CSQEP SiQEED ( Catalunya Si Que Es Pot Sempre I Quan Espanya Ens Deixi)

Les eleccions del 27S ho estan capgirant tot al nostre país. Tant que el més probable és que res no sigui igual a la vida política catalana.

Escrivia fa una setmana de com els costa als unionistes d’entendre la força de Junts pel Si, que encara no es veu reflectida a les enquestes. Els partits clàssics de vocació espanyolista estan en caiguda lliure i els queda el simple paper de comparses en el nou Parlament; podran alçar la veu, gemegar i exclamar-se però ja sabem que els brams d’ase no pugen al cel.

Entre les altres opcions tenim CSQEP, la llista conjunta de Podem, ICV-EUiA, Equo i algun altre partit de l’extraradi ideològic. Així com no hi ha cap dubte del posicionament nacional de les altres opcions, CSQEP es mou en la vaguetat de forma constant i evita el posicionament clar per més que se’ls demani. Encara avui, en una entrevista a Lluis Rabell al diari Ara, s’ha escapolit de la pregunta directa sobre com veia que els vots que obtinguessin es comptessin al bloc del  NO, dient que “CSQEP és partidària del Si a la Catalunya social” fent bo el tòpic que l’esquerra mai no troba adients les preguntes que se’ls adreça.

En la mateixa entrevista, el cap de llista de CQSEP demostra que el lideratge li va unes quantes talles massa gran i quan se l’insisteix sobre quina és la seva idea sobre el futur polític de Catalunya ens adreça al pronunciament que aviat farà el líder de Podemos, Pablo Iglesias.

Estem ben arreglats si la llista que es vol més transgressorament i radicalment transformadora, gira la vista cap a ponent abans de posicionar-se sobre el futur de Catalunya que és precisament del que van aquestes eleccions.

De fet, tampoc ens hauria d’estranyar perquè aquest moviment salta de contradicció en contradicció

com si fos un Jos de l’Oca ideològic. Des de fer unes primàries en les quals es podia votar afirmativament o abstenir-se, però no votar en contra; de criticar a la casta política i acusar a Artur Mas i CDC d’amagar-se en el número 4  i a la llista de Junts pel Si, respectivament però tenir membres d’ICV-EUiA coneguts per anar fent la viu-viu en la política catalana des de fa anys i panys, en posicions preminents de les llistes. I els seus caps més coneguts, Herrera i Camats faran el salt al Congrés de la mà de Podemos a les eleccions espanyoles del proper desembre.

I així anar fent. Anatemitzant en els altres el que ells practiquen de forma continuada.

Ara,  en el que lamentablement són uns atxes, és en atiar l’odi de forma demagògica. Des que Gemma Ubasart, secretària general de Podemos a Catalunya, va proclamar que farien servir “l’odi contra Mas” en la campanya es va destapar la capsa del trons. Mai fins aquest moment s’havia atiat l’odi per l’adversari polític per guanyar quotes de poder.

I la cirereta del pastís han estat aquesta setmana els tuits de Gemma Galdon (resposable de Tecnologia, Privacitat i Seguretat de Podemos) i alguns altres tuitaires propers a CSQEP acusant directament Artur Mas de la mort de refugiats sirians.

Lluis Rabell, també insisteix constantment en la crítica a Mas i dóna la impressió de sobrepassat per la responsabilitat i de mancança de discurs propi un cop el seu horitzó polític és més ample que no la “lluita veïnal” que, si hem de ser honestos, tampoc deu ser tan compromesa com 40 anys enrere sinó força més còmoda.

Tot plegat, porta a l’evolució que les estadístiques els pronostiquen: de quasi la victòria fins una modestíssima i irrellevant quarta o cinquena posició darrera C’s i PP. Conseqüència d’anar mirant a Ponent i de subordinar la política catalana a un hipotètic canvi al seu favor a la política espanyola. Error estratègic quan el plantejament guanyador pel 27S, que ha interpretat correctament la CUP, és aprofitar el trencament polític de Catalunya amb l’estat espanyol per influir a favor de la seva ideologia en el procés constituent que seguirà a les eleccions del 27S.

Fora del discurs nacional, el seu programa electoral incorpora propostes bonistes i socials irrealitzables sense els recursos que l’estat espanyol nega a Catalunya i d’altres que ja han mostrat un èxit relatiu com els carrils VAO i que es defineix com “sortit de les marees, de les vagues generals, de la lluita contra les retallades, de les lluites veïnals, de les demandes del jovent i... de la demanda general del dret a decidir!”. Tot i que per ells, el dret a decidir no es refereix a decidir el futur polític de la nació sinó a qualsevol altra cosa, excepte aquesta.

Esperem que després de les eleccions facin una reflexió positiva i s’incorporin, de forma positiva i propositiva a aquest procés constituent de la nova república catalana i que no es retirin a les barricades ideològiques d’on varen sortir el 15M. I si no, tot això que hi guanyarem amb la CUP defensant de forma molt més coherent i nacionalment compromesa les posicions situades més a l’esquerra.