El Remei.

Aquest cap de setmana ha estat l’aplec del Santuari del Remei, prop de Camprodon. Fa molts anys per la meva família era una data assenyalada i no pas precisament perquè vingui a coincidir amb aquesta Festa de la Hispanitat tan carrinclona i fora de lloc, tan criptofeixista.
Desconec els detalls de la organització perquè jo era massa curt d’edat però tenia clar que quan deien “diumenge és el Remei” d’una manera o altra començava l’activitat. Calia anar preparant els cabassos amb els plats i gots; les neveres amb el vi,cava i aigua pels menuts. Organitzar els cotxes: el Simca 1200 dels avis, el Simca 1200 del tiet Ramon, el R-8 d’en Diego (aleshores no sabíem que es digués Dídac) i la Paquita i veure com ens hi encabiríem. No era fàcil, perquè no marxàvem pas a la mateixa hora: calia que primer hi anés algú a “prendre lloc” i després arribaria la resta de la tropa.
Com que jo era el petit de la família i estava lluny de saber les estratègies, servia de comodí i si no hi havia prou lloc a la segona tanda m’encolomaven amb el primer grup sense gaires manies.
Això volia dir anar amb el cotxe dels avis, en silenci i patint sense piular les maniobres sobtades de l’avi per agafar els revolts que hi havia fins a Sant Pau de Seguries amb la magnànima promesa d’aturar-nos un moment a la Font que hi havia a mig camí a fer un glop d’aigua que em refés. Com estimava aquelles pastures verdes que s’obrien davant nostre a l’arribar a Sant Pau, senyal inequívoc que s’havien acabat els revolts.
Altres anys, podia semblar més afortunat perquè em col·locaven al cotxes d’en Diego i la Paquita i on podia anar amb la meva divertidíssima cosina Antxus. En aquell cotxe però, no regnava precisament el silenci sinó les baralles constants que fèiem veure que no sentíem fins que vàrem ser massa grans per fer l’orni i, simplement, dèiem que no hi volíem anar.
El cotxe més cobejat dels disponibles era el del tiet Ramon, que combinava la seva parsimònia conductora amb la xerrera de la tieta Nuri que es feia espassar el mareig menjant talls de pa amb llonganissa.
I dic dels disponibles perquè la opció millor, anar amb el cotxes dels pares, no era possible. Aquesta diada solia coincidir amb l’inici de la temporada de caça i el meu pare, si venia, arribava a l’hora de coure les costelles. I sempre encertava l’hora perquè les costelles no es començaven a coure fins que ell era allà.
Era una diada aterridora perquè al neguit del sorteig del cotxe, s’hi afegia el mareig dels revolts del Capsacosta i un pànic afegit que no va passar mai de ser una amenaça: anar al Remei travessant el pont de La Ral. Un pont que jo imaginava com el que surt a “Indiana Jones i el temple maleït” i que em tenia obsessionat. Tant que de gran encara me’l mirava de reüll quan anava a Camprodon.
Arribats als prats del Remei, l’avorriment es feia infinit. Mai com en aquella diada experimentava la soledat de ser el nen petit de la família. La distracció era anar a buscar llenya per fer foc o buscar algun bassal on hi hagués capgrossos per agafar amb les mans. Amb sort, potser alguna estona podia bastir un joc tot sol, amb aquella habilitat infantil d’aïllar-se totalment de l’entorn i fer un món sencer de 4 metres quadrats.
Recordo un any que només d’arribar se’m planta davant meu, d’un salt, el malaguanyat Jaume Nadal, company de classe que avorrit com jo m va proposar d’anar a jugar. I jo, anava tan disposat a avorrir-me amb la meva família que li vaig dir un “no, gràcies” entre resignat i avergonyit.
Mica en mica anava arribant tothom i això ja era motiu d’alegria, corria cap a ells, que ens havien trobat sense necessitat de mòbil i els feia nosa per dur els cistells. Fins que arribava el pare, calia prepara-ho tot: parar les tovalles, els gots i plats; encendre foc, vigilar el caliu, salar les costelles, fer l’amanida. I després arribava ell, amb aquelles gambades com de cansat, mig vestit de caçador, amb un somriure d’orella a orella i amb flaire de suor i cuiro. Després de dir hola a tothom, un glop de vi i a coure costelles perquè arribava amb fam. Que jo recordi, sempre les va coure ell, les costelles, i quan algú li deia “Àngel, vine a seure i ja les couré jo perquè tu puguis menjar” sempre responia el mateix “No m’heu pas de fotre, que jo aquí me les trio!”. Seguien les discussions sobre qui n’havia menjat més i qui no arribava a la dotzena no era ningú.
Havent dinat, uns s’estiraven a l’herba per dormir una miqueta, altres anaven a rosari i altres...ens continuàvem consumint d’avorriment.
L’únic any que hi va haver un extra de diversió va ser l’any que ens va tocar el tortell que solia encapçalar la processó que feia la volta al temple. Jo n’he vist fotos però dubto que ja hagués nascut.
La tornada solia ser llarga i pesada; el bon humor de la jornada havia anat deixant lloc a un cansament que augmentava amb les cues per poder arribar a la “carretera general”, als embussos provocats per conductors maldestres i amb la pressa ancestral d’arribar a casa “abans no sigui fosc”.
Quin greu no tenir bons records del que segurament era una diada magnífica. Pels grans.
Mica en mica, quan els avis es varen fer massa grans per aquell trasbals i la mainada prou grans per començar a desertar, es va acabar. Però fa uns dies vaig llegir que es feia l’aplec (mai no s’ha interromput) i els records varen començar a brollar.