Arreu del món hi ha una separació cada vegada mes
gran entre la ciutadania i el sistema polític. Sembla que tots estarem d’acord
en que en aquells països que no tenen un règim democràtic, això es normal però
que en els que son demòcrates, això no hauria de passar. L’evolució dels
partits polítics es alhora causa i símptoma d’aquesta situació. Amb cada vegada
menys afiliats, s’han anat fent més dependents de les subvencions estatals i
han fet de les eleccions el seu sistema de pervivència com a organització; els
resultats electorals no son només allò que els permet d’accedir al govern o a
provar d’influir--hi des de la oposició, sinó que la quantia de les subvencions
que reben es proporcional al número de vots que obtenen i al nombre de
representants que assoleixen. En teoria, aquestes subvencions són per ajudar a
eixugar les despeses de la campanya electoral però és obvi que també van al
funcionament ordinari.
Obtenir prou parlamentaris per tenir grup propi al
Parlament també representa una font d’ingressos pels partits.
És una relació enverinada que ha tingut com a
conseqüència que els partits polítics siguin una peça mes del funcionament
institucional.
La perversitat del sistema, la complicitat dels
mitjans públics de comunicació i la necessitat dels
Al nostre país, per si fos poc tot l’anterior, hi
podem afegir que la intervenció constant de la justícia espanyola en l’acció
política contribueix a la sensació de que hi ha poc a fer per poder canviar les
coses. La justícia actua d’ofici però també a petició del govern espanyol (quan
creu que el govern català s’excedeix en les seves actuacions i que envaeix
competències) o dels mateixos partits polítics que tenen així una altra eina per intervenir
en l’acció de govern, quan per nombre no són capaços de fer-ho en el Parlament
Tot esta pensat perquè res canviï. Davant de cada
intent de canvi, salten com un sol organisme per dir que no es possible i
llistar una sèrie de tòpics que s’aguanten nomes per la voluntat d’impedir
qualsevol canvi. La resistència al canvi s’escuda en la defensa de la democràcia
però es nomes la voluntat de no modificar cap dels procediments que el costum i
la connivència entre partits i la repetició constant en els mitjans de
comunicació ha acabat convertint en dogma.
Acabem confonent el procediment amb el concepte; acabem
pensant que la democràcia són urnes de metacrilat. Tants advocats a la política
tenen aquesta conseqüència.
Un espanyolàs com Romanones ja ho va deixar dit fa
anys “vostès facin les lleis, que jo ja em cuidaré de fer els reglaments”.
Tenia ben clar que era a la menudalla del reglament on es pot manipular i
tergiversar l’esperit de les lleis i fer possible o impossible allò que la
voluntat política procuri fer.
S’argumenta com a impossible votar telemàticament
o fer una investidura a distància tot i que la tecnologia és a l’abast i que
empresarialment té exemples similars. Argumentar que l’esperit del reglament
requereix la presencialitat és absurd ja que es va redactar quan la tecnologia que
avui ho fa possible no existia. Enlloc d’això, l’amenaça que si es fa la
investidura continuarà la intervenció de la Generalitat.
El reglament prohibeix innovar, fins i tot deu
prohibir innovar el reglament. Així ho hem trobat i així ho deixarem. In secula seculorum. Amén.
Davant la innovació per permetre l’aplicació de la
voluntat majoritària dels electors a les eleccions del 21 de desembre, més
autoritarisme.
Davant la voluntat de construir un estat nou,
repensat de dalt a baix, es repeteix de forma continua que no hi ha res a fer,
que tot el que s’aprovi al Parlament es recorrerà al Tribunal Constitucional.
És possible tanta maldat política? Es veu que si.
Entrades
