Sant Miquel, 13

Dissabte 21 d'abril. Em llevo i, un cop he esmorzat, miro la BlackBerry. Com cada dia, hi ha el report de la PM. Llegeixo:

Lloc C SANT MIQUEL (4120) Núm. 13

Fet: Assistencial / Incendis / Incendi en un domicili

Servei: Que hi ha foc al carrer St. Miquel núm.13

Resultats: Hi ha els bombers unitats 21760 i 321730 i la G42 del SEM.

Que ha set (sic) una falsa alarma,ha set (sic) una xemeneia que s'ha encès i s'ha apagat sola,sortia fum i prou.

Sant Miquel, núm 13... La madalena de Proust en forma de mail, tot canvia, tot roman igual...Ca la iaia. Sempre n'hem dit així encara que segurament, el propietari legal era l'avi. Però mai no en vàrem dir cals avis, o ca l'avi i la iaia. Només ca la iaia.

De fa anys ja no pertany a la familia, però una part molt important de la meva infantesa va transcórrer allà. Quan era massa petit perquè els avis, la iaia de fet, ens talaiava; de més gran, perquè calia anar-hi sovint. Hi dinàvem cada dilluns, sempre escudella i carn d'olla; les grans festes les fèiem allà, amb platades de canelons i rostit; i durant molts anys les meves germanes feien torns per quedar-s'hi a dormir una setmana cadascuna mentre que jo només hi havia d'anar a dinar els dissabtes.

Feia temps que no passava per la placeta de Sant Miquel, penjada sobre el riu, quasi deshabitada. Hi vaig anar per fotografiar ca la iaia, el número 13, des de la placeta i també des de l'altra banda del riu. Aquella casa, que tenia un cert aire distingit (pel que era el carrer), destinada a ser enderrocada, avui està ben malmesa i és una més de les cases okupades d'Olot. De fet, mentre la fotografiava des del Passeig Basàltic, va sortir al balcó del segon pis (ca la Paquita) un individu tot vestit de negre i amb el cap adornat amb una cresta i l'estat de les portes va confirmar que no es tractava de cap prejudici sobre l'aspecte del "llogater".

Els records es desperten i s'atropellen, com passa sempre. Com les converses entre amics que fa temps que no es veuen, només que sóc jo sol i s'assembla més a una tempesta neuronal que a res més.

La casa.- A la planta baixa hi havia el garatge, amb el llenyer al fons i un safareig. Una porta donava a l'obrador on el meu pare feia les millors butifarres, fuets i llonganisses del món (quant temps no vàrem tardar a trobar-ne que s'hi puguessin comparar). Una escala que avui recordo molt més dreta del que devia ser en realitat s'enfilava amunt. Els avis vivien al primer pis. Un passadís lligava el menjador ( làmpada d'aranya i tribuna sobre la placeta) amb la cuina, mes aviat fosca i que encara recordo amb fogons de carbó. Tres habitacions: la dels avis, on no entràvem mai de la vida, la "de la finestra" o "de les nenes" i l'altra que no tenia nom, ni finestra ni hi dormien les nenes sinó jo si mai m'hi quedava a dormir, mig aixafat pel pes de les mantes i amb els peus calents de la bossa d'aigua calenta. Un cambra de bany, el "cuarto de la roba" i un pati fresc i humit que s'abocava a l'obrador de la planta baixa, acabaven de completar cals avis.

El segon pis estava dividit entre l'assecador de botifarres i rebost, amb flaire del florit i greix de l'embotit, i el pis on vivien la Paquita, el seu marit Diego (mai el vàrem anomenar Dídac) i la Mariàngels, l'Antxus. Un piset petit i fosc però que, per diferent, ens encantava d'anar-hi.

I al tercer, un terrat que s'obria als teulats del veïnat i des d'on es veia, i sobretot es sentia, el riu. Suposo que el paio de la cresta el deu poder apreciar més que nosaltres que teníem una mica prohibit de pujar-hi vés a saber perquè.

Les olors.- de menjar: la carn d'olla dels dilluns, la del baf de les peroles on es coïen les botifarres d'ou i negres, de les torrades de l'esmorzar. La flaire que feia la iaia el dia abans de morir. La de serradís de la llenya del garatge. La pudor que feia el riu, convertit en abocador de les escombraries doméstiques de tot el carrer durant anys. La flaire de l'ansat de llet bullint eternament a la cuina. L'olor dolcenca dels lliris del pati.

Els gustos.- El Biscotte amb la carn crua de la pilota que aniria a l'escudella del dilluns; el tall de llangonisseta freda, cuita del dia abans, amb un tall de tortell de matafaluga que va ser el primer àpat després d'una febrada de dies; el bistec dels dissabtes, massa cuit i que sempre feia bola; la xocolata desfeta i aigualida de la nit de Cap d'Any; la sopa de pa amb llet i xocolata ratllada; la primera Sanmiguel.

Els sorolls.- De jocs i rialles amb les meves germanes i l'Antxus; de baralles amb les mes germanes i l'Antxus; el CREEEC que va fer la barana nova de fusta quan els paletes varen cometre la imprudència de deixar-la posada com un pont sobre dos pilons de totxos i nosaltres hi vàrem anar passant i tornant a passar per sobre fent equilibris; el silenci quan ens varen demanar si l'havíem trencat nosaltres; el xof que va fer una espardenya llençada amb mala punteria i que va caure dintre l'olla de la llet; el brogit del riu quan baixava ple; el que va fer la placeta quan es va mig ensorrar i es va esllavissar cap al riu.

Els jocs al carrer.-  Aleshores ningú jugava a dins de casa. Hores i hores de soldat plantat, arrencar cebes, joc del disbarats, de les estàtues, del mocador, pare carbasser, del telèfon, nonet, goma, botxes...amb tota la patuleia, asseguts a terra o a la vorera. Provant i insistint perquè els grans no ens deixessin de banda als petits. Un prec que sempre va ser poc menys que inútil i que es va acabar quan els petits vàrem ser prou grans i ens vàrem adonar que darrere nostre no n'hi havia de més petits per deixar de banda. De cop, ens vàrem trobar sols.

Interminables partits de futbol, fent servir un garatge de porteria i fent enrabiar les veïnes, fartes de sentir els patims i patams.

Avui,  el carrer fa encara menys patxoca que mai, llastimosament abandonat entre la placeta i el Palau, amb altres cases okupades i només una mica revifat a la part final del carrer, a tocar d'on hi havia hagut Can Casals. Un carrer, i uns temps, una mica oblidats però que almenys han reviscut uns instants gràcies a una xemeneia que feia fum.

Una família desestructurada.

Malauradament tots coneixem casos semblants. Agafats un per un cada cas sembla una situació extraordinària o, com deia la meva mare, cada casa és un món...si no en són dos.
La família que us vull parlar és ben coneguda. Costaria trobar algú que no els conegués si més no de vista. Són d'aquells de tota la vida.

L'avi ja es duia l'oli de ben jovenet. Sense gaire ofici ni benefici anava fent la viu viu a costa de l'empresa del pare, que ja havia hagut de marxar a l'estranger de ben jove. Remenant armes a casa sembla que un bon dia va fotre un tret al seu germà petit. Gent de possibles, varen moure fils i no se'n va parlar gaire. La roba bruta es renta a casa.
Faldilles conegut i reconegut, li varen buscar una noia callada i discreta, de casa bona i del mateix ram que ells si bé ja feia uns anys que havien tancat la barraca i vivien de renda.
Per mirar de mantenir els 3 fills en comú i, sobretot, el tren de vida (esquí a l'estranger, escapades en solitari i estades acompanyat, etc.) l'avi va pensar que mentre el seu pare no deixés les regnes del negoci podria ser una bona idea apropar-se al que tenia el monopoli al país: un paio anomenat Tío Paco, extremadament perillós i d'una mala llet important, que havia arribat a dominar el mercat a base de carregar-se a tots els competidors. Vés a saber perquè, l'avi va caure tan bé al Tío Paco que se'ls va quasi afillar i li va prometre que algun dia tot allò seria seu. El noi no s'hi va pas pensar gaire i, malgrat la reacció irada del seu pare, va fer una OPA a l'empresa familiar i la va absorvir a la del Tío Paco que veia amb satisfacció com el seu protegit apuntava maneres.
Varen passar anys i el Tío Paco es va morir, l'avi es va posar al capdavant de l'empresa i aviat es va veure desbordat: massa números, massa feina...la dona que li feia morros quan se n'anava unes setmanes sense explicar on ni amb qui, la mainada que es feia gran...però tot dintre d'una discreció relativa, tot molt com cal.
Però com passa a moltes famílies, de cop tot va semblar canviar. La filla gran, que era mestra, es va casar amb un tarambana excèntric del qual es diu que flirtejava amb alguna substància iŀlegal. La cosa va durar poc i varen acabar divorciant-se quan ell va tenir un patatús. I ara el fill que tenen, emulant al seu avi, ha agafat una escopeta que el seu pare tenia per allà i s'ha fotut un tret al peu. Diu que la Guàrdia Civil ha pres "cartas en el asunto" i que li caurà una bona multa. Tot el poble en va ple. I la família, en comptes de posar el crit al cel, només han dit que "la mainada ja se sap" i que "jugant, jugant els burros es mosseguen".
La mitjana, mira, sempre havia estat la guapa i la simpàtica de la colla. Es va casar amb un tiarro, alt i guapàs. Feien tan bona parella que feien una mica de ràbia. Tot i que diuen que el pare havia aconsellat a la xicota d'ell que fora millor que deixés el pas lliure a la seva filla, que el lluiria molt millor. Doncs resulta que ell tirava molt de veta i que tenia alguns "tejemanejes" molt poc clars. Ha hagut d'anar a declarar i tot. Tothom diu que a resultes d'això no duraran gaire perquè el pare d'ella ja l'havia avisat però ell es pensava ser molt llest i que no l'enganxarien mai. Es devia pensar que el seu somriure Profident el faria invulnerable.
El fill petit, l'hereu, semblava un penques com el seu pare. Fins i tot va anar a les mateixes escoles; unes d'aquelles on van amb uniforme i ben clenxinats. En rondalla més d'una i de dues, amb predilecció per les estrangeres fins que es va enfigar d'una divorciada malcarada. La seva mare va tenir un disgust tan gran que anys després encara no es parla amb la jove; i les cunyades es veu que ja vé just. Un quadre.

Doncs ara, per acabar de reblar el clau, sembla que l'avi va aprofitar que la seva dona havia anat de visita al seu poble va fer una escapadeta de les seves, una cacera que li va costar un munt de diners, i s'ha trencat un maluc.

Al poble no es parla de res més: que si la seva dona ha dit que ja n'hi ha prou i que no l'ha ni anat a veure a la clínica, que si els fills li fan vores però miren de quedar bé pels diners i l'herència, que si l'empresa els va tan malament que potser la perdran i es quedaran amb una ma al davant i l'altra al darrere...
No ho sé, a mi aquestes famílies desestructurades em fan una mica de llàstima. Trobo que, per rics que siguin, hi hauria d'intervenir Benestar Social.

No hi quebo!

De tant en tant trobo que no hi quebo. Uns cops és dins els pantalons i altres és la camisa la que m'estreny. Molt menys sovint, trobo que no quebo dins la meva pell. I un dia fins i tot em va semblar que potser sí que el meu país era tan petit que no hi tenia prou espai.
Ara, però, no quebo a casa. O millor dit, els llibres no em queben a les lleixes. Les del menjador, plenes i amb unes quantes dotzenes de llibres per ordenar (alfabètic d'autor estricte). Les del dormitori ja comencen a fer panxa del pes. Les del despatx, atapeïdes, amb els llibres desordenats (la majoria sobre la Guerra Civil) que ja fa impossible trobar res.
Un cop detectat el problema, s'imposa trobar una solució. Fora sentimentalismes: jo que quan era petit m'havia passat incomptables hores fullejant l'Enciclopedia Monitor de Salvat he agafat la Gran Enciclopèdia Catalana (de l'A-ami al Sz-T, amb alguns suplements), els toms del MBA de la UDG, els llibres de Bioquímica que varen valer una fortuna quan feia la carrera però que ara deuen estar desfasats, els de gestió empresarial i la majoria dels d'"autoajuda" ho he posat tot dintre capses i al traster. Un centenar de quilos de paper.
La coŀlecció completa dels llibre grocs de Les Seleccions de La Cua de Palla (164 noveŀles), tindran un destí més digne: una biblioteca nova a Montgó, que començaré en algun racó del pis d'allà. I on hi traslladaré altres llibres: els de gran format, els de temàtica marinera i, potser, els d'Sven Hassel que havia devorat de jove i que ara, tot i voler-los conservar em fan una miqueta d'angúnia juntament amb alguns altres de poc memorables que per un pudor estrany no goso llençar.
I sense pietat per guies turístiques desfasades, cintes de VHS amb peŀlícules que mai més no miraré, CD que no he escoltat ni ho faré i que han anat a petar a les escombraries...total, he reconquerit uns 10 metres de lleixes que em posaré a omplir. Més poc a poc que fa uns anys quan potser tenia més temps per llegir però gaudint tant de la lectura com de l'espai reconquerit al caos, al desordre i al desfasament temporal.