A vegades et sents tan unit a algú que, et sembla, faries qualsevol cosa
per ajudar a aquesta persona si es trobés en alguna dificultat. Si no hi ha cap
lligam familiar o d’afecció més íntima, aquest sentiment s’anomena amistat.
Què no faríem per un amic? Quan tot va bé, riem i ens divertim plegats i
gaudim d’una complicitat difícil de trobar en altres persones; quan convé és la
persona q qui fem confidències o la persona de qui les escoltem i en guardem el
secret; quan tenim problemes és en els amics que busquem consell i a qui
aconsellem quan són ells els que estan en dificultats.
Ens impliquem en la felicitat i en la tristesa dels amics, i compartim
aquests sentiments amb ells. Fins i tot arribem a fer-los nostres. I quan
sembla que tot s’enfonsa, ens assegurem que els nostres amics sàpiguen que
sempre ens tindran a nosaltres. Perquè sabem qui som, ens estimem i ens
respectem. I la resta, merde. Que dit
així, en francès, queda molt més fi i elegant.
Doncs això, aquesta profunda amistat, és la que sentia la reina d’Espanya
pel Sr, López Madrid involucrat en l’escàndol de les targetes Black i en alguna
altra cosa més. Només faltaria que Donya
Letízia no pogués tenir amics i que no
se’ls estimés i els respectés. Però donades les circumstàncies, en que aquest
senyor i una altra colla varen anar tirant de veta amb unes targetes sense
limitació de crèdit i fiscalment opaques, amb les despeses a càrrec d’una
entitat bancària que va ser rescatada a costa de l’erari públic, trobo que són
els ciutadans els que mereixerien una mica de respecte i consideració per la
consort del Cap de l’Estat. Perquè crec que els súbdits espanyols es trobaven a
la darrera part de la frase: a la merde.
Juntament amb la Justícia, l’Estat de Dret i tot el que conforma l’essència de
la democràcia. Una democràcia a la qual li falla un dels seus principis essencials:
la igualtat entre tots els ciutadans i la capacitat de poder escollir i ser
escollit.
Ni els monarques són iguals que els seus súbdits, ni han estat escollits
democràticament. A Felip VI li va tocar ser Rei i al seu pare el va triar
Franco.
Ells són la flor i la nata, nosaltres la merde. Ells son els compi ioguis*, nosaltres el campi qui pugui.
Sort que marxem i en el nostre país, nou de trinca, no hi haurà lloc per
aquesta injustícia anomenada monarquia. Tan injusta que fins i tot els seus
membres femenins en reben les conseqüències i per culpa de la llei sàlica i
gràcies a la Constitució espanyola, tan moderna ella, les filles dels reis no
podran ser Caps d’Estat. Ole tu, compi iogui!
·
*Això
de compis és molt de Letícies. També ho deia la Letícia Sabater.