tot, on només hi ha un primer pla de clatells. Un autèntic esport de risc i exercici de paciència.

De totes maneres, i malgrat el que es pugui pensar llegint els paràgrafs anteriors (un no pot deixar el punt de vista iconoclasta-sorneguer així com així) deunidó si n’han estat de bé aquestes festes. Genial Quimi Portet (malgrat l’espectacle va ser molt més curt que unes setmanes abans a L’Escala) i brutal en Jordi Busquets, el guitarra que l’acompanya; sorprenent la Jessica Mellado; bé Els Amics de les Arts (els he d’escoltar més per no comparar-los amb els Manel). I llàstima d’haver fet tard pels Tokyo Ska Paradise Orchestra, que el torn de barraca no ens va deixar anar a veure els Mishima i un oblit, en Cesk Freixas. I acaben sent uns dies amb la gràcia afegida de trobar al carrer, vells amics i coneguts o saludats que feia temps que no vèiem; uns dies que una estranya i sorprenent amabilitat domina per sobre l’estrèpit dels altaveus i els crits dels més esverats, que fa que fins i tot la majoria dels que en porten més al cap que als peus en demanin “una altra” al bar sense oblidar-se mai del sisplau i del gràcies.

Les males llengües diuen que el PSC s’ha volgut acomiadar del govern de la ciutat amb unes Festes que valguessin la pena i, malgrat la rebaixa del 10% del pressupost, sembla que ho han aconseguit. Una altra cosa és que també hi ha qui pensa que en temps de crisi i contenció com els d’avui, i malgrat els grups musicals també han ajustat preus, potser calia més austeritat.

I, com cada any, les preguntes a l’aire de si és normal la profusió de camel bags entre els menors d’edat, el perquè de la preferència per pixar a terra abans que els urinaris (de fet, un cop entres en un urinari d’aquests ho entens, si més no una mica) o si cal que la gresca acabi tan tard cada dia .

I, com cada any, la sensació de ser un pèl massa gran per aquestes festes i l’enveja de no tenir 25 anys.

Banyadors, calçotets i burkinis.

Sembla ser que en alguns càmpings de França han prohibit de banyar-se a la piscina amb banyador masculí llarg. A primer cop d’ull podria sembla contradictori però sembla ser que l’objectiu de la mesura és evitar aquesta ridícula moda de deixar-se els calçotets posats sota el banyador i enriquir el brou de la piscina amb la microflora dels engonals suats d’una munió d’adolescents hormonant a dojo i d’algun galifardeu més granadet que els imita.


Anem a pams. Jo encara recordo la sorpresa que vàrem tenir quan érem petits i va aparèixer de sobte, a la piscina del CNO, un rètol que comminava a dutxar-se abans d’entrar a la piscina. En aquell temps en que la majoria de persones ens banyàvem un cop a la setmana, el fet d’haver-se de dutxar abans de capbussar-se semblava una redundància i una exageració. Ara bé, deixant això de banda, tothom tenia clar que la roba d’anar pel carrer era diferent de la de banyar-se (ai, aquells temps que el diumenge ens mudàvem...) i per això del banyador sempre n’havíem dit el “traje de bany”. Avui, sembla normal anar pel carrer amb banyador i banyar-se amb els calçotets posats. Deu ser la mandra de canviar-se perquè el que és segur és que no ha de ser gens còmode l’assecat en dos temps de la zona escrotal amb l’afegitó de l’esgorramenta conseqüent.

I clar que es podria objectar el mateix per aquells individus que volten tot el dia amb banyador (supermercat, bar, restaurant..) i després es banyen a la piscina. Per exemple, divendres passat passejant per Begur, tot pujant a l’ermita de Sant Ramon vaig passar per davant d’una d’aquelles cases ,que sense ser indianes en deuen ser contemporànies, que tenen la porta del carrer que dóna directament al menjador. La porta estava oberta i oferia als vianants la plàcida visió del senyor de la casa, ben peludet ell, escarxofat al sofà tot mirant la tele i abillat només amb un slip de color vermell que segurament li deuria servir de pijama fins que l’endemà un bon bany al mar o a la piscina servís per netejar-lo a ell i a l’slip de passada.

I acabo amb la sorpresa d’haver vist un burquini a la platja de Montgó. Una família Ulisses sense gos i, goso suposar amb por de ser titllat de vés-a-saber-què, musulmana arriba a la platja. El pare amb banyador llarg i camiseta (deuria dur calçotets a sota, segur), les nenes amb camiseta i pantalonets; l’àvia amb faldilla fins als peus, camisa fins els genolls i niqab (o nihab) i la mare embolicada amb una tovallola fins els peus i els cabells tapats amb una mena de barret que, de lluny, semblava de neoprè ( i que espero que no ho fos, pobra). Arribats a la platja i clavat el parasol en terra infidel, la mare va deixar al descobert un autèntic burquini com no em pensava veure mai si no anava a estiuejar al golf pèrsic, el banyador que permet a les dones musulmanes de banyar-se sense...sense...pecar? [prego perdó a qui es pugui sentir ofès però coi..]. La imatge de la mare i l’àvia banyant-se completament vestides, l’una amb el burquini i l’altra tal com va arribar (faldilla fins als peus, camisa fins els genolls i niqab o nihab) només podia competir en surrealisme amb el que devia pensar el senyor pare escarxofat a la sorra, ben fresc, i contemplant aquell bé de Deu de cossos infidels. I ben destapats.

I és que, entre una cosa i l’altra, n’hi ha per llogar-hi cadires. Vull dir tumbones, parasols, patinets, caiacs...

Les vacances a Can Taps.

No és que hagi passat les vacances en una casa rural que tingui aquest nom, aquesta és la manera que la meva mare diria que les vacances s’acaben. Unes horetes i les 3 setmanetes a Montgó s’hauran exhaurit.

Sentia “el dinar dels muts” a l’ipod i m’ha semblat un bon reflex de la sensació que tinc de com han estat les vacances d’aquest any: ni he tocat la guitarra cap dia, ni he llegit gaire tot i que he llegit una de les novel•les que m’han agradat més dels darrers anys (Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà), ni he anat gaire amb bibicleta (tot i que hi he anat quasi cada dia, i m’he carregat una roda), ni gaires dies a la platja a la tarda que és quan va bé per fer la migdiada; ni, mira, gaires migdiades a la platja; ni gaires gintonics (al vespre (potser perquè algun vespre he pres caipirinhes); ni havaneres, perquè va ploure; ni gaires caminades a la tarda, ni gaires sardanes al vespre. Vaja que ni gaire massa ni gaire poc. Però deu ser aquella sensació que es té quan les vacances s’acaben i tots aquells projectes que tenia quan varen començar han quedat en això, en projectes ajornats per l’objectiu principal: reposar.

I tot i així. Deunidó si he llegit:

- Kafka a la platja, d’Haruki Murakami; una novel•la de realisme màgic que combina onirisme i viatge iniciàtic amb meravellosos personatges: el vell Nakata que pot parlar amb els gats i fer que passin coses extraordinàries, Hoshino que li fa de company fidel, xofer i n’hereta els poders i Oshima, l’estrany i angelical ser lesbo-gay.

- Se sabrà tot, de Xavier Bosch; una novel•leta distreta i molt fàcil de llegir que retrata els tèrbols intríngulis de la política i la seva relació amb els mitjans de comunicació.

- La pista de sorra, d’Andrea Camilleri; un Camilleri, amb un Montalbano cada cop més gran i on Lívia només apareix un parell de cops per fotre-li una bronca telefònica en una mostra més que quan s’està predisposat a barallar-se tot hi ajuda.

- Tokyo Blues, d’Haruki Murakami. Fantàstica història d’amor entre Toru, un noi que no xerra gaire i una noia en profunda depressió, amb el contrapunt d’una genial, impúdica i divertidíssima Midori que irromp com un huracà i que serà el puntal on Toru es podrà agafar perquè tot acabi tenint sentit.

- Lo verdadero es un momento de lo falso, de Lucía Etxebarría. La mort d’un cantant des del punt de vista dels seus amics i les seves relacions, amb una teranyina de relacions amoroses i eròtico-festives que necessita imprescindiblement d’un esquema al principi del llibre. Com sempre, històries de vides complicades i torturades. Per mi, un clàssic de l’estiu.

- Els jugadors de whist, de Vicens Pagès Jordà. La història d’un home de Figueres que el dia del casament de la seva filla comença una història d’amour fou amb una amiga de la seva filla que no és correspost sinó amb frivolitat, menyspreu i interès; una història feta a base d’inventaris i llistes (de pel•lícules, de jocs, de cançons, de músics, de programes informàtics, de xarxes socials...) que amb flaix-back temporals ens explica la Figueres dels setantes mitjançant les vides i famílies d’en Jordi i els seus amics de la infantesa. Una novel•la que m’ha entusiasmat tot i que si no sabeu què eren els “supermortadelos” no acabareu de trobar-hi el punt.

- La veu, d’Arnaldur Indridasson. Ara que estan de moda les novel•les policíaques dels països nòrdics (ja estic abonat a les de Mannkell) tiro cap a l’extrem amb aquesta d’un escriptor islandès i ubicada a Reykjavik on, com deia la guia turística quan hi vàrem anar, mai no passa res. Doncs per no passar res deunidó: assasinats, pedofília, prostitució, drogues... Fa somriure llegir que “el tràfic era dens” en una ciutat de la mida de Girona i amb moltíssim menys cotxes.

I m’oblidava del concert de l’estiu: Quimi Portet a la Mar d’en Manassa. Un concert quasi familiar i amb grans dosis d’humor per la sorprenent ironia d’en Quimi Portet fotent-se d’ell mateix, dels polítics (compartim la mania que ens fa sentir la paraula “sinèrgia”) i del país en general. I vagi per endavant que a aquest home l’havia arribat a odiar fa 25 anys o més quan el gran hit de “Los Burros” anomenat “Mi novia se llamaba Ramón” ressonava a la meva habitació de Montgó quan al Marocco obrien les portes del darrera perquè la clientela no s’asfixiés entre la calor i els fums de tabac amanit i no hi havia manera de dormir fins les 4 de la matinada o més tard.

En fi. Demà sant tornem-hi. Com a mínim, ara que diu que farà tanta calor, al despatx tinc aire acondicionat.

Però enyoraré, malgrat tot, llevar-me aviat per pedalar, esmorzar llegint a la fresca, les hores de la platja (per cert, segons la meva estadística han augmentat espectacularment el nombre de persones tatuades amb estrelles, cares, animals, plantes, laberints, símbols tàntrics, frases en llatí, ideogrames xinesos...al muscles, braços, natges, ronyonals, pits, avantbraços, turmells, engonals...) i sobretot estirar-me a la gandula havent sopat per llegir i prendre un gintonic (de Beefeater, Bull-dog, Brécon, Martin Miller’s) fins que arriba la són.

La basarda de la pluja als vidres.

Si us hi fixeu, quan plou la pluja deixa un munt de gotes als vidres. Sense saber ben bé perquè la majoria de les gotes queden immòbils i només alguna, ajudada potser per una imperfecció de la superfície, comença a lliscar avall i en el seu recorregut s’ajunta amb altres gotes immòbils que troba en el seu camí i es va fent més gran i el seu moviment es fa més ràpid. Però sempre en la mateixa direcció: mai no recula, ni se’n va a un escaire, ni es mou horitzontalment. Coses de la física.

Rumiava en això pensant en tot aquest mullader de l’aparició de SCI i tot solet he arribat a aquestes conclusions:

1. A la propera legislatura no hi haurà res que canviï. Si no passa un miracle, i els miracles no existeixen, CiU guanyarà les eleccions.

2. Si la conclusió 1 és certa, qualsevol crida a la unitat és banal. Estèticament pot tenir un cert valor però res més.

3. Si la representació independentista assenyada (vull dir, radical) no és majoritària, és molt millor que sigui representada pel projecte definit, valent i sòlid de Reagrupament que no per una amalgama circumstancial de personatges sense estratègia comuna.

Desenvolupo. Sisplau seguiu atents a la pissarra.

Totes les enquestes donen per feta la victòria de CiU i la desfeta del PSC. Fins i tot el mateix PSC hi sembla resignat. Tan resignat com ERC que, en plena depressió, sembla desitjar que la seva pronosticada davallada sigui prou important per repensar-se altre cop i es deleix per tastar una travessia del desert purificadora. Quan guanyi, Lord Farquart ja ha deixat clar que d’independència res de res i que el que vol és el concert econòmic. Aquell obscur objecte del desig que, amb rebequeria adolescent, reclamava fa 4 anys a les escales del Parlament per donar suport a l’estatut i que després es va fumar amb en ZP d’amagatotis. Ergo, autonomisme per 4 anys més.

Què pot enterbolir una majoria absoluta de CiU? Els nous jugadors. “Sorprenentment”, els dos possibles nous jugadors fan una mateixa afirmació: si depèn d’ells no hi haurà un tercer tripartit. Tot i així, incomoden. Sobretot si un dels nous jugadors (Reagrupament) manifesta que, en cas de no guanyar les eleccions, treballarà per a la regeneració política i no deixarà que es faci cap pas endarrere. És en aquest punt on SCI pot jugar la seva basa real: acostumats alguns dels seus actors a posar el sistema contra les cordes amb la comèdia del “no hi ha temps per fer-ho com dieu, només per fer-ho com dic jo” i a improvisar plans B jurídicament impecables però absolutament inefectius i fent valer el seu innegable predicament entre els independentistes (sobretot els que no l’han conegut) es basteix una faula, s’apel•la a la bona fe, s’hi afegeixen uns milers d’euros, uns quants bolos cridant a la unitat i s’intenta així desactivar a Reagrupament a qui s’anomena intransigent. Amb quin objectiu? Mantenir l’status quo: CiU guanya de carrer i ens distreu uns anys més amb la seva embafadora ambigüitat, fins i tot ERC pot arribar a capitalitzar la divisió independentista. I els milers d’independentistes que anaven sorgint d’arreu, acoten el cap i s’adonen que, ai las, tot va ser un bonic somni. No podem oblidar que qui demana avui unitat, el 14D a les 8 del matí va escenificar la divisió entre independentistes amb la raó que “calia fer-ho però no us puc explicar perquè”. Quantes il•lusions varen morir aquell matí de dilluns i quantes sucumbiran aviat?

És molt bonic apel•lar a la unitat però hi ha molta supèrbia en demanar que qui ha estat dos anys bastint un projecte pel futur de Catalunya l’abandoni només per un mot que pot no voler dir res. Unitat per guanyar, potser si; unitat per ser arrossegats al fang, no cal.

Reagrupament porta molts mesos explicant arreu del país quins són els seus objectius :

• assolir la independència i quan ens bescantaven perquè érem els únics a defensar la proclamació unilateral de la independència, el Tribunal de l’Haia ens ha donat la raó;

• regeneració política, i els fets ens donen la raó: els dos grans partits de Catalunya ens han ensenyat part de les seves vergonyes.

I és que tenir les idees clares no s’improvisa.

Si no hi ha d’haver majoria absoluta independentista, no és millor per Catalunya que hi hagi uns diputats que treballin per anar bastint un país més net? No farà més favor això a l’independentisme que no pas si arriba al Parlament un grapadet de diputats que no tindran un discurs comú? Un grapadet de diputats que a hores d’ara ja no es posen d’acord en si entrarien en un govern o no, mentre que Reagrupament ja ha dit ben clar que no formaran part d’un govern que gestioni l’autonomia. I és que ser pocs i malavinguts serà letal per l’independentisme. Si hem de ser pocs, cal unió durant 4 anys. Aquesta és la unió important, no la temporal per fer una candidatura.

En un vidre ple de gotes de pluja, a vegades n’hi ha més d’una que llisca avall i arrossega gotes més petites però encara que s’ajuntin, no fan un riu. Perquè un vidre, amics meus, no és el món sencer.

(El títol d’aquesta entrada està manllevat del poema de Salvador Espriu anomenat “Cementiri de Sinera”, molt apropiat)

No ens feu triar.

Estava amoïnat, molt poc certament, per veure què podria escriure sobre la manifestació del 10J que no hagi escrit tothom a hores d’ara. Podria dir que amics, coneguts i familiars que mai no ho hauria dit hi eren, amb la mateixa barreja d’indignació i il•lusió que tothom, encara que cadascú amb la seva pròpia proporció d’ingredients. Podria afegir que no em sé imaginar un milió de persones i que no en tinc ni idea de quants podíem ser. Podria explicar anècdotes personals com la d’ALT renyant-me perquè els de Reagrupament estàvem més endavant de la capçalera oficial; o de com algunes enganxines de “Som una nació. Nosaltres decidim” varen acabar, vés a saber com, enganxades als cotxes oficials que provaven d’obrir pas pel Passeig de Gràcia; o com davant del camió de TV3 un energumen que duia la mateixa que jo escridassava a la Mònica Terribas mentre jo l’aplaudia veient-la moure els malucs als crits de “Amb-Catalunya-no-s’hi juga”. Podria explicar com es va decidir que si ells no es movien, a 2/4 ens mouríem nosaltres cap a la Plaça Tetuan i com, aviat varen ser milers els que s’hi varen afegir; o la il•lusió de sentir gent que deia “si, la concentració és allà dalt però jo em quedo amb els de Reagrupament!”. Podria continuar després com ja a la tornada, escoltant la ràdio, semblava clar que aquell magnífic gest de catarsi col•lectiva quedaria, si no passava un miracle, en no res. Que els catalans faríem com els ciutadans de Grasse que quan assisteixen a l’execució de Grenouille, ofuscats per la flaire del millor perfum del món, es lliuren a una bacanal i, quan es desperten l’endemà, fugen avergonyits als seus quefers diaris provant d’oblidar el dia abans.


Exagero. L’endemà ens ventàvem d’haver-hi estat. I prou.

Deixeu-me ser parcial. El 10J al matí, en Jaume Fernández, candidat de Reagrupament per Lleida ens deia “No us faré passar vergonya”. Doncs bé, el 12J els líders polítics catalans ja ens en començaven a fer passar. La diferència és que aquest cop se n’han adonat una mica. Centenars de milers d’ulls plens d’esperança els han provocat una ombra de dubte. Han vacil•lat un instant però ràpidament han tornat a la càrrega i s’han continuat esbatussant com pinxos de barriada.

Dins d’aquest desori, d’aquesta profunda desorientació, és com entenc la gran rebuda que l’anunci de la Crida a la Solidaritat Catalana ha tingut entre els independentistes catalans. Un brindis al sol de López Tena i Bertran que, ajudats de la bella replicant, sabent que tenia poques possibilitats de prosperar, ha embolicat en Laporta en un compromís on ells es mullen a mitges. Una resposta político-testosterònica al rebuig de la ILP i de la IP. Un “ui, ara” que els seus respectius partits han desestimat de forma immediata brandant gestos de por tant els uns com els altres: CiU, dient que no són independentistes i ERC demanant eleccions el més aviat possible per evitar que SC arribi a terme.

Em sap greu ser escèptic però no me’ls crec. Tan de bo pogués. Tenen raó en una cosa: els milers de voluntaris que han participat en les consultes del 13S, 13D, 28F, 25A i 20J i que no estan alineats, ni alienats, segurament tenen ganes de continuar treballant per l’objectiu. Jo en conec una colla.

I, malgrat el meu escepticisme, espero que no haguem de triar. Espero estar equivocat i que la proposta sigui honesta i prosperi i que a les properes eleccions al Parlament puguem votar una única candidatura independentista, unitària, transversal i amb l’objectiu de proclamar la independència de Catalunya de forma immediata i unilateral.

No vull haver de triar entre Reagrupament i Solidaritat Catalana a l’hora de votar, perquè tot i que no tindria cap dubte, penso que seria una llàstima.

Fans de Catalunya?

Des de fa uns dies a la tele fan un anunci que pretén que els catalans i altres ciutadans siguem “fans de Catalunya”. És un anunci de Turisme de Catalunya (l’invent depèn d’ERC, que s’hauria de dir “ARGGGG”) surten personatges tan coneguts com Ferran Adrià, Gemma Mengual, Bojan Krkic, Custo Dalmau et alter.


L’objectiu de l’anunci, sembla, és la de fer que els ciutadans estimem el nostre pais i que els de fora vinguin cap aquí a fer una miqueta de turisme, tot i que si hem de fer cas de les anotacions als llibres de visita que hi ha als museus del nostre país, els espanyols venen aquí amb les mateixes ganes de fer-se fans del nostre país que de fer-se adoradors de les hemorroides; i vistos els escassos comentaris del web (www.fansdecatalunya.cat) s’ho podrien ben haver estalviat.

A mi aquest anunci em grinyola i m’irrita profundament i sobirana. Jo m’interesso per la història de Catalunya i sobretot pel seu futur; estic content que el millor restaurant del mon (i una colla de magnífics restaurants) estigui a Catalunya, i encara més que estigui a Roses; em satisfà moltíssim veure que en moda i disseny hi ha catalans que marquen tendència mundialment; estic content que els esportistes catalans assoleixin èxits (tot i que quan ho fan amb la bandera espanyola, arrufo el nas fins que se m’enceten els badius); m’enorgulleix veure com músics, escriptors catalans triomfen arreu del mon... i com jo, estic segur que som milers o milions els que sentim això.

Doncs de tot això, sempre n’havíem dit ser patriotes.

I ara resulta que aquests papanates (com diria en Quim Monzó) en diuen ser fan, que el DIEC defineix com “Partidari, admirador incondicional, especialment d’un cantant, d’un artista, etc.”. I dient-ne fan redueixen la nostra nació a un club, o a un grupet de salsa-fusió amb arrels ètniques que són tan de gust dels papanates. Al final canviaran el “Visca Catalunya” per un “Catalunya, guai”.

Espero que arribi l’hora dels patriotes. D’aquells que s’emocionen amb Els Segadors i El cant de la Senyera; dels que quan aterren a l’aeroport del Prat es troben a casa i només pensen en fer un pa-amb-tomata i cava; dels que pengen la senyera amb amor al balcó procurant que quedi ben recta, centrada i amb cap arruga; dels que serien capaços de defensar davant de qualsevol al president de la Generalitat (a.M.; o sigui, després d’en Montilla) encara que no l’hagi votat; d’aquells (on sou?) que parlen en català perquè ni es plantegen una altra opció al seu pais, etc, etc.

En fi..adéu-siau tripartit. La fi del papanatisme institucionalitzat arriba, gràcies a Déu, al final.

I ara què? eh? eh?

Avui volia escriure una entrada sobre el concert econòmic que Lord Farquart demana per Catalunya com a gran solució per als mals de Catalunya, i ho volia lligar amb el que ens ha arribat del Montilla sobre aquest tema. Ho anava rumiant i cada cop em sortia més enginyós. Volia raonar que si en Montilla, que ha estat ministre espanyol i ha vist els números de l’Estat, té clar que sense l’espoli fiscal no se’n surten, és senyal que tenim raó. La meva ment dibuixava un diàleg impossible de Lord Farquart (ai, vull dir Artur Mas) primer amb ell mateix demanant “un gran concert” per Catalunya i després, com en aquell acudit d’en Ramon, aniria rebaixant les seves pretensions: un concert, un recital, una cançoneta...i acabaria amb un número de mim, com a homenatge a allò que més ens agrada als catalans: els gestos.

Però noi, no hi he estat a temps i els esdeveniments m’han passat pel damunt com un tsunami. Ja podien haver esperat un parell de dies més aquests impresentables del TC. Total, després de 4 anys no venia d’aquí. Quina lliçó magistral que ens han donat. Quatre anys per posar-se d’acord en dir el que tots ens ensumàvem que dirien. Tant de temps per tan poca cosa. Poca cosa? Noooo! Jo penso que ens divertirem. De moment avui ja n’hem tingut un tast: en Montilla acata però no comparteix i ens convoca a fer una mani, que imagino que serà multitudinària i on ens podrem desfogar, saltant, cridant, brandant estelades, etc...i l’endemà tothom a treballar, que som gent d’ordre, no fotem; la Fdez de la Vega, cínica i malvada com de costum ens diu que “l’Estatut és plenament constitucional” perquè de fet la majoria d’articles (imagino que deuen ser “els que importen a la gent”) han quedat intactes; el PP feliç perquè diuen que al cap i a la fi ells “tenien raó dient que l’Estatut era anticonstitucional”; els de CiU no piulen fins que s’ho hagin ben rumiat però servidor que és un malpensat de mena, creu que bufen de satisfacció perquè ara ja no ens fixarem amb això tan interessant del Millet, i el finançament, diguem-ne curiós, de les seves arques; els d’Iniciativa diuen...bestieses com sempre; i en Puigcercós repeteix que ell ja ho diu “que el que cal és la independència” però de moment no ho posa al programa de les properes eleccions. I això només al cap d’un parell d’hores. Ja frisso per llegir el diari demà. Em lleparé els unglots.

Ei... i que consti que jo vaig votar “No” a aquest estatut, com votaré “No” a qualsevol estatut pel meu país, per la meva nació. El que jo vull és una constitució.

Goodbye Spain. Cada dia som més els que us ho diem.

El Camí Ral d'Olot a Vic (esbufegant)

Diumenge al matí. Un matí que podria ser britànic o garrotxí d’abans: cel quasi serè, núvols esponjosos ben blancs, airet fresc...està clar que no durarà pas fins el vespre i que farà un tomb plujós. La opció d’anar a Sant Climent Sescebes a comprar vi als cellers Martí Fabra i Terra Remota per omplir el rebost de vi blanc per l’estiu haurà d’esperar una altra oportunitat. Avui la opció és fer el Camí Ral de Vic a Olot; bé només el tram inaugurat el dia abans entre l’Hostalot i el Molí Vell.

Amb un cop de cotxe i uns quants dubtes per no mirar els rètols, arribem al Molí Vell, prop dels Hostalets. Deixem el cotxe i enfilem un camí costerut que s’endinsa dins del bosc i que no promet gaires trossos planers. Camí de mala petja, ple de pedrotes que fan posar malament els meus peus mal calçats amb uns keds d’oferta que tan serveixen per pedalar, per pintar com per anar al gimnàs. Aviat maleeixo la mala pensada d’haver vingut amb texans per culpa de la vergonya vintage d’anar a buscar el diari amb calça curta.

La mica de xafogor boscosa i el fort pendent aviat m’amaren de suor però l’ombra dels boixos, faigs, roures van donant consol al meu panteix d’home eternament fora de forma. Dos trams planers de 20 metres cadascun donen falses esperances: el cim es veu molt lluny encara.

Al cap d’una estoneta arribem a un petit recés on el camí s’eixampla i on el nom es prou clar de quina era la seva funció: el pixador dels matxos. Obviem els comentaris i seguim. En algun racó es veuen sorgir del terra les hifes que d’aquí unes setmanes o mesos seran bolets.

Sentim veus i les pedres de vora del camí, planes i que ensenyen esberles que donarien unes bones lloses de 10 cm de gruix en ensenyen que devem estar prop de les marrades del Grau. Però just abans trobem la font de les Marrades, reconstruïda de bell nou i on uns altres excursionistes que van de baixada ens esperonen “si fins ara ho heu trobat dret, que no us passi res d’aquí endavant”. En fi...toca somriure, un bon glop d’aigua fresca i cap amunt falta gent. De seguit trobem les Marrades, un tros de camí ben costerut, enllosat i amb revolts de quasi 180 graus. La disposició irregular de les lloses del terra dificulten la pujada i han generat l’acudit entre els olotins que se’n varen encarregar els besavis dels eminents arquitectes que han dissenyat el nou Firalet.

Ben aviat un rètol ens indica que apartada del camí podem trobar “la mina dels bandolers. Un amagatall quasi perfecte, invisible; una mena de trinxera (a En Bas en diuen escai) formada per dues parets tallades a escaire que delimiten un passatge de 2 metres d’amplada on es podrien amagar ben bé una vintena de genets sense que fossin vistos des del camí.

Seguint les marrades arribem a l’Hostal del Grau i amb això quasi al cim del camí, aquí ja s’obren els prats i comencem a albirar les penyes del Puigsacalm. D’aquest vell hostal, ara convertit en una magnífica residència se n’expliquen diverses: des de l’antiga que diu que la nena dels hostalers interrogava els viatgers que s’hi aturaven, tota innocència, per delatar les preses més suculentes i els botins més rics als bandolers que esperaven marrades avall, fins a la més contemporània que diu que aquí hi vivien en comuna més o menys harmoniosa alguns dels pròcers olotins actuals amb les seves parelles.

El camí volta la casa i arribem al cap de poc i després de sortejar alguns portals fins el pont de l’Hostalot, construït per facilitar la mobilitat de les tropes entre Olot i Vic i viceversa i arranjat avui per a gaudi dels excursionistes de diumenge. I on un rètol ens informa que el tram que hem fet fa 3,8 km i salva 388 metres de desnivell, la qual cosa fa un desnivell promig del 10%.

Pocs metres enllà arribem al camí asfaltat que du cap a Rupit i que prenem fins arribar a la Braseria El Coll on una cervesa glaçada ens refà una mica. I emprenem la baixada, que mica en mica va convertint els meus delicats meniscos en una mousse de col•làgen i líquid sinovial que faria les delícies d’un traumatòleg.

I just abans d’arribar a la font tornem a trobar els excursionistes que ara pugen, esbufegant i suats com nosaltres fa una estona i no puc evitar de tornar-los la brometa “què? Ara si que trobeu que fa pujada?”. En fi, la cosa no dóna per més i just abans d’arribar al cotxe un tro esquinça el cel i comencen a caure quatre gotes que no ens arriben ni a mullar però remarquen el final d’una excursió amanida d’Història, d’històries i salpebrada amb els cristalls d’àcid làctic que avui punxen les meves cuixes.

El gran estadista.

La setmana passada a la capital de l’imperi, aquella “villa y corte” gris i pesada com un avió soviètic feien un aplec al Congreso de los Diputados on el president Rodríguez presentava la seva proposta per treure Espanya de la crisi en la qual la seva manifesta incapacitat i inutilitat ha submergit als espanyols i de retruc, i com a mostra del llast que representa Espanya, als catalans. La cosa es preveia tan ajustada que el PSOE havia avisat a tots els seus diputats i diputades que aquell dia no s’hi valia a fer campana i que a més, fessin el favor de ser puntuals, estar al cas i mirar que el company del costat també fes bondat. Ben bé com a les escoles nacionals de quan servidor de vostès anava a escola. Els seus col•legues del PP feien el mateix i, a més esmolaven les ungles, preveient treure rèdit de la situació. Els nervis a flor de pell...una inquietud terrible sacsejava a...a...ni idea, però segur que algú patia perquè veia perillar la nòmina i altres, ja tenien vestits nous encarregats.


En aquests moments d’intens dramatisme i colpidora intensitat política, va sorgir ell, el que avui tothom anomena gran estadista. Ell, l’home que tothom diu que sempre ha somniat ser ministre del govern espanyol; de ser un pes pesant allà on sí que compta: a Madrid. Doncs si, Duran i Lleida, erigint-se en portaveu dels humiliats va voler donar una magistral lliçó de servilisme bavejant, salvant la cadira del president Rodríguez. Convergència i Unió en una apologia vergonyosa afirma que ho va fer per salvar no només l’economia catalana i espanyola sinó l’europea. I, no els ha caigut la cara de vergonya. Els serfs s’enorgulleixen de tenir nets els mobles del seu amo i de guardar-li l’herència com en la paràbola bíblica.

I amics meus s’entesten a fer-me creure que CiU està pel sobiranisme....

Jo crec que han perdut una oportunitat d’or per fer valer Catalunya, de ser realment decisius, de fotre el govern espanyol potes enlaire. Una economia espanyola intervinguda potser seria una oportunitat de somni per Catalunya; una economia gestionada per gent amb seny, mai no deixaria de banda el nostre país, no l’eixugaria de recursos fins a garantir-li un futur erm i eixorc com fan aquests espanyols.

Mai la covardia havia estat tan gran, ni mai el cinisme tan patent a l’hora d’anomenar la vesània, responsabilitat.

El preu, governar l’autonomia. Quina poca ambició. Finalment, podran tenir el que desitgen: Duran ser cua de lleó, i Mas cap de ratolí.

Quan tindrem un polític català que, de veritat, vulgui ser cap de lleó;? d’un lleó, naturalment, català.

Goodbye Spain.

New York. 4 ó 5 tòpics de turista.

Guies.-

Quan decidim anar de viatge estem una bona estona decidint quina guia comprarem. A NY he descobert que tant se val quina triïs, perquè totes deuen dir el mateix. Si no..com s’explica que si fas cas del que la guia et diu estigui tot atapeït? Pic-nic a Central Park? No falla..milers de turistes fent-lo i comprant el dinar al mateix lloc que surt a totes les guies: el Wholes Food Market del soterrani de l’edifici Warner.

Cues.-

Inevitables. Només es poden esquivar si feu servir les reserves per internet i amb molta, molta antelació. 2 hores per pujar al ferry per anar a l’estàtua de la llibertat; 2 hores per pujar a l’Empire State Building i així...anar fent. Fins 15 minuts d’espera per poder fer una foto al mosaic d’Imagine a Central Park. Ah..clar, són vacances i tenim temps! Cues per creuar el pont de Brooklyn a la posta del sol, cues per comprar un cafè...la maleïda sensació que el temps s’escola entre els dits.










Menjar.-

Miracle. El jet-lag espassa la gana. Fins que t’asseus i comences. El prejudici europeu diu que a USA no es menja bé. Deu ser si no vols o no pots menjar res més que la truiteta de la mamà. On més pots menjar el que vulguis les 24 hores del dia, 7 dies a la setmana? Bé, el turista familiar no té tresoreria ilimitada i per això el més a prop que va estar dels filets i entrecots de l’Smiths & Bolensky és el que es veu a la foto. Però el costelló a la barbacoa...també deunidó.

Però NYC és un temple del menjar. Pels ganuts de mena...quina meravella els food hall, on pots omplir de menjars de tots els racons del mon unes safates de cartró que després es paguen a pes; o el mercat de Grand Central Station on tenen formatge Garrotxa, o els delis, els dinner...malgrat les absurditats de que amb la pizza hi estigui inclòs un bol de sopa.

De totes maneres, em queda pendent un megasandwich de pastrami.

Propines.-

Pel català típic, un atracament. 18% afegit directament al compte. I compte! Que els molt putes, si bades et carreguen un 18% de service, un 18% de gratuity i un 18% de service. I au...visca els sinònims! Imperdible les cares dels cambrers comprovant que els deixes, més o menys, el que cal per ser estranger.

Els museus.-

Sóc poc de museus, la qual cosa contribueix a fer més gran la meva ignorància.

El més famós, el MoMA. Amb paciència, darrera la gentada es podien veure els quadres. El més impactant l’escridassada que em va fer un guarda per fer una foto amb flaix. Juro que no em vaig adonar que estava connectat. Espero no haver contribuït a estovar encara una mica més els rellotges tous de Dalí. Espectacular l’exposició temporal de Tim Burton, vertadera raó per la que hi vàrem anar i vàrem tenir la santa paciència de fer la cua bestial per entrar, per deixar l’abric, etc....

El de la Ciència...no val la pena; només apte per excursions de mainada. O per un dia de pluja.

El Jewish Heritage Museum és corprenedor, potser menys pels objectes exposats o per l’apologia de la presència jueva a Nova York com per l’impacte directe dels vídeos sobre l’evolució de les lleis antijueves a l’Alemanya dels trentes. El cor es fa petit, petit.

La resta..diu que molt bé però si pots passejar amb un sol primaveral pels carrers de NYC, qui es vol tancar a veure quadres...perdoneu-me però jo no. Malgrat el Guggenheim, el Metropolitan...potser en una altra ocasió. Si plou.

Central Park.-

Fantàstic. Passejar pels caminois del parc, o badar pels prats mirant com els gratacels emmarquen l’horitzó; sorprendre’t de la mida de l’estany, o descobrir la pista de gel, tornar a badar amb els partits improvisats de soft-ball, esquivar els centenar de futinguers i de ciclistes...i trobar racons plens de quietud.

Els gratacels.-

Per un olotí són impressionants, per un habitant de Shanghai potser no tant; però es copsen millor des de lluny. Des del ferry o des de la mateixa estàtua de la Llibertat, o des del parc del riu Hudson perquè del carrer estant trobo que no fan el mateix efecte. Costa fer-se el càrrec de com devien ser les Torres Bessones en aquell immens solar ple de grues que ara s’anomena Zona Zero. Quanta estona buscant la millor perspectiva per fer fotos dels gratacels sense que sembli que es tombin cap a dins.

         

El meu preferit..el Flatiron. I és que, a qui coi se li podia acudir de fer un gratacels així?

Midtown.-

El millor, per mi. Fer la passejada del Rockefeller Center cap al Waldorf Astoria, buscar el Chrysler i tombar cap a l’edifici de l’ONU, refer el camí fins la Cinquena Avinguda i baixar fins l’Empire State Building (no val la pena fer dues hores de cua) i després fins al Flatiron. Una caminada genial. Bé, potser hi va ajudar veure el Barça-Arsenal en un pub irlandès amb una quesadilla de pollastres i unes quantes pintes de Brooklyn beer, amb una clònica actualitzada de la Maureen O’Hara a la taula del costat.

Estàtua de la Llibertat.-

Típic i tòpic. Dues hores o més de cua si no es té la reserva feta o el city pass, com era el nostre cas. Un viatge que val la pena contemplant el famós skyline de Manhattan fins a l’illa. Una passejadeta al voltant de l’estàtua, quatre fotos. Quietud. I cua per tornar. La següent parada és l’illa d’Ellis però només hi deuen baixar els que han agafat els primers ferrys. La resta...fem tard, fem tard. I així ens perdem el museu de la immigració que prometia ser prou interessant.

El parc del Riu Hudson.-

Una sorpresa després d’un dia de caminar amunt i avall. El parc ocupa tota la riba del riu i alguns dels vells molls estan arranjats i enjardinats. Hi vàrem entrar a l’alçada de Christopher Street, un carrer moooolt gai i l’espectacle va ser constant amb les parelles, i grups, del mateix gènere festejant desinhibidament. I les vistes dels gratacels de l’altra banda impressionants, també. I no surt a la guia!

Brooklyn.-

Passejada pels carrers on viu la comunitat hassidim. El més sorprenent de NYC. Tots vestits iguals, amb enormes barrets toroïdals de pell i gavardines negres. Els homes amb les patilles llargues i arrissades, les dones amb peluques i faldilles; les parelles, carregades de mainada. Érem absolutament invisibles per a ells, menys pels nens que si anaven acompanyats dels pares ens miraven amb curiositat i si estaven sols s’amagaven, i per algun vellet que sacsejava el cap com un “bona tarda” educat i silent.

I travessar el pont de Brooklyn si que val la pena. Però clar, com que tooootes les guies ho diuen, érem milers en cada sentit, fent nosa als ciclistes que renegaven i cridaven inútilment que els deixéssim lliure el bici carril. Res a fer: massa gent. Una processó jueva inclosa, proclamant la bona nova d’un profeta que es veu que les encerta totes.

Els altres.-

Soho, ple de botigues de roba caríssima i de disseny, pleníssim de gent buscant lloc per seure i pendre un cafè. Un Apple store més modest que el de davant de l'Hotel Plaza però que va salvar-me la vida i em va deixar refer-me del cansament tot mirant demostracions del que pot arribar a fer u ni-phone.

Chinatown, atabalament. còpia barata de la Xina més de cartó-pedra. Per anar-hi a sopar baratet i prou.

Little Italy, atapeït; no val gaire la pena. No arriba ni a l'autenticitat d'un Port Aventura, amb cambrers que t'empaiten amb gràcia perquè entris en el seu restaurant i immediatament deixes de ser el centre d'atenció per ser un possible feix de bitllets per l'enregistradora.

I Times Square..magnífic lloc per badar i deixar-te atabalar, sense saber per on cal començar si per badar o per l'atabalament. Llums, gentada, llums, limusines, llums, teatres, llums, flaire de menjar, llums...i moltes, moltes llums.

 











I...quines ganes de tornar-hi només de pujar a l’avió que ens duia cap a casa.