Dijous llarder

Quan a Olot no es celebrava el Carnaval ni el Carnestoltes al carrer i en canvi si que es celebrava la Quaresma i fèiem magre els divendres, el Dijous Llarder era a casa meva un dia absolutament gloriós.
Jo no sabia pas mai quan s’esqueia, però de cop i volta els pares avisaven: dijous vinent és el dijous llarder. Per mi hi havia dos preparatius bàsics: el primer comprovar l’estat de la pilota de futbol i de forma més o menys encoberta insinuar que era el dia ideal per estrenar-ne una de nova; el segon era dur una nota pel mestre on, en un castellà peculiar, els meus pares notificaven que calia que plegués ben aviat al migdia i que a la tarda no aniria a classe perquè celebràvem el “jueves lardero”. No hi va haver mai cap impediment per la segona comesa i jo diria que tampoc per la primera.
Sortia d’escola disparat i quan ens aplegàvem a casa fèiem via cap al prat on els grana havien decidit que faríem la costellada aquell any. L’encàrrec imprescindible per aquell dia, però no per les altres costellades que fèiem durant l’any, és que hi hagués un prat prou gran i sense baixada per poder jugar a futbol.
No descobriré pas ara que jo, jugant a futbol, he estat sempre del piló i de la part de sota. Però allà en un prat i jugant amb el meu pare, les meves germanes i les cosines no era tan dolent com al pati del Malagrida.
Aviat, la flaire de les costelles i les llonganissetes a la brasa ens feien abandonar les corregudes amunt i avall. I començàvem un dinar que avui recordo pantagruèlic i presidit per la competició dels grans per veure qui havia menjat més costelles, que es solia acabar quan el pare deia “no les he pas comptat, però almenys 12 ó 13” afirmació ben ambigua però que ningú no qüestionava.
Havent dinat, altre cop jugàvem a pilota amb algunes desercions provocades per la fartanega de carn i de vi, fins que era hora de tornar cap a casa enmig de rialles i amb aquella estranya i benaurada sensació d’haver festa grossa un dia que per la majoria de gent no era gens especial.