dissabte, 29 d’octubre del 2011

Gori, l'humorista.

Ara mateix no sóc capaç qui va escriure que insultar els catalans sortia de franc. Sobretot si ets espanyol, calia afegir. Clar que, de fet, si no ets espanyol perquè coi vols insultar els catalans? De la mateixa manera que si no ets holandès no et cal denostar els limburguesos perquè simplement n’ignores l’existència.

Aquesta setmana, un paio amb nom ridícul (Gregorio Peces Barba...osti tu, la de bromes que li devien fer a l’escola) ha fet conyeta sobre el fet de bombardejar Barcelona de tant en tant i quan ha vist que l’havia vessat se n’ha sortit de la forma més infantiloide possible: dient que era broma i que els catalans ens ho féssim mirar perquè no tenim sentit de l’humor. Deu ser que tenim més esmussat el sentit del ridícul.

Home Gori, rei, això de bombardejar les ciutats aquí ho tenim una mica mal vist, saps? Som una mica estranys i ens sap greu que ens matin. No per res, però és que no trobem mai el moment que ens vagi bé. És que tenim molta feina. Com que aquí no hi ha PER...Ai, perdona, que era una broma.

Reconec que potser si que som una mica massa seriots, tu. És que ens ho agafem tot a la valenta. Ja ho vàrem veure l’any passat amb aquella conyeta del ribot, el TC, l’Estatut. N o vàrem copsar l’acudit; i vinga, muntem una manifestació acollonant. Quin ridícul, no? Com els que riuen els acudits a deshora. Sort que, discrets com som, l’endemà ja vàrem tornar a fer bondat. Com expliquen que vàrem fer el 12 de setembre del 1714. I encara pensem que això és positiu. Tan bé com us hauria anat que ens haguéssim suïcidat en massa, com els jueus de Massada, o com els numantins. Ens sap greu però no vàrem saber seguir la broma. Si en som de talossos.

Perquè tornant, a això de bombardejar, vosaltres els espanyolots (no t’enfadis que és broma; els anglesos us diuen spaniards i no us ofeneu, en canvi nosaltres si oerquè no tenim sentit de l’humor) hi teniu una certa tirada. Mira que fins i tot ho deia l’Azaña...i un munt de catalans li segueixen la broma i els 14 d’abril treuen la tricolor. Però vaja, això a tu no et deu fer ni fred ni calor perquè segur que ets monàrquic o com a mínim “juancarlista” que ja és “es colmo”.

Per cert, que amb això tenim un problema: no entenem que no us faci gràcia que es cremin retrats del borbó i que la monarquia més aviat ens faci riure i ens en cardem sempre que podem. No ho sé...potser només us agrada l’humor negre a vosaltres. Nosaltres en diem “cardar-se’n del mort i del qui el vetlla”. Però saps, Gori? Rarots com som, ens remou l’estòmac pensar que per anar bé cal matar el veí. I tot i recordar les bertranades dels almogàvers, avui ens faria mandra això d’exterminar pobles. Ves que no sigui que els catalans som força més democràtics que vosaltres. I això que tu, Gori, vares ser un dels pares de la Constitució Espanyola(ai...que ara em venia al cap una broma molt bona: si la Constitució és filla de molts pares...no serà que...és broooma!!!, no cal que m’enviïs els humoristes de la Guàrdia Civil).

En fi, no t’atabalo més que deus tenir feina. Ai..també era una broma!! Veus com som un fart de riure els catalans?

Apa, que et bombin. En broma, naturalment.

I ara que estic arriat, la darrera: Goodbye Spain. Aquest cop, molt seriosament.

dijous, 20 d’octubre del 2011

ETA: Game Over.

A vegades, només a vegades, tenir una determinada edat dóna una perspectiva diferent als esdeveniments. Avui, els que tenim més de 45 anys sentim la notícia del dia amb un esperit diferent d’aquells que són més joves. Per nosaltres, l’anunci que sembla definitiu que ETA abandona la lluita, que plega, té un significat molt especial.


Si ens aturem i provem de recordar tot el que ha passat en nom de/per culpa de ETA és difícil no notar aquell maleït nus a la gola que els poetes anomenen emoció. En els darrers anys ETA era només una amenaça que sonava tan llunyana que la feia poc creïble, com un inversemblant home del sac, com una història llunyana.

Però per nosaltres era una altra cosa. Titulars gairebé diaris als 80s quan no era estrany llegir a portada dels diaris catalans “presumptes membres d’ETA asssassinats per la Guàrdia Civil”; quan un viatge a Donosti volia dir anar amb molt de compte, quan no era sorprenent sentir que “sort que no han mort innocents, només militars”. Si us sona dur reviseu el documental de TV3 sobre l’atemptat de Vic; i si sou de la meva edat o més grans, feu memòria.

En aquests 47 anys d’ETA tots hem fet un viatge molt complicat: del franquisme que semblava fer justificable els atemptats, la incipient democràcia que perfilava ETA com el que podia justificar un cop d’Estat, la consolidació del parlamentarisme que va començar a girar la visió dels gudaris a assassins, la persecució de la llei de partits, l’esllanguiment paquidèrmic dels darrers anys. Exhaurint sempre la darrera esperança.

Els catalans, sempre una mica massa a remolc, vàrem passar d’enyorar una ETA a la catalana (sempre vàrem veure Terra Lliure com una colla d’aficionats, com els Pastorets són a Shakespeare), a argumentar que era l’existència d’ETA que havia aconseguit que Euskadi tingués un millor tracte fiscal, a demanar que no atemptessin a Catalunya i finalment a alinear-nos amb la demanda d’extinció.

Finalment, avui, deu anar de veres perquè després d’altres anuncis de treves, en ZP, en Rubalcaba, en Rajoy e tutti quanti no han sortit a dir que era una enganyifa sinó que han dit que s’havia acabat, finalment. Només un parell de dies després que bescantessin la conferència de pau de Donosti. Magnífic senyal.

Espero que, almenys aquest cop, els espanyols siguin generosos. Tenen un moment preciós per decretar una amnistia o, si no gosen, acostar presos al seu país i propiciar que els bascos mica en mica es puguin tornar a mirar als ulls.

Melitón Manzanas, Carrero Blanco, Lasa y Zabala, Joan Carles Monteagudo, Josu Ternera, Gregorio Ordóñez, Miguel Ángel Blanco, Ernest Lluch...

Tants nom, quant de dolor... centenars de morts, milers de persones que senten cada matí el mossec de l’odi pels assassins, pels carcellers, per aquells que els mantenen empresonats lluny de casa....

Si fos missaire, encarregaria un Te Deum.

Game Over.

Gora Euskadi Askatuta.



diumenge, 16 d’octubre del 2011

O,O,O...i fins a 12: 12-O

Dimecres passat era 12 d’octubre. L’any passat ja vaig escriure un apunt sobre com recordo jo el “día de la raza”. A Madrid desfilaven unitats militars davant del Rei, del govern espanyol i d’una munió de presidents autonòmics (menys el català) i els ciutadans escridassaven en ZP, igual que els barcelonins escridassen altres polítics a la ofrena de l’11 de setembre. Deu ser que és normal això d’aprofitar la festa nacional del país per escridassar el que mana o el que sense manar, és massa tebi o massa dur o, simplement, pensa diferent. Segurament alguns catalans creuen que a l’ofrena a Rafel de Casanovas no hi ha d’anar a fer res el PP, o Ciudadanos...i per això són escridassats. Segurament, alguns madrilenys pensen que en ZP no és digne de ser a la desfilada.

Com que a Madrid ja fa un temps que els dura aquesta dèria, han copiat del govern català la tàctica: posar unes tanques que allunyin el públic de les autoritats, de manera que els ciutadans ja es poden esgargamellar tant com vulguin que a la tribuna només hi arriba una remor difusa. I confusa.

Les teles espanyoles ens oferien imatges de banderes espanyoles onejant, de paracaigudes rojigualdos, de legionaris espitregats desfilant a tota pastilla com sortissin d’una pel•lícula de principis del segle XX encapçalats per una cabra (tot un símbol). L’objectiu de ser, imagino,afermar el sentiment patriòtic espanyol dins del cor dels espectadors.

TV3, en canvi, ens obsequiava amb les imatges de cada any: quatre fatxes cantant el cara-al-sol, com si no fos possible ser espanyol i demòcrata, amanides amb la novetat d’aquest any en forma de concert feixista que va acabar com el rosari de l’aurora.

Si en deu ser d’important aquesta festa per ells que en la proposta de la CEOE, tot demanant de posar una mica de seny i impulsar la productivitat del país, d’eliminar els ponts passant els dies festius entre setmana al següent divendres o dilluns posava com a excepcions Nadal, Cap d’Any i, precisament, el 12-O. I és que el patriotisme passa per davant de l’economia.



diumenge, 2 d’octubre del 2011

Sóc limburguès.

Ara fa uns dies, per aquelles coses de la feina, vaig anar a petar a Holanda. Vora Eindhoven vaig visitar una planta farmacèutica d’una multinacional americana.

Al poc de començar la visita, ja hi vàrem ser amb la frase típica dels dies assolellats: “Sunny day specially for you; like in Spain, your country”.


Somriure forçat i som-hi “well, to be honest I am not really spanish...”.

Aquest cop, un dels holandesos semblava estar al cas de la voluntat d’alguns catalans. I va començar una ràpida explicació en neerlandès pels seus companys. De cop, un ho va veure clar “aaah, així ets com un limburguès!”. Aleshores vaig ser jo qui no ho va entendre. M’ho varen explicar ràpidament “rees...una província al sud d’Holanda que volen més autonomia i parlen una llengua incomprensible. Ells diuen que són diferents. “. “I tant que són ben diferents”, va reblar l’altre amb un deix ben sorneguer. Aleshores els vaig dir “Així, si jo visqués aquí seria limburguès”. I clar, em varen mirar com si fos boig. Que no volgués ser espanyol i preferís ser català (com si fos una qüestió de gustos, això) tenia un passament però pretendre que podria s
er limburguès en comptes d’holandès els devia semblar ben marcià.

Feu, si us ve de gust, un cop de Google o aneu de dret a la Vikipèdia i aprendreu que la capital de Limburg és Maastricht (de ressonàncies ben europees) i que es tracta d’una província holandesa que fa frontera amb Bèlgica i Alemanya. El seu idioma, parlat per 1,6 milions de persones no té cap mena de reconeixement oficial ni a Holanda, ni a Bèlgica ni a Alemanya.

Això és el que es pot aprendre amb la Viquipèdia però jo, allà Oss, vaig aprendre per si no ho tenia prou clar, que ser nacionalment minoritari és molt cardat encara que ho siguis nord enllà, on la gent es suposa que és culta.