Els castellans (Jordi Puntí)

Acabo de llegir “Els castellans” de Jordi Puntí, un recull d’articles publicats a L’Avenç en els quals descriu la seva infantesa de finals dels seixantes (del segle passat) a Manlleu i en la qual els castellans, els fills de la immigració espanyola, varen tenir un paper importantíssim en els jocs, en les baralles, en el camí cap a l’adolescència i la majoria d’edat. El paper que en totes les històries es reserva “als altres” els que són diferents, als adversaris; a aquells que públicament denostem i tractem amb condescendència però que en un raconet admirem o, si més no, tenim més en consideració que mai no admetríem.

Puntí reconeix en l’epíleg allò de trampós que té el títol, buscant la provocació actual en un mot que fa 40 anys simplement era considerat descriptiu. Tant com avui, si traguéssim el vernís de papanatisme imperant, podria ser “els moros” o “els negres” o “els xinesos”. No hi havia racisme, tot i que potser sí que hi havia una mica de classisme, sinó que es simplificava per anomenar els que no eren catalans. Avui, tot això és una mica més complicat.

Torno al llibre. Deliciós, em va dur un munt de records que amb menys dosis d’aventura podrien ser homologables als de Puntí. Rebla el clau quan, també en l’epíleg, esmenta que l’olotina Margarida Casacuberta recorda que a Olot la majoria de castellans vivien en el mateix barri i que es repetien el conflictes descrits.

Sense voler rebatre a ningú, jo crec que els seixantes i als setantes a Olot hi havia com a mínim 3 barris on es concentraven els castellans: Sant Roc, El Carme i El Portal. Els de Sant Roc em quedaven molt lluny perquè jo vivia a Sant Miquel i després al carrer Terrassa, pioner del barri de Masbernat. Era com si fos a l’altra banda del món, un barri on no aniria mai i on, allò que pogués passar-hi no em podia afectar de cap manera. Amb els d’El Portal hi tenia contacte a l’escola, al Grup Malagrida que ens donava a tots plegats un entorn controlat i comú on els orígens es barrejaven però on un “xarnego” dit a deshora o amb un to massa agre podia costar una bona esbatussada.

Altra cosa eren “els castellans del Carme”. Aquests, inexplicablement, ens tenien aterrits. Mai ens varen fer res ni ens varen dir ni una sola paraula però estaven envoltats d’una aureola d’agressius, violents i malparlats que ens tenia ben acollonits. Recordo vagament un dia d’estiu que la colla de nens, catalans naturalment, del carrer del Pardal ens varen convidar a afegir-nos a una batalla contra els castellans del Carme. Menys per covardia que per edat, vaig quedar fora de l’escamot de combatents cosa que em va alleujar moltíssim quan vaig saber que els castellans durien fletxes fetes amb barnilles de paraigües i que nosaltres no tindríem armes comparables per enfrontar-nos-hi. Fet i fotut, ningú no es va presentar al camp de batalla.

Alguns anys més tard, ja al carrer Terrassa, cada dia a mitja tarda una colla de nois i noies castellans passaven pel carrer de camí cap al camp de tir. La seva sola visió feia que ens amaguéssim d’immediat fins que calculàvem que ja eren lluny i no sentíem les seves rialles, que nosaltres crèiem que eren de burla cap a nosaltres i que devien ser només les que hi ha sempre en les colles de joves. Al vespre, tornàvem a estar a l’aguait per amagar-nos quan tornaven de passar la tarda entre margeres i rostolls. Quan pocs mesos després vàrem començar a veure les noies amb les panxes inflades, vàrem entendre el sentit del verb “rostollar” (rostoiar).

En aquell temps en que la majoria de nois teníem escopetes d’aire comprimit (en dèiem “de balins”) els castellans ens passaven també la ma per la cara en això. Quan nosaltres muntàvem expedicions de cacera de pinsans a la font de la Salut i voltants que acabaven sense que haguéssim estat capaços d’abatre ni un sol ocell, ells ens refregaven ufanosos pels nassos els enfilalls d’ocells que havien caçat. I amb un aire de superioritat, quan ens hi atansàvem encuriosits i envejosos, ens anaven dient amb aquell accent tan difícil de copsar, els tipus d’ocells que duien penjats del cinturó.

A diferència del llibre de Puntí, però, he de dir que mai no ens vàrem barrejar a l’Institut. La majoria dels castellans del Carme, un cop varen deixar l’escola, se’n varen anar a treballar. Pel carrer tampoc no ens saludem ni amb un cop de cap.

Segur que ni tan sols ens reconeixeríem com els que feien por ni com els que s’amagaven. I potser estaríem tots sorpresos d’anomenar-nos catalans tots plegats.