dimarts, 20 de maig del 2014

Ja porto la L.

Avui faig 50 anys i, fent un acudit de romans, ja porto la L.
Quan era petit em pensava  que a partir dels 40 ja ho sabies tot del món i de la vida: des de canviar bombetes sense dubtar de la potència i de la mida de la rosca, fins fer la declaració de renda o anar a Barcelona amb cotxe. De la mateixa manera, creia que 50 anys era l’edat que marcava l’entrada ineludible a la vellesa i el declivi.

Potser encara és massa aviat però de moment no noto res de diferent. Tot i que, pel que m’expliquen els que són més grans que jo, tenir 50 anys té avantatges miraculosos: sembla que et converteix en invisible.
M’aturo un moment, respiro fons i faig un scanner de coses que he viscut, algunes de les quals ja he explicat en aquest mateix blog:

L’escola tardofranquista, on les classes es feien en castellà i el català  (nomes després de la mort de Franco) era el càstig  per no fer bondat, que completava el no fer les classes de gimnàstica sense xandall ni gimnàs; les classes els dissabtes al matí, fent catecisme non-stop i cada any amb menys assistència; les pallisses dels professors als alumnes; la separació dels alumnes en les classes “dels savis” i “dels burros”.

La mort de Franco i la setmana de vacances, tot fent càbales de quina seqüència de decessos havia de venir per per poder  perllongar les vacances sobtades; el documental de la vida del dictador repetit un i altre cop a la tele i les rialles ofegades veient en Carlos Arias Navarro plorant mentre
berenàvem pa amb margarina ben coberta de sucre; la iaia dient “ai si tornen els rojos”; les primeres eleccions (tornàvem a fer festa i dibuixos animats a la tele tot el dia) i com vèiem aparèixer i desaparèixer partits i la resistència d'alguns fatxes a desaparèixer de la política;
Els eterns jocs al carrer sense cotxes que només vàrem començar a abandonar a mesura que la tele va anar arribant a totes les cases; tele en blanc i negre, en castellà i amb només un canal; les trompades a l’aparell quan marxava la imatge i el resignat “ve d’ells” quan les patacades no feien tornar la imatge; anys després va arribar l’UHF i els programes infantils en català els dissabtes al matí;  i encara més tard  TV3 que ens sorprenia amb pel·lícules en català i amb els primer culebrots.
Els diumenges a la tarda al cine, amb programa doble i No-Do; el cinema Gridó que engegava a 2/4 de 4 i les meves ganes de ser el primer a entrar al cine i triar seient que em duien a fer cua a la finestreta a les 3; el Colón, immens i amb un vestíbul ple de cartells; l’Ideal amb les butaques més incòmodes del món, només superades per les del minúscul Núria; i el senyorívol Teatre Principal, famós pel seu galliner esvalotat;les pelis “de xinos” dels anys 70s; l’estrena de Star Wars i la fascinació que va generar.

Els TBO, DDT, Tio-Vivo, Lily, etc.; i els Jabato, Capitán Trueno, Corsario de Hierro; llegir en castellà perquè del poc que hi havia en català no entenia el vocabulari; descobrir una mica d’història de Catalunya llegint “Terra i ànima” quan estava malalt perquè era l'únic llibre que hi havia a cals avis; el Senyor dels Anells com a gran fita; acabar-lo i tornar-lo a començar.
Començar a veure que alguna cosa grinyolava si parlàvem en català però tot era en castellà.

L’Institut i els seus perills “according to Mom”; Pink Floyd i el rock simfònic; ; les morts per sobredosis d’heroïna d’alguns companys d’escola als primers 80s; les vides destrossades d’altres per l’heroïna ben dosificada; el primer Estatut que semblava molt però ens deixava amb ganes de més; el 23-F i “Objetivo: Birmania”; la presència constant d’ETA i els atemptats; les entrades d’Espanya a l’OTAN i la UE.
Els Jocs Olímpics del 92 a Barcelona i com m’hi vaig girar d’esquena; les rialles incontrolables i el sentiment de vergonya aliena quan la rèplica de la caravel·la es va enfonsar només d’entrar a l’aigua a l’Expo de Sevilla.

El naixement d’Internet i Salvador Alsius explicantal TN migdia com es podia fer una visita virtual al Louvre; els buscadors Olé, Altavista....la gran bombolla de Terra.

Telefonar a casa marcant els números amb un disc que feia soroll, allò que avui en diem el fix (molt atents a l’hora que era) que no era res més que un telèfon fet per telefonar. Quedar una setmana per altre sense problemes. Maleir les cues a les cabines i calcular  l’estona que hauríem d’esperar segons la fila de monedes que vèiem sobre l’aparell. Odiar el moment que queia la darrera i veure com l'ocupant de la cabina butxaquejava per buscar-ne més.
L’evolució de l’independentisme i com no es trobava el camí de la majoria fins fa 4 dies: entre la vocació de ser residual d’alguns, el purisme ascètic d’altres, i la barreja amb altres ingredients ideològics, no semblava que ens en poguéssim sortir mai. Hem   passat de sentir a dir que als catalans no ens fan cas perquè no posem bombes com els bascos, a veure com els bascos ens respecten  i els espanyols ens temen per la força i decisió que tenim com a poble; de la marginalitat de l’independentisme a la majoria d’avui

Avui faig 50 anys i em queda tant per fer i per aprendre i en tinc tantes ganes que porto la L d’aprenent. No feu sonar el clàxon si no vaig prou ràpid per la vida. Tingueu paciència. O avanceu-me sense manies, que jo vaig fent la meva via.
Avui faig 50 anys i penso que tinc sort de fer un aniversari tan important l’any de la independència de Catalunya.


diumenge, 11 de maig del 2014

Símbols

Fa 2 anys i mig escrivia un post anomenat “una ciutat sense símbols?”. Aquesta ciutat era Olot i parlava de com era possible que a la façana del nostre Ajuntament no hi hagués una senyera que ballés al caprici del vent i m’alegrava que una magnífica, enorme, estelada talaies la nostra ciutat des del cim de Sant Francesc.

Explicava que al protocol de casaments civils, diem als nuvis que “les persones necessitem símbols”.  Els necessitem per reconèixer-nos, per explicar als altres qui som i què som. Els símbols son essencials per definir la nostra pertinença. A una nació, religió, a una empresa o a un tribu urbana. Tota comunitat escull un símbol que defineixi els seus membres i que aquests el reconeguin com a propi.
Avui, encara que la M.d.l.L.d.L. ens vulgui tocar allò que no sona, una senyera vetlla al costat de
l’Ajuntament just a l’altre extrem de la façana de la fabulosa estelada que cobreix tot un llenç de l’edifici del costat.

I des del dia de Sant Jordi d’aquest 2014, dues estelades king-size a les dues entrades principals
d’Olot alegren el cor de la majoria d’olotins i olotines que pensem que el  millor que podem fer és encetar el nostre propi camí. Cal agrair a la XEG (Xarxa d’Entitats de la Garrotxa)  la iniciativa de posar aquests símbols a la vista diària de tots.
Dos cops al dia, anant i tornat de la feina, el meu cor s’eixampla veient l’estelada de la Solfa i, més lluny, la de Sant Francesc; i m’alegro pensant que és un símbol que no va en contra de ningú sinó a favor de tots perquè és el símbol d’un projecte de futur.

Encara que algun partit xenòfob, feixista i espanyolista avisi públicament que potser desapareixeran, serà per poc temps. Les estelades tornaran a florir. Segur.
I encara ho tindran molt més complicat per fer desaparèixer de balcons i eixides els centenars d’estelades que les famílies olotines  hi hem penjat deixant clara la nostra voluntat.

Aquesta és la nostra força. La força d’un poble.

dijous, 1 de maig del 2014

La plantofada.

Encara que el 99,999 % dels catalans no ens n'adonem sembla que vivim en una societat autoritària i en un ambient crispat i violent. No em refereixo a en Rafel de Cadaqués que va ser atonyinat a València per anar a fer un riu amb una estelada penjada al coll; ni a en Joan d'Olot que a Almería va tenir problemes amb la Policia Nacional per parlar-los en català quan li varen recriminar que els fotografiés quan requisaven estelades i s’exposa a una sanció de 4.000 €; ni a la família de Vic atropellada a València. Tampoc cal fer memòria per parlar de casos més o menys similars, com ara la revisora de Renfe que va insultar i humiliar un avi i el seu nét; ni cal recórrer altre cop a cites i dades històriques.

Res no pot ser més evident i palpable d'aquest ambient opressiu, asfixiant i violent on estem immersos que la bufetada que va rebre en Pere Navarro a Terrassa. És el paradigma de la crispació i violència que provoca el moviment cap a la independència. No sabem qui va ser l'autora de la plantofada ni els motius (ideològics, socials, nacionals, personals...) que la varen empènyer a clavar-li la galeta. Però sembla que és per culpa dels independentistes, del Govern, de l'ANC i dels paroxisme de l'estelada. Avui com que és 1 de maig, el líder del PSC ha emès un comunicat al respecte dient que la dona que li va clavar la cleca tenia "aparença de classe mitjana". Molt bé, un toc de lluita de classe el dia que toca portar caçadora i jersei.

A mi em sembla fatal l'ús de la violència. Sigui física o més refistolada. Però una cosa no treu l'altra.
Tot i que faci una mica de riure, fer servir aquesta anècdota per categoritzar l'ambient social a Catalunya de violent i donar-ne la culpa al sobiranisme és començar a davallar cap el cretinisme.

Suposo que costa de trobar motius per enlletgir el moviment cap a la independència. Per això els que no viuen a Catalunya menteixen descaradament i els que hi viuen però hi són contraris, exageren i magnifiquen les menudalles com si fossin andalusos en plena Feria de Abril després d'uns quants rebujitos.


Un milió i mig de catalans vàrem anar a donar-nos les mans de punta a punta de Catalunya l'11 de setembre passat i cap gest violent, cap sortida de to. Ningú va buscar l’empara de la multitud, ni es va aprofitar del poder escruixidor de les masses per ventar cap mastegot a ningú. Segurament perquè l'únic lloc on desitgem propinar un sonor i definitiu castanyot és a les urnes el proper 9 de novembre. Amb el millor gust possible, això si.