diumenge, 22 d’octubre del 2017

El 155 ens donarà la victòria



En els darrers temps he anat repetint que el procés cap a la independència de Catalunya és un cas únic. Mai cap regió s’ha pogut independitzar de forma pacífica, unilateral i democràtica d’un estat matriu democràtic .
Fins el moment, tots els processos de secessió havien estat violents (repúbliques balcàniques) o bé havien estat secessions d’estats autoritaris (repúbliques bàltiques); o hi havia un referèndum acordat (Montenegro, cas reeixit; o Escòcia, cas fallit).
L’anunci fet ahir pel president Rajoy de les mesures que es proposa que materialitzin l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola donen arguments als que pensem que l’estat espanyol està derivant cap a un sistema autoritari. El conjunt de les institucions espanyoles (Legislatiu, Executiu i Judicial, amb el vistiplau de la Monarquia i la col·laboració dels mitjans de comunicació) abonen la suspensió de l’autonomia i la substitució del govern català pels ministeris espanyols corresponents i la limitació de poders del Parlament català a un club de debat insubstancial. A més, i en un termini de 6 mesos el mateix president Rajoy convocarà eleccions autonòmiques  “de les de sempre” que es podrien celebrar 54 dies més tard.
A efectes pràctics vol dir que ,durant un mínim de 8 mesos, Catalunya  no tindrà autogovern i totes les accions legislatives i polítiques del Parlament estaran tutelades per Madrid. En aquests 8 mesos, la venjança repressiva de Madrid podria fer autèntics estralls al sistema educatiu, als mitjans públics de comunicació, als Mossos d’Esquadra, a la protecció de la cultura catalana, etc.. Només cal sentir els representants del Partit Popular, que no amaguen la seva satisfacció per les mesures ni la seva ànsia per passar comptes per veure que no exagero.
No tinc cap dubte que l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i l’amenaça de fer el mateix amb el President Puigdemont només és l’inici d’una repressió que, si la deixem culminar, portarà a l’empresonament de milers de catalans i a la prohibició d’Òmnium i ANC i fins i tot dels partits independentistes. Tampoc no seria el primer cop que ho fessin.
Aquesta estratègia de l’estat espanyol fa insostenible el seu argument que no hi ha democràcia sense llei i sobre l’estat de dret. Espanya ha deixat de ser un estat de dret per esdevenir un estat a l’inrevés. L’estat de dret no es basa només en el compliment de la llei, sinó en que l’estat. mateix ha de complir la llei i en l’existència de mecanismes de control de l’estat. Els incompliments de la llei i de la mateixa constitució han estat àmpliament denunciat per nombroses juristes que posen en dubte fins i tot que les mesures que seguiran a l’aplicació de l’article 155 siguin constitucionals; d’altra banda els mecanismes de control de l’estat ja fa temps que han estat absorbits pel mateix estat.
Aquests fets, deixen a Catalunya com a dominadora de la combinació independència=democràcia que ha estat la combinació guanyadora en els processos de secessió que han tingut èxit (Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Macedònia...).
A aquestes alçades, aquells que no tenien clar el futur que oferia la República catalana o que especulaven amb la possibilitat ben intencionada d’una solució pactada, tenen ben clar quin és el present de la pertinença a Espanya. Ara, la majoria política i social a Catalunya és favorable al govern català i a la seva voluntat d’avançar cap a la República catalana
Gràcies doncs, a l’elecció estratègica de l’estat espanyol (no ha estat un error sinó una elecció) la república catalana torna a estar en una posició guanyadora per encarar aquesta setmana decisiva. Europa pot fer oïdes sordes a les demandes d’independència però no a la resistència a l’autoritarisme en un estat membre.
Resistirem, ensenyarem les dents i guanyarem.

dilluns, 16 d’octubre del 2017

Compte, cada vot compta.



La bel·ligerància del govern espanyol contra el referèndum provocarà algunes dificultats per poder votar. Els catalans que viuen a l’estranger només ho podran fer si estan prèviament inscrit al Registre de Catalans i Catalanes Residents a l’Exterior. Quan fa uns mesos es va crear aquest registre, el govern espanyol va prohibir que se’n fes difusió i, per tant, existeixen reserves sobre l’èxit que pugui tenir.
Tampoc es podrà votar per correu perquè no es pot comptar amb la col·laboració de Correos de España.
També és altament improbable que la llei de vot electrònic que fa unes setmanes va aprovar el Parlament pugui ser utilitzada en el referèndum. Aquest sistema podria haver estat la solució perquè els catalans residents a l’estranger poguessin votar en un referèndum transcendental per la nostra nació. Fins i tot hauria estat un sistema bo per aquells que no renuncien a una sortida de cap de setmana, pels que estan de viatge per feina aquell dia, pels que estan malalts o simplement pels que no els ve de gust anar fins el col·legi electoral, o moltes altres circumstàncies que avui fan que un nombre important de ciutadans no puguin votar. El vot electrònic les hauria resolt i hauria ajudat a que la participació fos més elevada i que el nombre de vots afirmatius fos més gran.
Per tant, el sistema de participació pràcticament únic serà el vot presencial i caldrà deixar la innovació per més endavant, quan tampoc no ens calgui la col·laboració del govern espanyol per poder participar electoralment.
En tots els casos d’acció col·lectiva hi ha la figura dels anomenats free-riders (en català serien els genets lliures però el nom és massa èpic i potser els escau més el de paràsits), persones que no participen de l’acció col·lectiva però que en canvi gaudeixen dels beneficis que se’n deriven. En el cas del referèndum podrien ser tant aquelles persones que poden decidir no anar a votar perquè creuen que no ve d’un vot, com els que no ho fan perquè donen per descomptada la victòria de la seva opció preferida. Per exemple, la derrota en el referèndum sobre el procés de pau a Colòmbia es va atribuir des d’alguns sectors a aquest fenomen.
En el referèndum de l’1 d’Octubre no hi haurà un límit de participació per no incentivar el boicot en forma d’abstenció i és molt probable que els contraris a la independència de Catalunya vagin a votar de forma molt més important que no preveuen els partits polítics que representen aquesta opció al Parlament de Catalunya.  També és molt possible que CSQP acabi cridant a la participació, encara que sigui al darrer moment, perquè no poden ignorar que això els dóna un rèdit electoral molt més important que cridar al boicot.
Amb aquest escenari, és important cridar a la responsabilitat dels ciutadans perquè siguin conscients del valor que té cadascun dels vots individuals i facin un esforç addicional per poder votar.
Fa tant de temps que els catalans no votem en un referèndum (el darrer va ser l’any 2006 per validar l’Estatut d’autonomia, i va acabar com va acabar) que podem confondre-ho amb unes eleccions on el valor de cada vot depèn d’altres factors. En el cas del referèndum, la opció guanyadora és simplement la que obté més vots entre el “Si” i el “No”. Els vots en blanc no es tenen en compte en el resultat.
És fàcil veure, aleshores, que en un cas extrem (i extremadament improbable) seria possible obtenir un empat. D’aquí la importància de cada vot. No fos cas.
Article publicat el 21 de setembre de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Esmena: l’amic Joan Torres em va fer adonar de la meva pèssima traducció de freee-riders. Una traducció literal seria els “viatgers que no paguen” és a dir “els gorrers”
Post-scriptum: l’empat va quedar molt lluny. Malgrat la sàdica brutalitat policial, el SI a la independència va guanyar clarament el referèndum de l’1 d’octubre. Una victòria que era difícil de celebrar veient com varen anar les coses a tantes poblacions de Catalunya.
Avui, 15 dies després de la victòria, sembla que no ens recordem de que vàrem guanyar potser perquè encara no hi ha hagut una proclamació formal de la independència. El conflicte segueix obert i els independentistes han substituït l’eufòria per un grau variable de desconcert que depèn de la fe en aquesta suposada nova estratègia que ens ha de dur a la culminació del procés. Sense pressa, això si.

diumenge, 8 d’octubre del 2017

Aquests dies d'Octubre



Sempre m’havia imaginat que el dia que guanyéssim el referèndum sentiria una alegria desfermada. Tot i ser poc eufòric, somniava una barreja d’emocions en la qual predominaria l’alegria i la felicitat. Em veia envoltat de persones enmig d’una joia col·lectiva i podia preveure alguna llagrimeta per la victòria.
En canvi, aquest diumenge passat, la ràbia i la tristesa varen arribar a entelar la victòria. Les llàgrimes hi varen ser però eren provocades per les imatges de violència desfermada que va haver-hi a tants llocs del país.
Crec que va ser un sentiment comú a tot el país i sort en vàrem tenir de l’aturada de país del dimarts per poder deixar anar tota l’emotivitat continguda. El 3 d’octubre ens vàrem reconèixer com a poble un altre cop. Aturar la feina ens va donar espai per reposar mentalment, per posar les emocions a lloc, per parlar i compartir unes hores amb els nostres conciutadans i per recordar que malgrat la violència policial, vàrem guanyar el referèndum per la independència de Catalunya. Feia només 48 hores i semblava que ens n’haguéssim oblidat, horroritzats com estàvem per tantes històries de tanta gent com va patir la bestialitat d’aquells que varen venir contra nosaltres carregats d’odi i degudament alliçonats, retinguts com saltvatgines durant setmanes i deixats anar com els lleons al Colosseu romà, amb ganes de fer mal. Aquest dimarts passat, arreu de Catalunya, amb rècords històrics de participació a totes les manifestacions i concentracions convocades, vàrem rebutjar la violència però també vàrem recuperar l’orgull de la victòria, quan ho teníem tot en contra. Tot, excepte nosaltres mateixos.

En els dies següents, amb un nou període de calma, han començat a sortir propostes que voldrien apartar el govern de Catalunya del mandat del 27-S i de l’1-O: la declaració de la independència. Uns ens diuen que la participació no ha estat suficient per donar fortalesa i legitimitat a l’aplicació del resultat; altres, que cal afegir el canvi en el mecanisme de votació a la  manca de garanties que hi va haver en el referèndum. Tots semblen voler ignorar que els unionistes varen cridar al boicot electoral i que els seus partidaris s’hi varen afegir amb força entusiasme i irresponsabilitat; i que la manca de garanties és l’excusa dels que des del moment zero varen menystenir el referèndum i varen fer el possible perquè no tingués les garanties a les quals hauríem d’estar acostumats.
Ara, algunes veus suggereixen mediació i una segona volta del referèndum per la independència, ara acordat. Malgrat la suposada bona fe d’aquestes propostes, a l’altra banda ningú no accepta la mediació i no diuen mitja paraula sobre un nou referèndum. Com sempre. A més la manifestació unionista d’avui els ha fet pujar la testosterona nacional fins a límits letals per a la intel·ligència política.
Donada la situació, l’única sortida possible és la Declaració d’Independència i l’inici d’un procés negociador amb l’estat espanyol que necessitarà de mediació internacional. Però la mediació s’ha de fer necessàriament des de la posició de proclamació de la República Catalana perquè un cop iniciat el conflicte per la sobirania nacional, fer un pas enrere posaria en perill de mort a la nostra nació. Cal seguir, com fins ara, el pla previst fins a assolir la sobirania plena amb una mediació que serveixi per negociar els termes i els terminis de la separació.
Pels que demanen la convocatòria d’un segon referèndum, aquest hauria de ser només per ratificar la independència i també des de la sobirania plena de Catalunya. En cap cas hauria de ser amb una autonomia catalana ocupada policialment, amb l’economia intervinguda, la fiscalia desfermada contra càrrecs electes i líders polítics, i amb el Tribunal Constitucional permanentment de guàrdia contra qualsevol iniciativa legislativa catalana. Un nou referèndum s’hauria de fer des de la certesa del que la República Catalana ofereix, per esvair els dubtes que han donat protagonismes als famosos “indecisos” si és que encara en queda cap. Pe això caldria la retirada de les forces d’ocupació espanyoles, la cessió a la Generalitat de tots els tributs i impostos de l’exercici 2016 a l’estil del sistema basc, l’anul·lació de totes les sentències judicials i l’aturada de totes les accions policials i de la fiscalia per raons polítiques, la dimissió de tota la cadena de comandaments responsables de la violència de l’1 d’octubre i investigació judicial completa dels fets violents, observació i mediació internacional durant el període de transició amb capacitat decisòria i d’arbitratge. Naturalment, la pregunta hauria de ser la mateixa, el resultat vinculant i caldria garantir la participació dels catalans de l’exterior sense cap mena de coacció ni de dificultat imposada.
Quina de les dues parts creieu que diria que no a aquestes condicions?
No defallim. Aquest octubre de 2017 estem escrivint la nostra història.
Goodbye Spain