El Bou i la confiança.

Encara puc recordar un temps en el qual la paraula donada tenia valor. El meu avi Pau era negociant de bestiar (un “tractant”) i basava alguns dels seus “tractes” en la paraula donada. Eren les compres “a ull”, en les quals un animal es pagava al preu que s’acordava entre el tractant de bestiar i el pagès. Si després l’avi hi guanyava o hi perdia (vull dir, hi guanyava menys) quan passat per l’escorxador el revenia als carnissers d’Olot, ja no era problema del pagès: Ni, de fet, pel meu avi el qual acabava aprenent de qui l’havia cardat. L’alternativa era l’avorrida compra “ a pes”: tantes pessetes, o duros, per kg.

En aquells temps, hi havia festes de barris d’Olot que eren tant o més populars i esplèndides que les Festes del Tura. Especialment, la del barri de Sant Miquel on varen actuar artistes com en Danny Daniel (ha...el vals de las mariposas), Giorgie Dann abans d’esdevenir una caricatura, Los Diablos, Eugenio...D’acord, en Ramon Calduch venia cada any. L’interessant però, és com es finançava part d’aquesta festassa: el Bou.

Fins on arribo jo, i sense ganes de gratar gaire, això és una altra de les coses ben bé d’Olot. 100%t.

El relat és ben simple: tots aquells veïns del barri que ho desitjaven, donaven cada setmana una petita quantitat de diners a un paborde. Els pabordes obrien un compte al banc i hi dipositaven cada setmana els diners que havien recollit i, al cap d’un any, just abans de començar la festa, els veïns rebien el capital dipositat amb una alegria enorme i les interessos ajudaven a pagar la festa del barri. Clar que en aquell temps, ningú parlava de la prima de risc i si es donava el cas segur que es tractava d’una cosina d’aquelles que feia perdre l’oremus.

Avui la cosa és més cardada: ni els tipus d’interès eren els d’aleshores ni els veïns de gaires barris estan disposats a donar uns euros a un noi atabalat que vé cada setmana amb un somriure a “buscar el bou”. S’ha perdut la confiança i aquella cosa, avui en diem solidaritat, que feia que tothom estigués content si tothom hi guanyava. Win-Win.

Recordo l’alegria quan el pare arribava a cas i deia “he cobrat el bou!”. Res a veure amb guanyar la loteria, està clar. Era l’alegria del petit esforç de cada dia que suposava l’alegria al cap d’un any. El seny i la rauxa, vet-ho aquí.

A hores d’ara, només el barri del Pla de Dalt manté la tradició de fer el Bou. Entre altres, el meu amic Miquel Brosa recorre mig Olot els caps de setmana amb la seva Vespa per recollir els euros que molts olotins, encara que no siguem del barri del Pla de Dalt , separem cada setmana amb la il•lusió que al cap d’un any ens els tornin en un pilonet i puguem dir amb un somriure d’orella a orella: He cobrat el bou!.

El seny i la rauxa. L’estalvi i la disbauxa. El bou. Vet-ho aquí.

L'anormalitat de l'habitual.

A les ciutats, i a la vida si ens posem transcendents, hi ha elements que ens passen desapercebuts durant anys i panys. D'alguna manera els tenim tan integrats en el paisatge, en la nostra visió habitual, en la rutina, que fins que algú amb una mirada diferent no ens els assenyala no els distingim amb prou nitidesa.

Això es el que ha passat amb les plaques de l'antic "Ministerio de la Vivienda" franquista, que de tant veure-les havien arribat a semblar normals per molts olotins. Tants anys veient el jou i les fletxes enganxats en algunes façanes els havia convertit en invisibles, per quotidians, per a la majoria. En èpoques anteriors quan es servava memòria del que havia estat el franquisme,alguns havien provat, amb fortuna més aviat incerta, d'arrencar-ne a cops de martello de pintar-les amb esprai negre. Altres, molt a la olotina, havien pintat la façana i amb l'excusa de les obres les havien tret i s'havien oblidat de tornar-les a posar. Potser les guardaven, però, per si mai algú els ho retreia, com aquell olotí que l’any 1940 va donar unes monedes d’or a Falange però no va voler cap rebut “por temor a que le comprometan un mañana que él se habrá ideado”.(1)

Quan des de l'Ajuntament vàrem decidir de posar remei a aquesta anomalia i de treure les plaques, vàrem recórrer al cens que hi havia al web del Memorial Democràtic i que llistava 71 vivendes on lluïa el símbol falangista. Després de fer les comunicacions oportunes als propietaris i de deixar uns dies de marge, la Brigada Municipal va començar a retirar-les amb l'objectiu que el dia 1 d'abril no en quedés cap. Era una data simbòlica (73 anys de la fi de la Guerra Civil) que hauria permès de fer un comunicat que imités el darrer "parte de guerra" de Franco: "el dia d'avui, descargolades i endreçades les plaques franquistes, la Brigada Municipal ha assolit els seus objectius democràtics: no queden símbols feixistes a les façanes d'Olot".

Tan senzill que semblava tot plegat però va sorgir la sorpresa: 31 plaques més que no estaven inventariades ens varen obligar a repetir el procés.

Avui, però, també aquestes han estat tretes.

L'aire d'Olot és una mica més net. El seu paisatge, també.

(1). Arxiu Comarcal de La garrotxa. Fons FET y de las Jons. Correspondencia. Abril 1940.