Posar llenya bé.

Quan érem petits, entrar llenya no era un càstig. Encara que no ens poguéssim escaquejar era una petita festa que sempre arribava per sorpresa. Quan el camió arribava a la placeta de Sant Miquel i descarregava una muntanya enorme de socs al mig del pas la iaia ens mobilitzava amb quatre crits i tota la colla de nens i nenes que rondàvem per allà hi anàvem sense rondinar més de compte. Els més grans de la colla, en Barto i en Pitu, que ja sabien com anava el tema eren els encarregats d’apilonar-la seguint un sistema semblant al de fer una paret seca: escollint els troncs que encaixessin entre ells , sense deixar espai buits i procurant que l’estiba pugés ben recta i sense tombar-se endavant. Si heu fet mai una estiba de llenya sabreu dues coses: la primera que això de que pugi ben recta no és tan fàcil d’aconseguir; i la segona, que posa molt neguitós que algú que no en sap provi de col·laborar. Almenys això era el que els renecs i les engegades d’aquell parell deixaven entendre quan els petits de la colla provàvem de deixar els socs que dúiem damunt de l’estiba en comptes de deixar-los en un piló davant. No era per res que a casa en dèiem “posar la llenya bé” mentre que altres en deien “entrar llenya”. Un matís prou important.
Pel cas. Mentre aquell parell amb la sàvia direcció de l’avi Pau pujaven l’estiba amunt la resta sí que entràvem la llenya tot fent l’animalot i veient qui en duia més fins que el joc s’invertia per convertir-se en “a veure qui en porta menys”.
Mentre, els experts es veien amb cor de criticar la llenya: la mida dels socs, si era prou seca o encara era humida, que si massa prims o massa llargs...tot un ritual que tenia la seva gràcia. O almenys ara m’ho sembla.
I al final arribava la recompensa en forma de berenar per tota la colla. En aquell temps no era costum d’anar per les cases dels altres nens i aquell dia era una excepció. La iaia anava a dalt a l’assecador de botifarres i despenjava uns quants fuets i uns meravellosos paltrucs d’ou que amb unes quantes llesques de pa feien un berenar d’ole que devoràvem enriolats al menjador que aquell dia excepcional tenia tots els llums encesos com si fos festa major. Una mica de vi per tots i ..ai festa!
I un cop ben tips cadascú a casa seva. Clar que per als grans baixava alguna propina, però per als petits i els de casa res. Coses dels avis.
Podríem provar avui de demanar a aquests adolescents arrepapats que ens donin un cop de ma per entrar llenya (ja no vull dir posar llenya bé) a veure què ens hi diuen.

Els Reis de l'Orient (això..cap el 1970)

El dia dels Reis..aquest sí que era el millor dia de les festes de Nadal per mi. La resta era només per esperar i pels grans però aquest era el nostre gran dia. Des de molt abans ja frissàvem imaginat si ens haurien dut tos els regals que havíem demanat i, pel que pogués ser, els prioritzàvem: “si no m’ho porten tot, almenys que em portin....”.
Sembla una bestiesa però ja quan fèiem la llista teníem una responsabilitat enorme. En primer lloc calia planificar bé el que demanaríem als Reis d’Orient (ara, que ens hem tornat tan multicultis en diem Reis Mags i fins i tot algú en diu reis Màgics d’Orient..a veure si ‘acabarem dient “els 3 Elfs”..) i en això es començava a notar la subtil influència dels pares que temptejaven quin ens feia més il·lusió o quin joguet podia ser ben diferent de com ens l’imaginàvem perquè encara no s’havien inventat aquella frase que deia que l’anunci no es corresponia “ben bé” a la realitat, i les diligències corrien soles i els indis de plàstic saltaven com si fossin vius.
En segon lloc, i molt important, no copiar perquè demanar la mateixa joguina dins del cercle familiar, ampliat a cosins estava molt i molt mal vist. Jo ho tenia fàcil perquè era l’únic nen i com que en aquell temps no ens plantejàvem si les joguines eren sexistes o no i si perpetuaven cap mena de rol primigeni, segur que cap de les meves germanes no demanaria un Scalextric, ni el fort Comansi (juguete completo...juguete Comansi!).
En tercer lloc calia ensenyar la llista al reis i esperar el vist-i-plau perquè poguéssim escriure la carta als Reis. Aquesta carta la compràvem a alguna llibreria amb el seu sobre, que sempre venia amb una sanefa de colors i que devia ser igual arreu: com un formulari estàndard. A diferència del que vèiem a la tele, o mai posava allò de “he fet molta bondat i bla, bla..” sinó que anava de dret al gra “Queridos Reyes Magos, quiero que me traigan todo esto”. Si, en castellà. Eren màgics però no tenien el do de llengües que tenen ara. Va com va. O millor dit, anava així.
Un cop feta la carta calia fer-la arribar als Reis. El sistema era senzillet, en alguns llocs d’Olot (crec que ara només queda ca l’Argence) apareixien unes figures de cartó-pedra d’algun rei (aleshores no hi havia carters reials i la paraula “patge” ens sonava a “apatxe” per influencia de juguete completo..juguete Comansi) que aguantaven una bústia en la qual tiràvem la carta. I llestos. Mai ningú ens va explicar com arribaven les cartes als reis ni ens importava gaire, tampoc. L’experiència ens deia que funcionava i en fèiem prou.
Tampoc i degut a la feinada de la botiga dels meus pares tampoc recordo haver anat mai a esperar els Reis. En dèiem així, d’això que ara és “anar a la cavalcada”. El dia abans de Reis hi havia feinada de les grosses i ens havíem d’espassar el neguit com bonament sabíem; segurament barallant-nos o fent emprenyar la iaia. El pitjor de tot era la nit. Es feia eterna, no hi havia manera de dormir. Ni quan vaig passar a la categoria de “savi” no em podia treure el neguit del damunt. Em girava i regirava al llit, obria el llum, parava l’orella i , si sentia algun soroll que venia del menjador o de l’habitació dels pares ja cridava “és l’hora?”. Algun any l’hora havia arribat a les 6 del matí, per pesat i insistent.
I quan l’hora havia arribat era l’èxtasi, per fi teníem al davant el joguets que ens havien passat els Reis. I em submergia en el joc fins que era hora d’anar a fer el recorregut: a ca la iaia a buscar el que segur que serien una caixa de mocadors de roba (que sempre convenen) i alguns calçotets (que sempre fan falta) i també a ca la tieta Carme on els Reis solien deixar uns joguets estranyíssims que mai no sortien a la tele, que sovint em deixaven amb una cara de “i això què coi és?” però que passada l’eufòria dels regals estrella solien ser dels que més jugava.
Tornàvem a casa volant que la mare havia de fer el dinar i era molt important de posar tots els regals ben ordenats damunt del llit per poder ensenyar els regals a tothom que vingués. Eren uns moments de contenció perquè calia triar amb què m’entretindria fins que tots els convidats ja hi haguessin vist, que solia coincidir amb el dinar. I havent dinat era el gran moment perquè mentre els grans feien i desfeien converses al menjador, me’n podia anar al “cuarto de la roba” i començar a jugar sense que ningú em fes sortir del món on m’havia capbussat i que em permetia ser campió de curses de F1, vaquer de “l’Oeste”, amo d’un castell medieval, enginyer electrònic de pega o començar a fer innocus experiments de química. I això, anant bé, fins l’hora de sopar mort de son.
I que amb el que m’agradaven els Reis de petit, de gran sigui republicà....de qui coi deu ser la culpa? Meva, no.

Excursió a Donostia

Una sortida a Donostia ha d’estar per força dominada pel menjar, la qual cosa al mig d’aquests dies de Nadal, és com un repicó perillós. Però hi ha coses per les quals val la pena córrer algun risc. I al cap i a la fi, sempre podem fer la promesa de menjar verdura a partir del 7 de gener.
A part d’això el viatge, no es fa gaire llarg, tot badant amb el paisatge que va canviant a mesura que van caient els 600 km que hi ha entre Olot i Donostia. Ja l’eix transversal ofereix una varietat impressionant, des dels alzinar garrotxins al secà de La Segarra, el Pla d’Urgell...fins arribar als Monegros, on la impressió desèrtica és cada cop una novetat , i on busquem amb la mirada els possibles “toros” d’Osborne que talaien l’autopista. Les planúries fins Tolosa donaran pas al cap d’una estona al paisatge que és tan fàcil d’estimar de Nafarroa: els turons suaus i ondulats, coberts del verd intensíssim de les pastures. Bé, és difícil copsar-ho tot conduint i estant més o menys atent a l’autopista. Un cop passat Pamplona, agafem l’A15, l’autovia de Leitzaran que a principis dels norantes va estar en el punt de mira d’ETA que va intentar que no es construís i va arribar a assassinar 4 persones i a cometre diversos sabotatges. Avui, és una autovia amb forts pendents, de conducció fàcil si es para atenció i que porta en menys d’una hora de Pamplona a Donostia. Ran de l’autovia hi tenim una parada obligatòria: la txuleta de l’Epeleta a Lekunberri. Una txuleta de vedella de quasi 1 kg, cuita a la graella, al punt just i que s’acaba de coure a la taula, un cop llescada, en un plat escalfat a quasi el roig. Servidor, que no pot negar, que el menjar el fa córrer, l’ensalivava des de dies abans. Però...tots els pecats tenen la seva penitència i al pecat de desitjar una txuleta li va correspondre la penitència de trobar el restaurant tancat perquè era dilluns. I el pecat devia ser enorme perquè tots els restaurants de Lekunberri estaven tancats. O quasi tots...però no em podia pas espassar la decepció amb un plat combinat. Afortunadament, per aquells verals no falten llocs on poder fer un àpat excel•lent i vàrem fer cap a la Venta Muguiro.
Ben tips, una horeta fins Donostia. Plugeta empipadora i vent tocanassos que no ens varen impedir d’anar a fer un volt per l’Alde Zaharra, el barri vell. I començar a ullar els bars on soparíem a base de pintxos (1). Això mereixeria tot un capítol a part, però res més hi ha que guies i pàgines web sobre el tema. Però el que quasi ningú explica és la cara de sorpresa i indecisió que fa tothom que per primer cop s’atansa a una barra de pintxos i no sap ben bé “com funciona” el sistema perquè allò de comptar el nombre d’escuradents ja és història; tampoc és ben cert que te’ls puguis agafar tu mateix sino que en la majoria de llocs has de demanar-los. També vàrem pagar la inexperiència i el meu consell seria que si no es té molt clar el que es vol, primer de tot mireu les pissarres per veure quins altres pintxos tenen a més dels que hi ha a la barra, exposats al fum i als “esquitxos” diversos perquè els més elaborats no els tenen allà exposats sinó que cal demanar-los. Una petita llista dels bars que vàrem anar (en dues nits, tot i que algun està repetit; i ometo algun que no ens va agradar):
- Astelena, un clàssic: impressionant la presentació del foie a la planxa i el “taco” de bonítol.
- Casa Vergara, espectacular el “habanito”: un cigar havà de bon gruix fet amb un cilindre de galeta i farcit de morcilla, presentat en un cendrer metàl•lic en el fons del qual la cendra és feta de llavors de rosella.
- Haizea, un rotllet de pasta brick farcida de bacallà i tancat amb una llaçada d’alls tendres.
- Izkiña, més foie a la planxa. No tan ben presentat com el de l’Astelena però més al punt.
- Casa Gandarias, milfulls de ceps i peus de porc. Sense paraules...
- Txondorra, no surt a la guia que edita Turisme, però cal anar-hi tot i que és el més car dels d’aquesta llista: broxeta de cangur, arròs caldós amb parmesà i foie, piruleta de foie, pastisset de bolets...
I clar, tot això s’ha de fer baixar i tenen el bon costum d’oferir una bona diversitat de vi a copes, cosa que estaria bé que s’importés cap a casa nostra. Però en fi, cada terra fa sa guerra. Doncs això, atents a la pissarra amb les diferents marques. Perquè si es demana un “tinto”, us serviran el més barat i ordinari que tinguin i clar, l’harmonia entre allò que mengem i el que bevem és bàsica.
Un clàssic dels que visitem Donostia és passejar fins la “Pinta del Vent” (Haizearen Orrazia) més enllà de la platja d’Ondarreta. Si feu el recorregut complet, des de la Pinta fins la platja de La Zurriola, vorejant la Kontxa, el Moll i el Berria Pasealekua (Passeig Nou) podreu pair els pintxos de la nit abans i fins i tot agafar gana: 6 km de punta a punta. Una bona caminada que aquest cop vàrem fer sota una pluja més que emprenyedora i amb un vent més que torranassos. Tot i així té un encant tan especial que no es podia deixar passar per alt. I just a l’hora de dinar arribàvem al final i amb la gana feta, dinar a l’Urbano un bon àpat a un preu molt raonable.
Una de les coses que més gràcia em feia era anar a un partit de pilota basca. Aquells dies, i prop de Donostia, hi havia sessió de “remonte” a Hernani. Clar...i què devia ser el remonte? Doncs punxant aqui veureu en què consisteix. Hi havia quatre partits programats i en el primer hi havia molt poca gent (sembla que era poc interessant, pels comentaris que sentíem). 15 € d’entrada donen dret a seure en cadires de fusta. De fet, pels novells l’espectacle transcorre tant a la pista com a les grades. Era molt curiós sentir com els entesos, parlaven de les virtuts i defectes dels jugadors, i del que caldria fer perquè hi hagués bons jugadors: 100 persones jugant-se cadascuna 100 €. Perquè aquesta n’és una altra: les apostes.
A la part baixa de la grada, d’esquena al partit, 4 ó 5 homes repentinats amb americana comencen a cridar “100 azuuuul” només de començar el segon partit, són els corredors d’apostes que, a mesura que avança el partit, canvien la cantarella “80 rooojos”, “60 azuuules” segons com va la puntuació. Qui accepta l’aposta fa senyals i els corredors escriuen un tiquet, el posen dins d’una pilota de tennis capolada i l’hi llancen amb una punteria envejable. Un cop recollit el tiquet, la pilota torna en direcció contrària amb sort diversa. Com més bo és el partit, més dura la cantarella i més intens és el trànsit de pilotes per damunt dels nostres caps. Fins i tot sembla que els moments de descans dels jugadors coincideixin amb els moments de més apogeu de les apostes per donar temps que tothom llenci i rebi les pilotes.
Pel que fa al partit, el segon va ser espectacular i fins al final no es va decidir la parella guanyadora. Sense entendre-hi ben res, costa poc de veure les jugades de mèrit, amb pilotes creuades, cops de força brutal, contorsions i acrobàcies per arribar a les pilotes més complicades...i perquè no, els renecs d’un dels pelotaris (Julen San Miguel) quan perdia un punt i que un senyor que teniem darrera va definir en un castellà de fortíssim accent basc, mastegant les síl•labes: “Julen..es un espectáculo cuando juega y cuando no juega”.
El viatge va acabar amb una visita al mercat d’Ordizia, que si bé es fa cada dimecres en aquesta ocasió va coincidir amb el mercat extraordinari de Nadal i l’afluència de gent era tan gran que vàrem haver de deixar el cotxe als afores, potser per això tothom anava vestit com si acabés de pujar a l’Aralar: amb polars i pantalons de muntanyenc, els dels falsos pedaços i plens de butxaques.
El mercat habitual es celebra a la plaça, on hi ha un porxo central on es posen les parades de fruites, verdures, formatges, etc.. Aquest dia però, les parades s’estenien des del frontó (amb una exposició d’animals a l’estil de la fira de Sant Lluc) fins a l’altra banda del poble, amb parades d’embotit, formatge, etc... i unes quantes on feien “talo” una mena de crespell amb farina de blat de moro, fet amb les mans, cuit a la planxa i farcit després amb xistorra, cansalada, etc..que feien salivar a tothom que hi passava per davant i que em feien pensar en que en comptes d’Euskalherria aquest pais s’hauria d’anomenar Euskaloria.
Ordizia que és la capital de la comarca del Gohierri semblava menys euskaldun que mai i comença ja a tenir tinys multiculturals que, només 3 anys enrere semblaven impensables. La presència de rètols o pòsters abertzales al carrer és quasi anecdòtica i la concentració que hi havia en suport de la tornada dels presos a Euskalherria cabia perfectament darrera la pancarta que aguantaven.
Amb la flaire del talo i de les xistorres al nas, enfilem la carretera GI2634 que va de Tolosa cap a la costa enfilant-se per les muntanyes del Gohierri, i que passa a tocar de prats on pasturen les llanudes ovelles latxa, la llet de les quals serveix per fer el formatge Idiazabal. Els paisatges són espectaculars i val la pena fer uns quants revolts per poder-ne gaudir sense pressa.
Al final de la carretera, tombem cap a Zumaia i d’aquí a Getaria, poble pescador amb un moll a redós del “Ratolí” un turonet, o millor dit dos, que vist des de segons quina perspectiva sembla un rosegador (sense cua ni orelles). Al port i als carrers costeruts de Getaria, hi ha nombrosos restaurants, amb graelles al carrer, en les quals es couen magistralment besucs, turbots, raps...els quals és difícil passar de llarg.
Getaria és també el bressol del txakolí, el vinet basc que ha acompanyat el nostre besuc a la graella que ens hem cruspitt a casa Iribar. Hi ha una ruta del txakolí que val la pena fer, encara que es sigui abstemi, perquè recorre els turonets de Getaria des dels quals hi ha unes vistes espectaculars de la costa. A la majoria de bodegues, hi ha enormes casalots amb terrasses amb vistes impressionants sobre el mar. Tot i així, no vàrem tenir gens de sort perquè les 5 bodegues on vàrem anar, amb la intenció de comprar txacoli estaven tancades. En fi, un bon motiu per tornar cap allà un altre dia.

1. De fet, el plural en euskera és pintxoak.

Cap d’any (també ca 1970).-

Quan era petit aquesta era la nit més avorrida de l’any. I ho era de bon tros!. Començava amb la seguretat que ens hauriem de quedar a dormir a ca la iaia, aquella casa fosca i avorrida, on no hi havia llibres per llegir, ni joguines per jugar. A mesura que avançava el vespre, la tele, la única tele, en blanc i negre avançava el gran esdeveniment anual: el programa de cap d’any on una sèrie d’artistes que ara ens semblarien d’allò més tronat intervindrien per ”amenitzar” la nit fins arribar a l’incomprensible (per mi, encara avui) ritual de menjar raïms al ritme de les campanades de la Puerta del Sol. Incomprensible i misteriós perquè em penso que fins que no vaig ser un bon ganàpia mai hi vaig arribar despert.
Segurament barrejo dates, però el record que tinc és d’estar mig endormiscat d’avorriment en un menjador fosc, assegut en un sofà o en una cadira de balca, amb els llums apagats (no fos cas que gastéssim massa) i mirant l’inefable “Torneo de Navidad del Real Madrid”. A l’hora de plegar, els meus pares passaven rabent per dir-nos adéu i sortien pitant cap a l’únic sopar que feien en tot l’any. Nosaltres, ens quedàvem a ca la iaia. El sopar no era de “reveillon” (un altre mot misteriós) sinó un altre cop la insípida xocolata desfeta de la iaia, on sucàvem torrades fetes al foc a terra, que sempre cremava esllanguit i amb flames cansades.
A mi em costava compartir les ganes que tenien les meves germanes (més grans) de veure aquell programa de “Fin de Año” on tots els homes anaven amb smoking i les garlandes i serpentines penjaven de tot arreu. Se’m feien llargs els cantants de copla, flamenco i similars i només esperava que sortissin els humoristes. Confesso que em moria de riure amb en Joe Rígoli i en Fernando Esteso, i que nomes de gran vaig riure amb els Tip y Coll (sisplau, pronuncieu “tipicol” i que a hores d’ara ja fa anys que he fet tard per entendre en Gila.
Un cop es veia ben clar que ja només sortirien “grans estrelles” com en Raphael o la Jurado i similars, se’m disparava la narcolèpsia i me n’anava a dormir perdent-me, sense cap mena de pena ni enveja, el que em dirien les meves germanes que havia estat tan bé.
Normalment em tocava dormir a l’habitació “del mig”, sense finestres, i freda com una mala cosa, inconvenient que solucionàvem amb unes quantes mantes que m’aixafaven contra el matalàs i que impossibilitaven canviar de postura durant tota la nit i una bossa d’aigua calenta, que primer escaldava els peus, al cap d’una estona nomes els feia suar i que després ja només feia nosa. Això si: omplia el nas de la pudor de goma rescalfada.
L’endemà al matí teníem prohibit d’anar a casa fins que rebíem la trucada que els meus pares ja s’havien llevat. Aleshores era un correm-hi per arribar primer i poder arreplegar les restes de la bossa del “cotillon” (i vinga mots estranys!) que els meus pares s’havien endut per nosaltres. Ens havíem de repartir les trompetes estridents, els barrets absurds i els espantavelles que només resistien un bufet abans de vinclar-se cap al costat que no era i quedar inservibles; també hi havia les serpentines de paper de colors que ens acabàvem llençant sense desfer i...”ja està? No hi ha res més?” pregunta que com a resposta rebia invariablement un bufet de son de la meva mare.
Al cap d’uns anys el repartiment de dues bosses entre 3, va passar a ser de dues bosses entre dos; més ràpid i les dues bosses varen ser només per mi i immediatament va deixar de ser divertit córrer per agafar el barret que no tenia la goma trencada o l’espantavelles que semblava més letal. Semblava que s’acabava també la única diversió del Cap d’Any.