Les eleccions del 27S ho estan capgirant tot al nostre país. Tant que el
més probable és que res no sigui igual a la vida política catalana.
Escrivia fa una setmana de com els costa als unionistes d’entendre la força
de Junts pel Si, que encara no es veu reflectida a les enquestes. Els partits
clàssics de vocació espanyolista estan en caiguda lliure i els queda el simple
paper de comparses en el nou Parlament; podran alçar la veu, gemegar i
exclamar-se però ja sabem que els brams d’ase no pugen al cel.
Entre les altres opcions tenim CSQEP, la llista conjunta de Podem,
ICV-EUiA, Equo i algun altre partit de l’extraradi ideològic. Així com no hi ha
cap dubte del posicionament nacional de les altres opcions, CSQEP es mou en la
vaguetat de forma constant i evita el posicionament clar per més que se’ls
demani. Encara avui, en una entrevista a Lluis Rabell al diari Ara, s’ha
escapolit de la pregunta directa sobre com veia que els vots que obtinguessin
es comptessin al bloc del NO, dient que “CSQEP
és partidària del Si a la Catalunya social” fent bo el tòpic que l’esquerra mai
no troba adients les preguntes que se’ls adreça.
En la mateixa entrevista, el cap de llista de CQSEP demostra que el
lideratge li va unes quantes talles massa gran i quan se l’insisteix sobre
quina és la seva idea sobre el futur polític de Catalunya ens adreça al
pronunciament que aviat farà el líder de Podemos, Pablo Iglesias.
Estem ben arreglats si la llista que es vol més transgressorament i radicalment
transformadora, gira la vista cap a ponent abans de posicionar-se sobre el
futur de Catalunya que és precisament del que van aquestes eleccions.
De fet, tampoc ens hauria d’estranyar perquè aquest moviment salta de
contradicció en contradicció
com si fos un Jos de l’Oca ideològic. Des de fer
unes primàries en les quals es podia votar afirmativament o abstenir-se, però
no votar en contra; de criticar a la casta política i acusar a Artur Mas i CDC d’amagar-se
en el número 4
i a la llista de Junts
pel Si, respectivament però tenir membres d’ICV-EUiA coneguts per anar fent la
viu-viu en la política catalana des de fa anys i panys, en posicions preminents
de les llistes. I els seus caps més coneguts, Herrera i Camats faran el salt al
Congrés de la mà de Podemos a les eleccions espanyoles del proper desembre.
I així anar fent. Anatemitzant en els altres el que ells practiquen de
forma continuada.
Ara, en el que lamentablement són
uns atxes, és en atiar l’odi de forma demagògica. Des que Gemma Ubasart,
secretària general de Podemos a Catalunya, va proclamar que farien servir “l’odi
contra Mas” en la campanya es va destapar la capsa del trons. Mai fins aquest
moment s’havia atiat l’odi per l’adversari polític per guanyar quotes de poder.
I la cirereta del pastís han estat aquesta setmana els tuits de Gemma
Galdon (resposable de Tecnologia, Privacitat i Seguretat de Podemos) i alguns
altres tuitaires propers a CSQEP acusant directament Artur Mas de la mort de
refugiats sirians.
Lluis Rabell, també insisteix constantment en la crítica a Mas i dóna la
impressió de sobrepassat per la responsabilitat i de mancança de discurs propi
un cop el seu horitzó polític és més ample que no la “lluita veïnal” que, si
hem de ser honestos, tampoc deu ser tan compromesa com 40 anys enrere sinó
força més còmoda.
Tot plegat, porta a l’evolució que les estadístiques els pronostiquen: de
quasi la victòria fins una modestíssima i irrellevant quarta o cinquena posició
darrera C’s i PP. Conseqüència d’anar mirant a Ponent i de subordinar la
política catalana a un hipotètic canvi al seu favor a la política espanyola.
Error estratègic quan el plantejament guanyador pel 27S, que ha interpretat
correctament la CUP, és aprofitar el trencament polític de Catalunya amb l’estat
espanyol per influir a favor de la seva ideologia en el procés constituent que
seguirà a les eleccions del 27S.
Fora del discurs nacional, el seu programa electoral incorpora propostes
bonistes i socials irrealitzables sense els recursos que l’estat espanyol nega a
Catalunya i d’altres que ja han mostrat un èxit relatiu com els carrils VAO i
que es defineix com “sortit de les marees, de les vagues generals, de la lluita
contra les retallades, de les lluites veïnals, de les demandes del jovent i...
de la demanda general del dret a decidir!”. Tot i que per ells, el dret a
decidir no es refereix a decidir el futur polític de la nació sinó a qualsevol
altra cosa, excepte aquesta.
Esperem que després de les eleccions facin una reflexió positiva i s’incorporin,
de forma positiva i propositiva a aquest procés constituent de la nova
república catalana i que no es retirin a les barricades ideològiques d’on varen
sortir el 15M. I si no, tot això que hi guanyarem amb la CUP defensant de forma
molt més coherent i nacionalment compromesa les posicions situades més a l’esquerra.
Queden tants pocs dies que absolutament cap dels que volem la independència
de Catalunya, dels que pensem que només depèn de nosaltres el tenir la oportunitat
de construir un estat català lliure, on només nosaltres serem responsables dels
nostres encerts i dels nostres errors, cap de nosaltres hauria de quedar-se
assegut, recolzat o estirat al sofà en comptes de dedicar una estona a col·laborar
perquè el dia 27 de setembre, les dues opcions independentistes tinguin una
majoria ampla i incontestable.
Entrades
