dimecres, 30 de gener del 2019

Anar al cine a Olot als anys 60

Fa molt que no escric cap post costumista però avui sentint en Sergi Pàmies al Versió RAC 1 m’ha vingut al cap com era anar al cine amb els meus pares, allà els anys 70 del segle passat.
En Pàmies explicava com només d’entrar al cine a veure no recordo quina pel·lícula s’havia adormit i, un cop despert, pensava que no acabava d’entendre-la perquè se n’havia perdut el tros del començament. O sigui que, un cop va acabar la pel·lícula va sortir, va comprar una altra entrada i va tornar a entrar.
Aquesta anècdota, explicada amb aquell auto-sarcasme que li és tan propi, m’ha fet recordar que els meus pares tenien per costum anar al cine a les 6 de la tarda. Tant era que la primera sessió comencés a les 4 i la segona a quarts de 8. A ells els anava bé a les 6. De manera que havent dinat el meu pare es clenxinava, s’estirava el jersei ben avall perquè li quedés ben tibat sobre la panxa, encenia una fària i se n’anava al cafè tot dient “a ¾ de 6 estigueu a punt”. I tal dit, tal fet. A ¾ de 6 ja ens tenia a la meva mare i a mi a punt per anar al cine.
En aquell temps les sessions eren dobles: feien dues pel·lícules, una de bona i una de dolenta (com el ritual de les galetes Birba). O, com es deia formalment, una d’estrena i una de re-estrena.
Com que sempre començaven per la pel·lícula bona, abans d’entrar a la sala ens asseguràvem que ja havia començat la segona que, com que se suposava que era dolenta, tampoc no passava res si no es seguia el fil de l’argument. Quan s’acabava, marxava molta gent però també n’hi havia força com nosaltres que havien anat entrant en un moment o altre. Aleshores era el moment de canviar de seient si estàvem massa endavant o massa endarrere, o massa poc centrats, o la butaca feia un bony. O al davant teníem un tocatardà com nosaltres que a més era massa alt i ens tapava la pantalla. O algú que xerrava massa. O algú que fumava massa!
Per cert, que en alguns cines (recordo almenys  l’Ideal i el Teatre), tenien unes butaques reservades per les autoritats però, a canvi d’una petita propina, l’acomodador ens hi deixava seure si estava massa ple. O el cine Nuria que, abans d’especialitzar-se en cinema S, posava cadires al passadís si hi havia més gent que l’aforament i això també es mereixia una propina.
El canvi de sessió també era el moment de fer un Cacaolat rapidíssim al bar, fins que els timbres avisaven que anaven per començar la pel·lícula bona. Però abans encara tocava empassar-se el No-Do que, si he de ser sincer, no em desagradava més enllà de la impaciència perquè endarreria l’inici de la pel·lícula.
La bona sí que la miràvem sencera i, si no era gaire tard, ens quedàvem fins enganxar el punt on havíem començat a mirar la segona que començava quasi immediatament. Com en Pàmies. I, a vegades, com en Pàmies ens adonàvem que quasi no ens n’havíem perdut res i que seguíem sense entendre-la.
I tot sortint miràvem la cartellera on ja hi havia penjats els cartells i les fotos de les pel·lícules de la setmana següent i d’on havíem de deduir si era bona o no i si, segons els actors i actrius (mai no miràvem qui era el director) la pel·lícula estaria “ben feta” o no.
Ben diferent d’ara.

diumenge, 13 de gener del 2019

Bocs



La nova fal·làcia que el moviment independentista ha despertat el feixisme espanyol la va començar Pablo Iglesias fa una mica més d’un any (https://elpais.com/ccaa/2017/12/03/catalunya/1512306979_203983.html) a l’inici de la campanya electoral de les eleccions autonòmiques imposades pel 155, i ha estat recuperat pels socialistes espanyols a ran de l’entrada de la ultradreta al parlament andalús.
I quina culpa tenim els independentistes que l’estat espanyol no hagi estat capaç, des del 1978, de fer cau i net amb el franquisme? Quan amb la Llei d’amnistia del 1978 es va bescanviar l’oblit pel perdó es va deixar en guaret el terreny perquè anys després rebrotés un feixisme descarnat, brutal, molt ibèric i caspós. Tan ibèric com un boc.

Cap govern espanyol no ha estat capaç de fer net de la simbologia franquista, ni tan sols a partir de l’aprovació de la Llei de Memòria Històrica del 2006.  Els avenços més grans s’han fet a Catalunya però aneu a Canàries i flipareu amb la persistència de monuments feixistes arreu.
Ningú no ha gosat d'obligar a fer pedagogia a les escoles del que va significar els 40 anys de dictadura franquista, ni de com i perquè va començar la guerra civil espanyola. No existeixen lleis ni valentia política per fer callar els revisionistes de la història; no hi ha perseverança per agafar les restes del dictador i, si no cal llençar-les a una cuneta perduda, incinerar-les i donar el pot a la família perquè la pugui posar a una lleixa del menjador.
Els partits polítics, tan institucionalitzats, han perdut la ideologia; ja no saben identificar el que suposa un risc per la democràcia i tracten als partits polítics com si totes les ideologies fossin igual de respectables. I no ho són. Aquelles que van contra els drets i les llibertats civils, aquelles que discriminen col·lectius, aquelles que fan propostes per laminar les institucions i que menystenen la democràcia, no se les pot tractar de la mateixa manera que a les que treballen per fer avançar la societat.
No és culpa de l’independentisme que la societat espanyola estigui cansada de la corrupció institucionalitzada dels seus principals partits i que, en comptes de sortir al carrer a demostrar el seu fàstic i cansament, opti per escoltar al partit dels bocs i s’enganyi pensant que aquest sí que ho arreglaran.
No és culpa de l’independentisme que la cultura política dels espanyols es construeixi al sofà o al bar, amb el mòbil en una ma i el quinto a l’altra, al clam de “això jo ho arreglo en 15 dies” i que votin a les eleccions com si ho fessin en un programa de teleporqueria.
Precisament, si una cosa bona ha tingut el moviment independentista ha estat el de crear una consciència política enorme i de conscienciar als ciutadans d’aquest país que la mobilització és essencial per al manteniment dels drets socials i individuals. A Catalunya no tenim partits de bocs, venen de fora a dur-nos la seva pudor d’hormones i de llana bruta i greixosa; venen a dialogar a cops de banya perquè ens veuen com xais.
Si us espanten els bocs, agafeu-los per les banyes i feu-los jaure. No ens demaneu que cedim perquè tornin a la cleda, ara que ja els heu deixat sortir; ni ens feu xantatge amb l’aprovació d’ uns pressupostos que no ens resolen res perquè els bocs abaixin les banyes. Combatiu-los a casa vostra, aïlleu-los com fan a altres països. I, sobretot, canvieu vosaltres perquè els vostres votants no hagin de veure la solució a cap problema en aquesta colla de bocs.

dissabte, 12 de gener del 2019

El 2019 que tenim al damunt



Quan s’acaba l’any es solen fer resums d’allò que ha passat però a mi sempre m’agrada més mirar endavant que no pas enrere i per això prefereixo escriure sobre allò que ens espera aquest any 2019 que acabem de començar.
Sens dubte, l’inici dels judicis als presos polítics marcarà la política catalana i espanyola. Tal i com ha anat tot fins al moment, no es pot pas esperar altra cosa que la seva condemna. Una altra cosa és per quin delicte i amb quina severitat els condemnaran. Si que serà interessant veure els arguments de les defenses, i no oblidem l’acusació particular de Vox que tindrà el mateix altaveu que els defensors. A efectes pràctics i de cara a la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats o la instauració de la República no en podem pas esperar gaire res més que carregar-nos, un cop més, de raons. El repte que tenim és trobar la manera de convertir aquestes raons en accions eficaces.

Per a la llibertat dels presos, caldrà esperar a la resolució del Tribunal Europeu dels Drets Humans, un cop hagi acabat el judici i transcorregut tots els terminis. No hi ha cap dubte que, la resolució serà de deixar-los en llibertat però mentrestant hauran passat una colla d’anys a la presó que ningú no els tornarà. Com a la majoria republicana ningú no li tornarà el temps que hem substituït els clams a la independència del país per la llibertat dels presos polítics, i les estelades pels llaços grocs.
Al maig, com ja ens anuncien amb una anticipació mai vista, hi haurà eleccions municipals, europees i autonòmiques en algunes comunitats. Totes de cop per evitar que els electors tinguem problemes per decidir quina opció ens convé més a cada nivell de l’administració. Així amb unes eleccions “contaminades” per les altres és més probable que la participació a les europees sigui més elevada que si es fessin per separat però també és més probable que la majoria d’electors agafin la papereta de la mateixa opció per les 2 ó 3 eleccions. Després tots anem repetint que a les eleccions municipals es vota a les persones independentment de la llista amb la qual es presenten.
Seran molt importants les eleccions municipals a Barcelona amb candidats tan exòtics com el francès Manuel Valls, i amb la candidatura escollida en primàries de Jordi Graupera. Segur que podrem recórrer al tòpic de “aritmètica endimoniada” per expressar la impossibilitat de coordinació dels partits per formar alternatives de govern a la llista més votada que, tal i com han decidit els partits independentistes, segur que no serà una de les favorables a la República.
Catalunya té un govern feble i dividit, poc eficient en la governació del país i inoperant en desencallar el camí cap a la República i excessivament condicionat per Lledoners i Waterloo; no podem descartar la possibilitat que, en una altra data, hi hagi eleccions al Parlament de Catalunya. Amb sort les convocarà el President Torra i, amb menys sort, el govern espanyol si no resisteix les pressions que rep per aplicar altre cop l’article 155.
Estarem distrets aquest 2019.
Article publicat el 3 de gener de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat