En Pàmies explicava com només d’entrar al cine a veure no recordo quina
pel·lícula s’havia adormit i, un cop despert, pensava que no acabava d’entendre-la
perquè se n’havia perdut el tros del començament. O sigui que, un cop va acabar
la pel·lícula va sortir, va comprar una altra entrada i va tornar a entrar.
Aquesta anècdota, explicada amb aquell auto-sarcasme que li és tan propi, m’ha
fet recordar que els meus pares tenien per costum anar al cine a les 6 de la
tarda. Tant era que la primera sessió comencés a les 4 i la segona a quarts de
8. A ells els anava bé a les 6. De manera que havent dinat el meu pare es
clenxinava, s’estirava el jersei ben avall perquè li quedés ben tibat sobre la
panxa, encenia una fària i se n’anava al cafè tot dient “a ¾ de 6 estigueu a
punt”. I tal dit, tal fet. A ¾ de 6 ja ens tenia a la meva mare i a mi a punt
per anar al cine.
En aquell temps les sessions eren dobles: feien dues pel·lícules, una de bona
i una de dolenta (com el ritual de les galetes Birba). O, com es deia
formalment, una d’estrena i una de re-estrena.
Com que sempre començaven per la pel·lícula bona, abans d’entrar a la sala
ens asseguràvem que ja havia començat la segona que, com que se suposava que
era dolenta, tampoc no passava res si no es seguia el fil de l’argument. Quan s’acabava,
marxava molta gent però també n’hi havia força com nosaltres que havien anat
entrant en un moment o altre. Aleshores era el moment de canviar de seient si
estàvem massa endavant o massa endarrere, o massa poc centrats, o la butaca
feia un bony. O al davant teníem un tocatardà com nosaltres que a més era massa
alt i ens tapava la pantalla. O algú que xerrava massa. O algú que fumava
massa!
Per cert, que en alguns cines (recordo almenys l’Ideal i el Teatre), tenien unes butaques
reservades per les autoritats però, a canvi d’una petita propina, l’acomodador
ens hi deixava seure si estava massa ple. O el cine Nuria que, abans d’especialitzar-se
en cinema S, posava cadires al passadís si hi havia més gent que l’aforament i
això també es mereixia una propina.
El canvi de sessió també era el moment de fer un Cacaolat rapidíssim al
bar, fins que els timbres avisaven que anaven per començar la pel·lícula bona.
Però abans encara tocava empassar-se el No-Do que, si he de ser sincer, no em
desagradava més enllà de la impaciència perquè endarreria l’inici de la
pel·lícula.
La bona sí que la miràvem sencera i, si no era gaire tard, ens quedàvem
fins enganxar el punt on havíem començat a mirar la segona que començava quasi
immediatament. Com en Pàmies. I, a vegades, com en Pàmies ens adonàvem que
quasi no ens n’havíem perdut res i que seguíem sense entendre-la.
I tot sortint miràvem la cartellera on ja hi havia penjats els cartells i les
fotos de les pel·lícules de la setmana següent i d’on havíem de deduir si era
bona o no i si, segons els actors i actrius (mai no miràvem qui era el
director) la pel·lícula estaria “ben feta” o no.
Ben diferent d’ara.
Entrades
