Votar amb el cap, amb el cor, amb els peus

Com el 2015, ha tornat el debat sobre les bondats de la llista única independentista per afrontar les eleccions autonòmiques imposades per l’Estat espanyol .

El debat ha estat més curt que fa dos anys perquè un dels partits principals va manifestar quasi des del primer moment la seva voluntat de presentar-se amb una llista pròpia. A partir d’aquí comença el debat sobre quina de les opcions ofereix més possibilitats de victòria.

En teoria política es diu que el vot té dos efectes: el mecànic i el psicològic. L’efecte mecànic està determinat pel sistema electoral,. En aquest cas, és matemàticament cert que a igual nombre de vots una candidatura unitària obté un major (no gaire més) número de diputats que si aquests vots estan dividits entre 3 candidatures. Per exemple, si el 27S els mateixos vots que varen obtenir JxSi i la CUP per separat, haguessin anat a una candidatura única aquesta hauria obtingut dos diputats més que els 72 que varen treure per separat: 1 per Barcelona a costa del PP; i un altre a Girona a costa de CSQP. Total 74 diputats, que incrementarien la majoria al Parlament però que no resulten una diferència aclaparadora.

L’efecte psicològic és el que acaba determinant el sentit del vot i es basa en la valoració que cadascun dels votants fa sobre les possibilitats d’èxit de les diferents candidatures.

Els defensors de la llista unitària argumenten que una sola candidatura encapçalada pel President Puigdemont, que incorporés els presos polítics catalans  i que tingués com a principal objectiu la implementació de la República Catalana, donaria un missatge d’unitat al món que, en cas de guanyar les eleccions també en vots, podria resultar decisiu. Aquells que insisteixen, per segona vegada, en caure en l’error de presentar aquestes eleccions com a plebiscitàries ho veuen com la prova definitiva de la voluntat dels catalans.

En canvi, es considera que la possibilitat de votar diferències candidatures independentistes elimina les possibles reticències que els votants més “expressius” puguin tenir pel fet que la candidatura unitària incorpori membres de partits tradicionalment rivals i ideològicament molt allunyats. Al mateix temps, al no tractar-se d’un “front independentista” votants no estrictament sobiranistes podrien optar per alguna de les opcions perquè s’hi sentin representats ideològicament.

Per dir-ho amb exemples, possiblement votants ideològicament molt fidels a la CUP podrien tenir reticències a votar una llista unitària amb el PdeCat; i a l’inrevés, igualment. En canvi, una llista de la CUP pot atraure votants no estrictament sobiranistes que es sentissin atrets per la possible implementació de polítiques d’esquerres; una llista d’ERC podria atraure també votants del centre-esquerra de l’òrbita del PSC i comuns. La zona ideològica del centre-dreta té més dificultats per créixer, però en teoria una llista del PdeCat podria atraure votants no estrictament sobiranistes que varen optar per l’abstenció el 27S.

Alguna pega hi ha d’haver en aquesta teoria: la pressió de l’independentisme dificultarà que cap de les 3 candidatures amagui la seva proposta per la República Catalana, si és que cap pretengués fer-ho.

Aleshores, els independentistes podem votar amb el cap o amb el cor però a qualsevol de les 3 llistes, esperant que després de les eleccions hi hagi acords que permetin reprendre el camí estroncat ara fa un mes, el 27 d’octubre.

I si perdem, només ens quedarà votar amb els peus i considerar, com el President Puigdemont, l’exili.

Article publicat el 23 de novembre de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Després de dues setmanes d’escriure l’article, l’estat espanyol ens va donant cada dia més raons per anar a votar. Mantenir a la presó el vicepresident Junqueras, el conseller Forn i els presidents d’Òmnium Jordi Cuixart i el president dimitit de l’Assemblea Jordi Sànchez és una altra mostra de la cooperació necessària entre govern, fiscalia i Tribunal Suprem per a la repressió de l’independentisme. Els poders legislatiu, executiu i judicial que en un estat de dret haurien de mantenir-se separats i controlar-se per garantir els drets de la ciutadania s’han convertit en la Cooperativa del 155. El govern del PP que presumia que amb l’aplicació de l’article 155 es limitaria a restablir l’ordre constitucional, aprofita l’avantatge que li dóna la usurpació del poder polític a Catalunya per laminar les institucions catalanes i carregar-se alguns dels avenços que la Generalitat havia aconseguit: tancament de les delegacions a l’exterior i acomiadament del seu personal; amenaça de retornar les obres de Sixena, legalment comprades, a Espanya; amenaça sobre el sistema educatiu i els mitjans de comunicació públics catalans, etc..

Amb el panorama que ens esperaria si guanyessin els partits unionistes, sense cap mena de dubte que caldria votar amb els peus.

Ànims i derrotem-los primer a les urnes i després al carrer i arreu fins la independència.

Aquests dies d'Octubre

Sempre m’havia imaginat que el dia que guanyéssim el referèndum sentiria una alegria desfermada. Tot i ser poc eufòric, somniava una barreja d’emocions en la qual predominaria l’alegria i la felicitat. Em veia envoltat de persones enmig d’una joia col·lectiva i podia preveure alguna llagrimeta per la victòria.

En canvi, aquest diumenge passat, la ràbia i la tristesa varen arribar a entelar la victòria. Les llàgrimes hi varen ser però eren provocades per les imatges de violència desfermada que va haver-hi a tants llocs del país.

Crec que va ser un sentiment comú a tot el país i sort en vàrem tenir de l’aturada de país del dimarts per poder deixar anar tota l’emotivitat continguda. El 3 d’octubre ens vàrem reconèixer com a poble un altre cop. Aturar la feina ens va donar espai per reposar mentalment, per posar les emocions a lloc, per parlar i compartir unes hores amb els nostres conciutadans i per recordar que malgrat la violència policial, vàrem guanyar el referèndum per la independència de Catalunya. Feia només 48 hores i semblava que ens n’haguéssim oblidat, horroritzats com estàvem per tantes històries de tanta gent com va patir la bestialitat d’aquells que varen venir contra nosaltres carregats d’odi i degudament alliçonats, retinguts com saltvatgines durant setmanes i deixats anar com els lleons al Colosseu romà, amb ganes de fer mal. Aquest dimarts passat, arreu de Catalunya, amb rècords històrics de participació a totes les manifestacions i concentracions convocades, vàrem rebutjar la violència però també vàrem recuperar l’orgull de la victòria, quan ho teníem tot en contra. Tot, excepte nosaltres mateixos.

En els dies següents, amb un nou període de calma, han començat a sortir propostes que voldrien apartar el govern de Catalunya del mandat del 27-S i de l’1-O: la declaració de la independència. Uns ens diuen que la participació no ha estat suficient per donar fortalesa i legitimitat a l’aplicació del resultat; altres, que cal afegir el canvi en el mecanisme de votació a la  manca de garanties que hi va haver en el referèndum. Tots semblen voler ignorar que els unionistes varen cridar al boicot electoral i que els seus partidaris s’hi varen afegir amb força entusiasme i irresponsabilitat; i que la manca de garanties és l’excusa dels que des del moment zero varen menystenir el referèndum i varen fer el possible perquè no tingués les garanties a les quals hauríem d’estar acostumats.

Ara, algunes veus suggereixen mediació i una segona volta del referèndum per la independència, ara acordat. Malgrat la suposada bona fe d’aquestes propostes, a l’altra banda ningú no accepta la mediació i no diuen mitja paraula sobre un nou referèndum. Com sempre. A més la manifestació unionista d’avui els ha fet pujar la testosterona nacional fins a límits letals per a la intel·ligència política.

Donada la situació, l’única sortida possible és la Declaració d’Independència i l’inici d’un procés negociador amb l’estat espanyol que necessitarà de mediació internacional. Però la mediació s’ha de fer necessàriament des de la posició de proclamació de la República Catalana perquè un cop iniciat el conflicte per la sobirania nacional, fer un pas enrere posaria en perill de mort a la nostra nació. Cal seguir, com fins ara, el pla previst fins a assolir la sobirania plena amb una mediació que serveixi per negociar els termes i els terminis de la separació.

Pels que demanen la convocatòria d’un segon referèndum, aquest hauria de ser només per ratificar la independència i també des de la sobirania plena de Catalunya. En cap cas hauria de ser amb una autonomia catalana ocupada policialment, amb l’economia intervinguda, la fiscalia desfermada contra càrrecs electes i líders polítics, i amb el Tribunal Constitucional permanentment de guàrdia contra qualsevol iniciativa legislativa catalana. Un nou referèndum s’hauria de fer des de la certesa del que la República Catalana ofereix, per esvair els dubtes que han donat protagonismes als famosos “indecisos” si és que encara en queda cap. Pe això caldria la retirada de les forces d’ocupació espanyoles, la cessió a la Generalitat de tots els tributs i impostos de l’exercici 2016 a l’estil del sistema basc, l’anul·lació de totes les sentències judicials i l’aturada de totes les accions policials i de la fiscalia per raons polítiques, la dimissió de tota la cadena de comandaments responsables de la violència de l’1 d’octubre i investigació judicial completa dels fets violents, observació i mediació internacional durant el període de transició amb capacitat decisòria i d’arbitratge. Naturalment, la pregunta hauria de ser la mateixa, el resultat vinculant i caldria garantir la participació dels catalans de l’exterior sense cap mena de coacció ni de dificultat imposada.

Quina de les dues parts creieu que diria que no a aquestes condicions?

No defallim. Aquest octubre de 2017 estem escrivint la nostra història.

Goodbye Spain

Passi-ho bé i moltes gràcies

I finalment ja hi som pel tros. Els incrèduls de banda i banda es freguen els ulls perquè el govern ha fet el que va dir que faria i de la manera que ho faria. Feia setmanes que llegíem als diaris i sentíem a la ràdio, amb certa esgarrifança per la frivolitat d’esbombar l’estratègia, que es faria servir l’article 83.1 del Reglament del Parlament de Catalunya per posar a votació les Lleis del Referèndum i de la Transició Nacional.

Una estratègia manca d’èpica i en la qual només els advocats que farceixen els partits polítics o els fanàtics del reglament poden trobar-hi audàcia.

Tan anunciar l’estratègia, que els partís unionistes ja tenien pensada la seva pròpia estratègia que consistia en eliminar per avorriment els adversaris, a base de demanar reconsideracions i recontra-consideracions, reunions de la Junta de Portaveus i etcètera. Varen posar a prova els nervis de la Mesa del Parlament que a base de paciència, i potser una mica de Sumial, varen transigir fins a la fase de debat i votacions. Finalment va sortir l’èpica en els discursos de JxSi i de la CUP mentre que de les files unionistes sortien prèdiques medievals amenaçant amb l’infern (o fins que es glacés) i les set plagues d’Egipte si les lleis s’aprovaven. Fer por, ja no funciona; com no funciona la lamentable tàctica de principiant de parlar del futur que deixarem als nostres fills. El fill de Coscubiela no és més que una extensió de “la niña de Rajoy”.

El que sí que era previsible és l’anul·lació de la Llei del Referèndum per part del Tribunal Constitucional, sense necessitat de rumiar-hi gaire sinó només d’executar les instruccions del govern espanyol.

La tàctica passa ara per impedir que fem el referèndum incautant els elements físics (urnes, paperetes, fulls d’escrutini, etc..). I amb aquest objectiu la Guàrdia Civil ha fet dos escorcolls sense èxit a

Constantí i a Valls. És a Valls on ha quedat clar que els ciutadans hem perdut la por: la imatge dels cotxes de la Guàrdia Civil marxant de la redacció de El Vallenc mentre centenars de persones els acomiadava cantant el “Passi-ho bé” de La Trinca és tan ridículament vergonyosa per l’Instituto Armado com estimulant pels independentistes i definidora, un cop més, del caràcter cívic, pacífic i alegre del moviment sobiranista català. Un moviment que ha perdut la por perquè és més conscient que mai de la força de l’acció col·lectiva.

Mentrestant el govern espanyol encara no ha entès que el que té al davant és un conflicte que podria haver resolt amb un referèndum acordat en el qual hauria tingut possibilitats de guanyar. Ara només pot perdre.

Ens queden 3 setmanes apassionants i trepidants durant les quals cal que tots aquells que volem la independència aixequem el cul del sofà per participar activament en la campanya. Potser no cal tant que “convencem els indecisos”, perquè d’això ja se’n cuida el govern espanyol i la Guàrdia Civil, sinó que demostrem amb fermesa la voluntat de guanyar el referèndum i la fermesa de no recular que condueixen a la inevitabilitat de la victòria.

Goodbye Spain.

El martell i els claus

Bernard Baruch (inversor, filantrop, estadista i consultor polític. 1870-1965) va dir que si l'única eina que tens és un martell, tots els problemes et semblaran claus.

No és gens estrany, doncs, que un govern espanyol ple d’advocats de l’estat i llicenciats en Dret cregui que el “problema català” es pugui resoldre mitjançant l’aplicació estricta de la llei.

Aquests dies hem vist el punt culminant de l’ús d’aquesta eina amb el judici a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, acusats de desobediència greu i prevaricació per haver organitzat el procés participatiu del 9N del 2014 tot i haver rebut ordres del Tribunal Constitucional d’aturar totes les accions organitzatives relacionades.

En aquest judici s’han començat a posar les cartes damunt la taula i hem pogut veure les posades en escena que poden acompanyar-nos els propers mesos. Per una banda, el govern espanyol ens ensenya part del seu poder, amb un públic fidelíssim a primera fila que gaudeix veient com els seus contrincants polítics són jutjats i, alhora, exerceix un control subtil sobre el Tribunal. Què hi feia si no, la Fiscal en Cap de Barcelona asseguda just darrera els acusats?. I perquè, si no era perquè hi jugava un paper que anava més enllà de ser una simple  espectadora, desafiava somrient als ciutadans que esperaven fora del TSJC?

D’altra banda, el món sobiranista  ha entès que l’activisme, la pressió, és una eina vàlida per fer política. La processó de Mas, Ortega i Rigau des del Palau de la Generalitat fins el TSJC volia ser una imatge de l’èpica de la resistència. La convocatòria de la ciutadania va ser un èxit i la demostració que els independentistes segueixen podent ser mobilitzats quan cal.

A les acusacions de supeditació de la justícia al govern espanyol, aquest ha reaccionat amb pantalles de fum. Les detencions d’ex-dirigents de CDC en la operació Pika, que va acabar amb la posta en llibertat pràcticament immediata de quasi tots els detinguts, tenien per objectiu instal·lar en el subconscient col·lectiu que el judici pel 9N era un cas més de lluita contra la corrupció.

Altres accions com les primeres condemnes pel cas Gürtel o la imputació de l’ex director de Banc d’Espanya Fernández Ordóñez  o fins i tot la sentència pel cas Noos tenen l’objectiu de demostrar que la justícia “és igual per a tothom”i i desmentir l’evidència que el judici pel 9N és un judici polític.

Una evidència que és fa encara més clara si ens adonem que les accions judicials només es varen iniciar un cop el govern espanyol va ser conscient de l’èxit del 9N. Fins aleshores només menyspreu.

I amb la contradicció que el Tribunal Constitucional adverteix que no es pot acusar de desobediència el President del Govern (tot i no haver fet cas de 34 sentències del mateix Tribunal Constitucional) perquè per això se li haurien d’haver transmès les ordres de manera reiterada.

Catalunya és un clau que el govern espanyol vol resoldre a cops del seu martell, el martell del jutge, que el vol fer entrar per la cabota. Vista la incapacitat política, encara haurem de pensar que tenim sort que el govern espanyol estigui replè de juristes i advocats de l’estat, i no de militars.

Article publicat el 23 de Febrer de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot