diumenge, 26 de maig del 2013

La Moreneta i les banderes.


En tota aquesta ofensiva de l'Estat espanyol per fastiguejar el procés cap a  l'estat propi i, deixant a banda el descervellat Ministre d'Educació, Cultura i Esports, hi té un paper pèrfidament malvat la Delegada del Gobierno. Aquesta senyora, a la qual ja vaig dedicar una entrada en el bloc, que es dedica a posar condecoracions a fatxes disfressats de falangistes de la División Azul en un acte d'homenatge a la Guardia Civil, també inverteix el seu temps i recursos (que paguem entre tots) a perseguir els Ajuntaments catalans que no tenen la bandera espanyola penjada a la façana.

Els fanàtics de la legalitat (espanyola, naturalment) solen recordar que existeix una "Ley de banderas" aprovada el 1981 que, per simple, és claríssima: la bandera espanyola ha d'onejar a la façana dels edificis públics. En posició de preeeminència i com a mínim de la mateixa mida que les altres oficials que li facin companyia. 

Vaja, que fa una colla d'anys que s'ho veien a venir.

Feia dies que hi rumiava, quina podria ser la manera de sortir-nos-en quan arribi el moment. Que arribarà. Uns acosellen fer "el que digui l'AMI". Altres aconsellen la insubmissió encara que suposi la inhabilitació de tots plegats fins que arribi el torn del primer botifler. També n'hi ha que aconsellen fer obres al balcó o bé fer servir la bugaderia i perdre el tiquet. 

Els més arrauxats aconsellen que ho deixem en mans del FUET, perquè s'hi varen ser capaços d'endur-se el retrat del Rei del Saló de Sessions què no han de fer amb una bandera que penja cap al carrer?

Avui, en missió familiar a l'Abadia de Montserrat, després d'una missa d'hora i mitja a peu dret, envoltat de turistes maleducats, incapaços de mostrar més respecte a la fe que no a l'Iphone, he rebut un bon exemple. Fent cua per pujar al camerí de la Moreneta, en un raconet hi ha una saleta on
s'haurien d'exposar diverses banderes ofertes a la Moreneta. Només hi havia una magnífica senyera dins d'una vitrina. Les altres dues, la de les Diputacions de l'Estat Espanyol i la del Terç de Nostra 
Senyora de Montserrat s'estaven restaurant. La pimera és del 1929  i la segona del 1939. Està ben clar que necessitaven una repassadeta. 
I això que la Ley de Banderas no és aplicable als edificis religiosos ni tampoc obliga a la restauració de les ensenyes estatals, ni que estiguin sempre impecables ....mira, una idea! Senyora de Montserrat, s'estaven restaurant. La pimera és del 1929  i la segona del 1939. Està ben clar que necessitaven una repassadeta. 
I això que la Ley de Banderas no és aplicable als edificis religiosos ni tampoc obliga a la restauració de les ensenyes estatals, ni que estiguin sempre impecables ....mira, una idea! 


divendres, 17 de maig del 2013

La importància de les preguntes.


Diuen els savis que si no estàs preparat per la resposta, val més que no facis la pregunta. D’altres, potser igual de savis, parlen que el més difícil del món és fer les preguntes correctes. I durant un temps es va imposar la frase “ a preguntes idiotes, respostes idiotes”.
Sigui com sigui està clar que abans de donar una resposta cal escoltar bé la pregunta. Si no hi ha el risc de fer com la Carme(n) Chacó(n) que preguntada sobre en Pere Navarro va respondre que “el president Mas enfrontava els catalans”. Bé, potser no va ser una equivocació.
La magnètica fascinació de les preguntes. Quina tensió quan algú s’atansa i et diu “et puc fer una pregunta?”. Sentits alerta, adrenalina a punt...cal donar la resposta adient. Jo solia dir “pregunta el que vulguis però no t’asseguro que et respongui”. Per si de cas.
No és estrany, doncs, que davant la possibilitat d’un referèndum o d’una consulta sobre la independència hi hagi qui esmerci esforços provant de definir quina hauria de ser la pregunta. Curta o llarga? Oberta o tancada? Diàfana o matisable?
Jo seria partidari d’una pregunta curta i tancada: “voleu que Catalunya s’independitzi de l’estat espanyol?”. Em sembla clara i diàfana. Tot i que segur hi hauria qui es veuria amb cor de graponejar-la i tergiversar les respostes.
En qualsevol cas, quan et fan una pregunta és imprescindible escoltar i meditar, si pot ser, abans de respondre. Per això em costa d’entendre els errors que els parlamentaris diuen cometre al Parlament que sigui. En els darrers mesos n’hi ha hagut 3 de sonades: els vots del PSC contra el corredor mediterrani al
Congreso de Madrit,  i contra l’ús preferent del català a les diputacions de Lleida i Girona al Parlament; i el de la CUP en contra de la prohibició del fracking. Home, equivocar-se és humà però aquests xicots i xicotes tenen les propostes per avançat, s’ho poden mirar i remirar, avaluar, decidir, parlar-se’n i finalment decidir què volen fer. Tan se val el que sigui, però és la seva decisió. Dir que s’han equivocat és una mica ridícul.
Al final ens creurem que només s’ho mira el portaveu i que la resta de membres del grup parlamentari només es fixa en el que indica la mà alçada del que mana. I el més trist és que a sobre, qui en té la responsabilitat...bada.
L’error no és el que es vota, és l’actitud davant la pregunta. El poc respecte. La inconsciència de la transcendència del vot.
Que s’ho facin mirar. I si pot ser per un que hi entengui.

dijous, 9 de maig del 2013

LibraryThing no té el Lapao com a opció


Fa unes 3 setmanes vaig descobrir un programa on-line per indexar els llibres d’una biblioteca: LibraryThing. De sobte se’m va obrir un món. Ja em començava a preocupar perquè molt sovint no recordo si tinc un llibre o si l’he llegit. I marxo de la llibreria amb dubtes i pensant que em foto gran. O bé no em recordo de quin era aquell llibre que vaig pensar que havia de comprar. Doncs tot solucionat. Amb LibraryThing puc entrar tots els meus llibres a la base de dades, simplement escrivint l’ISBN i seleccionant l’edició. Es van afegint a les diferents opcions de biblioteques: la meva biblioteca, per llegir, llegint, llista de desitjos...o les que creï de noves. Però no acaba aquí la diversió, puc escollir la portada del llibre, puntuar-lo, fer una ressenya i compartir-la a Twitter i Facebook, posar etiquetes que m’ajudin a classificar els llibres... I encara
hi ha més: em puc afegir a grups de lectura, interaccionar amb altres persones, veure qui té una biblioteca més semblant a la meva, veure recomanacions sobre quins llibres em podrien agradar...
També puc veure quins altres usuaris, en el meu idioma, té el web, qui té la biblioteca més gran, quins llibres tenim en comú, etc.
En fi, que porto unes quantes setmanes ben entretingut amb tot això. Entrant llibres i recordant en alguns casos els moments i llocs on els vaig llegir o qui me’ls va regalar i quan; i en altres casos comprovant que sóc incapaç de recordar ni tan sols de què anava el llibre...
Potser molts pensareu que és una pèrdua de temps però és perquè no sabeu les emocions que es poden sentir amb tot això. I a més, tot plegat m’ha anat molt bé per no assabentar-me que el Tribunal Constitucional ha suspès la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya, que el govern del PP ha enviat al mateix tribunal el Consell Assessor per a la Transició Nacional, que els govern d’Aragó consuma l’atac al català fent el ridícul d’anomenar-lo “lapao”, que el tribunal Suprem ha desimputat a la Infanta Cristina de Borbó, que el presidente Monago diu que baixarà impostos mentre Catalunya se’ns desfà a les mans, mentre el Govern enadrrereix l’ensulsiada definitiva i mentre el cabreig generalitzat no és capaç de fer una seqüència de tres “perquè?” per arribar a l’arrel dels mals.
En fi, quan arribeu a la conclusió que l’única possibilitat és la DUI, aviseu-me. Jo ja fa dies que us hi espero. Mentrestant aniré indexant llibres. Per cert, que el Lapao no és una opció a LibraryThing. No anem pas bé.