Gul·liver sardanista.

Des que vaig aprendre a ballar sardanes ara fa uns dolorosos quasi 30 anys que sento a dir la mateixa lletania d’improperis: una cosa avorrida, que és de iaios, que quin pal comptar, que si són totes iguals, que si la tenora és eixordadora...i és que no sé què recoi ens passa als catalans que no ens acabem d’estimar les nostres tradicions i ens n’avergonyim. Evidentment jo no sóc un folklorista però no sé si hi ha gaires danses populars que tinguin la riquesa musical i instrumental de la cobla, que es ballin de forma realment popular permetent que en qualsevol moment de la dansa hom s’hi pugui incorporar respectant només una regla bàsica: “trencar” per l’esquerra de l’home, perquè la dona de la dreta és la parella. La resta és sentit comú: posar-se en una anella on el nivell dels dansaires sigui semblant al propi per no fer anar malament a ningú i entrar abans dels contrapunts si hi ha un mínim de força física i delit ballador; menys de 3 tirades de llargs...està mal vist; és com arribar a futbol al minut 30 de la segona part.
Un altre dia ja parlaré de com vaig començar a ballar sardanes i perquè, en un altre exercici de nostàlgia; o potser del plaer retrobat tants anys després de ballar sardanes en una anella dels “que en saben” on es fan els “aires” al moment que toca, la companya de l’esquerra no es repenja i l’anella és una circumferència sòlida en el moment del salt. Avui però, em venia al cap que fins i tot en les sardanes, els catalans no som capaços de posar-nos d’acord i ens entossudim en defensar que l’estil empordanès és millor que el selvatà o bé que el selvatà és més divertit que no l’empordanès. I l’única diferència és el peu amb el qual es comença i s’acaba en els contrapunts i a la quarta tirada de llargs. Els que ballem empordanès ho fem amb el peu esquerra i els que ballen selvatà ho fan amb el dret. I les posicions són inamovibles. Els comentaris condescendents i les mirades de “ai senyor...” que rebreu si comenceu amb el peu esquerre en una rotllana de selvatans només és comparable al crit d’avís i alarma “per l’esquerraaaa” si la situació és a la viceversa. Una mena de versió innòcua i catalana de la disputa gul•liveriana entre lil•liputencs i blefuscunians.
Anys enrere també hi havia els sardanistes de Catalunya Nord1 que insistien que ells ballaven “garrotxà”, cosa que als d’Olot ens semblava tan estrany com inversemblant el seu sistema de repartiment. Ignoro si avui perdura encara aquest estil de ballar sardanes, que fent honor a la intransigència empordanesa ens miràvem amb absolut menyspreu.
I quan pensava que tot es reduïa a fixar-se amb quin peu comença el repartidor i en el nombre de dosos que canta per acabar la tirada per adaptar-se ràpidament i no ser un intrús al qual cal alliçonar sobre on és el peu dret i el peu esquerre com una criatura que aprèn a posar-se les sabates, anem a ballar a L’Escala i...ens diuen si ens hem tornat ximples de ballar els curts amb els braços avall, que si no ens hem adonat que estem a L’Escala i que ja hauríem de saber que allà els curts es ballen amb el braços enlaire. Dir que érem d’Olot no va servir per res més que per fer sortir la sorruderia empordanesa “si, és clar. D’Olot...clar. Només som nosaltres que ballem així, perquè a L’Armentera també els baixen com vosaltres, com si estiguéssiu cansats”.
Quin país, que ni en això ens podem posar d’acord i enarborem la senyera de la puresa fins per decidir per quin peu comencem i acabem les tirades d’una sardana. Esperem que en els moments clau siguem capaços de renunciar amb generositat a la “nostra veritat” encara que això (déu em perdoni) vulgui dir ballar sardanes a l’estil garrotxà.


1. Si busqueu al Google, trobareu pàgines on es diu que hi ha un estil garrotxí de ballar sardanes propi de Catalunya Nord i Olot. Ignoro si més enllà del Pirineu el ballen però a Olot deu estar extingit des de fa molts anys.