dimecres, 7 de setembre del 2016

Taipei. L'arribada


Taiwan és molt lluny. 13 hores de vol des d’Amsterdamm i 6 hores de diferencia horària. Això vol dir que sortint al vespre de Barcelona, arribes allà almigdia de l’endemà i la nit s’ha volatilitzat a l’avió.
L’aeroport internacional de Tipei (Tao’Yuan) està prou ben organitzat i allà mateix vaig fer un parell de tràmits necessaris  per tenir una vida més senzilla els 4 dies que m’hi estaria: comprar una targeta de metro i donar-me d’alta a una xarxa wifi.
El metro de Taipei és modern, ben senyalitzat i és fàcil d’orientar-s’hi encara que siguis d’Olot. Els meus horaris no coincidien amb les hores puntes laborals i per això no el vaig poder veure atapeït. Només el dissabte a la tarda hi havia riuades de gent que anava d’un tren a l’altre; ben organitzats per uns quants funcionaris del metro que els deien per on havien de passar per no interrompre el flux humà. De totes maneres, un rètol ho deixava clar “en cas d’amuntegament, podem prendre mesures per limitar l’accés”. El que avisa...
Taipei també està farcida de hotspots wifi, per exemple a totes les estacions de metro, però cal registrar-se prèviament. Un cop fet, ja tenia una part de la vida moderna ben resolta.
Tenia unes hores per endavant abans no s’acabés el dia i un cop instal·lat a l’hotel em vaig adreçar a les noies del mostrador, que saltaven totes de la cadira quan s’apropava un hoste, per demanar on podia anar a sopar dumplings vora la Torre 101. Em varen dir que n’hi havia un però que era car. Car volia dir 200 dòlars taiwanesos, uns 6 € escassos. M’ho podia permetre. Clar que era car perquè també en vaig menjar en un restaurant del veïnat de l’hotel el dia que vaig marxar per 25 dòlars; és a dir uns 75 cèntims...
El pla pel vespre era senzill: pujar a l’Elephant Mountain per veure la Torre 101 des d’una bona perspectiva. L’Elephant Mountain és un turonet de 183 metres d’alçada dins de Taipei en el qual hi ha una sèrie de senders que comuniquen temples, miradors i des del qual es poden fer excursions. Anar allà els vespres a veure els gratacels de Taipei sembla que és una cosa que tots els turistes fem i que també agrada prou als autòctons. Me les prometia felices perquè la guia deia que el metro hi arribava. Si, arriba a 500 metres d’on comença la pujada. La gràcia de la pujada és que tot són escales, centenars de graons fins arribar dalt de tot.
Esbufecs i sospirs eren la serenata que fèiem tots els que pujàvem i tots els que baixaven. Suats tots a més no poder per l’esforç i la xafogor inclement, pujant graó rere graó ens creuàvem amb d’altres que baixaven d’esquena, posant en risc la carcanada en cas d’ensopegar.
Al cap d’uns 20 minuts de pujar, s’arriba a un punt que deu ser més o menys el cim i d’on hi ha una vista directa de la torre 101 i altres gratacels menors. El paisatge, aquell vespre era bonic, amb les llumetes de la ciutat a sota l’Elephant Mountain. Si pujar posava a prova la bufera, baixar totes les escales desafia els genolls.
Un cop a baix els dubtes de si era millor pujar a la torre 101 de dia o de nit. Al final es va imposar el meu lema de turista “no deixis res per demà”.
La torre 101 és una de les icones i atraccions turístiques de Taipei va ser durant una colla d’anys l’edifici més alt del món però en aquests moments és el cinquè. Però reivindica ser l’edifici ecològic més alt i també té el recrod Guinness de l’ascensor de passatgers més ràpid deñ món: 1010 metres per minut. Això fa que es pugui fins el pis 89 en 37 segons, després de pagar l’equivalent a 15 € i fer una estoneta de cua.
Un cop a  dalt, mirador amb vistes de Taipei, botigues de records, joieries, venda d’estàtues de jade i de corall. I naturalment un bar on vaig prendre el refresc més popular de Taiwan el “milk tea with pearls”. Imagineu un got gros de te amb llet i que el quart inferior del got està ple d’unes boles gelatinoses i comestibles de gust incert. Es beu amb una canyeta de diàmetre suficient perquè les boles pugin amunt. Cal certa perícia, o almenys prudència, perquè tot xuclant cap d’aquestes boletes no passi pel mal forat.
Al cp d’una estona tot estava vist i vaig baixar , tot i que auna velocitat menor. Per sort, a la planta baixa hi havia un restaurant de la cadena que m’havien recomanat a l’hotel: Din Tai Fun.
Cambreres amables i que parlaven un anglès excel·lent, que “aconsellen” els plats que són més populars i amb un grup de cuiners que, a la vista del menjador, farceixen més i més dumplings amb carn, verdures, etc... Tot, o quasi tot, cuit al vapor.
A mi que em costa poc engrescar-me a l’hora de menjar, tot em venia bé i vaig fer una selecció prou ampla: Xiaolongbao de porc (els mes famosos), de porc i tòfona (deliciosos), wonton de verdures en salsa picant i dumplings de verdura. Amb una Taiwan Beer de 600 mL, 21 €.

 



 Tip i retip, i satisfet cap a dormir, amb por del jet-lag que va estar a punt de guanyar la partida.


dimarts, 6 de setembre del 2016

La via taiwanesa



Des que el moviment independentista va començar a guanyar terreny a l’autonomisme tímid i al federalisme impossible, els catalans ens hem començat a preocupar pel com. Ja teníem ben clar el “què” (la independència), teníem molts “perquès” (els motius per voler la independència són tan diversos com independentistes hi ha) però ens vàrem començar a obsessionar amb el “com”.  Com s’assoleix la independència? Com es fa per obtenir el reconeixement internacional? Com ho farem per no sortir de la UE? Com ho farem per entrar a l’ONU?
Preguntes, pors, incerteses, per a les quals ningú no te una resposta clara per la simple raó que mai fins ara cap dels estats actuals ha aconseguit independitzar-se pacíficament d’un altre país demòcrata. Ni Escòcia ho va aconseguir, almenys de moment.
Ens costa de fer salts endavant, sense mirar enrere. Ens fa por perdre una miqueta d’allò que tenim segur encara que no ens agradi i encara que desitgem d’allò més el que podríem obtenir. Tan criticar el peix al cove i sembla que és el que impera en el nostre subconscient col·lectiu.
Ens hem anat carregant de raons i a cada amenaça de l’Estat sobre el futur negre que ens espera trobàvem un contraexemple. Si ens deien que sortiríem de la UE, dèiem que Noruega, Suïssa tampoc no hi són; si ens deien que no tindríem l’euro, responíem  que a Andorra no és membre de la UE i el fan servir, i en canvi al Regne Unit, no l’han volgut com a moneda.
Jo encara he trobat un cas més límit i radical: Taiwan.
Fins fa 15 dies jo em pensava que Taiwan era un país independent. Doncs resulta que no, o que almenys formalment no ho és. Fins fa 4 dies el govern taiwanès encara  considerava que l’illa era
Xina, la Xina de veritat, i que un dia ja recuperarien el continent de les grapes dels comunistes que els varen guanyar la guerra. De fet, el nom oficial del país és República de Xina (RX, o ROC en anglès), que contrasta amb el de República Popular Xina (RPX o PRC) que correspon al que nosaltres anomenem Xina, la continental.
Per això, i per les amenaces de la Xina , mai no han declarat la independència. Però això els impedeix ser independents? En absolut: tenen govern propi amb total capacitat legislativa, exèrcit, moneda, sistema sanitari, un sistema democràtic homologable als occidentals, etc...
També és cert que per les pressions de la RPX, Taiwan només està reconegut internacionalment per una vintena d’estats i que no té seient a l’ONU i que als Jocs Olímpics participa amb l’eufemisme de Taipei Xinesa.
Ara bé, la majoria de països del món tenen relacions comercials amb Taiwan i mantenen delegacions a la illa en forma d’oficines de representació que són, de fet, ambaixades. De fet, no és estrany tractant-se de la 21ena potència econòmica mundial, un dels 4 tigres asiàtics i una potència tecnològica com podríem comprovar fent una ullada als estris tecnològics que tinguem per casa
Aleshores, voleu dir que no hem de relativitzar la importància de certs conceptes que els independentistes ens auto-imposem com a limitacions i que només fan de llast per impedir fer el pas final?
Quina por ens ha de fer als catalans que Espanya imposi el bloqueig al reconeixement internacional de la independència o que no hi hagi ambaixades a Barcelona? Aquests conceptes responen a una idea del segle passat, antiquats.
Evidentment, no es tracta d’una solució ideal ni desitjable a llarg termini però l’exemple de Taiwan ens serveix per adonar-nos que Catalunya pot tenir maneres de ser present a la política i economia europea i mundial més enllà del que és propi dels vells estats. Perquè a la resta d’estats els és important (i als europeus imprescindible) el mantenir relacions amb Catalunya.
Llegia fa poc que finalment el PSC ha renunciat a la via canadenca, doncs bé jo proposo seguir la via taiwanesa: proclamem la independència i deixem-nos estar de punyetes del segle XIX. Siguem audaços i prenguem definitivament la iniciativa. El món no ens girarà l’esquena.