24 hores emocionants

Aquest darrer cap de setmana ha estat tremendament emocionant. Un cap de setmana xop d’il·lusió, d’independentisme, d’energia. Un cap de setmana de Reagrupament.
El week-end de Reagrupament (rodoliííí) va començar divendres a les 7 del vespre. Amb en Narcís Ribes i en Salvador Moreno vàrem acompanyar en Joan Carretero a Olot TV perquè l’entrevistessin. El doctor venia de dir-la grossa a “els matins” i l’Albert Brosa, fidel al seu estil esmussat, va procurar treure’n suc però en Carretero ni té pèls a la llengua ni es talla per ben res. El seu “què vol que li digui?” corre el perill de convertir-se en un clàssic. I és que continua sorprenent que un polític, les engalti d’aquest calibre. Les veritats que diu són del 16 i els projectils van ben dirigits.
Al cap d’una estona i al Casal Marià, completament ple, Carretero va fer l’esborrany del que unes hores després seria el seu discurs a l’Assemblea General de Reagrupament. Un cop més el panorama de Catalunya que Joan Carretero va pintar no podria ser més diàfan: un país que sofreix un espoli de dimensions gegantines i inaudites, uns catalans amb baixíssimes dosis d’autoestima que han renunciat al sentiment patriòtic i que bandegen les seves tradicions per considerar-les demodées. I davant de to això, un Estat espanyol que juga fort i sense complexes a no deixar que Catalunya es desenvolupi en cap sentit. Afirmacions greus i tenyides d’agre humor que arrencaven somriures tristos i aplaudiments coratjosos. Asseveracions contundents que sorprenen i fan meditar.
I el meu amic David dient “aquest home ha dit tot el mateix que penso jo: només em queda abraçar-lo”.
Després del col·loqui, amb preguntes pertinents i intel·ligents i altres que no tant, sopar amb bon ambient on vàrem parlar de tot i molt poc de política. On vàrem veure que encara hi ha recances a fer el pas tot i veure que és el que cal fer.
L’endemà de bon matí cap a Can Fanga amb en Salvador i en Balta. Un viatge que es va fer curt conversant de mil coses i amb les anècdotes d’en Balta.
Arribats al Palau de Congressos he de reconèixer que vaig quedar acollonit. Em pensava que els 1100 inscrits que havia dit el dia abans el doctor eren un farol. I no, no era cap farol. Fins i tot es va quedar curt. La organització molt bona per ser “amateur” i voluntària. Bado pel hall i veig com l’Avui.tv entrevista en Miquel Calçada. Bon senyal.
Entrem a la sala. Costa trobar lloc i hem d’anar molt endarrera, amb els tocatardans. Al cap de poc, engeguem. Un Vídeo molt emotiu em posa el primer nus a la gola. I no pas perquè la meva calba ocupi uns segons l’escaire dret de la pantalla.
L’Emili Valdero comença la seva intervenció sobre la implantació de Reagrupament i confessa que està nerviós i emocionant. Li tremola la veu. Les dades es van succeint i bé, Déu n’hi do la feina que s’ha fet amb 5 mesos de rodatge. Poden estar-ne ben orgullosos els promotors que fa uns anys es varen reunir per dir “fem-ho?. Fem-ho!”. Tant de bo algun dia algú ho escrigui.
Prenc nota dels deures. Cada reagrupat de la vegueria de Girona ha de convèncer 184 independentistes que s’han abstingut. Bufff.
L’Àngel Font presenta els números. Aviat estan fets. Si algú s’ha reagrupat per fer-hi la primera pela ho té clar. UN altre motiu per estar orgullós i segur de que és el camí correcte.
Arriba el gran moment: en Joan Carretero puja a l’escenari i allò esclata. 1200, 1500 persones cridem IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!. Aquest home ens toca alguna fibra, ens fa veure que és possible coi! Que depèn només de nosaltres. No ens plany, ens diu “les coses estan així i si les voleu canviar...espavileu-vos”. DE reüll, no em fa res que tenia els ulls humits, veig en Balta que ajunta els punys amb energia i els sacseja. Carretero no té vergonya de dir que estima Catalunya (quina mena de patriotes seriem si no estiméssim el nostre país?; però estimar de debò, eh? No pensar que és el millor o molt guai. Ni tan sol sentir-se’n orgullós. El mot és “estimar”).
En Balta diu a tothom que l’envolta “companys estic en un núvol. En un núvol!”. Ell tan expressiu, diu el que tots pensem: “coi, és veritat! És possible i podem fer-ho”.
En Jordi Comas presenta, o esmenta, els convidats que han accedit a venir a l’Assemblea. Els aplaudiments amb prou feines em deixen sentir qui són. Aprofita per donar una lliçó de generositat (una virtut que ens caldrà practicar molt perquè l’objectiu s’ho val) demanant que no es xiuli als membres de Decidim.cat perquè també són patriotes. Jo vaig agrair molt aquest comentari perquè ens caldrà molta generositat: per oblidar rancúnies, per aparcar ideologies fora de l’eix nacional, per ajornar projectes personals...
En Salvador Cardús, en representació dels convidats, pren la paraula. I en dius que com als batejos (gràcies per no puntualitzar “catòlics”) cal fer els exorcismes per evitar les temptacions. Ens demana 3 coses:
- Guanyar la confiança d’un país que es malfia de la política”.
- Radicalitat democràtica.
- Independentisme generós i propositiu, que pensi en positiu.
Rut Carandell presenta la ponència política, que jo trobo genial, moderna, contemporània, allunyada d’historicismes i de romanticismes tronats.
Després ve la defensa d’esmenes i he de confessar que no en vaig entendre cap. Ni les dues rebutjades ni l’aprovada, que jo crec que es va aprovar per un excés d’empatia romàntica que ha desembocat en una situació injusta en el sentit exactament contrari del que es pretenia.
Dinar. Menjar psè i bona companyia malgrat el mal de cap que tenia.
A la tarda votacions amb un recompte que, per complicat, es va allargar una mica massa per algú impacient de mena com jo. Entremig però, un altre dels grans moments: la presència de Carles Mora (un altre líder? En necessitem més!) que va tornar a encendre la flama: “una persona votant té més força que tots els tancs que es puguin fabricar”. I el maleït nus a la gola altre cop.
Finalment els resultats. Suposo que són el que haurien de ser. La majoria de gent que hi és des del primer moment, hi és. Molts no els conec. Dies després els busco a Internet. Ho tinc clar: ens en sortirem! Val molt la pena treballar per aquest projecte.
Encara no t’has reagrupat?
Goodbye Spain.