diumenge, 30 d’agost del 2015

Criticar el que no s'és capaç d'entendre

La candidatura de Junts pel Si ha desorientat als unionistes de tal manera que encara no són capaços de trobar arguments coherents per oposar a la força tel·lúrica que empeny la candidatura.
De moment l’estratègia unionista, que és estranyament coincident en formacions tan diferents com PP, Cs, CSQEP i el que queda d’UDC, sembla basar-se en tres eixos principals:
  •           Negar que el 27S sigui res més que unes altres eleccions autonòmiques
  •           Desacreditar el conjunt de la llista , sobretot Artur Mas.
  •           La suposada manca de programa de Junts pel Si, més enllà de la proclamació de la independència de Catalunya.

Proclamar a aquestes alçades que el 27S no és un plebiscit alternatiu és ser realment ruc o tenir mala fe, o les dues coses alhora. I mes quan ningú, ni ells, neguen que l’independentisme aplega avui una més que probable majoria social.
Totes les peticions que fins al moment s’han fet per poder fer un referèndum han estat denegades de forma immediata pel govern espanyol. Les anteriors demandes, molt més modestes (Estatut del 2006, concert econòmic...) també. I tantes com n’hi hagués, totes haurien estat rebudes amb la mateixa arrogància i respostes amb el mateix menyspreu.
Utilitzar unes les eleccions autonòmiques ha estat l’únic camí legal que ha quedat per poder arribar a tenir una posició definida dels catalans sobre la independència. Com es repeteix des de fa dies, els vots a les diferents candidatures es comptaran com Si o com No a la independència de Catalunya; i el nombre d’escons que s’aconsegueixin serviran per proclamar la independència o bé per continuar essent una autonomia espanyola. No cal donar-hi més voltes.
A la llista de Junts pel Si se l’ha titllat de folklòrica, mediàtica, futbolera... sense voler veure la vàlua i reconeixement popular de les persones que han fet el pas d’incorporar-s’hi. Unes eleccions transcendentals requerien una llista extraordinària formada per persones excepcionals que han estat capaces de fer remuntar els ànims des independentistes que estaven una mica a mig aire des que el 9N va quedar encallat en les habituals discussions i dissensions.
ara.cat
Els unionistes han preferit fer les seves llistes amb els de sempre, fent oïdes sordes, a la demanda creixent de canvi en les regles i en els actors polítics. Només el PP ha fet una aposta decidida i valenta incorporant el batallador García Albiol, que té un predicament entre els seus molt superior a la desprestigiada Alicia Sánchez Camacho. El PSC segueix confiant en Iceta, ferm com un flam davant del que els ve al damunt als socialistes catalans: l’enèsima ensulsiada electoral i la fagocitosi per part del PSOE.
Els suposadament trencadors de CSQEP han fet la seva llista amb unes pseudoprimàries que varen deixar seriosos dubtes pel que fa a la transparència del procés i de passada a l’afany real de regeneració democràtica de la formació, que ja estava prou entelat per la rellevància dels llocs a la llista que ocupen militants d’ICV i EUiA, representants dels temps més foscos de l’autonomia i còmplices i actors de les accions dilapidadores que varen conduir a les retallades.
Tots critiquen, i cap entén, que el futur president sigui el número 4 de la llista. Està escrit enlloc que calgui ser el número 1? Pensen així ells, que prediquen les llistes obertes? Tan perplexos els deixa que en fan escarni?
El darrer eix, el programa electoral, demostra la paràlisi unionista. Davant el projecte de la construcció d’un estat català nou, els partits unionistes no ofereixen res de nou, cap pla alternatiu, només la zona de confort de la continuïtat de l’status quo, del saber que Catalunya no tindrà cap responsabilitat pròpia nova. Es senten més còmodes vivint, en teoria, contra el centralisme. El paradigma d’això és la rampoina del que havia estat UDC.
Novament, CSQEP ha estat decebedorament previsible en el seu programa. Ple de bones intencions barrejant aspectes socials i ecologistes per acontentar el ventall sencer dels seus potencials votants, però basant tota la seva estratègia en un canvi al govern espanyol i amagant el fet incontestable ( i incontestat) que sense capacitat legislativa, sense hisenda pròpia...no hi ha cap possibilitat de fer polítiques pròpies. Ni socials ni de cap mena.
La coincidència en els eixos estratègics dels partits unionistes és fruit de  la incomprensió (real o fingida) de les conseqüències del 27S; del desconcert davant d’una llista i una pre-campanya imaginatives i innovadores; de la impossibilitat d’oferir una alternativa a la construcció d’un país nou; de la manca d’intel·ligència emocional per entendre que cal un marge de temps per a fer un procés constituent, i que en aquest període de transició, la continuïtat és suficient perquè el gran programa, el programa per construir la República Catalana, el farem entre tots. Ells inclosos.


diumenge, 23 d’agost del 2015

La por a la independència

Falta poc més d'un mes per les darreres eleccions autonòmiques a Catalunya i encara no ha arribat allò que els estrategues anunciaven: la gran oferta que havia de venir de Madrid per oblidar-nos de la independència i que no podriem ni sabriem rebutjar.

Ben res. Fins i tot el president Rajoy ha descartat fer una reforma constitucional perquè ja no ens interessa. Ja no ens alimenten molles, que deia el poeta. Estem un pas enllà, estem a molt poc de recuperar la dignitat com a poble i la responsabilitat enorme de fer un país nou i millor.

Davant del nostre projecte, no hi ha proposta alternativa, ningú no preveu canviar el paper reservat a Catalunya dins de l'estat espanyol. Els unionistes ens ensenyen el llibre sagrat de la Constitució i proclamen que allà no diu que puguem independitzar-nos; els autonomistes diuen que ben mirat, amb poc que ens donessin ja aniriem una mica millor i que mentre ens puguem queixar, senyal que anem bé (sobretot ells). Els que ho havien de canviar tot, segueixen el discurs de sempre, enredant la troca, sense definir-se i mirant cap a Espanya esperant que passi un miracle (?) i que tot canviï (especialment per a ells).

En comú, tenen el discurs de la por. Quants de mals ens esperen si seguim per aquí. Les plagues d'Egipte seran una broma, comparat amb el que ens espera si tenim la gosadia de votar qualsevol de les dues candidatures independentistes. El mal és que fa tants anys que ho sentim que ja ens sabem les respostes de memòria. Si almenys haguessin inventat una amenaça nova...però no, el de sempre: els més tronats amenacen amb tancs; els que volen ser seriosos, amb la sortida d'Europa, de l'euro i fins i tot del sistema solar; els malèfics, amb les pensions; els patètics, amb la lliga de futbol; els miserables, amb el canvi de cognoms i el trencament de famílies; els intel·lectuals, amb el provincianisme que ens invadiria; els esquerranosos espanyolistes, amb la manca de polítiques socials...

I tots, esperen que davant d'aquests arguments reaccionem com llebres enlluernades, ens paral·litzem i ens deixem atropellar per un tren anomenat govern espanyol, que ells no pensen deixar-se perdre. Però ens fan tanta por com els espantalls del Tren de la Bruixa. Fas un revolt i t'escabellen dient que
la independència és un pas enrere (bruixa Iceta); entres al túnel i et refreguen que amb una disposició especial per Catalunya a la Constitució ja en fem prou (bruixa Duran); surts del túnel i t'acaben d'esperrucar amb que la sobirania real no és la independència (aquelarre de Podemos) i així anar fent a cada volta...

Són ells els que tenen por. Els partits espanyols, tenen la por de quedar-se sense els recursos que els dóna l'espoli a Catalunya perquè això els obligaria a repensar Espanya i a fer reformes de veritat; els autonomistes, tenen la por del "full en blanc" que suposa la independència i pateixen pel paper que hi podran tenir, sabedors que Roma no paga traïdors; els esquerranosos espanyolistes, tenen por de quedar fora de joc i no ser el referent en la vertadera revolució: la nostra, la dels ciutadans que cada 11 de setembre des de fa un anys omplim el nostre país amb el mateix clam: Independència!

Són ells, els que propaguen les pors atàviques, els que inventen rondalles i llegendes urbanes, els que menteixen sense vergonya per provar de frenar el que no té aturador.

La nostra feina, informar als que dubtin i no badar, fixar la mirada, el cor i el cap en l'objectiu i fer tot el que sigui possible (i una mica més, si pot ser) per guanyar el 27S.

Perquè al contrari del que prediquen els unionistes, no sempre val més boig conegut que savi per conèixer; i avui, amb les llistes de Junts pel Si i la CUP més aviat tenim savis coneguts a qui votar.

dimarts, 18 d’agost del 2015

Més enllà del convenciment


Falta molt poc pel 27S. A molts ens semblava impossible poder arribar fins aquí en un termini tan curt (i que consti que jo vinc del que s’anomenava “independentisme exprés”)  i quan girem el cap enrere i veiem el camí que s’ha recorregut, els esculls que s’han superat  i també les eines que han quedat pel camí, queda ben clar que no ha estat senzill.
No ha estat senzill que CDC deixés l’autonomisme i que es deslliurés d’aquella pedra a la sabata anomenada UDC.  
No ha estat senzill que ERC deixés de banda els recels que pugui tenir, ni la seva natural ambició de governar.
No ha estat senzill que la CUP hagi decidit anar endavant amb la seva línia que, agradarà més o menys, és coherent des de fa temps .
No ha estat senzill que personalitats independents (i independentistes) del país hagin trencat la tradicional tebior neutral per anar a llistes que proclamaran la independència de Catalunya. Guardiola, Cardús, Llach..i també Baños i Delgado. Persones que ens deixen bocabadats amb el que fan i que avui ens els sentim encara més propers.
No ha estat senzill que la majoria de catalans que volem la independència del país haguem abandonat el discurs simplement antiespanyolista i haguem adoptat el de la independència com a oportunitat per construir un país millor.
Perquè mai no es senzill deixar de mirar enrere i mirar endavant. Coneixem el passat i encara que no ens agradi és la nostra zona de comfort: sabem quin pa s’hi dóna i sabem o imaginem com podem respondre-hi. La independència obre noves possibilitats i això normalment fa més ànsia.
Però ha arribat el moment. El moment que els partits han arribat a un acord, que la majoria de catalans que volem la independència avalem una de les dues opcions que es presentaran per proclamar la independència. Un moment històric que no podem entelar amb dubtes procedimentals o amb escarafalls puristes.
Per això quan em pregunten si ho veig clar, responc: No és que ho vegi clar sinó que n’estic convençut. Guanyarem!