Les bosses de plàstic.

“The Graduate” és una pel·lícula americana de l’any 1967 protagonitzada per en Dustin Hofmann i la seva inefable cara de babau. Segur que la majoria la recordeu per la cançó “Mrs Robinson” de Simon&Garfunkel. Jo, en canvi, recordo una escena en una festa en la qual el jove acabat de graduar en química rep els consells d’un dels convidats que li dóna un consell “només li diré una paraula, jove: plàstic”. En aquell temps, el plàstic (com si només n’hi hagués un!) era el material del futur; quasi tan prometedor com avui pot ser el grafè.

En canvi, des de fa una colla d’anys ha esdevingut un greu problema mediambiental.

Des de divendres passat, 31 de març, la Llei 5/2017 bossa (podeu veure la notícia sobre les bosses a http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/299856/ca/entra-vigor-lobligatorietat-pagar-bosses-plastic-nanses-comercos.do) que entre altres coses obliga als establiments a cobrar per les bosses de plàstic de nanses que fins avui, excepte supermercats i grans superfícies, oferien gratuïtament als seus clients, on algú es pot gastar posem 1.000 € en un portàtil i trobar-te a la caixa regatejant els 20 cèntims que volen cobrar per la bossa.

 Jo, de fa anys que les refuso quasi sistemàticament perquè trobo que fan molta nosa. I a més aquells calaixos que hi ha a la majoria de cases, plens a vessar de bosses més o menys plegades o encabides

les unes dins les altres sempre m’han fet una mica d’angúnia.

Quan jo era petit, a casa tenien carnisseria i tota la meva infantesa vaig sentir a dir que “les bosses són molt cares” i quan algun dissabte tenia la mala sort que calia anar a la carnisseria a donar un cop de mà les instruccions eren clares: “mira de no donar bossa, que són molt cares”.

No és que a casa meva fossin especialment garrepes perquè encara distingíem entre les bosses, que s’entenia que eren les d’anses (o de nanses que en diu TV3), i les paperines que eren les bosses també de plàstic, malgrat el nom, que no duien nanses. La flequera on anava cada matí a buscar el llonguet, en canvi, es desesperava perquè cada dia li demanava una paperina i em recriminava que no la portés de casa i que cada dia me n’hagués de donar una de nova  i “eren molt cares”. I això que aleshores tothom anava a buscar el pa amb la coixinera (bossa del pa, segons TV3) de roba; però que voleu que us digui, jo anava a escola amb bicicleta i posar el llonguet dins una paperina em permetia dur-lo penjant del manillar sense perill.

La intenció de la nova llei és honesta perquè l’impacte que tenen les bosses de plàstic sobre el medi ambient és important i malgrat que des del “pacte de la bossa” del 2009 va permetre reduir a la meitat el consum per capita de bosses  i amb aquesta nova mesura s’espera reduir un 90% addicional el consum.

Em sembla fantàstic però no acabo d’entendre perquè no inclou les paperines que, per exemple, es fan servir de forma massiva a les fruiteries d’autoservei, o a les botigues de llaminadures...

Jo continuaré anant a plaça amb la bossa de nanses grossa multiús on hi puc encabir quasi tota la compra. Però clar quan el peixater em digui si vull una bossa per posar el gènero, que sol embolicar no gaire bé i que a més degota, potser li diré si està de conya. Perquè una cosa és protegir el medi ambient, una altra abusar de les bosses, i l’altra és fer una olla barrejada de verdura, peix i carn dins el cabàs.